Tuesday, December 19, 2017

Memòria històrica – La guerra civil a Mallorca i els presoners republicans - Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941)

Memòria històrica – La guerra civil a Mallorca i els presoners republicans -

Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941)



Per Miquel López Crespí


L´historiador Miquel Josep Crespí Cifre ens presenta l´obra Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941), que va guanyar el Premi Josep Obrador d´investigació 2017. Crec que és una obra cabdal per a la historiografia poblera i de les Illes en general. Al nostre poble li mancava una investigació rigorosa i documentada com la que ens ocupa. Com explica l´autor: “La paraula esclaus, com es poden imaginar, ve dels presoners de guerra que van haver de treballar en obres públiques i militars en condicions terribles. ‘L’illa de la calma’ es extret de l´obra de Santiago Rusiñol amb el mateix títol i que fa referència a Mallorca. A diferència de la Mallorca que descriu Rusiñol, que és idíl·lica i tranquil·la, la Mallorca que descrivim és tot el contrari: cruel i terrible, d´un lloc que en voldries escapar però no pots. Tot i posar la cronologia 1936-1941en el subtítol, algunes referències documentals que aportam són posteriors a l´any 41, ja que consideràvem que eren massa importants per a deixar-ho en el tinter”.
L´autor continua: “Esperam humilment que aquest treball contribueixi a recuperar la memòria històrica del poble de sa Pobla i saber què va passar durant aquells durs anys, que encara actualment són un tema ‘tabú’, i fins i tot menyspreat i manipulat per amplis sectors de la població. No és el nostre interès obrir ferides, sinó tot el contrari, tancar un capítol terrorífic i violent descobrint la veritat perquè no torni a passar mai més. Perquè sense saber el nostre passat no es pot caminar pel present ni construir el futur”.
Com a fill d´un d´aquests presoners republicans que vengueren forçats a Mallorca en acabar la Guerra Civil, el llibre del nostre historiador m´ha produït una alegria immensa. Sortosament aquest jove, de provada formació acadèmica, ja que té el grau d´Història per la Universitat de les Illes Balears; un màster en Història per la Universitat de Perpinyà, cursos de perfeccionament d´anglès a la Universitat d’Edimburg, així com i de màrqueting digital, amb el seu llibre ens demostra la vàlua i la capacitat de recerca i de feina que ha desenvolupat.
Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble.
Analitzant pam a pam el llibre Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) ens trobam amb una exhaustiva exposició dividida en nou capítols. La introducció ens situa en els motius que té l´autor per començar aquest treball. Posteriorment, per recordar l´origen del problema, els motius de l´existència de presoners republicans, “esclaus” en paraules seves, avança un complet resum dels esdeveniments més importants de la Guerra Civil a l´Estat espanyol en el capítol “La Guerra Civil espanyola (1936-1939)” per a concretar els fets a nivell mallorquí (capítol tercer) en els apartats “La Guerra Civil a Mallorca” i “La Guerra Civil a sa Pobla”. El capítol quart resta subdividit en “La causa número 17” i “El paper de l´Església”. En el capítol cinquè ens parla extensament de la repressió a sa Pobla i és a partir del capítol 6è, “La repressió: els camps de concentració i ‘Batallones de Trabajadores’” on podem aprofundir en la dura realitat de l´esclavatge franquista practicat pels franquistes. Em referesc als apartats “Concepte de camp de concentració”, “Els camps de concentració a Mallorca”, “Camp de concentració de Cap Gros (Alcúdia)”, “Camp de concentració del Port de Pollença”, “Funcionament dels camps de concentració” i “Els ‘Batallones de Trabajadores’”. El llibre acaba amb una acurada descripció del projecte de ferrocarril militar sa Pobla-Alcúdia i una anàlisi titulada “La memòria històrica” en l´actualitat. Tot acompanyat per una important bibliografia i una extensa reproducció de les llistes de presoners arribat a sa Pobla i altres indrets de l´illa.
Com explica Miquel Josep Crespí Cifre: “Sa Pobla fou escenari d’una de les repressions més cruels d’aquella època, com va ser la utilització de presoners de guerra com a mà d’obra pràcticament esclava per a la construcció d’un ferrocarril per a ús militar que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. Gràcies a la documentació que hem trobat tenim els noms d’aquells presoners i dels camps de concentració on van estar. Poca gent sap, o poca gent en parla, que a Mallorca no només hi va haver camps de concentració, sinó que va ser un dels primers llocs de tot Espanya on n’hi va haver, degut a que a Mallorca va triomfar el Cop d’Estat.
‘Per això, la repressió en aquest llibre té un paper central i es per això que hem anomenat aquest llibre Esclaus a l’illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme (1936-1941).
‘Es podria fer un paral·lelisme entre el que succeeix a sa Pobla i el conjunt de l’Estat espanyol sense equivocar-nos de gaire. Perquè ens trobam que quan esclata la Guerra Civil un conjunt de ciutadans d’esquerres ajudats pel cos de seguretat que majoritàriament va donar suport a la República, els carrabiners, es van oposar en els feixistes. Això que sa Pobla es pot considerar com la típica zona rural conservadora on hi predomina el caciquisme, cosa que l’hi dona més mèrit a la resistència. La nostra hipòtesi és que l’enorme impacte de la Guerra Civil hauria estat provocat per una repressió molt dura vinculada a la resistència dels carrabiners i uns quants poblers, per la presència primerenca d’un camp de concentració i per la utilització de presoners de guerra en obres públiques, com el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia.
‘Per tal d’assolir aquesta hipòtesi intentarem assolir una sèrie d’objectius. El principal objectiu d’aquesta investigació és omplir el buit historiogràfic que existeix sobre la Guerra Civil i la repressió a sa Pobla durant els anys 1936-1939 i també contribuir en la recerca general de la Guerra Civil i repressió franquista a Mallorca. A nivell més específic, els objectius són explicar la resistència dels carrabiners i els ciutadans que els donen suport a sa Pobla; explicar la depuració de funcionaris públics en el consistori pobler en triomfar els militars sublevats a Mallorca; explicar i analitzar la repressió exercida a sa Pobla posant per cas el camp de concentració i els batallons de treballadors. En referència en els camps de concentració que afecten a sa Pobla ens plantejam diversos objectius com analitzar i explicar el seu impacte i evolució; l’aproximació de la quantitat i noms dels presoners que formaven els batallons de treballadors; analitzar l’ús de presoners com a mà d’obra pel projecte del ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia; i analitzar si es tanquen els camps de concentració o no i perquè. Tot i així, hem de tenir en compte que no és un treball sobre els camps de concentració a Mallorca, sinó una aproximació essencial si es vol parlar de la repressió del franquisme” .
El llibre de l´amic i historiador Miquel Josep Crespí Cifre a part d´interessar-me especialment com a document històric, també m´ha emocionat perquè parla  de qüestions que m´afecten personalment de forma directa. Ja sabeu que som fill d´un d´aquests presoners republicans de què tracta el llibre. Tant el pare, Paulino López, com els oncles Juan i José combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat. He explicat en diversos articles que el pare arribà a sa Pobla, a començament de 1940, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medecines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts --pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat--... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu --per manca d'atencions, per excés de feina-- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.
Com explica el nostre historiador: “El que és cert es que la documentació de l’Arxiu Municipal de sa Pobla ens parla del Batalló de Treballadors núm. 153. Els documents són unes llistes on diu: ‘Relación nominal de los trabajadores de este Batallón perteneciente a los reemplazos de 1936 al 1941 ambos inclusive, con expresión del cupo por donde fueron alistados y partido judicial’. En concret, aquesta llista que hem citat hi ha el nom i cognoms, el poble on vivien i la província de tots els presoners que formaven el batalló de treballadors núm. 153 (vegeu  annex 29). A més, també sabem per fonts orals que aquest batalló treballava a sa Pobla, tal com explica l’escriptor Miquel López Crespí: ‘el meu pare, Paulino López, fou un d’aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d’un BATALLÓN DE TRABAJADORES, exactament el batalló núm. 153, i amb el número de presoner 764230’. El seu pare i els altres presoners com ell van estar al magatzem de Can Garroví de Sa Pobla (situat a la plaça del mercat, actualment és l’Escola de Música de sa Pobla) i més endavant a sa Cortera, un dels campaments per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria. També varen treballar en la construcció de la carretera d’Alcúdia al Port de Pollença i en la construcció del ferrocarril que havia d’unir sa Pobla i Alcúdia. Si consultau a l’annex la llista dels treballadors del batalló núm. 153 trobarà el pare de Miquel López, Paulino López Sánchez, i per tant prova la versió de l’autor. I també corrobora que més d’un batalló de treballadors van fer el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia”.
Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment, 1943, i, segurament, per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest home, que havia nascut a Conca el 19 de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27 de març de 1999), tengué una importància cabdal en la meva formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del 36 contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels combats més importants de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual --tenc algunes fotografies d'aquests fets-- participà activament, ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres serveis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Saravia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández (el qual havia conegut a Alacant, i a qui havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres). Com se sentia d'orgullós, l'oncle, d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernández! En aquells duríssims --i freds!-- mesos de desembre del 37 i gener-febrer del 38, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militars republicans com Líster, Modesto, el Campesino...
Potser els capítols que més m´han interessat, pel material que aporten a la investigació, pels detalls humans que traspuen per copsar la barbàrie de militars, requetès i falangistes, són els que fan referència a la vida quotidiana dels presoners dins els camps de concentració. Els records d´alguns presoners i el salvatgisme dels reglaments oficials dels camps, així com les instruccions expresses de Franco, ens fan copsar a la perfecció que no hi havia cap mena de pietat pels vençuts. Els vençuts, com demostra Miquel Josep Crespí Cifre, no eren persones; eren, com molt bé explica el títol del llibre, esclaus. Esclaus condemnats a fer feina deu hores diàries amb una alimentació (sovint un plat d´aigua bruta amb la col que no volien els porcs) que agreujava el deficient estat de salut dels presoners.
Una manca d´alimentació que, a part de nombroses malalties, era causant de la majoria de morts que hi hagué als camps durant tot el temps de la seva existència. Disciplina militar sense cap mena de consideració, insults i tortures, manca de medecines i del més mínim servei sanitari, adoctrinament constant a les hipotètiques hores de descans per part de falangistes i sacerdots, convertien els anys d´internament en un vertader infern.
A les tortures causades per la fam i el treball esclau de sol a sol hem d´afegir l´opressió moral, l´angoixa psicològica causada pels sacerdots del règim que, juntament amb els botxins de Falange, volien “convertir” els presoners republicans en dòcils esclaus sense memòria. Les constants predicacions del clergat feien perdre imprescindibles hores de descans als esclaus del franquisme, ja que els obligaven a romandre hores i més hores escoltant sermons, resant rosaris i havent d´anar a missa tots els diumenges i festes considerades d´importància pel règim.
Com ens conta Josep Miquel Crespí Cifre: ”Ja hem dit que els capellans que estaven als camps de concentració tenien un paper molt important pel que fa a la propaganda. I es que el veritable paper dels capellans no era el suport espiritual dels presoners davant de fets tan traumàtics, sinó que era la reeducació i l'adoctrinament, ja que, per als sublevats, els republicans estaven contaminats per idees del ‘marxismo internacional’. A l’article 145 del reglament estipula clarament que hi haurà un o més capellans i auxiliats per un o dos més ‘a los fines de la intensa y eficaz labor de Propaganda y atracción que debe ejercerse entre los prisioneros Trabajadores’. Així cada dia es feia una missa a l’esplanada de cada camp de concentració, on es col·locava un improvisat altar sobre la plataforma al peu de la bandera nacional ‘como símbolo de compenetración entre las dos ideas fundamentales españolas de Religión y Patria’. L’activitat dels capellans era intensa, amb ‘pláticas religiosas’ diàries per tal que els presoners s’’adaptin’ a la ‘Nueva España’. De fet, els capellans prenien nota de l’actitud de cada un dels presoners per després informar al cap del camp de concentració. El paper clau de la religió, que de fet és un exemple del paper que jugarà en l’Espanya franquista, es descriu molt bé a l’article 155 del reglament: ‘Dada la fusión íntima de las ideas fundamentales españolas de Religión y de Patria, sellada nuevamente en el actual Movimiento con el sacrificio de Mártires comunes a una y otra, por el sentimiento de exaltación Religiosa de nuestros Héroes y combatientes, así como por el manifiesto espíritu de Fe Católica que informa todas las resoluciones del Caudillo y del Nuevo Estado y habida cuenta de su extraordinaria acción beneficiosa al fin que se pretende, se otorgará atención muy preferente a la propaganda religiosa, considerándola como cooperante a la atracción mencionada, tanto en su aspecto indirecto como en el directo. A este efecto, además del Capellán estrictamente indispensable para los Servicios Religiosos normales del Batallón, de ser posible, se nombrarán uno o dos más, para auxiliarle tanto en la Propaganda Religiosa de su incumbencia, como en la parte que les corresponda, en la propaganda de atracción de los prisioneros y separatistas’.”.
La majoria de fets que documenta acuradament Miquel Josep Crespí Cifre els vaig sentir explicar al meu pare de viva veu quan jo era un jovenet de deu anys. Tot el que podem trobar en el llibre que comentam ho he sentit contar una i mil vegades als meus familiars, en veu baixeta, quan a casa nostra o al taller de Can Ripoll, els expresoners dels camps es reunien a petar la conversa i recordaven els seus anys de captiveri sota la bota dels guanyadors.

Thursday, December 07, 2017

La literatura catalana contemporània i la generació literària dels 70 -

La literatura catalana contemporània i la generació literària dels 70 - 

Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -

Per Miquel López Crespí, escriptor

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som? (Miquel López Crespí)


Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)... Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.

Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76... Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.


“Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible”. (Gabriel Janer Manila)

Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc d’escacs). Amb el títol “La bandera de la Llibertat”, Janer Manila hi escriu: “Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: ‘Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus?’. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.

‘Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.

‘Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la ‘revolució’ per una cadira. ‘Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins’. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir ‘transició’.

‘La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del ‘Jardí de les delícies’ de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què ‘el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes’.

‘Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. ‘Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades’. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta”.

Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.


Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat. (Miquel López Crespí)

Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.

És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República... ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?

El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.

De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió d’entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article citat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.

‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).


M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. (Miquel López Crespí)

M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l’obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s’ha aproximat al coneixement de les coartades d’uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l’obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l’obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l’hora de relacionar l’obra escrita de l’autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l’existència de l’autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d’una escriptora.

Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).

Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?

No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.