Tuesday, July 29, 2008

Miquel López Crespí: recuperar la infantesa

Els versos evocadors de López Crespí


Recuperar la infantesa
(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)


Per J. Ricart (Diari Levante)

Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.
Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com "Velles fotografies" o "Joguines antigues" recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: "La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa", on "Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats".
Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat "Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular" o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: "Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina".
Entranyables records de xiquets ("Els ametllers" o "Els indrets secrets") apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa ("Un sac de blat" o "Jornalers") o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.
A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: "El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla"; o el poema com a última taula de salvació: "Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag".
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

López Crespí: defensa de la terra

El GOB suspèn el Govern

Per Miquel López Crespí, escriptor

He llegit amb molt deteniment el document del GOB "Mallorca, un toc d’alerta" i veig que, sortosament!, l’organització ecologista es fa ressò de moltes de les preocupacions dels ciutadans i ciutadanes de les Illes quant a conservació de recursos i territori. Una posició ben semblant a la que hem expressat nosaltres en munió d’articles que anaven en la mateixa línia d’advertència i preocupació.
És evident que el GOB i tots els ciutadans i ciutadanes que donam un suport crític a l’actual pacte de governabilitat aprovam i saludam la Llei de Mesures urgents, la protecció d’Es Guix. Però continuam en estat d’alerta davant la destrucció de sòl rústic que ha proposat aquest nefast conseller, Jaume Carbonero, que sembla només pensa en els constructors i promotors. El GOB suspèn el Govern de les Illes i fa aquest toc d’alerta perquè els partits del pacte de governabilitat, i especialment el president Antich en el seu discurs d’investidura, s’havien compromès de no consumir "ni un pam més de territori". Ha estat una mentida. Com ho va ser, com molt bé explica Aina Calafat i la Plataforma Salvem la Real, la lluita per preservar la Real, per impedir la construcció de l’hospital de Jaume Matas.
Els ecologistes situen molt bé el paper exacte de la Llei Carbonero en aquesta línia de continuïtat del model desenvolupista de Jaume Matas i el PP. El GOB diu molt encertadament que tota la xerrameca buida que ha envoltat aquesta llei, l’excusa de construir habitatges per a les classes més afavorides, es feia sota pressió del sector immobiliari i de la construcció, que no podien consentir una davallada dels seus beneficis a conseqüència de l’actual crisi econòmica. Aquesta és la veritat i no les mentides del conseller d’Habitatge.
Per a la prestigiosa organització ecologista l’actual Govern de les Illes segueix el model heretat de Jaume Matas. Com diu el GOB: "tant les polítiques territorials i d’espais naturals, com les actuacions en infraestructures es complementen evidentment, amb polítiques sectorials de temes diversos (recursos hídrics, energia i residus, etc.) que de moment i en línies generals, venen marcades per la continuïtat pel que fa a les polítiques de l’anterior Govern Matas i que es troben lluny d’establir les bases pel canvi que s’hauria de pressentir provinent d’un govern progressista".
"Continuïtat", vet aquí el canvi esperat, el desencís de tots aquells que volíem avançar en la preservació de recursos i territori. Però el problema no acaba solament amb la mentida de la protecció de la Real, amb la destrucció de Son Bosc o el mal anomenat Port Adriano. Això poden esdevenir fets anecdòtics davant els grans desastres que s’apropen si els ciutadans i ciutadanes de les Illes no fan tot el possible per evitar-ho. El GOB preveu, cap de posar-hi remi des d’ara mateix, una consolidació de l’actual model desenvolupista vinculat a operacions immobiliàries i especulatives. Per altra banda el desastre del manteniment de les Àrees de Reconversió Territorial no farà més que continuar amb el model PP-UM de la passada legislatura. Per cert, aquest és un altre abandonament de les promeses electorals i dels acords signats per PSOE, Bloc i UM. I per si mancàs alguna cosa en tot aquest desgavell estam amenaçats pel Segon Cinturó, l’ampliació del Port de Palma, una obra faraònica que pot durar catorze anys!, i de l’Aeroport. Aquestes infraestructures gegantines van acompanyades pel creixement il·limitat i sense control de més i més polígons industrials, pedreres, nous abocadors de residus, continuació per l’aposta de la incineració que, juntament amb l’arribada del gasoducte i la construcció de més dessaladores només fan que consolidar el desenvolupisme salvatge.
I era precisament contra aquest desenvolupisme incontrolat, destructor de recursos i territori, contra el qual sortírem a protestar els ciutadans i ciutadanes de les Illes que no volíem continuar per aquest camí. Pensam que el Govern ha d’escoltar el GOB i les organitzacions i plataformes que han lluitat i lluiten per preservar les Illes.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VII-08)

http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Defensa del GOB


Per Miquel López Crespí

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat "Mallorca, un toc d’alerta" començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests "dissidents", en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les "argumentacions" dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds "florero", uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de "fan el joc a la dreta", com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.


http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sunday, July 27, 2008

Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs, Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché...

Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs, Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel, Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade, Jean Cocteau...

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor

Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.
La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973).
En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a Llibreria Logos i anàvem a petar la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973). En Paco Monge havia escrit recentment, parl del maig del 74, un interessant article sobre Fourier titulat "Dudar de la civilización" que, en una època d’exacerbat economicisme en les incipients organitzacions antifeixistes del moment, ens ajudava a descobrir aspectes imprescindibles de la historia de la ideologia socialista, de la subjectivitat humana.
Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producción artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig ver a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexiones de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificat el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina. Monge escriu sobre Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels "arabistes", un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll "Mallorca turmedista" (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats.
Jo havia acabat de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 amb el recull de contes La guerra just acaba de començar. A conseqüència d’aquest premi literari m’entrevistaren Jaume Pomar i Margalida Capellà. Jaume Pomar titulava l’entrevista "Miquel López Crespí: Premi Ciutat de Manacor 1973" (26-VII-73) i Margalida Capellà titulava la seva "López Crespí: pol·lèmic" (13-XII-73). Jo aprofitava les entrevistes per parlar dels trencaments literaris existents en les obres que escrivia en aquell temps. Volia deixar constància de la nostra manera diferent de copsar el fet literari explicant com la jove narrativa catalana tenia poc a veure amb l’herència clerical i conservadora del passat. O almanco així ho volíem creure aquells i aquelles que ens endinsàvem en les senderes d´un cert experimentalisme literari. En efecte, ens sentíem profundament units a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però res no ens seduïa dels versets que feien Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber, per dir uns noms que poden fer entendre la meva posició cultural a començaments dels anys setanta.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Joan F. López Casasnovas i la novel·la històrica a Mallorca: El Tall Editorial publica "París 1793"


La novel·la històrica catalana i la Revolució Francesa



Per Joan F. López Casasnovas, escriptor


Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que s’adonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a l’hora d’escriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) l’èpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens d’esperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió. L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, s’encarregaria d’esvair. I, com que la paraula sense l’acció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des d’una potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a L’ami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà l’Europa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments d’alliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de l’home marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a l’interior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era l’única sortida que li quedava, l’aixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.
De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions d’en Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la "veritat moral" de cadascú. Damunt la diversitat d’opinions, el subjecte que jutja –en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda– tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de l’aparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de l’exèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment l’assassinarien? N’hi ha prou amb les idees, a "tenir raó", per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a l’ordre i que acusaven de terroristes els jacobins, no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades d’opressió i vexacions de tota mena si no és que directament se n’aprofitaven? Era o no era terror l’estat de coses contra el qual s’aixecaren milers de súbdits d’un sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que –i són sols uns exemples– s’obligarà els de sempre a "estrènyer-se el cinturó i el tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.


dBalears (27-VII-08)


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Saturday, July 26, 2008

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Xim Rada (Joaquim Morales de Rada i Quiroga) morí en la matinada del dia catorze d'agost de 1996. La seva mort em va fer reviure l'època (anys setanta) en què, després d'una llarga col.laboració a les pàgines d’Última Hora, em convidà a escriure a Letras, el suplement cultural del Diario de Mallorca.
En Xim va néixer a Ciutat l'any 1942. Llicenciat en periodisme per la Universitat de Navarra (1965), va ser redactor de la revista londinenca Signals London (1965); també dels diaris El Diario de Las Palmas (1966) i La Provincia (1966-67), ambdós de Las Palmas de Gran Canaria. L'any 1968 va entrar a la redacció de Diario de Mallorca. Com he dit abans, el vaig conèixer (era client habitual de la Llibreria Logos on jo feia feina) en l'època en què s'encarregava del suplement Letras. Més endavant el nomenaren cap de redacció (1972-76) i, finalment, director del Diario de Mallorca (1976-85). A partir de l'any 1986 era el responsable de l'àrea de premsa de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca. Servàrem la nostra amistat fins als darrers mesos de la seva mort.
Havien passat quasi vint-i-cinc anys d'ençà que el vaig conèixer, just acabat el servei militar! Sovint recordàvem un altre amic comú, l'escriptor i traductor Francesc Monge, amb el qual formàvem colla a començaments dels anys setanta. Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat.
Sovint sopàvem a casa meva i ens passàvem hores i hores projectant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista, en el camí d’aconseguir certa transformació de l’estantís i endarrerit món franquista que ens mantenia fermats a un passat tenebrós.
La mort de Xim Rada em féu recordar aquells anys d'il·lusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra, les primeres obres de teatre...).
En el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Roman Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...
Després d’haver col·laborat a Literatura, que era el suplement de cultura del diari Última Hora, el set de gener de 1971 publicava el meu primer article al Letras de Diario de Mallorca. Xim Rada em va demanar algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. El primer article portava per títol "Los héroes están cansados" i era una aproximació a un autor de moda en aquells moments, José M. Riera de Leyva, i el seu relat En otro país que havia publicat Tusquets. Del 71 al 76, que va ser el temps en què d´una forma més o manco ininterrompuda vaig col·laborar a Letras. Repassant els papers dels meus arxius constat que vaig escriure sobre Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, MacLuhan, els espartaquistes alemanys, Babeuf i els primers teòrics del socialisme, Lukcás, T. W. Adorno, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Céline, Jean-Paul Sartre, Reich...
Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentant les idees desenvolupades per aquests investigadors vaig escriure els articles "La cultura de masas" I i II, publicats respectivament el 26 de juny de 1975 i el 3 de juliol de 1975. Més endavant, aprofundint en s aquestes qüestions (que discutia amb Paco Monge i Xim Rada a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement de Cultura), vaig publicar dos articles més en referència a aquesta problemàtica. En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional. Parl dels articles "El ‘nuevo mundo’ electrónico y cultural" I i II publicats respectivament el 7 de juliol de 1975 i el 21 de juliol de 1975. Era tot el que feia referència a la cultura, l’art i la superstructura ideològica de la societat de classes. En definitiva, la problemàtica de l’hegemonia cultural dels intel·lectuals al servei del bloc de les classes dominants, analitzades per Gramsci en el seus escrits de la presó.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Friday, July 25, 2008

La cultura catalana: suport als escriptors de les Illes

Suport als escriptors de les Illes: Pau Taura en el record

Per Miquel López Crespí, escriptor

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet reflexionar damunt l´inexorable pas del temps, sobre la tèrbola presència de la Mort que, bel al costat nostre, cínica i sorneguera se’n riu de molts dels plans que fem per a un esdevenir que sempre és imprevisible. La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides pels llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. És la misèria personal de tots aquells que saben que mai podran bastir una obra literària de qualitat, els que són incapaços de valorar la feina dels altres, ja que l´enveja els rosega les entranyes. Antoni Vidal Ferrando explica molt encertadament que en lloc de perdre el temps comentant les malifetes dels miserables hauríem de pensar en totes aquelles persones, l’exèrcit d´amics i amigues que, cada qual posant el seu granet d´arena, ens han ajudat a bastir la nostra obra. Conclou l´autor de L´illa dels dòlmens que, si reflexionam en tot això, constatarem com els amics i amigues, aquells que al llarg de la vida ens han donat i donen suport, són molts més que els enrabiats enemics de l´escriptor nostrat.
Vidal Ferrando té tota la raó del món, i la mort de Pau Taura m´ha fet pensar molt en els seus assenyats consells. M´ha fet reflexionar perquè en Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català.
Els meus primers contactes amb Pau Taura es remunten a mitjans dels anys setanta, com a client de la primera llibreria que va obrir i, ja posteriorment, quan un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover lliurà el Premi de les Lletres a la meva obra Noticies d´enlloc, ell era l´organitzador i ànima del premi. Recordem que el Premi de les Lletres era organitzat per IFEBAL, organització que, efectivament, aleshores presidia Pau Taura. Aquell recull de narracions seria editat per Documenta Balear el 1987. El llibre, amb disseny de l´artista Jaume Falconer, seria presentat per Josep M. Llompart a la Llotja de Palma pocs dies després de la seva sortida al carrer.
La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet tornar a la memòria aquells dies de fa vint-i-un anys, quan en Ferran Aguiló em portava les proves de Notícies d´enlloc des del local de Documenta Balear del carrer de la Impremta o jo anava a veure Pau Taura al despatx d’ IFEBAL, al carrer de Federico García Lorca, 16, i petàvem la conversa damunt llibres i els problemes de la difusió de la cultura. En aquells dies del 87 record igualment la carpeta que em deixà amb els seus poemes. Un poemari que vaig llegir amb deteniment i que després comentàvem en els bars propers a IFEBAL. Potser seria interessant anar a la recerca d’aquesta carpeta amb l´obra poètica de Pau Taura i provar d´editar el poemari a títol d´homenatge pòstum.
D’ençà l´edició del Premi de les Lletres sempre que ens trobàvem petàvem la conversa literària i política.
Més endavant, quan es discutí el meu nom com a pregoner de la Fira del Llibre de l´any 2003, Pau Taura acceptà, com els altres llibreters, la meva nominació, tot i algunes pressions en contra dels ressentits de sempre que volien que fos un altre el pregoner. En Pau Taura se’n reia olímpicament d´aquestes pressions i no se’n podia avenir de tants d´odis en el gremi de la ploma quan deia: "no vos jugau cap fortuna; simplement unes retxes o una fotografia en els diaris". Tornava tenir raó: era i és summament estúpida aquesta mena de bregues per aconseguir els favors dels comissaris de torn, per barrar el pas a la "competència" literària. Tanmateix els diners se’ls emporten els especuladors, aquells que han fet i fan malbé la nostra terra, els encimentadors i destructors del territori.
L´acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre es va celebrar en moments molt delicats per al catalanisme i l´esquerra. Les forces progressistes havien perdut el poder polític i tothom estava enfonsat en una profunda depressió. Vaig aprofitar la presència de tots els mitjans de comunicació per, a través d´un homenatge a la figura de Francesc de B. Moll, demanar la necessària recuperació de l´esperit de lluita contra l´espanyolisme regnant, la necessària recomposició de la unitat progressista per a fer font als depredadors que destruïen les nostres senyes d´identitat, el poc que ens restava de territori sense destruir.
Més tard, quan el periodista Joan Pericàs s'encarregà de la revista Llegir que ell havia fundat, també em demanà determinats articles. Alhora aprofitava el lliurament dels materials per a parlar del temps passat, de com ens havia anat passant la vida sense quasi sense que ens n’adonàssim. Bé; podria continuar i no acabaríem mai. Però el motiu d´aquestes notes plenes de melangia per l´amic recentment traspassat era deixar constància d´unes anècdotes, d´un petits records, d’uns fets que demostren (ara ho veus ben clarament), com diu Antoni Vidal Ferrando que, són més els amics i amigues dels nostres autors que no els enemics. I, Pau Taura és un dels esglaons de la munió de gent que, d´una manera o una altra, amb el seu granet d´arena, amb el seu tarannà obert i amable, ens han ajudat a resistir la rabiosa endemesa dels malfactors, a bastir l´obra que hem anat fent durant aquests anys. Gràcies, Pau, per tot el que feres per nosaltres.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Carbonero: les mentides del conseller d’Habitatge del Govern de les Illes

Carbonero amb els promotors i constructors

Per Miquel López Crespí, escriptor

La imatge que ha sortit en els diaris aquests dies, la del conseller d’Habitatge envoltat de promotors i constructors, era autènticament patètica. Totes les mentides del conseller, la famosa "Llei Carbonero" que va haver de ser retirada a instàncies d´UM, el Bloc, Eivissa pel Canvi i el PP –quina vergonya que fins i tot na Rosa Estaràs t’hagi de dir que vols encimentar les Illes, destruint més i més sòl rústic!- quedaven al descobert.
Ja feia setmanes que el GOB havia denunciat l’absurditat d’aquesta llei que, finalment, va ser retirada. L’organització ecologista ja havia dit que si es portava endavant aquest desastre d’iniciativa, destruint més sòl rústic a les Illes, tan sols s'aconseguiria consolidar l’absurd model desenvolupista que patim i afavorir els interessos de promotors i constructors. La demagògia del conseller amb les seves acostumades cortines de fum per amagar els errors i desastres als quals ens té acostumats queia del seu pes.
El problema, i ja ho ha vist tothom, no era "afavorir els interessos dels més desvalguts construint habitatges de baix cost". Aquestes eren les excuses de mal pagador del conseller. Del que es tractava, i el GOB ja ho digué en el seu moment, era d’activar el sector de la construcció en uns moments en què començava a haver-hi problemes seriosos per a la política del totxo i el ciment. En la patètica compareixença de Jaume Carbonero fent costat a promotors i constructors ho hem pogut constatar ben clarament. Els titulars dels mitjans de comunicació expliquen, breument, tot el bessó de les intencions del personatge: "Carbonero explicó ayer a promotores y constructores las ventajas en edificabilidad y cómo agilizará la recalificación de suelo". Els periodistes que assistiren a aquesta reunió del conseller amb els constructors i promotors deixen ben aclarida la qüestió, tot el que fa referència al suport de la conselleria d’Habitatge a aquests sectors, quan escriuen que la reunió, els acords, les conclusions que s’han tret van adreçades a accelerar la construcció en uns moments de crisi de l’activitat relacionada amb el totxo i el formigó. Com diuen els periodistes: "Otro de los aspectos clave en la tramitación de las viviendas de protección oficial será la agilización en los procesos administrativos con el objetivo de acelerar su construcción en el actual contexto de desplome de la actividad".
Vet aquí el que sempre havien dit els més diversos sectors ecologistes, el que deixa ben aclarit l'excel·lent article de Macià Blázquez "El faraó Francesc Antich" i l´informe del GOB de juliol de 2008 "Mallorca, un toc d’alerta". En aquest informe el GOB explica que són precisament els moments de crisi com els actuals els que poden afavorir un replantejament de l’absurd model de desenvolupisme que hem patit fins ara mateix i que, pel que constatam, vol continuar Jaume Carbonero amb les seves mesures tan desencertades. No és el moment de fer costat als que volen continuar amb models desfasats de recursos i territori. Es tracta precisament de fer el contrari del que ha fet el conseller d’Habitatge amb la patètica compareixença davant els mitjans de comunicació que comentam. Ara és el moment de desmarcar-se d´un model que ja s’ha demostrat obsolet, un model basat en el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. Tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes hauríem de recordar diàriament als partits del Govern que ja fa més d´un any que es va signar el "Pacte de governabilitat per a la sostenibilitat de les Illes Balears" i és ben hora de començar a posar fil a l`agulla, aturar els peus a polítics que no entenen –o no volen entendre!- que és el moment d’aturar el desgavell que patim. La societat civil, els milers i milers de manifestants que han sortit al carrer per aturar les malifetes de la dreta depredadora, també han de restar vigilants quant a la continuació de polítiques absurdes; hom pensa en les propostes en qüestió de carreteres (conveni de carreteres, Segon Cinturó...), creixements urbanístics (Llei Carbonero), macroampliació d'infraestructures com el cas del Port de Palma, inacció en l’ampliació d’Espais Protegits... Sense parlar del desastre ecològic que poden representar la construcció de totes les noves infraestructures previstes, els fonaments del desenvolupisme salvatge que continua i s’amplia: més dessaladores, nous forns d’incineració de residus, noves centrals, gasoducte, cable elèctric...

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Thursday, July 24, 2008

Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives (jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa); Josep Lluís Aguiló...

Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives (jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa); Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares (jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia)


Consell de Mallorca
Departament de Cultura i Patrimoni
Direcció Insular de Política Lingüística

Sr. Miquel López Crespí
Antoni Marquès Marquès, 20, 4t, 1ª
07003-PALMA
Distingit senyor,
Vull agrair-vos personalment la deferència que heu tingut amb el Consell de Mallorca en acceptar fer part del Jurat dels Premis Mallorca, creats per la primera institució de l´illa. Estic segura que a poc a poc seran un referent de prestigi i que aporten cada anys a la cultura catalana una peça que consolida el bastió de la normalització lingüística que, des del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca i, especialment, des de la Direcció Insular de Política Lingüística, volem construir per reforçar la identitat del nostre poble.
Finalment, el nomenament dels jurats dels Premis Mallorca 2008 de Creació Literària ha quedat com segueix:
Jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa: Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives, que el presidirà. Joan Obrador farà les funcions de secretaria.
Jurat Premi Mallorca 2008 de Poesia. Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares, que el presidirà. Carme Bennàssar farà les funcions de secretaria.
Segurament, la segona quinzena de setembre tornareu a rebre notícies nostres per a posar data a la reunió de la qual ha de sortir el nom de l’obra guanyadora dels Premis Mallorca d’enguany.
Rebeu una atenta salutació amb el desig que passeu un bon estiu i no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o aclariment.

Joana Lluïsa Mascaró Melià
Consellera de Cultura i Patrimoni
Palma, 11 de juliol de 2008-07-24

Wednesday, July 23, 2008

Rafel Bordoy, Miquel López Crespí i Vicenç Calonge: tres poetes mallorquins


Rafel Bordoy, Miquel López Crespí i Vicenç Calonge: tres poetes mallorquins


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Amb el número 63 de la col·lecció [El Turó] ha aparegut Com un calfred de llum, de Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936). Un poeta que ja havia donat a conèixer els poemaris Abans que la veu s’ofegui (1986), Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Aimada solitud (1994), Cronologia (1998) i El blau de la distància (2001), a més d’unes traduccions de sonets de Quevedo i de diverses obres d’investigació en la història local de la vila de Santa Margalida, el poble on resideix. Com un calfred de llum (2003) és un poemari sobre el tema de la vivència de la festa al poble, a partir de la commemoració concreta de la processó de Santa Catalina Tomàs. Això no obstant, els seus versos superen el possible localisme i el caràcter anecdòtic a què el tema triat podria conduir. Com indica Antoni Vidal Ferrando al pròleg, Com un calfred de llum permet diverses lectures a diferents nivells. En primer lloc, la festa hi apareix com l’expressió de la vida de la col·lectivitat, en la qual el jo del poeta se sent immers. En aquest sentit, el poemari és una metàfora de la identitat col·lectiva del nostre poble i una reflexió entorn del perill de desaparició que amenaça la nostra cultura.
En segon lloc, la festa és la metàfora de la vida humana, de la felicitat i de la caducitat. I, en aquest sentit, el llibre és també una reflexió entorn de la pròpia existència i del perill de la mort que assetja el poeta. Els vint-i-tres poemes que formen Com un calfred de llum ressegueixen els diferents moments de la celebració de la festa i al·ludeixen alguns dels episodis de la vida de Santa Catalina Tomàs. Tanmateix, és un llibre ple de símbols, com la "gerra" o la "pluja", que expressen els anhels i els temors íntims del poeta i, a la vegada, els perills que, segons ell, amenacen la nostra vida col·lectiva.
De Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), amb el número 64, la col·lecció "El Turó" ha tret una Antologia (1972-2002) (2003), que recull una selecció de la seva poesia escrita durant els darrers trenta anys. López Crespí és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tots els temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tots els gèneres literaris. La seva dedicació a la literatura ha assolit gairebé la professionalització. Home compromès amb les causes socials més justes i molt vinculat als moviments ideològics de l’esquerra, va realitzar una intensa activitat política durant la clandestinitat i la transició democràtica. Fruit del seu compromís polític, l’obra de López Crespí s’inscriu en el realisme social, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals. Aquesta Antologia (1972-2002) reflecteix la dilatada trajectòria de López Crespí com a poeta, en la qual destaquen els llibres Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2001), etc. Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest escriptor, que com a narrador i novel·lista ha tengut un major ressò. De fet, però, la poesia de López Crespí no ha rebut la difusió i el reconeixement que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast limitat. L’antologia recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents, quatre dels quals encara eren inèdits en el moment d’aparèixer aquesta selecció. Tot i que es tracta d’una antologia, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. La unitat ve donada, en primer lloc, per la coherència formal de l’aplec, que és el resultat de l’herència literària "heterodoxa" (Maragall, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, etc.) en què l’autor –com explica al seu pròleg– s’ha format. Aquesta llibertat formal troba la seva expressió en l’ús del vers lliure i en un to narratiu, que no cau en la discursivitat que va caracteritzar el realisme històric dels anys 60. També la unitat temàtica contribueix a la sensació que ens trobam davant un llibre que es pot llegir com una obra autònoma, ja que tots els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren uns mateixos temes i motius: la memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002)permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen.
Molt més que un temple, de Vicenç Calonge i Gustà (Palma, 1954), és un dels poemaris apareguts el 2004 a la col·lecció "El Turó". Calonge és un home d’una llarga trajectòria relacionada amb la poesia, sobretot amb l’organització de recitals i de muntatges poètics com La poesia de Capaltard i Paisatge amb dona. Ha publicat diversos llibres de versos, entre els quals destaquen: De quan les vaques boges no existien o no ens ho deien... (1999), Joc i colors del viure (2000), Del mar que sóc (2001), L’aigua del temps (2002) i Cant que s’interroga (2002). President i fundador del Centre Cultural Capaltard des de 1991, ha estat també vicepresident a les Illes Balears del Centre Català del Pen Club (1999-2003). És col·laborador habitual de les revistes S’Esclop, Literària i Enki revista i té poemes musicats i enregistrats per Al-Mayurka. Dividit en cinc parts, Molt més que un temple palesa una primera intenció de sintetitzar forma i contingut. Es tracta d’un poemari on l’autor aborda temes diversos –com l’adolescència, la por, l’amor...–, però que són units per les formes mètriques i estròfiques que el poeta ha triat, i pel fet d’estar lligats sota la idea preliminar dels valors simbòlics que Rimbaud donà a les cinc vocals en un dels seus poemes. El to del poemari és vitalista, fins arribar a una certa follia alliberadora. No debades, la forma estròfica triada sovint recorda les dècimes desbaratades de la tradició popular, i amb l’ús de la rima no cerca més que la màgia que produeix la trobada de dos mots aparentment distanciats. El poeta incita el lector a la lluita i a la vida i, sobretot, al treball per vèncer un món ple d’injustícies mitjançant la paraula.
* * *
Els seixanta-nou llibres publicats a "El Turó" durant més de trenta anys han convertit aquesta col·lecció en un referent de la poesia a Mallorca, que ha sabut combinar l’edició de llibres d’escriptors ja reconeguts amb l’aposta pels nous valors. Els set llibres apareguts aquests dos darrers anys, dels quals hem parlat suara, són un exemple representatiu d’una línia que defineix la col·lecció i que s’ha mantingut més enllà del temps i de les persones que se n’han fet càrrec. Per tant, "El Turó" és un referent en la nostra literatura i un projecte encara carregat de futur.


Rosselló Bover, Pere. "Els dos últims anys de la col·lecció 'El Turó'". Revista Lluc, núm. 841 (setembre-octubre 2004).


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Veus literàries: Jaume Pomar

Veus literàries: Jaume Pomar

Per Miquel López Crespí, escriptor

Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Vaig conèxier l´autor a mitjans dels anys seixanta. Parl de l´època en què ell començava a escriure els primers poemes de Tota la ira dels justos, poemari que, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entre els anys 1963 i 1966, és a dir: Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L´esperança enfonsada. Recordem que Tota la ira dels justos (Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia 1966.
Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976); El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).
Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta.
Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.
Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tuesday, July 22, 2008

Jaume Carbonero: la massificació de Mallorca. Els errors del conseller d’Habitatge del Govern de les Illes

Jaume Carbonero: la massificació de Mallorca. Els errors del conseller d’Habitatge del Govern de les Illes

Per Miquel López Crespí, escriptor

Amb una mica de retard m’he assabentat que Guillem Ginard, el batle d´UM de Campos, ha pugnat de valent per preservar el poble de l’encimentament i la massificació programada pel conseller d’Habitatge Jaume Carbonero.
Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents 400 habitatges de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. Ben igual que a l’anterior Pacte de Progrés, quan cessà de forma autoritària i sense cap mena de consideració l’eficient funcionària de l'IBAVI Margalida Lliteres, una injustícia que perjudicà força gent del poble i que comportà la pèrdua de centenars de vots progressistes, cosa que contribuí, volgués o no el conseller, al retorn de la dreta al poder.
En relació a la preservació de Campos, a la protecció dels nostres minvats recursos i territori amenaçats per les propostes de Jaume Carbonero, ja he escrit alguns articles. La victòria del poble de Campos, la lloable lluita de Guillem Ginard contra aquestes barbaritats constructives, també és una mica meva. I cal deixar-ho ben escrit damunt els papers. El meu ha estat un petit granet d’arena en aquest combat constant en defensa del que és evident: que no podem continuar més amb el model de pseudodesenvolupament salvatge heretat del franquisme. Ja n’hi ha prou de ciment, de destrucció de sòl rústic, de fer feina per als promotors, com molt be denuncià el GOB en el seu moment! Com va explicar l’organització ecologista per boca de Margalida Ramis, la llei Carbonero, "que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne, ha derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors". Ningú no pot ser més clar. Les mentides de Jaume Carbonero no són més que això: mentides que a ningú no enganyen. El conseller ha perdut tanta credibilitat en tots aquests anys de pèssima gestió que quan diu que es preocupa pels interessos de les classes menys afavorides, tothom fa la gran riallada. La gent amb més prestigi de les Illes quant a la lluita conservacionista, el GOB, ja ho va dir en el seu comunicat de 30 d'abril. El Bloc sempre ha insistit que no es pot continuar destruint sòl rústic. Macià Blázquez ha suggerit nombroses alternatives a les ànsies constructores de Jaume Carbonero. Qui més qui manco ja sap que, pel camí iniciat pel franquisme i continuat pels actuals encimentadors, anam a una absurda massificació, a convertir-nos en un nou Hong Kong, saturat i inhabitable. És aquesta la Mallorca, les Illes que volem deixar als nostres fills?
El problema és que si Campos s’ha salvat dels desastres orquestrats per Jaume Carbonero, ara no sabem què es pot esdevenir a Manacor, que és l’indret substitutori que ha trobat el conseller per a bastir els seus quatre-cents habitatges de protecció oficial.
La dirigent d´ALM-UM i actual consellera de Medi Ambient, Catalina Julve, ja ha donat a conèixer el seu desacord amb el fet que Manacor hagi d’assumir el que Campos ha rebutjat.. Catalina Julve ha declarat als mitjans de comunicació que portar endavant la construcció de quatre-cents habitatges de protecció oficial de la manera com es planteja és "absurd i inassumible" i suposa "degradar un barri residencial a l’entrada de la ciutat, que ja comença a estar saturada". La consellera insular de Medi Ambient ha afirmat que demanarà a UM i al seu president Miquel Nadal que s’estudiï a fons proposta tan desencertada.
Jaume Carbonero mai no escolta la veu d’organitzacions ecologistes com el GOB, d’assenyats lluitadors per la preservació dels nostres minvats recursos i territori com Macià Blázquez.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-VII-08)

http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí

Sunday, July 20, 2008

Pilar Costa, Fanny Tur, Vicent Ferrer, Josep Pla, Bartomeu Ribes, Marià Villangómez...



Pilar Costa, Fanny Tur, Vicent Ferrer, Bartomeu Ribes, Josep Pla, Marià Villangómez...


Eivissa en el record: Pilar Costa, Fanny Tur i la poesia

Per Miquel López Crespí, escriptor



Aquests dies són ben especials. Ara mateix he acabat d'arribar d'Eivissa on, amb na Pilar Costa i la seva consellera de Cultura Fanny Tur (juntament amn el el professor Vicent Ferrer) hem presentat els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa (de l'excel× lent poeta eivissenc Bartomeu Ribes). Inesperadament tornen estimades històries personals ocultes en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb aquella trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villángómez, els records s'han acaramullat dins del meu cervell. De tot això, d'aquesta esponerosa invasió del passat, en són els màxims culpables la Presidenta del Consell Insular d'Eivissa i Formentera Pilar Costa, en Joan Albert Ribas, na Montse (aquests dos darreres eficients tècnics i "agitadors" de la Conselleria de Cultura). I no volia oblidar-me de n'Andreu Coll, del poeta Jean Serra... Tots plegats han fet possible la realitat del premi literari en homenatge a Marià Villongómez, l'indiscutible patriarca de les nostres lletres tan admirat per tots nosaltres. En Joan Cerdà, director de la revista Quatre Illes i de l'Editorial Res Publica Edicions ha fet possible l'edició dels llibres. A conseqüència de tot això en tornaven a la memòria molts esdeveniments dels passat: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.
Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...
Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició
quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l'edició del 1970, també de "Destino", crec que al cap de poc que sortís.
Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.
He obert l'original del poemari [Rituals] que hem presentat amb na Pilar Costa, na Fanny Tur, en Bartomeu Ribes... i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l'any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:
I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l'horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d'estrelles.
Eivissa i Formentera en els anys setanta! Quina flamarada vital tornant a la memòria!


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


James Joyce, Oscar Wilde, Liam O'Flaherty, Sean O'Casey, Bernard Shaw, Brendan Behan...

James Joyce i Irlanda

Per Miquel López Crespí, escriptor

En relació amb els autors nascuts a Irlanda es pot parlar igualment de James Joyce, però... ¿quin escriptor, quina persona mínimament formada no ha llegit multitud d'estudis referents a la importància històrica de la seva obra, de les seves aportacions a la cultura universal? James Joyce el coneixem de molt jovenets, en aquells anys seixanta d'intensa formació cultural i política. Posteriorment, a començaments dels anys setanta, quan publicam el recull de narracions A preu fet (Palma de Mallorca, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma de Mallorca, Editoral Turmeda, 1974), obres com Desterrados, Gente de Dublín, Dedalus, Ulises o La velada de Finnegan -que coneixíem en traducció espanyola- fan que mai més puguem escriure com abans d'haver llegit aquesta mena de narrativa. Però cap a mitjans dels seixanta llegim Joyce o anam a veure les primeres obres de Samuel Beckett més que com a autors "irlandesos", com a intel·lectuals en certa manera inclassificables, qui sap si com a "apàtrides". Sabem que Samuel Beckett s'ha jugat la vida lluitant contra els nazis en temps de l'ocupació alemanya de França. Però en aquelles inicials lectures adolescents no hi trobam gaire relació entre la seva obra, el renaixement cultural irlandès i molt manco amb la lluita activa per la independència. Amb James Joyce ens passà quelcom de semblant. Malgrat la seva relació conflictiva amb el catolicisme regnant a la Irlanda d'aleshores, els seus problemes com a persona i com a creador, les preocupacions que té com a escriptor, no seran mai semblants a les que tenen els intel·lectuals que malden per anar bastint una obra podríem dir nacional-popular com serà el cas de Sean O'Casey, Liam O'Flaherty o Brendan Behan, per posar uns exemples.
La lectura que als vint anys fem d'Ulisses, per parlar de l'obra més famosa de James Joyce, és una lectura més que res "literària". Ens preocupa més que res poder anar assimilant unes tècniques, el monòleg interior, aquella mena d'experimentació contínua que sabem que han condicionat tota la literatura mundial d'ençà la seva publicació. La lluita literària de Joyce, hereu de la millor tradició narrativa europea, va en el camí de rompre precisament la tradició narrativa del XIX, l'herència del romanticisme i del naturalisme o des d'una altra perspectiva, el pur psicologisme proustià. I certament que ho aconsegueix! Res ja no serà igual dins de la literatura mundial després de la publicació d'Ulisses! Un altre escriptor irlandès que ens interessa aleshores és, sense cap dubte, George Bernard Shaw. Un intel·lectual preocupat en tot moment per la situació de les classes populars i que milita activament en la Fabian Society atacant les injustícies de les classes dominants britàniques i les de tot el món. Shaw fa servir la novel·la per a exposar les seves concepcions d'un tipus especial de socialisme cristià i les misèries produïdes per la societat de classes. Entre 1884 i 1888 publica obres que es poden emmarcar dins d'aquesta línia. Concretament -i citam per les traduccions espanyoles que empràvem- Inmadurez, El nudo irracional, La profesión de Cashel Byron, Amor entre artistas i Un socialista no social.
Però és en el teatre on Shaw empra a fons totes les seves potencialitats creadores per a fustigar sense descans les hipocresies i injustícies de la societat victoriana. La misèria en que viu la classe obrera anglesa i irlandesa, el problema de l'habitatge a la seva època, l'explotació a la qual eren sotmeses les famílies treballadores per part de propietaris sense escrúpols, és descrita de forma magistral en Casas de viudos (1885). És el començament d'una important producció teatral sempre en la línia de denúncia de la injusta situació d'explotació en què viuen els treballadors i treballadores. El problema de la prostitució es posat en escena en l'obra La profesión de Mrs. Warren (1894); l'atac a les guerres imperialistes i la "falsa glòria" a què criden al poble les classes dominants britàniques el trobam en Las armas y el hombre (1894); el paper de la dona en la societat contemporània es descrit en Cándida (1894).
Tots aquests autors nascuts a Irlanda formen part, al costat de la nostra herència cultural catalana o les influències castellanes i mundials, de la nostra formació humana, literària i política.
Però al costat indiscutible d'aquesta influència, hi ha uns escriptors irlandesos poc coneguts, quan no silenciats i marginats, els que ens interessen especialment. I ens interessen especialment perquè a Catalunya i l'estat espanyol estam immersos en una lluita activa contra el feixisme i l'imperialisme espanyol dominants. De joves cercam exemples que siguin un equivalent dels nostres Gabriel Alomar, Andreu Nin, Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Salvat-Papasseit, Joan Fuster... Cercam autors d'una accentuada línia nacional-popular, intel·lectuals de ferm compromís amb la llengua i la cultura de les nacions oprimides per l'imperialisme, homes i dones compromesos amb les organitzacions que lluiten activament, fins i tot amb les armes a la mà, contra l'opressió nacional i social dels pobles.
En el cas del poble irlandès, la generació posterior als Shaw i als Joyce ens forneix d'alguns exemples remarcables. Som a mitjans dels anys seixanta. I així com és molt fàcil trobar obres d'Oscar Wilde i George Bernard Shaw, és complicadíssim, avui dia encara ho és!, saber de la vida i de l'obra de Liam O'Flaherty, Sean O'Casey o Brendan Behan. I això que són els autors compromesos més coneguts! Jovenets de vint anys, ja ens adonam de la "selectivitat" cultural que els promotors dels cànons literaris van establint en els àmbits europeu i mundial. Des de París a Londres, en els més sofisticats teatres de Milà o Berlín, pots trobar constantment reestrenes d'obres d'Oscar Wilde o de Bernard Shaw... La importància d'anomenar-se Ernest és representa normalment al Madrid feixista de la postguerra, a la Lisboa salazarista o l'Atenes dels coronels. James Joyce i Samuel Beckett formen part de la cultura universal. Bredan Behan és un marginat.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Saturday, July 19, 2008

El GOB suspèn el Govern de les Illes



El GOB suspèn el Govern de les Illes


Per Miquel López Crespí, escriptor

He llegit amb molt de deteniment el document del GOB "Mallorca, un toc d’alerta" i veig que, sortosament!, l’organització ecologista es fa ressò de moltes de les preocupacions dels ciutadans i ciutadanes de les Illes quant a conservació de recursos i territori. Una posició ben semblant a la que hem expressat nosaltres en munió d’articles que anaven en la mateixa línia d’advertència i preocupació. Ja quasi havíem desesperat de sentir cap veu crítica davant la continuada destrucció de recursos que patim! Aquells polítics que situàrem en la gestió del règim, una vegada acomodats als bons sous, a la moqueta i el cotxe oficial, deixaren de fer tot el que havien promès quan lluitaven contra el PP. El comunicat del GOB ens fa reflexionar novament sobre el paper dels polítics professionals, sobre les seves mentides, el seu provat cinisme i menfotisme, la manca de principis de molts als quals sembla que només importa omplir la butxaca i riure’s de la gent. La lluita contra l’hospital del PP a Son Espases, per preservar la Real, per defensar Son Bosc, va ser pura demagògia per foragitar uns polítics de la cadira i ocupar-ne el seient. Res més. Un aprofitament del malestar ciutadà davant els desbarats de la dreta depredadora, però poca o nul·la voluntat, com especifica el GOB, per anar mudant el model de salvatge pseudodesenvolupisme heretat del franquisme.
És evident que el GOB i tots els ciutadans i ciutadanes que donam suport crític a l’actual pacte de governabilitat aprovam i saludam la Llei de mesures urgents, la protecció des Guix. Però continuam en estat d’alerta davant la destrucció de sòl rústic que ha proposat aquest nefast conseller, Jaume Carbonero, que sembla que només pensa en els constructors i promotors. Precisament la famosa Llei Carbonero, aquella que volia ajudar a destruir sòl rústic, va ser objecte d´un clarificador comunicat del GOB on denunciava la incoherència de les mesures del conseller d’Habitatge. Davant la continuada destrucció de territori proposada per Jaume Carbonero, el GOB oferia un caramull de suggeriments respectuosos amb el medi ambient i que oferien solucions a la manca d’habitatges que tenen les classes populars.
El GOB suspèn el Govern de les Illes i fa aquest toc d’alerta perquè els partits del pacte de governabilitat, i especialment el president Antich en el seu discurs d’investidura, s’havien compromès a no consumir "ni un pam més de territori". Ha estat una mentida. Com ho va ser, com molt bé explica Aina Calafat i la Plataforma Salvem la Real, la lluita per preservar la Real, per impedir la construcció de l’hospital de Jaume Matas. Ara constatam com la participació, per part dels actuals governants, en totes aquelles lluites populars era pura demagògia per llevar la cadireta a uns polítics i situar-se ells. Poca cosa més.
Els ecologistes situen molt bé el paper exacte de la Llei Carbonero en aquesta línia de continuïtat del model desenvolupista de Jaume Matas i el PP. El GOB diu molt encertadament que tota la xerrameca buida que ha envoltat aquesta llei, l’excusa de construir habitatges per a les classes menys afavorides, es feia sota pressió del sector immobiliari i de la construcció, que no podien consentir una davallada dels seus beneficis a conseqüència de l’actual crisi econòmica. Aquesta és la veritat i no les mentides del conseller d’Habitatge.
Per a la prestigiosa organització ecologista, l’actual Govern de les Illes segueix el model heretat de Jaume Matas. Com diu el GOB: "tant les polítiques territorials i d’espais naturals, com les actuacions en infraestructures es complementen evidentment, amb polítiques sectorials de temes diversos (recursos hídrics, energia i residus, etc.) que de moment i en línies generals, venen marcades per la continuïtat pel que fa a les polítiques de l’anterior Govern Matas i que es troben lluny d’establir les bases pel canvi que s’hauria de pressentir provinent d’un govern progressista".
"Continuïtat", vet aquí el canvi esperat, el desencís de tots aquells que volíem avançar en la preservació de recursos i territori. Però el problema no acaba solament amb la mentida de la protecció de la Real, amb la destrucció de Son Bosc o el mal anomenat "Port Adriano". Això poden esdevenir fets anecdòtics davant els grans desastres que s’apropen si els ciutadans i ciutadanes de les Illes no fan tot el possible per evitar-ho. El GOB preveu, si no s’hi posa remei des d’ara mateix, una consolidació de l’actual model desenvolupista vinculat a operacions immobiliàries i especulatives. Per altra banda, el desastre del manteniment de les Àrees de Reconversió Territorial no farà més que continuar amb el model PP-UM de la passada legislatura. Per cert, aquest és un altre abandonament de les promeses electorals i dels acords signats per PSOE, Bloc i UM. Quant a la protecció dels espais naturals també se segueix la línia marcada pel PP. I per si mancàs cap cosa en tot aquest desgavell, estam amenaçats pel Segon Cinturó, l’ampliació del Port de Palma, una obra faraònica que pot durar catorze anys!, i de l’Aeroport. Aquestes infraestructures gegantines van acompanyades pel creixement il·limitat i sense control de més i més polígons industrials, pedreres, nous abocadors de residus, continuació de l’aposta per la incineració que, juntament amb l’arribada del gasoducte i la construcció de més dessaladores, només fan que consolidar el desenvolupisme salvatge heretat del franquisme.
I era precisament contra aquest desenvolupisme incontrolat, destructor de recursos i territori, contra el qual sortírem a protestar els ciutadans i ciutadanes de les Illes que no volíem continuar per aquest camí. Pensam que el Govern ha d’escoltar el GOB i les organitzacions i plataformes que han lluitat i lluiten per preservar les Illes. Els sectors que hem donat suport al canvi de govern en línia progressista ho hem fet perquè desitjàvem un canvi de política. Algú ha pogut imaginar que ens conformàvem amb un canvi de polítics. Va ben errat de comptes! No es tractava de mudar gent de la cadireta. Es tracta de canviar de veritat l’actual model insostenible de "creixement" il·limitat. Això és el que demanam el GOB i tots els sectors que no volem continuar pel camí iniciat pel franquisme i continuat per Jaume Matas. Així de senzill.

http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí

Thursday, July 17, 2008

Salvem Mallorca! Articles de López Crespí

Les Illes al límit! Jaume Carbonero i el pseudodesenvolupament salvatge a Mallorca

Per Miquel López Crespí, escriptor

Amb una mica de retard m’he assabentat que Guillem Ginard, el batle d´UM de Campos, ha pugnat de valent per preservar el poble de l’encimentament i la massificació programada pel conseller d’Habitatge Jaume Carbonero. Una proposta, la de Carbonero, desencertada com la majoria de les seves, que, sortosament per a Campos!, ha pogut ser aturada a temps.
Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents 400 habitatges de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. Ben igual que a l’anterior Pacte de Progrés, quan cessà de forma autoritària i sense cap mena de consideració l’eficient funcionària de l'IBAVI Margalida Lliteres, una injustícia que perjudicà força gent del poble i que comportà la pèrdua de centenars de vots progressistes, cosa que contribuí, volgués o no el conseller, al retorn de la dreta al poder.
En relació a la preservació de Campos, a la protecció dels nostres minvats recursos i territori amenaçats per les propostes de Jaume Carbonero, ja he escrit alguns articles. La victòria del poble de Campos, la lloable lluita de Guillem Ginard contra aquestes barbaritats constructives, també és una mica meva. I cal deixar-ho ben escrit damunt els papers. El meu ha estat un petit granet d’arena en aquest combat constant en defensa del que és evident: que no podem continuar més amb el model de pseudodesenvolupament salvatge heretat del franquisme. Ja n’hi ha prou de ciment, de destrucció de sòl rústic, de fer feina per als promotors, com molt be denuncià el GOB en el seu moment! Com va explicar l’organització ecologista per boca de Margalida Ramis, la llei Carbonero, "que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne, ha derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors". Ningú no pot ser més clar. Les mentides de Jaume Carbonero no són més que això: mentides que a ningú no enganyen. El conseller ha perdut tanta credibilitat en tots aquests anys de pèssima gestió que quan diu que es preocupa pels interessos de les classes menys afavorides, tothom fa la gran riallada. La gent amb més prestigi de les Illes quant a la lluita conservacionista, el GOB, ja ho va dir en el seu comunicat de 30 d'abril. El Bloc sempre ha insistit que no es pot continuar destruint sòl rústic. Macià Blázquez ha suggerit nombroses alternatives a les ànsies constructores de Jaume Carbonero. Qui més qui manco ja sap que, pel camí iniciat pel franquisme i continuat pels actuals encimentadors, anam a una absurda massificació, a convertir-nos en un nou Hong Kong, saturat i inhabitable. És aquesta la Mallorca, les Illes que volem deixar als nostres fills? És per això que hem sortit tantes vegades al carrer per defensar la terra de malfactors i especuladors de tot tipus?
El problema és que si Campos s’ha salvat dels desastres orquestrats per Jaume Carbonero, ara no sabem què es pot esdevenir a Manacor, que és l’indret substitutori que ha trobat el conseller per a bastir els seus quatre-cents habitatges de protecció oficial. Els problemes han començat novament, ja que, com hem vist i comprovat al llarg dels darrers anys, allà on intervé Carbonero sempre hi ha problemes i sempre en perjudici de les forces progressistes que hem contribuït a foragitar del poder la dreta depredadora. No s’adona aquest personatge que ens fa malbé la feina de suport a una política diferent de l’acostumada encimentació desenvolupista, que fa perdre credibilitat al president Antich, al Bloc, als republicans que donen suport al pacte de governabilitat? Quan deixarà de perjudicar-nos amb les seves bogeries sense sentit?
La dirigent d´ALM-UM i actual consellera de Medi Ambient, Catalina Julve, ja ha donat a conèixer el seu desacord amb el fet que Manacor hagi d’assumir el que Campos ha rebutjat.. Catalina Julve ha declarat als mitjans de comunicació que portar endavant la construcció de quatre-cents habitatges de protecció oficial de la manera com es planteja és "absurd i inassumible" i suposa "degradar un barri residencial a l’entrada de la ciutat, que ja comença a estar saturada". La consellera insular de Medi Ambient ha afirmat que demanarà a UM i al seu president Miquel Nadal que s’estudiï a fons proposta tan desencertada.
Jaume Carbonero mai no escolta la veu d’organitzacions ecologistes com el GOB, d’assenyats lluitadors per la preservació dels nostres minvats recursos i territori com Macià Blázquez. Un article per a la reflexió de promotors, encimentadors i amics dels promotors, seria el que el president del GOB publicà fa poc i que es titulava "El faraó Francesc Antich". Potser seria hora que atengui els suggeriments de la gent que estima les Illes de veritat i es deixi de "mesures anticícliques" que no tenen res a veure amb una política de sostenibilitat.

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Wednesday, July 16, 2008

López Crespí i la novel·la històrica


"París 1793" (El Tall Editorial). Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí


Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


Vet ací alguns apunts que em venen al cap, un cop acab de llegir la darrera novel·la publicada recentment pel bon company i prolífic escriptor de les lletres catalanes, el pobler mallorquí Miquel López Crespí.


1. Tragí de la lluita política a la novel·lística catalana
Amb grans dosis de seny, i moltes senyes ben marcades, Miquel López Crespí continua entusiasmat, i entusiasmant alhora, amb la publicació d'un llibre que té molt a veure amb determinats aspectes de la revolució republicana, els drets humans, o la democràcia ciutadana als Països Catalans.
L'estiu de 2008 s'afanya a publicar una novel·la històrica, que s'ho paga de llegir i comentar.
Una més, que passa a engrandir la ja ben extensa llista de novel·les lopezcrespianes sobre assumptes ben diversos. A diferència d'altres, aquesta gira entorn d'un personatge mallorquí del segle XVIII, "de família benestant". L'autor procura traure'l de l'oblit, volent fer-ne present la gesta als ulls i la ment de la gent dels nostres dies que s'hi vulgui atansar.
Es tracta del ciutadà Joan Baptista Marià Picornell i Gomila, metge i polític mallorquí, nascut a Palma l'any 1757, format a la Universitat Salamanca, interessat en la pedagogia i l'escriptura, amb idees que nodreixen conspiracions antimonàrquiques -com resumeix la Vikipèdia catalana-.
Condemnat a presó perpètua, és traslladat a La Guaira (Veneçuela) on manté contactes amb rebels patriotes i capitaneja revoltes independentistes. Un cop sufocat l'intent revolucionari, fuig a les Antilles. Hi difon la seva ideologia republicana inspirada en els ideals de la Revolució Francesa. Fracassat, s'encamina cap als EUA. Posteriorment a Cuba. Hi mor l'any 1825, a San Fernando de Nuevitas.
A la novel·la, Miquel López Crespí, fa comparèixer aquest personatge amb el pseudònim "Miquel Sureda de Montaner". Pertany a una de les famílies acomodades de Mallorca: "Els Sureda de Montaner érem una família emparentada amb les nissagues més poderoses de Ciutat. Lligams que procedien del temps de la conquesta..." (pàg. 184).
Miquel Sureda de Montaner segons l'autor d'aquesta novel·la històrica catalana, és un d'aquells joves que a la seva època "segueixen minut a minut el que s'esdevé a França, i és capaç de viatjar a qualsevol indret del món on es lluita contra la tirania" (pàg. 126).


2. Dosis grans d'erudició
L'elaboració d'aquesta novel·la traspua dosis considerables d'erudició. Pàgina rere pàgina, l'autor s'hi mostra singularment erudit. Tant pel que fa a la coneixença de corrents ideològics de l'època, com pel que respecta als personatges més representatius, com pel que té a veure amb l'entorn de tot plegat.
Identificant-se, molt sovint, amb el mateix protagonista de la novel·la, apareix com a bon coneixedor de dades i de fets que tenen a veure amb indrets que s'hi esmenten, tan nostres com són ara Barcelona, Cerdanya, Palma (Bosc de Bellver, Castell de Sant Carles, el Call), Mallorca (Escorca, Felanitx, Lluc, Miramar, Puig Major, Randa, Santa Margalida, sa Pobla), Perpinyà, Puigcerdà, València o Vall d'Aran...
O també d'altres indrets continentals d'Europa (Anglaterra, Anvers, Avinyó, Baiona, Batàvia, Bèlgica, Bordeus, Cadis, Chartres, Cisalpina, Gènova, Gibraltar, Ginebra, Istambul, La Granja, Lió, Londres, Madrid i Salamanca -d'estudiant, també-, Marsella, Milà, Moulins, Nantes, Normandia, Orléans, París, Renània, Roma, Rússia, Sant Sebastià, Savoia, Seurre, Sevilla, Suïssa, Toló, la Toscana, Tours, Vaticà o Venècia.
O fins i tot de terres d'Amèrica Llatina com Buenos Aires, Cuba, Santo Domingo, Mèxic (Yucatan), Veneçuela (Apure, Barinas, Bucaramanga, Caraques, Coro, Cumanà, Guanare, Guarané, Maracaibo, Mèrida, San Cristóbal, Trujillo, o Yaruro).
O de la mateixa d'Àfrica, com Canàries, Egipte, Guinea, Madagascar...
Tot això, ben situat a l'època que envolta el mític 1789 de la Revolució Francesa! Més concretament l'any de la Constitució i Manifest republicà que porta, quatre anys després, cap a la proclamació fallida de la República Catalana, impulsada i promoguda al Principat, sense cap casta d'èxit, des de l'altra banda dels Pirineus, l'any 1793...
En aquest àmbit, revoltes com les d'Amèrica Llatina, Andalusia, Catalunya, Galícia, Occitània, Portugal o el Rosselló, són al punt de mira preferent del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, cap de colla d'un grapat de revolucionaris que conspiren contra el rei espanyol Carles IV, amb l'objectiu de fer de Catalunya una nació lliure i acabar amb l'existència dels borbons.
Sureda de Montaner aprèn a moure's clandestinament pertot allà on va, sobretot a l'hora de fer les primeres passes per organitzar-se contra la monarquia borbònica i aconseguir la llibertat de Catalunya.
Arriba a ser detingut, torturat, condemnat a morir a la forca, com acostuma a fer-se aleshores amb els criminals pitjors. Indultat al darrer moment, veu que tots els seus béns li són confiscats i que els seus familiars són desterrats lluny de ca seva. Ell mateix és deportat a un penal sudamericà, a la jungla de Veneçuela, on arriba en un vaixell, encadenat i engrillonat dins d'una gàbia. Aconsegueix escapar de la presó i s'apunta a participar en l'alliberament dels pobles d'Amèrica Llatina amb Simon Bolívar...
L'acta d'acusació, redactada per inquisidors i jutges de l'Audiència de Madrid, deixa constància fefaent d'armes trobades i de llibres seleccionats a través d'anys de recerques i viatges a l'estranger del protagonista...
Els llibres, tema i assumpte que acostuma a tractar l'autor amb gran estimació i profunda delicadesa, es converteixen per al protagonista de la novel·la en les proves més evidents, indiscutibles, de la perillositat de la conspiració, als ulls del Tribunal...


3. Memòria de lluites revolucionàries
"París 1793" forma part d'una sèrie llarga d'obres històriques que s'emmarquen dins la intenció concreta, que manté l'autor, de recuperar la memòria històrica de gestes revolucionàries, de moments cabdals per als avanços més rellevants de la humanitat...
La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina.
En aquesta novel·la, com en altres obres seves, Miquel López Crespí no deixa d'assenyalar amb nitidesa mediterrània les tres cares, els tres caires que té, i que pot mostrar en qualsevol moment, qualsevol moneda.
D'una banda, la cara.
Representada en aquesta ocasió per qui manté l'afany de voler sembrar pertot arreu les dosis més elevades d'ignorància generalitzada possibles, des dels estaments més elevats de la societat: monarquia, església, noblesa, aristocràcia, papes, reis, ducs, bisbes, comtes i marquesos, virreis, poderosos, barons, inquisidors, frares i monges, moral cristiana, senyors de possessió, comissaris, oficials, canonges de la Seu, governadors, militars, censors, virreis, agutzils, botiflers, índex de llibres, trones d'esglésies, escoles de teologia, guàrdies, recaptadors d'impostos, botiguers, patricis, advocats, propietaris de plantacions...
D'una altra banda, la creu.
Representada pel món de la il·lustració, que vol fer llum sobre la realitat crua i dura que pateix la humanitat, i s'afanya a aconseguir mitjans eficients que portin a superar-la transformant-la. Ciència, filosofia, medecina, crítics, heretges, conspiradors, antireligiosos, lògies, astrònoms, matemàtics, físics, químics... Gent afanyada a recercar l'alliberament de la humanitat al més alt nivell possible, mirant d'ensorrar "el tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola" (pàg. 92).
I, finalment, el cantell de la moneda.
Representat pel poble: pagesos i menestrals, pastors, missatges, porquerets, hortolans, caçadors, criades, xuetes, pescadors, soldats, conspiradors, jueus conversos, esclaus, pobres que demanen almoina, presos, dones que han esperat un canvi social inajornable, infants, desheretats, obrers, jornalers, multituds afamegades, picapedrers, teixidors, negres revoltats a les colònies, mariners, revolucionaris, indis, esclaus, treballadors, joves desemparats, serventes, assemblees populars... On rau i roman, sobretot, -tant per al protagonista com per a l'autor del llibre- la dosi més elevada i profunda de saviesa humana i de cultura enriquidora a destriar-hi.


4. Gent que fa història republicana
Al costat del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, hi compareixen molts d'altres personatges d'arreu del Planeta que, d'una manera o una altra, s'hi relacionen.
D'entre aquests, cal esmentar-ne:
Membres de la família... "Tots nosaltres érem fills il·legítims d'àvies i mares que havien entretingut els tedis amb l'administrador de les finques o qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions d'aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants..." (pag. 64)
Dones enaltides... Tot i que no siguin gaire nombroses les dones que apareixen amb nom i llinatges en el decurs de la novel·la -una quinzena de dones enfront de més d'un centenar d'homes-, el paper que hi exerceixen elles, tanmateix, sobresurt ben rellevant. En àmbits diversos, i en tasques diferents.
Sobretot pel que fa a les dones de poble, les més modestes i senzilles, les que esdevenen i es comporten com les més fermes lluitadores. Se'n remarca la participació activa, intensa i aferrissada en les lluites més decidides, orientades clarament a enderrocar el règim caduc i a instaurar-ne un altre de novell.
Colla d'amics conspiradors... Companys i germans de lògies diverses, escampades arreu d'Europa, que s'ajuden mútuament a introduir obres prohibides dins l'Espanya catòlica, llibres considerats perillosos, escrits que figuren a l'índex de les prohibicions decretades per autoritats militars, civils i eclesiàstiques d'aleshores.
Mestres ideòlegs del moment.. Com Robespierre, Saint-Just i Marat, -el triumvirat sanguinari-; com Hébert i Chaumette; hi sobresurt també Rousseau... També Napoleó i els seus somnis de modernització de l'armament pesat, l'artilleria... També Sade, amb la força penetrant dels seus escrits... on l'autor s'hi atura una mica més detengudament.
Hi reconeix la confiança que manté el marquès en la força dels seus escrits, tot i la destrucció dels seus estimats originals per part de la seva esposa. Un cop dur del qual mai no es recupera i que en refreda per sempre les complicades relacions que hi manté. Davant la major desgràcia de la seva vida, amb més de catorze anys de feina intensa ben perduda, prova de recuperar-ne l'obra de dècades que li han destruït...
Del marquès de Sade, se'n remarca, a la novel·la històrica de Miquel López Crespí, el projecte per a la millora de la salut mental dels ciutadans francesos... la seva visió d'un futur, imaginari, existent només en la seva imaginació, pel qual un equip assenyat d'arquitectes fan sorgir, de les naus immenses de catedrals i esglésies, edificis nous consagrats a l'ensenyament, la protecció del petit comerç i l'artesania, llars de persones d'edat, grans biblioteques, teatres gratuïts, llocs d'oci, espais d'encontres juvenils, sales de ball i d'esbarjos amorosos...


5. Llibres i fusells, a mode de cloenda
Si algun element em queda clar, en el decurs de la lectura d'aquest llibre, és el model republicà de societat que s'hi projecta i s'hi proclama.
No és cosa d'ara, solament. Ja fa molta d'estona que la pervivència d'un model d'estat com l'espanyol, visceralment monàrquic, continua engolint-se durant segles altres models de República Catalana somniada, planejada i plantejada, imaginada i proclamada...
Des de fa temps, també, s'hi mou i s'hi belluga una munió de gent agosarada que roman "al servei de la creació d'un estol de repúbliques lliures que han de ser el fonament d'un món nou" (pàg. 196), a l'interior d'Europa en el futur.
Es valora i considera, sobretot, que la força de la paraula i la cultura esdevenen del tot imprescindibles, a l'hora de bastir noves societats republicanes. Tant a Europa com a Amèrica Llatina. Paraula i cultura, imprescindibles, sí.
Ho manifesta el protagonista de la novel·la, quan roman reclòs al penal immund, enmig de la jungla veneçolana: "Que la República Catalana no hagués pogut consolidar-se ampliant-se fins a València, les Illes i les nostres terres en mans dels francesos, no volia dir que les idees per les quals sempre havíem lluitat no haguessin arrelat a Amèrica. Ho vèiem cada dia amb els nostres ulls..." (pàg. 201)
La força de la paraula i la cultura, és clar i evident que resulta indispensable a l'hora de bastir un model de societat republicana. Els fets demostren, també, que ambdós elements mai no resulten totalment suficients.
Hi calen altres eines. Gairebé sempre es fa precís l'ús de la força de les armes!
Aquesta fe en les possibilitats reals de transformació de la política, mitjançant la utilització de les armes i els exèrcits, porta a reconèixer en novel·la que "un poble desarmat és un poble sense futur, sotmès per a tota l'eternitat als seus dominadors" (pàg. 175).
El protagonista mallorquí de la novel·la, Miquel Sureda de Montaner, n'és testimoni viu i ben directe.
En proclamar-se a París "el dret a la insurrecció armada contra els governants que no complissin el mandat encomanat", és a dir, "el dret inalienable dels pobles a la insurrecció armada contra els seus governants quan aquests es desviassin del camí marcat per les assemblees d'electors, pels diputats elegits pel poble", s'hi reconeix clarament que a la vora de cada llibre, també, hi ha d'haver el fusell de combatent per la llibertat! [...]

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)