Literatura catalana contemporània

La narrativa insular del segle XX

Presentació del llibre Una nit qualsevol, de l’escriptor Miquel López Crespí, a l’Espai de Diàleg Ca s’Artiller

Muro, 13 de setembre de 2025

1.- Introducció general a l’obra de Miquel López Crespí.

1.1.- L’escriptura de Miquel López Crespí: veu, memòria i resistència

Per Felip Munar i Munar

Quan parlam de l’obra de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), parlam d’un univers literari vastíssim, gairebé inabastable. Amb prop d’un centenar de llibres publicats —entre poesia, narrativa, teatre, assaig i memòries—, López Crespí ha construït una obra que és alhora una crònica personal i col•lectiva de Mallorca i de les Illes Balears, un testimoni històric del segle XX i una veu de resistència cultural. Però més enllà de la quantitat i la varietat, el que fa singular la seva escriptura és el compromís constant amb la llengua, amb la memòria i amb la dignitat humana.

1.2.- Una veu compromesa amb la història

López Crespí no és un escriptor deslligat del temps que li ha tocat viure. Fill de la postguerra, format intel•lectualment en els anys grisos del franquisme, la seva obra és travessada per un interès constant a testimoniar, recuperar i denunciar. En novel•les com Estiu de foc o L’amagatall, s’entrellacen memòria històrica i experiència vital, fent emergir veus silenciades: els vençuts de la Guerra Civil, els que varen patir la repressió, aquells a qui se’ls negà la paraula. El seu estil narratiu, sovint planer i directe, fuig del preciosisme per donar espai a la veritat dels fets i a la càrrega moral que comporten.

Aquest component històric també impregna els seus assaigs i memòries, com L’antifranquisme a Mallorca 1950–1970 o Cultura i antifranquisme. Aquí, l’escriptura esdevé eina de resistència i de preservació: fixar per escrit allò que molts voldrien oblidar, donar veu a la memòria col•lectiva per evitar-ne la desaparició. La seva prosa té sovint un aire de crònica, gairebé periodística, però amb la tensió literària que l’eleva més enllà del simple document.

1.3.- La poesia com a combat i introspecció

López Crespí és també un poeta incansable. Els seus poemaris —des de El cicle dels insectes fins a Revolta o Rituals— mostren un ventall de registres: hi trobam tant el crit combatiu com el murmuri íntim. La seva poesia no és evasiva: és una paraula que vol intervenir, que vol sacsejar consciències. Però al mateix temps, sap aturar-se en l’instant, en la llum de l’horabaixa o en el batec del silenci. Aquesta tensió entre combat i introspecció fa que els seus versos oscil•lin entre el col•lectiu i el personal, entre la veu del poble i el batec individual.

Estilísticament, el seu vers és clar, directe, sense artificis. No cerca l’hermetisme, sinó la comunicació. Molts poemes semblen escrits per ser dits en veu alta, per ser compartits en plaça, com si fossin hereus de la tradició oral mallorquina. Altres, en canvi, tenen un to meditatiu que convida a la lectura pausada. En tots dos casos, hi ha sempre una fidelitat a la llengua com a vehicle de veritat i d’emoció.

1.4.- El teatre: un espai de confrontació

Tot i que menys conegut, el teatre de López Crespí és igualment revelador del seu estil. Obres com Acte únic o El cadàver parteixen de situacions de tensió social i moral per mostrar els conflictes humans en tota la seva cruesa. El diàleg és sovint sec, tallant, més proper a la confrontació que a la contemplació. Aquí, la paraula és arma i és prova: els personatges es mesuren per allò que diuen i allò que callen. El teatre, doncs, és un espai de desvetllament, on el públic és convidat a prendre partit.

1.5.- El memorialista incansable

Un altre tret fonamental de l’escriptura de López Crespí és la seva vocació memorialista. A obres com No era això: memòria política de la transició o Novel•la, poesia i teatre. Memòries 1968–2008, l’autor fa balanç del seu temps i de la seva generació. L’escriptura esdevé llavors diari, dietari, recull de records personals i col•lectius. La seva prosa, en aquest gènere, té un aire més confessional, més proper al lector. No hi ha distància: hi ha la voluntat de compartir experiències, d’ensenyar les ferides i també les esperances.

Aquest vessant memorialístic connecta amb la idea de l’escriptor com a arxiver del temps. Davant un món que oblida massa ràpid, López Crespí insisteix a recordar. Recordar les lluites obreres, els moviments culturals, les veus dels amics i companys desapareguts. La seva escriptura és, en aquest sentit, un exercici ètic: rescatar de l’oblit tot allò que el poder voldria esborrar.

1.6.- L’estil: claredat i intensitat

Com podem definir, doncs, l’estil de López Crespí? En primer lloc, per la seva claredat. No hi ha en ell barroquisme ni complicació gratuïta. Escriu amb frases netes, amb imatges precises, amb un ritme que flueix sense entrebancs. Aquesta claredat no és pobresa, sinó força: la paraula arriba sense filtres, colpeja directament. És un estil que beu de la tradició realista i que es posa al servei del contingut, no de l’ornament.

En segon lloc, hi ha la intensitat. Tant en prosa com en poesia, els textos de López Crespí tenen sempre un pols vital fort, una urgència. És com si cada llibre fos escrit amb la consciència que cal dir les coses abans que sigui massa tard. Aquesta intensitat neix del seu compromís: escriure no és un joc, és una necessitat, una responsabilitat.

1.7.- Una obra coral

Finalment, cal entendre l’escriptura de López Crespí com una obra coral. Tot i que ell és l’autor, la seva veu està habitada per moltes altres veus: les dels pagesos, les dels vençuts, les dels amics, les dels poetes i lluitadors que l’han precedit. Escriure, per a ell, és donar espai a aquest cor col•lectiu. Per això, en llegir-lo, no només sentim l’escriptor, sinó també tota una comunitat que parla a través seu.

1.8.- Conclusió

L’escriptura de Miquel López Crespí és un testimoni viu del segle XX i dels primers anys del XXI a Mallorca. És memòria i combat, poesia i crònica, resistència i bellesa. La seva veu, clara i intensa, ha sabut conjugar el compromís polític amb l’exigència literària, la fidelitat a la llengua amb l’obertura a la història. Llegir-lo és endinsar-se en un univers on la paraula mai no és neutra: sempre té pes, sempre té responsabilitat. I potser és per això que, després de tants llibres, encara continua interpel•lant-nos amb la mateixa força.

La seva escriptura ha estat sempre inseparable d’una actitud vital i política: la defensa de la llengua catalana, la memòria històrica, la crítica social. López Crespí pertany a aquella generació dels anys setanta que volgué trencar amb la literatura de capellans i mestres, per obrir pas a una nova manera d’escriure: més lliure, més sensual, més compromesa amb el món real. Llegir-lo és, per tant, endinsar-se en una literatura que no vol ser decorativa, sinó transformadora.

2.- Una nit qualsevol

Avui tenim el privilegi de parlar d’una nova obra de Miquel López Crespí, Una nit qualsevol, publicada per Lleonard Muntaner Editor dins la col•lecció Aliorna. Parlar de López Crespí és sempre parlar d’una veu que, des de fa dècades, ressona amb força dins la literatura catalana contemporània.

2.1.- El llibre

Una nit qualsevol és un llibre de relats, però no en el sentit convencional. L’autor experimenta amb diferents formes: hi trobam cartes, monòlegs, diàlegs, fragments de diaris, fins i tot cartelleres de cinema. Aquesta diversitat formal converteix la lectura en un mosaic on cada peça aporta una textura diferent. És com si López Crespí ens convidàs a escoltar moltes veus, moltes mirades, que es creuen en una mateixa època.

Els relats s’ubiquen en l’Europa occidental de la segona meitat del segle XX, una Europa marcada per les ombres del feixisme, les lluites obreres, la Guerra Freda i els silencis d’una societat que intenta refer-se després de la catàstrofe. En aquest context, els personatges viuen atrapats entre dues forces: el desig de mantenir-se fidels als seus ideals i la constatació que aquests ideals, sovint, esdevenen fum.

2.2.- Temes, significat i escriptura

Aquí rau la força del llibre: en la contradicció vital. Els protagonistes són homes i dones que han lluitat, que han estimat, que han fet sacrificis, i que ara, amb la perspectiva dels anys, es pregunten si tot plegat ha valgut la pena. Les històries no ofereixen respostes tancades, sinó que ens interpel•len com a lectors.

Ens pregunten: fins a quin punt som capaços de resistir sense trair-nos? Quin preu té la coherència? I, sobretot, com es viu amb la càrrega de la desil•lusió?

L’estil de López Crespí es manté fidel al seu segell: directe, intens, ple de diàleg amb la història i amb la vida quotidiana. No hi ha ornaments innecessaris, sinó una voluntat de narrar amb veritat i contundència. Ara bé, la diversitat formal d’aquest volum li afegeix un aire de frescor i experimentació que sorprèn i convida a llegir amb atenció.

Hi ha fets i personatges reals, i personatges suplantats amb altres noms, però que estic segur que molts els identificareu amb els seus llinatges, esdeveniments històrics que marcaren algunes generacions en un sentit o en un altre. Comença amb les reflexions sobre l’assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian i ens diu que “Europa sap matar subtilment, sense necessitat d’emprar els escamots d’afusellament”. I un repàs autobiogràfic en la “Dèria d’escriure” i ens confessa que “als dotze i tretze anys ja sabia que era a casa on hi havia la veritat i no a l’escola o a l’interior fosc i fred de l’església”. I a l’”Estació deserta”, es demana “per que recordam sempre el que hauria estat possible. La vida ens desmenteix cada una de les promeses i res no resisteix el lent desgast d’aquesta glopada que cau insistent inundant la selva”; i resulta que la vida és talment un joc d’escacs. En el “Malson” entram dins el joc de l’absurd, el món a l’inrevés, tal vegada els anhels pretesos i que mai no tenen bon final. També demostra el seus grans coneixements sobre el cinema, com si la vida esdevingués una mena de seqüències de les milers de pel•lícules que han conformat la seva visió, però també com una vàlvula d’escapament d’un món miserable, perquè “el cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d’algues i salnitre”. En “Abans de començar la feina” ens recorda la revolta de finals dels 60 i la desesperança per una lluita morta: “Tothom té un preu. I nosaltres potser no ens hem venut perquè no ens han ofert el que volíem”. A “Un informe secret” tracta d’un tema reincident: la ironia i l’engany dels premis literaris, on crec endevinar-hi l’alter ego de Miquel López Crespí, en Nadal Castelló; hi retrobam la idea que han fet creure als pobres que la culpa de la seva pobresa són els altres pobres, i així es banalitza i es fa desaparèixer la lluita de classes. A “Alegries del matrimoni” ens deixa ben pales la crueltat del matrimoni, us el recoman de tot cor, sobretot per deixar de banda la buidor, els silencis, les incomprensions, perquè tanmateix, al final, s’atura a comprar “un ramell, d’aquells que mai ni li vaig portar en cap aniversari i que –em diu- sempre esperava per tenir una excusa per a la reconciliació. En “La difícil subsistència” retorna al tema de l’escriptor, de la lluita entre el beneplàcit del poder i la solitud de les trinxeres. A “L’ermità”, ens transporta en un absurd conseqüència d’una vida familiar rutinària, anodina, monòtona i insignificant: “I per això havia treballat tant, perdent els anys millors de la meva vida?” a “Exili permanent” ens parla de fets històrics, de personatges reals, de gent de la terra també: i ens regala la sentència: “No oblidem l’enveja dels mediocres”. En el relat “Una nit qualsevol”, és la història del mateix de sempre, això, d’una nit qualsevol, d’una dèria que crema com un corcó dins el cor i la memòria i que ho aigualeix tot, i és que, com diu: “El sou els unifica dins la barbàrie... una generació que ha crescut veient Rambo a les pantalles esdevé la formació política dels botxins... Tothom dorm. La memòria es dissol encerclada pels Ramons de les pel•lícules estatunidenques, els serials televisius que enceguen la nostra història permanent de fracassos”. En “El casal d’amistat” ens retrata com podria esdevenir-se en un dia qualsevol, farcit d’ironia i sarcasme; talment com “El ‘Gran Jordi’”, on recobra la seva peculiar visió sobre el món literari i els lligams amb el poder establert. Tanca el recull amb “Tertúlia literària”, amb personatges disfressats sobre noms inventats però que estic segur que molts identificareu, amb un enginy cruel que fa treure els colors.

2.3.- Cloenda

Una nit qualsevol no és, doncs, una nit qualsevol. És la metàfora de moltes nits: nits de dubte, de resistència, de desig i de renúncia. És una invitació a escoltar les veus del passat i, alhora, a interrogar-nos sobre el nostre present. I aquesta és, potser, la funció més noble de la literatura: obrir espais de pensament i emoció allà on semblava que només hi havia rutina.

Com a obra, Una nit qualsevol té el mèrit d’oferir-nos un retratat coral d’una generació marcada per la utopia i el desencant. Els relats ens recorden que la literatura no és només entreteniment: és memòria, és reflexió, és consciència crítica. En un temps com l’actual, on sovint s’imposa la lleugeresa i la immediatesa, llibres com aquest ens conviden a aturar-nos i pensar.

Llegir López Crespí és també reconèixer la vigència de la seva trajectòria. Ell forma part d’una literatura catalana que ha sabut dialogar amb el món, però sense perdre les arrels. I és precisament aquesta tensió entre el local i l’universal el que fa de la seva obra una peça indispensable.

Per això, en presentar avui aquest llibre, us convid a llegir-lo no només com a obra literària, sinó com a mirall de la condició humana, escrita amb passió i lucidesa per un autor que ja és patrimoni de les nostres lletres.

Moltes gràcies.

Felip Munar i Munar (setembre, 2025)

Eduard Riudavets Florit i la narrativa insular

I potser ara és el moment de fer-vos un comentari sobre el llenguatge de l’obra. És molt engrescador adonar-te com l’autor aconsegueix, sense que resulti forçat en absolut, adequar-lo a cada temàtica. La reflexió política, el record intimista, la crítica esmolada o la ironia còmica exigeixen diferents registres. I, sense cap mena de dubte, López Crespí els domina tots, i passa d’un a l’altre amb una fluïdesa i naturalitat esbalaïdora. (Eduard Riudavets Florit)

“Tu saps ben cert que sempre he escrit el que he sentit, i no he fet concessions de cap tipus.”

No m’ha resultat gens complicat començar la ressenya d’aquesta setmana. A les primeres pàgines d’Una nit qualsevol, de Miquel López Crespí, he topat amb aquesta frase que, de qualque manera, defineix tant el contingut d’aquest recull de relats com l’extensíssima obra de l’autor al que consider, no em cansaré de dir-ho, una de les grans personalitats literàries en llengua catalana.

Així, una vegada més, López Crespí conjuga la mestria de l’escriptura amb la profunditat de l’anàlisi de la nostra societat. Sense concessions -amb les seves paraules- ens posa davant els ulls un retrat tant colpidor com fidedigne del nostre món. Amb ell fem un recorregut dolorós, però necessari per misèries traïcions i derrotes, però també per la indestructible voluntat de bastir un nou i més just ordre social. .

“Ara que tothom cobra per dir que ha mort l’esperança, caldria recordar que ell hi és present dins la buidor de cada dia, i res no el pot foragitar d’aquest vigilant record encès.” .

No és, ni de bon tros, la meva primera ressenya sobre una obra de López Crespí, però és ben cert que no deixa de sorprendre’m. A cada lectura hi trob una nova faceta, un enfocament inesperat, un gir que em sobta. .

Tots i cadascun dels relats, alguns epistolars, d’Una nit qualsevol mereixerien ser comentats i analitzats en detall, des dels que reflexionen sobre fets concrets als que ens ofereixen records. Si més no, permeteu-me que em deturi en alguns que, per un motiu o l’altre, més m’han impactat. .

Així, el titulat L’estació deserta, estructurat en forma de diàleg, és d’un lirisme poderosíssim amb tot un seguit d’imatges d’allò més suggestives. Immediatament després, hi podem llegir Malson en què la imaginació es desferma en un mena de deliri que m’ha fet pensar les pintures d’Hieronymus Bosch o en escenes tallades a capitells gòtics. Finalment, en trobem d’altres (Un informe secret, El gran Jordi, Tertúlia literària…) que destil•len ironia, gairebé sarcasme, tan justificada com ocurrent i incisiva. .

“Una novel•la del tipus ‘Pelar-se-la rere les bambolines és la fórmula adient per arribar al públic. Un lèxic treballat, però sense gaires complicacions. Dir les coses clares. Sexe i porno dur a rompre, una mica de sang (…) No res de barriades barcelonines, no res d’ideologies amb regust de cinema ranci d’art i assaig.” .

I potser ara és el moment de fer-vos un comentari sobre el llenguatge de l’obra. És molt engrescador adonar-te com l’autor aconsegueix, sense que resulti forçat en absolut, adequar-lo a cada temàtica. La reflexió política, el record intimista, la crítica esmolada o la ironia còmica exigeixen diferents registres. I, sense cap mena de dubte, López Crespí els domina tots, i passa d’un a l’altre amb una fluïdesa i naturalitat esbalaïdora. .

He d’anar acabant la ressenya i vull fer-ho en el mateix punt on l’he començat. Al llarg de tot el llibre hi trobem una idea subjacent. El compromís polític i social no és quelcom que es pugui modelar en funció de conjuntures concretes o d’interessos espuris amagats rere retòrica rimbombant. La honestedat no pot estar a la venda, per molt que mantenir-la passi factura. .

Així, en llegir Una nit qualsevol, com esper que fareu, us adonareu del preu a pagar i alhora gaudireu d’uns històries fascinants. ..

Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor), llibre de Miquel López Crespí

Per Cecili Buele Ramis

Seguint la seva dèria literària d’escriure sobre lluites per la llibertat de la classe treballadora i sobre la defensa de la llengua i la cultura catalanes, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, en la seva edat més madura, ens ofereix aquesta altra producció que fa part de la Col•lecció Aliorna-65 de Lleonard Muntaner Editor, amb el títol Una nit qualsevol. Tot al llarg de les seves 144 pàgines, el novel•lista, assagista i poeta mallorquí, ens ofereix, en aquest llibre editat a Mallorca l’any 2025, un caramull ben muntat de relats farcits d’històries que competeixen en la captura de l’interès per part de qui s’hi endinsa amb la curiositat de llegir-ne tot el contengut.

Miquel López Crespí, des de fa dècades, no deixa de ser un bon company de lluites i dèries en la batalla persistent i indefugible de contribuir personalment i col•lectiva en la tasca gegantina de construir un món més just i solidari.

No deixa de fer-ho, tot i trobant-se avui dia davant tantíssims de fronts bèl•lics oberts en tants indrets del planeta Terra. Si més no a primer cop d’ull, sembla que no contribueixen a fer-hi res més que tot el contrari del que proposa l’autor.

En compartir plenament son plantejament farcit d’una vitalitat inesgotable, som un dels qui pensen i creuen que s’ho paga endinsar-se en la lectura d’aquests 16 relats interessantíssims. Sobretot per a qui comparteixi la necessitat d’assolir una visió transformadora de la realitat que ens ha pertocat viure i patir.

A mesura que ens hi endinsam, hi trobam espais ben coneguts per la gent que, d’una forma o una altra, es dedica a la literatura d’aquest estil i contengut, com és el cas del Restaurant Diplomàtic, en el darrer relat; o l’històric casal menorquí, construït en temps de la dominació britànica de l’illa, on es refugia qui s’endinsa en la inexhaurible febre creativa del relat quinzè; o la casa de camp que els pares de l’advocat laboralista li han regalat; o el despatx des d’on elaboren la història del moviment obrer; les places públiques on els herois de les lluites més revolucionàries mai no troben ni tenen cap monument en bronze; l’aeroport buid durant un hivern sense turistes, amb motiu del retorn de l’exili llarg de qui consideren alguns com «el darrer resistent»; l’Escola de Magisteri on estudien junts alguns protagonistes de l’obra; el tren barat que els porta des del cap i casal de Catalunya fins a París; la munió de cases abandonades, de palaus ensorrats, d’estacions desertes, com si servissin de crònica del moviment obrer, el relat d’una relació exhaustiva de derrotes incomptables.

Hi compareixen personatges nombrosos que, a criteri de l’autor, han contribuït de manera molt significativa i intensa a mantenir infatigablement i incessant la lluita per un món més igualitari i lliure.

Així com comença amb unes reflexions entorn de l’assassinat dels ecologistes Petra Kelly i Gerd Bastian, acaba amb una tertúlia literària en un dels millors restaurants de Ciutat. Entre i entre, s’hi despleguen uns altres 14 relats. Tant uns com els altres competeixen en qualitat descriptiva, que se suma a les valiosíssimes aportacions de riquesa literàra incalculable que s’hi afegeixen. Tot plegat mena qui tengui interès a llegir-ho cap a un grau molt alt de fruïment gojós.

No de bades, ni per casualitat, la publicació d’aquest llibre coincideix amb la celebració a bombo i platerets del 80è aniversari del final de la segona guerra mundial, en determinats àmbits de la geografia planetària.

De fet, coincideix amb una trobada tan significativa com la produïda amb la presència dels cappares polítics russos, nord-coreans, indis, iranians, xinesos, etc. Sens dubte els més clarament representatius dels països que, d’una forma o una altra, s’enfronten als EUA i a la UE.

Aquest llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí, amb un títol tan cridaner com aquest, Una nit qualsevol, bé sigui a través de cartes, o de monòlegs, o de converses, bé sigui emprant cartelleres de cinema, transporta el lector cap a l’observança i el record d’una Europa tacada de sang a mitjan segle XX.

Molt oportuna, doncs, l’edició i publicació d’una peça literària com aquesta, en uns moments en què grans i enormes onades de feixisme atroç tornen a irrompre de bell nou en gairebé totes les contrades i racons del nostre entorn capitalista, cada cop més depredador, més desbocat, més salvatge.

Vos he de dir que estic molt content de trobar-me aquí, a Muro, a ca s’Artiller, convidat una altra vegada pel bon amic i activista cultural inigualable, en Jordi Cloquell Noceras: «Figura molt coneguda en l’àmbit cultural del poble, encarregat de dinamitzar i programar les activitats del centre, que és el cor de la vida cultural de Muro» (IA xinesa dixit!).

Juntament amb el bon amic llorità Felip Munar, venim a presentar un llibre d’un altre bon amic, pobler en aquest cas, que li diuen Miquel López Crespí, autor de desenes i desenes de títols elaborats en català de Mallorca (superant-ne el centenar).

M’heu de pemetre que comenci fent una referència explícita i directa a la darrera vegada que m’hi vaig fer present, aquí, a ca s’Artiller, amb en Miquel. Ens hi acompanyava aleshores un altre bon amic, concarrí per més senyes, que ja no és en aquest món entre nosaltres, el bon amic Jaume Obrador Soler. Que en pau descans!

Era el 27 de maig de l’any 2018 – 7 anys, 3 mesos i 17 dies enrere –. Ens hi dedicàrem una bona estona, a presentar dues de les moltes novel•les d’aquest mateix autor pobler. Les que porten per títol «Joc d’escacs» i «Allò que el vent no s’endugué». Record que era un diumenge, i que ho férem a les 19:30 hores d’un capvespre primaveral.

Vàrem comptar aleshores, i també comptam avui, amb la col•laboració tècnica d’un professional de la comunicació, tan ben qualificat com és ara n’Agustí Baró i Bauló. S’encarregà d’enregistrar les imatges, els sons i les veus de la trobada, per tal que tothom que en tengués interès, pogués disposar de la informació requerida. Esper que en aquesta ocasió també faci el mateix, com només ell sap fer.

També m’heu de pemetre que vulgui fer una referència explícita i directa a la primera vegada que vaig contactar amb l’escriptor pobler Miquel López Crespí.

La primera vegada que vaig llegir un article seu, fa més de cinquanta anys. Era a finals de l’any 1971. Pocs dies abans que jo emprengués el vol cap a l’Àfrica Central, com a missioner al Burundi, ell havia publicat al Diario de Mallorca un escrit que duia per títol una sola paraula «Fanon». Vos he de dir que aquell escrit m’ajudà ben molt a entendre què havia de fer jo, un «home del Nord opressor», a l’hora d’acompanyar «gent del Sud oprimida».

Entre aquella primera vegada i aquesta darrera d’avui aquí, a Muro, ha transcorregut molt de temps. Tots dos hem anat envellint. I tots dos, durant aquestes darreres dècades, hem anat presentant llibres seus en indrets distintints de Mallorca.

Record molt bé que, en presentar aquí les dues novel•les seves ja esmentades, 7 anys enrere, a l’hora de fer-ne la presentació, se’m va ocórrer de formular-li, a l’autor, prop d’una dotzena de preguntes, perquè me les anàs contestant adreçant-se a la concurrència.

Avui faig comptes de fer el mateix, si m’ho permeteu. Lògicament, no hi repetiré les mateixes preguntes, perquè ja foren contestades aleshores per l’autor. A més a més, varen quedar molt ben reproduïdes en les xarxes de la intercomunicació planetària, dins d’un dels meus blogs que podeu consultar quan vulgueu.

Començ, idò, demanant-li, a Miquel López Crespí:

1) Des de fa dècades, som veïnats. El nostres dos domicilis familiars estan situats en dues barriades palmesanes veïnes, Bons Aires i Camp Rodó. Sé que aquests darrers 50 anys has publicat una quinzena de llibres de narracions, a més de les teves aportacions nombroses al teatre, la poesia, la novel•la o l’assaig...

M’agradaria que ens diguessis d’on et surt aquesta dèria literària teva tan admirable?

2) Sempre he pensat que aquella primera topada amb el teu escrit sobre Fannon, és la que m’ha duit a col•laborar en la presentació de tants dels teus llibres, en llocs tan diversos. Sovint parles d’allò que anomenes la «narrativa experimental».

Ens pots explicar què vols dir exactament amb una definició com aquesta?

3) Com saps molt bé, m’acaben de publicar, a mi, un llibre en català i en castellà, que duu per títol «Cròniques meves peruanes». Saps que ho ha fet una editorial mexicana que l’ha penjat a internet, difós i escampat per Amazon, tant en digital com en paper.

Tu acostumes a escriure gairebé sempre i majoritàriament en català. Si hi ha una cosa que m’admira de la teva tasca, és que deus ser un dels pocs escriptors que pot dir i assegurar que «n’ha viscut, d’escriure», cosa que no abunda entre nosaltres.

Ens pots dir com t’ho has fet, per poder «viure d’escriure», durant tants d’anys?

4) Així com, a mi, em va influir el que escrigueres sobre Fanon, i, 54 anys després encara mir de parar-hi esment, ens pots aclarir quin és l’escriptor, o grup d’escriptors, que consideres que més ha influït en tu, perquè t’hagis dedicat a escriure tant?

5) El fet d’acompanyar-te en moltes de les presentacions dels teus llibres, m’ha fet veure que t’han atorgat i has rebut molts de premis literaris al llarg de la teva extensa i intensa vida, tan activa dins l’àmbit de la literatura.

Ens pots explicar quin paper tenen els premis literaris en el teu ofici d’escriptor?

6) Sempre m’he demanat si el títol d’aquest llibre «Una nit qualsevol» és una queixa o lamentació que fas cap a l’exterior, o és la constatació escrita de la teva realitat vivencial, la d’un escriptor compromès en la tasca de transformar la societat, que vols que quedi reflectida damunt paper.

Ens ho pots aclarir, això: queixa/lamentació, constatació d’algunes realitats viscudes o res a veure amb cap de les dues?

7) Conec companys que cada dia escriuen una mica sobre allò que han fet, han vist, han escoltat, han visitat, etc. S’apunten a fer-ne un dietari personal històric.

Aquest llibre teu té qualque cosa a veure amb això, o ni tan sols t’ha passat pel cap fer-ho així?

I finalment, què recomanaries a les generacions més joves sobre el cultiu de l’art d’escriure. Pel seu compte, i no tant servint-se del que avui en diuen «intel•ligència artificial»?

Aquest estri tecnològic que té més d’artificial que d’intel•ligent: es limita a arreplegar dades d’altri, sense valorar-ne ni la qualitat, ni la veracitat, ni l’originalitat, ni la intencionalitat manifesta de confondre.

Quines recomanacions faries al jove que prengués la decisió de fer-se escriptor?

Contraportada del llibre

Amb això està tot dit, sobre el que jo volia demanar-te. Gràcies per respondre.

Gràcies, també, a l'atenció dispensada per la concurrència aquí present.

El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)

Defensa de Josep Melià i del llibre Els Mallorquins

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d’un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d’alguns els màxims responsables d’aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició.

El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)

Josep Melià anava a moltes de les presentacions d’obres de l’escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.Quan per l’estiu-hivern de l’any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l’editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol “Artistes i escriptors contra la dictadura” (pàgs 30-36 de L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m’hagués pensat s’armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: “Mala pesta de rojos que Franco no acabà d’exterminar de rel!”. Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d’acceptar -en la Constitució que ordiren d’esquena al poble- la “sagrada unidad de España”, el paper de l’exèrcit franquista en el manteniment d’aquesta “unidad de destino en lo universal”, la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l’acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del “socialisme”, signaren una constitució que, en oficialitzar l’economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d’una hipotètica victòria electoral de l’esquerra.

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d’un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d’alguns els màxims responsables d’aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s’hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d’una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història “objectiva” el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d’un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l’eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d’inexactituds, falsedats i errors que publicaren l’any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d’aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s’hauria d’entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: “Per aquells anys, l’editorial ‘Daedalus’ -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos ‘El Capital‘”. Déu meu la que es va armar l’abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d’afirmar que tots els partits revolucionaris érem “agents del franquisme policíac” (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l’URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d’extermini de l’any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: “Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d’aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d’un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser ‘procurador en Cortes (…)”.

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l’any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia “reformar el sistema des de dintre” i es presentà a “procurador” del règim. També en aquells moments el Partit dit “Comunista” (PCE) participava en la “legalitat feixista” (en el sindicat vertical) per “reformar el sindicalisme des de dintre”.

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d’un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l’esquerra revolucionària… ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l’afavoridora de “la España eterna” que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l’OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d’aquest treball.

Miquel López Crespí

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intellectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols, s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l’anarquisme, el leninisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

Coberta del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l’editor Lleonard Muntaner l’any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l’esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intellectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols, s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l’anarquisme, el leninisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d’Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis… i mil tipus d’accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d’alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d’aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d’estudiants de totes les nacions oprimides de l’estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d’actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de “comunicació”) a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma “superior” d’existència, en el “descompromís”. Arribava l’època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de “la España eterna” per part dels “socialistes” de mentida que ens acabaven d’entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l’OTAN.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d’ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l’antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d’una vella tradició dogmàtica i de combat contra l’anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme…). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d’Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l’esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d’abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d’ara encara no m’explic l’origen de tanta ràbia i visceralitat contra l’esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l’ OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l’esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s’atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l’esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic “i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d’aleshores”. Alhora que s’atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear “confusionisme”. I el combat abnegat de tants d’homes i dones només consistí en “declaracions de principis presumptament purs”.

Mai no s’havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s’atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s’havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat…) esdevenien botxins de la memòria històrica de l’esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d’una indignitat total, el treball de centenars d’honrats militants de l’esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l’esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S’erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s’havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l’opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l’oportunisme polític més bestial s’aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l’URSS i altres estats dits “socialistes” (aquells on regnava el brutal poder de la “burgesia” roja i el més bestial capitalisme d’estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s’aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l’època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l’imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la “globalització”). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d’oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d’història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d’una vegada, com a actius “agents de la dreta”, illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l’oportunisme amb aquestes paraules: “És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure’n un avantatge momentani.

‘El llenguatge polític postmodern enalteix l’oportunisme i el confon sibillinament amb el simple ‘sentit de l’oportunitat’. Són coses diferents. El sentit de l’oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d’una determinada situació, d’una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l’hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l’agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

‘És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d’un gran triomf revolucionari demà o demà passat”.

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La narrativa insular - La revista Iris de Menorca comenta el darrer llibre de narracions de l’ escriptor Miquel López Crespí

La narrativa insular - La revista Iris de Menorca comenta el darrer llibre de narracions de l’ escriptor Miquel López Crespí

DIARI D’UN HOME SOL

Per Eduard Riudavets Florit

López Crespí ens fa viure la brutal repressió de la Germania enmig d’una ciutat empestada, la soledat d’un rellotge sense corda, la precarietat injusta de la tasca dels nostres grans creadors, la dissolució amarga de tantes lluites en l’aiguabarreig del parany capitalista, el dolor immens dels pobles massacrats, el record de les derrotes, la destrucció planificada del paradís, la genuflexió hipòcrita davant els diners, la sacralització de les estructures de poder, la batalla infinita sense victòria, la necessitat de no defallir... (Eduard Riudavets Florit, revista Iris de Menorca)

He llegit gran part de la ingent obra de Miquel López Crespí, he ressenyat en aquesta mateixa secció les seves novel·les, reculls de narracions i, fins i tot, qualque poemari. Tots els seus llibres tenen quelcom en comú: la seva gran qualitat literària i el ferm compromís amb la llibertat de les persones i dels pobles i amb la defensa aferrissada de la nostra llengua i cultura.

Diari d’un home sol aplega onze relats que, sense cap mena de dubte, es mantenen en aquesta mateixa línia. Onze relats que ens fan viure episodis històrics, que ens porten als anys de lluita antifranquista o ens immergeixen de ple en problemàtiques dels nostres dies.

Potser caldria ressaltar un tret que, si bé és ben present en llibres anteriors de l’autor, per a mi en aquest s’intensifica. Les narracions estan amarades d’un profund i emotiu lirisme que retrata la quotidianitat, sovint amarga, no només des de la descripció dels fets sinó també des dels sentiments que aquests provoquen.

I vet aquí que ara arriba el moment temible en què, quan escric la ressenya d’un recull de contes, no sé ben bé com continuar. M’és impossible exposar tots els diversos arguments i no puc escollir-ne cap per sobre dels altres. I menys en aquest cas, en què tots i cadascun dels relats m’han fascinat absolutament.

López Crespí ens fa viure la brutal repressió de la Germania enmig d’una ciutat empestada, la soledat d’un rellotge sense corda, la precarietat injusta de la tasca dels nostres grans creadors, la dissolució amarga de tantes lluites en l’aiguabarreig del parany capitalista, el dolor immens dels pobles massacrats, el record de les derrotes, la destrucció planificada del paradís, la genuflexió hipòcrita davant els diners, la sacralització de les estructures de poder, la batalla infinita sense victòria, la necessitat de no defallir...

Us haureu adonat que el que he escrit fins ara traspua nostàlgia i, sí, efectivament l’enyor hi és, i també hi ha melangia, però no ens equivoquem, així mateix hi trobem una ferotge ironia, un esmolat sarcasme i, de fet, el llibre sencer és un crit de rebel·lia, un clam contra el conformisme, un rebuig clar i potent de qualsevol possible rendició. L’autor, un cop més, amb una prosa tan acurada com incisiva, ens posa davant els ulls les desfetes i els patiments per convocar-nos a la batalla. No hi ha descans pels guerrers que al seu poble són fidels.

Us he de confessar, i perdoneu-me la digressió personal, que la lectura de Diari d’un home sol m’ha emocionat, i no només perquè hi he vist reflectides algunes de les meves experiències, sinó també i sobretot perquè el ritme narratiu, el llenguatge utilitzat, les imatges que s’hi evoquen, fereixen directament les entranyes. I això no és gens senzill d’aconseguir, és una qualitat tan sols atribuïble a la més gran literatura.

Podria continuar aportant-vos més detalls, podria intentar ser més explícit, però he d’anar acabant la ressenya i ho vull fer amb dues cites textuals, de relats diferents. Dues cites que m’han colpit i que, una al costat de l’altra, ens fan més entenedor el missatge.

“Avui m’interrog davant la poderosa extensió de la catàstrofe (...) sentint com han mastegat els nostres somnis fins a esdevenir pedra i metall.”

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles; el dogmatisme i sectarisme a les Illes

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Abril de 1994: atacs feixistes, carrillistes (PCE), endollats del PSOE i sectors afins contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (I)

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles; el dogmatisme i sectarisme a les Illes

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intellectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols, s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l’anarquisme, el leninisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

Coberta del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l’editor Lleonard Muntaner l’any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l’esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intellectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols, s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l’anarquisme, el leninisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d’Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis… i mil tipus d’accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d’alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d’aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d’estudiants de totes les nacions oprimides de l’estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d’actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de “comunicació”) a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma “superior” d’existència, en el “descompromís”. Arribava l’època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de “la España eterna” per part dels “socialistes” de mentida que ens acabaven d’entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l’OTAN.

Dins aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).