La transició als Països Catalans (i II)

La transició als Països Catalans (i II)

De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre


Pròleg d’Antonieta Jarne

Els textos que configuren aquest llibre troben el seu origen en un seminari sobre la Transició política als Països Catalans, organitzat per Alternativa Estel, un dels sindicats d’estudiants fusionats al si del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, que es realitzà a la Universitat de Lleida.
La delimitació cronològica d’aquest període històric no és fàcil. Les seves complexitats internes –algunes no suficientment aclarides- i les valoracions antagòniques que provoca són algunes de les causes que dificulten el seu encaix temporal.
Per això, es cregué convenient que les sessions abracessin un ampli ventall de qüestions i comencessin amb una panoràmica des dels últims anys del Franquisme fins a la victòria socialista de 1982. A continuació, s’analitzaren les relacions, sempre polièdriques, entre cultura, política i societat, la presència de diversos moviments socials en l’antifranquisme i la seva funció en la Transició política; i, finalment, es tractà la qüestió nacional i la naturalesa del reformisme.
El denominador comú de les diverses intervencions fou l´intent de dibuixar la Transició i defugir les versions oficialistes que, dissortadament, encara sovintegen. En aquest sentit, i per que fa a l’exercici del poder, hi hagué unes continuïtats evidents amb el règim anterior que foren determinants perquè la Transició s’hagi tergiversat voluntàriament en l’àmbit polític i s’hagi ignorat des de la historiografia.
En definitiva, la Transició política i la memòria històrica que en roman s’han sustentat sobre un oblit que era, i és, intencionat. No ha d’estranyar que un dels ponents –el professor Josep Fontana- afirmi lúcidament que la Transició política és una mena de novel·la. Un relat novel·lesc amb uns pocs protagonistes, brillants i vistosos, que representaren un guió llis, sense ombres ni escletxes i, sobretot, amb una acció fonamentada en un lloc i en un temps que no va tenir mai un passat sobre el qual es construí. D’aquesta manera, fou possible que governadors civils, alcaldes franquistes... fins a un llarg etcètera, ocupessin, ja en la Monarquia, alts càrrecs polítics i que, fins i tot, alguns es convertissin en artífexs emblemàtics d’aquella Transició novel·lada.
Però, a més, l’abandonament de les voluntats rupturistes amb l’adveniment d’un consens contemporitzador, tingué com a conseqüència l’articulació d´un Estat que, a hores d’ara, encara no ha estat capaç de resoldre els conflictes que s’han derivat de la seva construcció. I, paral·lelament, ha aixafat tot projecte de vertebració material i de cohesió ideològica d’espais i territoris que han volgut anar més enllà de la rigidesa imposada des del centre a les autonomies. Donades les condicions, el seminari ha tingut, per tant, un doble interès: d´una banda, oferir unes tesis sobre la Transició política que permetessin observar les esquerdes i els problemes creats i, d´una altra, reivindicar un espai –Països Catalans- el projecte cohesionador del qual fou anorreat per la mateixa naturalesa del procés.
No crec que m’allunyi de la voluntat dels meus companys, si dic que els historiadors que vam participar en aquest seminari ho vam fer amb el propòsit d’analitzar, de manera rigorosa i serena, aquell passat que tant ha condicionat el nostre present. I, això, amb la intenció que aquella etapa històrica deixi de ser, historiogràficament, una novel·la i que es pugui reflexionar sense amnèsies ni judicis intencionats.