El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)

 

Defensa de Josep Melià i del llibre Els Mallorquins

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d’un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d’alguns els màxims responsables d’aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. 

El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)

 

 

Josep Melià anava a moltes de les presentacions d’obres de l’escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.Quan per l’estiu-hivern de l’any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l’editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol “Artistes i escriptors contra la dictadura” (pàgs 30-36 de L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m’hagués pensat s’armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: “Mala pesta de rojos que Franco no acabà d’exterminar de rel!”. Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d’acceptar -en la Constitució que ordiren d’esquena al poble- la “sagrada unidad de España”, el paper de l’exèrcit franquista en el manteniment d’aquesta “unidad de destino en lo universal”, la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l’acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del “socialisme”, signaren una constitució que, en oficialitzar l’economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d’una hipotètica victòria electoral de l’esquerra.

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d’un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d’alguns els màxims responsables d’aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s’hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d’una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història “objectiva” el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d’un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l’eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d’inexactituds, falsedats i errors que publicaren l’any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d’aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s’hauria d’entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: “Per aquells anys, l’editorial ‘Daedalus’ -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos ‘El Capital‘”. Déu meu la que es va armar l’abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d’afirmar que tots els partits revolucionaris érem “agents del franquisme policíac” (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l’URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d’extermini de l’any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: “Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d’aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d’un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser ‘procurador en Cortes (…)”.

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l’any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia “reformar el sistema des de dintre” i es presentà a “procurador” del règim. També en aquells moments el Partit dit “Comunista” (PCE) participava en la “legalitat feixista” (en el sindicat vertical) per “reformar el sindicalisme des de dintre”.

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d’un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l’esquerra revolucionària… ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l’afavoridora de “la España eterna” que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l’OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d’aquest treball.

Miquel López Crespí