Tuesday, August 28, 2007

Teatre català del segle XX: Joan Soler Antich analitzat per Miquel López Crespí


Escriptors catalans marginats: Joan Soler Antich i el teatre de la revolta


"Res ni ningú m'ha marcat tant com aquells extraordinaris i senzills homes i dones d'aquell irrepetible barri ciutadà de la
postguerra [sa Calatrava]: mestre Pep, el barber del costat de Santa Fe; el forner l'amo En Xesc; el derrotat, però sempre digne, mestre Lluís Barceló, sabater de Can Estrany; i tants d'altres, vilment traïts a Ialta (ja m'entens, Miquel)".
Joan Soler i Antich


Per Miquel López Crespí, escriptor

Dins la línia de dignificació del nostre teatre podem situar també un home fins fa ben poc quasi completament desconegut per molts grups teatrals i bona part de la població de les Illes. Em referesc a Joan Soler i Antich, exemple d'intel.lectual compromès amb el seu poble, tant en temps del franquisme, com ara mateix en aquesta democràcia feta a mida de la burgesia i els seus servils. Avui torna a estar de moda allò tan vell i tan antiquat del "compromís" de l'autor únicament amb la seva ploma. Els pansits conceptes de l'"art per l'art" que sempre han defensant els intel.lectuals orgànics al servei del poder -qualsevol poder, mentre pagui! Paraules completament buides de sentit avui dia com poden ser "bellesa", "compromís amb un mateix", amaguen en el fons tota la brutalitat que, en qualsevol època, els "exquisits" han exercit i exerceixen contra les concepcions i obres culturals elaborades per les classes populars i els seus intel.lectuals.

Ben diferent era i és la posició cultural (tant ètica com estètica) de Joan Soler i Antich, al qual vaig tenir la sort de poder dedicar-li una pàgina a la secció de "Cultura" del diari Última Hora (1-VII-84), en un intent d'ajudar-lo a sortir de la marginació a què la reacció sotmet els nostres millors intel.lectuals. Li demanava (i amb la seva resposta hom pot copsar la diferència abismal entre en Soler i els escriptors del "compromís" amb ells mateixos):
"Si t'anomenen la paraula Gramsci... ¿què et porta a la memòria? Creus 'superat' -com pensa tant babau enganxat a les mamelles del poder- el compromís de l'escriptor amb el seu poble?". En Joan Soler i Antich em responia: "Possiblement sigui Gramsci un dels qui ha tractat el tema d'una cultura nacional-popular i el compromís de l'escriptor amb més profunditat. No crec, emperò -malgrat la meva militància comunista- que un compromís veritable ha de passar necessàriament per l'adscripció formal a un partit concret, però tampoc no crec que el tenir un determinat carnet ha de significar, com molts pretenen, un infamant estigma. El que cal és servar sempre -com deia Gramsci- la independència crítica. En tot cas, i dins aquesta idea gramsciana, el paper de l'intel.lectual, ha de ser sempre el d'un constant animador en el camp del pensament, un observador curós de la realitat social per extreure'n les anàlisis necessàries de totes les experiències del poble i, a través d'un debat constant, oferir eines de treball per a l'avenç col.lectiu".
Joan Soler i Antich continuava contestant a la mateixa pregunta: "El que no poden fer els intel.lectuals és callar. Han estat molts d'anys d'abstinència forçosa i sembla que ara molts d'"intel.lectuals", embriacs de petits poders, vulguin treure's la panxa de mal any, i callen i s'embruten les mans amb els que manen i ens aconsellen paciència... L'intel.lectualitat no és una classe autònoma, sempre està al servei d'una altra i generalment fa el joc a la classe dominant".
No hi dubte que estam davant d'un dels autors mallorquins més inconformistes sorgits d'ençà 1939. Joan Soler i Antich va néixer a Ciutat l'any 1935 i es féu conèixer el 1964 en guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb Aquí no ha passat res. A aquest drama, el protagonista del qual milita en una organització clandestina, activista fins que és detingut i condemnat a mort, seguiren Misteri de les flors i Les banderes de paper (1965), on es narren les actituds triomfalistes del bàndol que, en un país imaginari, ha guanyat una guerra civil, i el fracàs d'aquestes actituds a causa de l'engany que encobreixen i l'absoluta corrupció del règim; Aquestes finíssimes arrels (1966), que exposa un conflicte individual provocat per les divisions classistes existents a Ciutat de Mallorca; Pell somorta (1966) "farsa quasi tràgica" on és posada en qüestió la monarquia, i les persones d'uns reis apareixen com les d'uns dòcils ninots propicis a ballar al so de poderosos interessos de clan, sense connexió amb el veritable interès del poble. Tot i així, l'obra d'una intenció més precisa, de les que ha escrit Joan Soler i Antich, és El llarg camí (1967). L'any 1968 guanyà el premi Ignasi Iglesias amb Els commoguts, història de les revoltes pageses mallorquines. I el 1974 escriu una comèdia titulada A Pellsomorta ja lliguen els gossos amb llangonisses, on recrea una de les ràpides i suspectes acumulacions de capital en el Baix Llobregat, durant la guerra.
Joan Soler i Antich és una excepció d'honestedat i treball ben fet dins del demencial camp del teatre rekional que, a hores d'ara, encara hem de sofrir (el teatre de l'autoodi tan enlairat per reaccionaris de tota mena). Aquest autor que l'any 1984 es definia com a comunista i membre de CC.OO. (lluny de tot càrrec que comportàs privilegis!), sabíem ja aleshores que era un dels més destacats lluitadors populars del Baix Llobregat (compromís autèntic, el seu amb el poble treballador català, ben lluny de les xirimandangues a què ens tenen acostumats els "exquisits"). Havia refusat diversos càrrecs polítics i administratius per motius d'ètica i moral socialistes. Allunyat de tota mena de clans literaris, era i és un dels pilars fonamentals de la renovació del teatre contemporani mallorquí. Oblidat per una part del comissariat reaccionari que encara avui controla la nostra cultura, la reacció -malgrat es disfressi de 'defensora de lo nostro'- no perdona a Joan Soler i Antich el seu ferm compromís social amb el poble treballador. L'any 1984, després de més de vint anys de treball constant dins del camp teatral, encara no tenia cap obra seva editada (i això que havia guanyat tots els premis de teatre dels Països Catalans!).
Per l'historiador Antoni Nadal sabem (vegeu pròleg a Teatre de la revolta, pàg. 13) que Els commoguts va ser publicada en una edició d'autor poc coneguda a Esplugues de Llobregat, l'any 1988). Finalment Joan Soler (juntament amb Miquel Mestre, autor de Anomenat lo Tort i Llorenç Moyà, autor de Joanot Colom) ha pogut veure editada la seva obra Els commoguts en una edició de 1.OOO exemplars publicada per l'Editorial Documenta (que dirigeix el citat Antoni Nadal) gràcies a un ajut de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. L'edició d'aquestes obres per part de Documenta Balear, com molt bé explica el seu director, ajuda a crear una certa impressió de normalitat dins del teatre mallorquí. Antoni Nadal, després de parlar d'una sèrie d'obres i d'autors que defugen l'autoodi del típic sainete rekional (Josep M. Palau i Camps, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover, etc.), afirma molt encertadament: "La llista anterior fa una impressió de normalitat i dóna ocasió a conjecturar l'existència regular d'un tipus de teatre que ajuda el públic a recapitular el passat. És, no cal dir-ho, el drama històric que trobam en qualsevol altra cultura, i que exigeix uns drames d'aquesta mena... Tanmateix, la normalitat de què parlam és més aparent que real. I és que la llista no fa sinó ajustar-se a la situació efectiva del teatre d'autor a Mallorca: obres inèdites, absència avui de premis, estrenes comptades..., són fets que l'entelen".
La triadella feta pel director de Documenta (Els commoguts, Anomenat lo Tort i Joanot Colom) em sembla molt reixida. Evidentment, en aquest temps de desmemòria històrica, es tractava de donar la paraula als herois de l'alçament forà de Mallorca en el segle XV i de la Germania mallorquina en la segona dècada del segle XVI. Qüestions cabdals de la nostra història que, llevant algun muntatge d'excepció, mai no hem vist representades com pertoca en els escenaris de la democràcia.
Comprenen els motius! No hi mancaria més! Joan Soler i Antich no és un Xesc Forteza o un Joan Mas qualssevol. Joan Soler Antich és un intel.lectual en el més profund sentit gramscià del terme. Per a ell el "compromís" -ho hem especificat anteriorment- no és amb el seu llombrígol, sinó amb el poble treballador. L'autor que ens ocupa, lluny de qualsevol torre d'ivori com aquelles a què els autors promocionats pel poder ens tenen acostumats, ja en temps de la dictadura fundà quatre associacions de veïns, optà pel carnet dels comunistes de Catalunya i de CC.OO., en els anys de la lluita contra el bloc agressiu de l'OTAN participà en tota mena de comitès i activitats per la pau, per la defensa de la natura i el mei ambient...
Joan Soler i Antich era -i és!- un home que no es mossega la llengua. Sap a la perfecció el preu que tot autor independent de debò ha de pagar en una societat com la nostra per a mantenir les idees d'igualtat i justícia social. Una cosa és fer l'"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits pel capitalisme i l'imperialisme. "Fins aquí hem arribat!", sentencien els qui tenen el control de la promoció i la difusió de l'obra d'art (sigui llibre, escultura, música, pintura, teatre, etc.). "Si continues lluitant contra nosaltres, el silenci i la marginació seran el resultat que obtindràs. Ja et pots definir!". I ja és clar que molts intel.lectuals es defineixen... I tant; sobretot, cap als posicionaments dels poderosos.
Deia Joan Soler i Antich: "Certament que és difícil navegar pel tempestuós mar dels clans culturals i 'camarilles' de tota mena! Jo, francament, no n'he sabut mai i encara ara no m'interessa gens ni mica endinsar.m'hi. No oblidem que el nostre és un país petit, on tothom se coneix i que els clans estan integrats per persones que exerceixen, tot alhora (quin desfici, Déu meu!) d'autors, de crítics, d'assessors i directors d'editorials (i en el camp del teatre, ben sovint, a més a més, d'actors, directors i autors). I jo -ja t'ho he dit abans- no he estat mai això que se'n diu un bon 'relacions públiques'".


Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític. Homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Friday, August 17, 2007

Xirinacs i López Crespí: la transició



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).



Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans

Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Aurodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)



Per Lluís M. Xirinacs




En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord.
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel× lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col× laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Aurodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Sunday, August 12, 2007

Lluís M. Xirinacs: homenatge de Miquel López Crespí



Homenatge a Lluís M. Xirinacs


Per Miquel López Crespí, escriptor

Acte de Sobirania


He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)

El dissate dia 19 de Maig de 2001, Lluís M. Xiricans presentava el llibre No era això. Memòria política de la transició en el Centre Social de Sants, carrer Olcinelles, número 30, de Barcelona. Aquest article va ser escrit en record d´aquells dies intensos de compenetració total amb les idees alliberadores de l´inoblidable company Lluís M. Xirinacs, exemple d´intel·lectual català lliurat en cos i ànima a la tasca d´alliberament nacional i social del nostre poble.

Aquestes dies [Maig de 2001]he viatjat a Barcelona presentant l'obra No era això: memòria política de la transició, que m'ha publicat Edicions El Jonc. La presentació va anar a càrrec del meu bon amic i patriota exemplar, Lluís M. Xirinacs. No cal dir que marxar per uns dies del cau estantís i envejós que ens encercla amb el seu alè pestilent i malaltís (frustrats de tota mena que ordeixen campanyes per provar de barrar el pas a qui publica, al creador mallorquí) representa un parèntesi de calma i tranquil× litat. Les brutors són encara molt més demencials i enverinades si l'autor català és conegut per les seves idees i pràctica d'esquerres! Alhora les campanyes, les mentides, per tergiversacions més barroeres són el pa nostre de cada dia i arriben a límits d'autèntic manicomi. Però no parem esment de les potadetes de psicòpates i envejosos d'extrema dreta amagats sovint fins i tot rere la nostra ensenya; neonazis racistes que diuen defensar "lo nostro" per atacar millor l'esquerra i que fan el joc a la dreta amb els seus atacs a qualsevol intel× lectual progressista català. Quina tranquil× litat dóna l'estar uns dies entre companys de la mateixa corda! Lluís M. Xirinacs, Joan Teran, els companys del Centre de Documentació Arran... Sortosament el llibre No era això: memòria política de la transició funciona a les totes entre l'avantguarda nacionalista i esquerrana dels Països Catalans. La majoria de partits i organitzacions independentistes de l'ampli ventall de l'esquerra revolucionària (marxistes, anarquistes, socialistes de totes les tendències...) han fet seu el meu assaig damunt la història de la transició (la nova restauració borbònica) i recomanen el llibre a tots els amics i simpatitzants. Malgrat un dèbil intent de criminalització per part d'un reaccionari col× laborador del diari Avui dins la línia de l'acostumat pamflet escrit per determinats "intel× lectuals" d'anar per casa, consumits per la seva impotència cultural, malalts en veure com les idees de socialisme i independència avancen i es consoliden, la meva història de la transició es defensa per si mateixa i ja hem començat a pensar en una ampliació de continguts en vista a la segona edició.
Organitzacions històriques del nacionalisme d'esquerres com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), el Partit Socialista de Mallorca (PSM), Maulets, Alternativa per Mallorca o Endavant-Organitzacio Socialista d'Alliberament Nacional han recomanat des de les pàgines de les respectives publicacions el llibre publicat per Edicions "El Jonc".
Aquesta realitat vital (el fet de tenir tants i tants d'amics invisibles que et llegeixen), anima, reconforta i, evidentment, encoratja. Per això els dies passats al Principat han servit per carregar bateries i avançar en la tasca de la recuperació contínua de la nostra memòria col× lectiva en el camí de servar i analitzar els esdeveniments més importants de la nostra història més recent. Pensem que a part de la publicació l'any 1994 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) editat per Lleonard Muntaner, i de la sortida a la llum de Cultura i Antifranquisme (Edicions de 1984), i ara mateix de No era això: memòria política de la transició hi ha pendents, per a la seva propera publicació, El compromís polític de l'intel× lectual català en el segle XXI i Les lluites dels anys 60-70 en el combat antifeixista.
L'amic Lluís M. Xirinacs, el benvolgut i aferrissat combatent pels nostres drets nacionals i socials (a qui vaig conèixer en els anys setanta, en temps de la meva militància en el PSM, com explic en No era això: memòria política de la transició), i autor de tres famosos i imprescindibles llibres per a qui vulgui conèixer a fons la història de la transició al Principat (La traïció dels líders, volums I, II i III editats per Llibres del Segle) ja havia presentat No era això (pel seu compte!, això sí que són amics!) a Argentona (Baix Camp). Ara, unificant esforços (El Jonc, Endavant, el Centre de Documentació "Arran"...), es tractava de promocionar-lo una mica més a la mateixa Barcelona. Aquest va ser el motiu del viatge al Principat: tornar petar la conversa amb l'admirat amic, exemple d'intel× lectual català compromès, el company de lluita per la llibertat del oprimitits Lluís M. Xirinacs. Particularment volia valorar de prop aquesta revifalla del nacionalisme marxista, dels grups revolucionaris de tendència esquerrana que han sorgit com a bolets en tota la pell de la nostra terra. Sortosament, com dèiem una mica més amunt el "panorama" polític del Principat ha anat mudant per a bé. Durant uns anys, després de l'embranzida revolucionària i antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria col× lectiva del nostre poble) els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d'avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris, antifeixistes i antiracistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de 'comunicació') a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència. Arribava la follia del comprar per comprar, l'època del pelotazo (més que res en temps del PSOE, del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN). La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres països dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) també servia per a la campanya contrarevolucionària mundial. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Les preocupacions socials i col× lectives eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envia (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il× luminats que no tocaven amb els peus a terra. Qui signa aquest article ha patit sovint aquesta intencionada criminalització per part dels defensors (de totes els tendències!) del sistema!
Les coses han canviant a poc a poc. Una nova generació de lluitadors i lluitadores antisistema ha sorgit en aquests darrers anys superant el buit ideològic i polític creat pels partits de l'esquerra oficial. És el que parlàvem a Barcelona amb els companys d'Endavant.
El que més em copsà en aquests dies de presentació de No era això va ser precisament poder entrar en contacte amb els companys i companyes d'Arran, d'Endavant-Organització d'Alliberament Nacional, amb tants i tants col× lectius del Principat. Interessant va ser el contacte amb els amics d'Arran (que han muntat un dels millors centres de documentació dels moviments socials que conec). Com m'explicaren n'Elba i n'Ivan, Arran no és una iniciativa aïllada. Aquest important Centre de Documentació dels Moviments Socials forma part de tota una xarxa d'espais que d'alguna manera o altra estan compromesos en la recuperació d'una cultura de la resistència i la difusió ideològica de tot un seguit de valors emancipadors i rupturistes. Arran no es vol quedar en només quatre paraules boniques. Aquests companys consideren la pràctica com un element indispensable en el desenvolupament d'una lluita anticapitalista real.
No cal dir que hi estic completament d'acord. No mancaria més! Es tracta -com fan tots aquests col× lectius del Principat i d'altres indrets dels Països Catalans- d'anar recuperant espais des d'on potenciar ideals relacionats amb la justícia social (la lluita anticapitalista), la dignitat de pobles i persones, el respecte a la diferència tan racial i sexual com cultural. Espais des d'on impulsar valors com la igualtat, l'inconformisme, l'autoorganització.
Deia quan començava a escriure aquest article que estar uns dies amb amics del PSAN, Maulets, Endavant i tants de grups actius en la lluita per la independència i el socialisme, rejoveneix, i molt més quan un dels teus llibres (en aquest cas No era això: memòria política de la transició) esdevé una espècie de "biblia" del jovent revolucionari català. M'ho deia una noia d'Arran que havia vengut a la presentació de l'amic Xirinacs, al local de Sants on ens arreplegàrem munió de nacionalistes d'esquerra: "Ja fa anys, una nodrida xarxa d'ateneus populars, de casals obrers, d'ateneus enciclopèdics i de cooperatives va fer trontollar les bases del capitalisme. Aquella generació de revolucionaris dels anys vint i trenta! I per aquest motiu (els tres anys de valenta resistència contra el feixisme, la revolució, la resistència en el "maquis" en la dura postguerra) el poble va ser anihilat tant físicament com mentalment pels botxins del capitalisme. Actualment, tot i les grans diferències amb llavors, cal seguir mantenint viva la lluita, i nostra és la responsabilitat d'aconseguir-ho".
Reconec -i l'amic Xirinacs deia el mateix- que feia anys que no ensopegàvem amb un jovent amb tant alt grau de consciència revolucionària. Tot el que els venuts al sistema (partits, pseudoiintel× lectuals, xurma sense principis aferrada a la mamella del poder) havien provat d'ensorrar (marxisme, anarquisme, lluita anticapitalista i antirascista) ara és recuperat per aquest valents i agosarats al× lots i al× lotes d'Endavant, PSAN, POR, Maulets, Arran i tants i tants Casals, Ateneus Populars, Centres de Documentació que han sorgit - sorgeixen!- arreu de la nostra geografia.
Moments més tard, en el local de Sants on, amb la gent d'Edicions El Jonc, Endavant, Xirinacs i jo mateix encetàvem el debat damunt la transició (les traïdes de la transició!) i el paper de l'intel× lectual català en el segle XXI, un jove revolucionari ens deia, tot resumint el pensament d'Arran: "En el nostre 'món al revés' on la probresa equival a delinqüència, la dissidència a terrorisme i la liberalització econòmica garanteix el benestar d'uns pocs en nom de la llibertat, es fa urgent donar la volta a aquesta versió tergiversada. El pensament únic és una arma molt bona del capital per a tenir-nos submisos i callades. La història que ens han ensenyat és la dels poderosos, mentre l'altra cara de la realitat, la que patim els pobles i les persones oprimides, la dels que trenquem el silenci i sortim al carrer, ha estat sempre silenciada i manipulada. Per això contribucions com la que significa No era això: memòria política de la transició són d'importància cabdal per al jovent revolucionari, pel poble dels Països Catalans, i és precisament per això mateix que nosaltres, des d'Arran, des dels nombrosos col× lectius nacionalistes i d'esquerres on militem, recomanem el llibre".
Moments després, col× locant la senyera amb l'estel i la bandera de la Commune de París (enguany es compleix el cent-trentè aniversari del primer govern proletari que existí en el món), el company Lluís M. Xirinacs inicià la presentació que, cal dir-ho, va ser profitosa i molt més extensa del que recull el petit extracte que publicam. Evidentment les retxes que em donà són només un breu resum de tot el que ell va explicar. Però valgui aquest resum per a copsar una mica com va ser la presentació de No era això: memòria política de la transició.


Digué Xirinacs, entre moltes altres coses:


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. 'Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents'.
'No hi estic gens d'acord.
'La societat tan 'matisada' que ens ha tocat de viure, només ens dóna una 'sopa boba', un 'centre polític' a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
'Miquel López Crespí ressuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobretot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel× lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col× laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claredat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis juvenils desperts dels nostres Països Catalans".

Friday, August 10, 2007

Sebastià Serrà (IEB), Josep Bargalló (IRL) i la Fira de Frankfurt



Sebastià Serra exigirà a Bargalló més presència insular a la Fira de Frankfurt


El cap de l’Institut d’Estudis Baleàrics es reunirà dilluns amb el seu homòleg del Ramon Llull


F.MARÍ. Palma.


Llorenç Capellà, Jaume Santandreu, Josep Maria Quintana, Joan Perelló, Miquel Bezares, Miquel Rayó, Miquel Mas i Àlex Volney seran alguns dels noms que el president de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Sebastià Serra, posarà dilluns sobre la taula al director de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló. L’objectiu és que hi hagi una major representació insular dins el programa de Frankfurt 2007 i que aquesta representativitat no quedi al marge dels actes generals de la Fira. La de dilluns serà la primera trobada entre els dos representants culturals d’ençà que Serra prengué el relleu a Gabriel Janer Manila. Entre altres temes, Sebastià Serra plantejarà al Ramon Llull «una reflexió oberta sobre la presència insular a Frankfurt, com també l’esforç que ha realitzat i encara realitzarà l’IEB per participar a la Fira del Llibre alemanya», assegurà l’historiador. Dins aquest context, Serra indicà que la intenció dels Estudis Baleàrics és que «tots els escriptors, provinents de les Balears o del Principat, siguin iguals»,.A més, demana major presència en els actes i un horari més estès dels actes del programa de Frankfurt 2007.
«No pretenem ara canviar de dalt a baix tot el conveni signat entre l’IEB i l’IRL. El que demanarem a Josep Bargalló és eixamplar perspectives», puntualizà. El llistat d’escriptors anunciat ahir per Sebastià Serra encara no està del tot perfilat. L’estrenat president ha iniciat contactes amb la majoria d’escriptors abans esmentats i encara ha de parlar amb altres. Aquest és el cas d’Antoni Serra, qui fa dies argumentà a través d’un article en els diferents mitjans el seu rebuig a assistir a la fira alemanya. Sebastià Serra vol ara tornar a convidar l’escriptor solleric, però ara amb un plantejament diferent. A més d’una major presència d’escriptors illencs dins un programa unificat, Serra també apostarà pel «desbloqueig» de l’exposició Miró i Mallorca, per a la qual fins ara no s’havia trobat un espai adient per instal·lar-la.
La integració de les Illes Balears dins l’Institut Ramon Llull no estarà dins l’ordre del dia de la reunió de dilluns. Sebastià Serra reiterà de nou ahir que «aquesta ha de ser una decisió política». Així mateix, assegurà que defensa tornar a entrar dins la institució, però sempre des d’un marc federalista. «Estic d’acord que l’IRL pot defensar temes de les Illes Balears», explicà, encara que Serra aposta per una «col·laboració estreta i recíproca entre ambdues institucions». El tema d’interferència de competències sembla que quedarà per més endavant.
Diari de Balears (10-VIII-07)



Frankfurt, capital de la cultura catalana

Per què vaig a Frankfurt


Per Miquel López Crespí, escriptor


Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, "és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans". Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que "troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira". Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.