Tuesday, March 23, 2010

Els escriptors mallorquins i la transició

La recuperació de la nostra memòria històrica: No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) (i II)



¿On és l'"objectivitat" -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d'idees, de concepcions del món, era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre, i ho serà mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra.

Per Miquel López Crespí, escriptor


Continuam parlant de l'assaig No era això: memòria política de la transició publicat per l'Editorial "El Jonc". L'actual amnèsia històrica (sobretot en el que fa referència a tots els aspectes de la lluita de classes en el període que estudiam) ha obligat l'autor a aprofundir en aquests apartats (completament silenciats per servils de tota mena i vividors intellectuals del sistema). Aquests aspectes han estat recordats en "La lluita anticapitalista i antiimperialista en els anys seixanta i setanta", "Els darrers assassinats de la dictadura franquista: 27 de setembre de 1975", "1976-77: els franquistes i la burgesia dirigeixen el procés de reforma" i "Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura".
El paper de l'estalinisme i del carrillisme (PCE), del PSOE i dels diferents partits revolucionaris (OEC, MCI, etc) o dels aspectes sindicals i consellistes del moviment obrer ha estat analitzat (amb la corresponent aportació documental i bibliogràfica) en els apartats "La premsa comunista: paper del PSOE i del PCE en temps de la transició", "Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA), "El paper de la socialdemocràcia (PSOE) en la lluita de classes", "Sindicalisme i transició: Consells Obrers i democràcia obrera enfront sindicalisme reformista", "La consolidació de la divisió sindical: el nacionalisme illenc (PSM) i el sindicalisme", "La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca", "La repressió contra l'esquerra revolucionària", "L'assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" i "La legalització del PCE".
El posterior desenvolupament dels fets derivats de la transició pactada entre pretesos opositors, burgesia i franquisme reciclat (l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminació, el socialisme, la democràcia obrera i popular, així com el significat nefast del Pacte social de la Moncloa) és estudiat en els capítols "Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC)", "El Pacte Social de la Moncloa" (I i II), "La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició", "La transició i el procés autonòmic a les Illes: una constitució que barrava el pas a l'autodeterminació de la nostra nació" (I i II) i "L'abandonament de la lluita per l'autogovern".
Els aspectes més brutals de les renúncies de l'esquerra reformista (i tot el que significà de conservació de l'Estat sorgit del triomf feixista-burgés l'any 1939) són analitzats en "1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)", "La lluita per una Constitució autènticament democràtica", "1978: per la independència dels Països Catalans" (I i II), "El PSM l'any 1978: per l'autodeterminació i el socialisme", "El nacionalisme d'esquerres a les Illes" i sobretot en els dos capítols finals que, amb l'anàlisi detallada del cop d'Estat del 23-F, conclouen aquest estudi damunt la transició que comentam. Es tracta de "Desmobilització popular, desencís, involucionisme" i "El feixisme s'alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició".

No cal dir que la colla d'enemics envejosos [Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero] que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'aquests anys tan plens d'esperances per a les classes populars (esperances traïdes en tot moment pels partits de la reforma: els oportunistes que varen vendre l'esforç i sacrificis de la classe obrera i sectors populars pel plat de llenties de la nòmina institucional, la poltrona i el cotxe oficial a la porta del despatx).
Ha estat, com dic, comprovar la mala fe i tergiversacions de la munió de reaccionaris que m'atacà (a través de mentides, calúmnies, barroeres falsificacions, insults de tota mena...), el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportat nous elements per a l'anàlisi i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquells anys. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des d'una falsa "objectivitat", des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o del PSOE), que és el que s'ha fet fins ara mateix, o des del punt de vista del partit que comanda. Malauradament podem anar comprovant dia a dia, en aquests darrers vint-i-cinc anys, el que gasetillers servils han fet i fan de forma constant. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada, s'ha anat criminalitzant, el paper de l'esquerra revolucionària, del nacionalisme d'esquerres, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva d'esquerres, des del punt de vista, no dels vividors del sistema, sinó de les trinxeres dels qui sí que participaren activament en la lluita antiburgesa, per la llibertat de les classes populars illenques, en el camí d'avançar envers la república, l'autodeterminació i el socialisme (entès com a poder del treballadors).

En No era això: memòria política de la transició he volgut deixar constància d'alguns dels aspectes que consider més essencials de la lluita de classes en aquells anys. No ens hem d'enganar o deixar manipular per pretesos "historiadors objectius". ¿On és l'"objectivitat" -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d'idees, de concepcions del món, era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre, i ho serà mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra.
El més vergonyós de tots aquests "oblits" (o de la criminalització de republicans i comunistes -OEC, per exemple-) és que, a més dels interessos de classe que hi subjauen, tot es fa per evidents, comprovats, claríssims motius d'egoisme i interès particular, sense vergonya, per la cara, oferint-se -qui ho fa- a qui paga millor. Enlairen descaradament qui comanda (els partits que disposen del pressupost; els polítics oficials). Així, actuant d'aquesta manera, l'autor del pretès llibre "objectiu", "científic", pot anar a pidolar més subvencions per a les seves properes "aportacions" (a més publicacions, més importància del currículum per a demanar feina, per a consolidar la petita parcella de poder que pugui tenir l'autor). Assistim així a una processó de "personatges" d'autèntica vergonya. Es crea la "fama" de lluitadors a qui mai no vérem per les catacumbes de la clandestinitat, però que ara, mercès al poder polític, manegen els fils del pressupost públic.
Ens volen fer creure, com si no tenguéssim memòria històrica, que "portaren la democràcia" al nostre poble els més destacats elements del franquisme, els més aferrissats defensors del feixisme que (intelligents, no ho negarem) quan veren que des dels EUA, Berlín o Londres els indicaven el camí de la reforma del règim, s'hi apuntaren de seguida (per a servar l'essencial de l'Estat muntat per la dictadura: "unitat d'Espanya", capitalisme, monarquia). Vet aquí aquestes "històries" enlairades per tots els servils mentre es minusvalora, es criminalitza, es posa sordina al treball abnegat, callat, heroic, dels homes i dones anònims (i no tan anònims!) del nostre poble (els militants i simpatitzants de tots els partits comunistes i revolucionaris de les Illes). "Treball" ben pagat, evidentment!, el de "consagrar" qualsevol oportunista franquista, els nostres coneguts enemics, tots aquells que tengueren la paella pel mànec durant quaranta anys, els vertaders culpables de dècades de manca de llibertat, de sofriment popular. Per això he cregut necessària la publicació de tots aquests llibres que parlen de la nostra història més recent: No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70), i de les altres aportacions a la nostra història que hi seguiran.

Thursday, March 11, 2010

La transició - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

La recuperació de la nostra memòria històrica: No era això: memòrica política de la transició (Edicions El Jonc) (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren
En el petit resum de les meves memòries de la lluita antifranquista editat per "El Tall" l'any 1994 (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970) hi havia algunes petites pinzellades referents a la situació política en temps de la clandestinitat. Em referesc a capítols com "L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC)" (pàg. 92); "Acció clandestina a Sóller" (pàg. 82); "Un cau d'agitació antifranquista: la cooperativa d'arquitectes del Carrer Estudi General" (pàg. 99); "Llibreria Logos: un magatzem de material marxista per a l'oposició" (pàg. 75); "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123); "La fantasmagoria dels organismes unitaris de l'oposició" (pàg. 128); "La primera manifestació legal" (pàg. 134) o "La presó de Ciutat" (pàg. 145) entre d'altres. És prou evident que el llibre que comentam només volia ser un simple recordatori d'alguns aspectes de la lluita antifeixista a les Illes, com ja advertia a la introducció. Era ben lluny, ens els anys 1992-93, quan començava a redactar-ne les primeres pàgines, d'imaginar el sotrac que produiria en el 1994. Parl de la polèmica que s'esdevingué: més de dues-centes pàgines d'articles, comentaris, cartes al director. I també, no mancaria més!, pamflets contra el llibre i la meva persona procedents dels sectors més estantissos de l'estalinisme illenc (exmilitants del PCE i d'algun grupuscle estalinista). Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Els principals botxins intellectuals de l'obra que comentam (i màxims propagadors de tota mena de mentides i tergiversacions) varen ser els senyors Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero (vegeu l'immund pamflet contra l'esquerra revolucionària publicat en un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994).
Precisament en el llibre Cultura i antifranquisme a Mallorca (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i en el capítol "Els mallorquins de Josep Melià" hi ha una petita aproximació a aquesta criminalització comesa per aquests sectors estalinistes i carrillistes. El més vergonyós de tora aquesta trista història que comentam va ser constatar novament que els implicats en tota aquesta sèrie de calúmnies i mentides (els exmembres o simpatitzants del PCE) eren de la mateixa colla de gent que, mentre els revolucionaris illencs lluitàvem per la República, el socialisme i l'autodeterminació (l'OEC, el MCI, el POR, sectors cristians anticapitalistes...) el seu partit s'asseia amb els franquistes reciclats per a pactar el repartiment de sous i poltrones. En aquesta campanya d'alguns membres de l'aparell burocràtic carrillista s'hi afegí algun jove estudiós del fet de la clandestinitat, poc format, desconeixedor fins i tot de la metodologia emprada i recomanada per Josep Fontana; aquells, en definitiva, que només saben veure la participació d'un sol partit en la lluita antifranquista (en aquest cas del PCE) i que criminalitzen qui no combregava -ni combrega!- amb una visió tan poc científica de les coses. Tanta ràbia visceral em va fer pensar en la conveniència d'anar ampliant aquelles breus memòries publicades pel meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner, en la collecció d'història "El Tall": aquell L'Antifranquisme a Mallorca: 1950-1970.



Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l'Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació
Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l'Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació. També he treballat en la història del comunisme a les Illes (amb informació sobre l'OEC i altres grups comunistes); l'evolució del PSM (partit en el qual vaig militar durant un temps). La història dels antipopulars Pactes de la Moncloa (1977), de la feina feta en el Congrés de Cultura Catalana, en defensa de la unitat obrera i popular enfront la divisió i pactes amb la patronal propugnada per les forces proburgeses, hi és ben present en la majoria dels meus escrits. Igualment m'he preocupat d'analitzar el paper de les joventuts comunistes de les Illes (les JEC), de fer les oportunes referències a les aportacions de les avantguardes feministes de la transició (parlant especialment del GAD, fundat per militants de l'OEC, MCI i dones independents). Molts d'aquests estudis han estat inclosos (ampliats en alguns aspectes) en el nou assaig que ha publicat Edicions "El Jonc": la història de la transició que ha sortit al carrer amb el títol de No era això: memòria política de la transició. A les pàgines de la revista L'Estel, i des del mes d'abril de 1994 fins al moment en què escric (febrer de l'any 2001) han estat publicats (per entregues) set llibres referents a l'antifranquisme i a la transició, donant-hi especial importància al paper de la cultura en la lluita antifeixista (especialment evident en l'obra editada l'any passat en la collecció d'assaig d'"Edicions de 1984, Barcelona). S'ha de tenir en compte que, per a la majoria de capítols de Cultura i antifranquisme, però també d'aquesta nova aportació a la nostra història més recent, No era això: memòria política de la transició, he aprofitat moltes de les investigacions fetes quan era collaborador habitual del diari Balears. Són els més de dos-cents articles damunt fets de la nostra història (des de l'Edat Mitjana fins a la transició) que aparegueren en la secció "Fets i personatges" d'aquell diari, des del mes de setembre de 1996 fins al juliol de 1998, moment en què, per motius professionals, vaig entrar a collaborar en el diari El Mundo-El Día de Baleares. També s'hi han recollit (i ampliat) estudis publicats a la revista El Mirall, de l'OCB, i Lluc. S'han actualitzat moltes de les investigacions culturals i històriques publicades en les revistes i premsa de Ciutat (i el Principat) d'ençà l'any 1968 fins al 1984 (Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...). Molt útil en aquests treballs que ens ocupen ha estat poder treballar amb l'ampli ventall d'articles que hi ha recollits en la meva collecció de premsa clandestina comunista (OEC, MCI, POR, etc) en la qual (especialment en la d'OEC) vaig collaborar activament. Recordem que vaig ser cofundador de la revista dels comunistes de les Illes (OEC) Democràcia Proletària... Aquesta revista, la principal de l'esquerra revolucionària illenca, va ser fundada en el meu domicili de Ciutat.
Ara bé: els dos-cents articles publicats en el Diari de Balears des del setembre de 1996 fins al juliol de 1998, juntament amb els dos o tres llibres publicats per capítols (més de cent articles de tres pàgines cadascun) en El Mundo-El Día de Baleares des del mes de març de 1999 fins al moment de redactar aquestes retxes (febrer de l'any 2001), formen la columna vertebral de No era això : memòria política de la transició publicat per Edicions "El Jonc"; i igualment de Cultura i antifranquisme, el llibre que edità l'any passat Edicions de 1984, de Barcelona.

Aquesta memòria política de la transició consta de trenta-set capítols (a part d'una introducció que situa l'obra en el context actual de la lluita de classes)
En No era això: memòria política de la transició hom pot comprovar de seguida que l'esforç per anar bastint aquest arsenal historiogràfic, la memòria de més de vint-i-cinc anys de lluites populars, ha estat considerable. He pogut endinsar-me en la història del moviment obrer i de la transició política armat amb tot aquest material previ del qual parlàvem una mica més amunt. I també, evidentment, de tota una sèrie d'estudis i llibres de consulta (alguns clàssics del pensament marxista i revolucionari mundials) dels quals hi ha la referència corresponent en cada un dels capítols del llibre. Però és ben cert que sense la ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. A part s'ha de recordar que el sotasignant ha participat directament en bona part dels esdeveniments que s'expliquen en No era això: memòria política de la transició.
Aquesta memòria política de la transició consta de trenta-set capítols (a part d'una introducció que situa l'obra en el context actual de la lluita de classes). Els dos primers, "La transició i l'oblit de la lluita guerrillera: el 'maquis' antifranquista" (I i II), són una constatació de l'amnèsia històrica a la qual pretesa esquerra i franquisme reciclat ens condemnen en temps de la transició i ara mateix. Aquest combat per anar recuperant la soterrada història del moviment obrer continua amb capítols com "Recuperar la memòria de l'esquerra: el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista" i "L'assassinat d' Andreu Nin i de Camillo Berneri".
Després d'aquesta breu introducció a les renúncies (per part de l'esquerra oficial) als fets més importants desenvolupats per la classe obrera a través de la recent història ens endinsam en allò que (segons el nostre punt de vista) és el començament de la transició i els anys del redreçament del combat antifeixista i anticapitalista a tots els indrets de l'Estat. Parl dels capítols "L'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco", "La lluita de classes en els anys 70", "La transició i la memòria de la Revolució d'Octubre: el FLP, l'OICE (OEC), la LCR", "El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta" o "Un informe secret: la debilitat del PCE illenc en els anys seixanta".