Diari de Balears: 10 poetes mallorquins dels anys 70

Diari de Balears: 10 poetes mallorquins dels anys 70. Edició a cura de Pere Rosselló Bover (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006)

Damià Pons i Pons, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló

Els anys del canvi

Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil. En aquesta dècada la literatura catalana va recobrar la seva capacitat de forjar nous mites capaços de substituir els de les generacions modernista i noucentista, que havien capitalitzat el món literari fins aquest moment. La mitificació de poetes com Salvador Espriu, "Pere Quart" o J. V. Foix i de novel·listes com Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga, que ja escrivien abans de 1936, palesa la capacitat del món cultural català d’adaptar-se al nou context, tot i xocar amb l’oposició de l’Estat. La reactivació econòmica dels anys 60, en bona mesura motivada per l’expansió del turisme, va tenir un paper cabdal en aquest recobrament. El règim franquista, per tal de no quedar aïllat de la resta dels països occidentals, es va veure obligat a flexibilitzar-se amb mesures com la Llei de Premsa i Impremta de 1966, que moderava els mecanismes de la censura. Aquesta nova conjuntura era igualment aprofitada pels elements més actius de la cultura catalana amb la creació d’institucions com l’Obra Cultural Balear (1962), amb l’extensió dels cursos de llengua catalana que es venien impartint des de la clandestinitat dels anys 40, la conversió de la revista Lluc en una publicació en català o amb l’aparició del fenomen de la Nova Cançó. El món literari també assolia un creixement insòlit, amb un avanç editorial que implicava l’abandonament d’uns esquemes de "resistència" per tal d’adoptar-ne uns altres propis d’una indústria competitiva. El naixement a Barcelona l’any 1962 d’Edicions 62 és l’exemple més representatiu d’aquest canvi.
Tanmateix, les transformacions del món literari anaven molt més enllà. De fet, afectaven la concepció mateixa de la literatura, la manera d’acarar-s’hi i de concebre-la. En el camp de la poesia, la reivindicació d’una lírica basada en un llenguatge metafòric per part dels poetes de la generació dels 50 (Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà...) havia suposat la sortida de la immobilitat estètica en què havia caigut l’Escola Mallorquina. L’entrada al final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l’època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia– introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents.
Ara bé, els fets històrics que tenien lloc arreu d’occident havien d’afectar directament les generacions més joves dels Països Catalans. La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per la URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure– i el poder. L’art no podia esser aliè a aquestes transformacions i, per tant, no podia restar ancorat en l’estètica realista, que havia resultat excessivament limitadora. La creació artística s’havia de fer ressò dels nous avanços tecnològics i dels canvis introduïts en terrenys com la publicitat o els mitjans de comunicació. Calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d’una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut. Tanmateix, cal assenyalar que el coneixement que aleshores es tenia del que ocorria fora de l’Estat espanyol era totalment deficient. Els principals corrents i modes d’Europa arribaven tard i amb moltes dificultats. D’aquí que les provatures per bastir un art i una poesia d’acord amb els temps que corrien sovint no passassin del terreny de les bones intencions.
La renovació realista
L’obtenció del premi Joan Salvat-Papasseit per Una bella història (1962), de Miquel Bauçà, s’ha considerat la primera fita del nou realisme poètic a Mallorca, si bé aquest també es reflectí en la producció dels autors de la generació dels 50. Ara bé, la renovació poètica dels anys 60 a l’illa va comptar sobretot amb la col·lecció "La Sínia", publicada per l’Editorial Daedalus i dirigida per Guillem Frontera i Jaume Pomar. Des del 1965 "La Sínia" va treure a la llum alguns poemaris i alguns autors que destacaven precisament pel seu caràcter renovador. Així, va donar a conèixer poetes aleshores desconeguts, com Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai, 1965) i Bartomeu Fiol (Calaloscans, 1966), i també va esdevenir una plataforma del realisme amb l’edició d’El poble (1966), de Miquel Martí Pol, i dels primers poemaris d’una sèrie de poetes joves: A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), de Guillem Frontera; Tota la ira dels justos (1967), de Jaume Pomar; Perquè cal ser covard (1967), de Josep Melià; i Horitzons de pedra (1969), de Francesc Barceló. Ara bé, l’estètica realista no va arrelar plenament i tampoc no va produir cap llibre de gran transcendència. A diferència de la narrativa mallorquina, que a final dels anys 60 va créixer espectacularment amb l’aparició de tota una promoció de novel·listes, la poesia de les generacions més joves encara va tardar uns anys a prendre embranzida.
Entre els poetes més influïts pel realisme durant aquests anys destaca Jaume Pomar (Palma, 1943), que es donà a conèixer amb Tota la ira justos (1966) i Amb la mort amorosament (1969). A aquests poemaris seguí una obra abundant, que ha anat apareixent de manera ininterrompuda: Història personal (1979), Carisma del desert (1987), Elegies (1987), Imatge de la por (1987), Les quatre estacions (1991), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La Sínia de les Hores (1997). A Retorn a casa (1992) antologà algunes de les seves millors peces. La seva poesia es caracteritza per la reflexió existencial i per l’actitud de rebel·lia davant la societat, herència del realisme històric. Tot i això, la seva obra ha evolucionat d’una denúncia directa, generalment en vers lliure, fins a un major conreu de la forma. També ha destacat com a narrador i prosista amb Un dia o altre acabaré de legionari (1988), El temps que fuig (1997) i En Josep J., xueta (2002). Entre d’altres activitats literàries, una part de la seva dedicació s’ha centrat en la traducció i en l’estudi de Llorenç Villalonga.
També cal incloure dins aquest corrent realista la poesia de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), un dels escriptors més polifacètics de les nostres lletres, que ha obtengut nombrosos guardons. Compromès amb els moviments polítics de l’esquerra progressista, va dur una intensa activitat política a la clandestinitat durant el franquisme i la transició democràtica. En poesia ha tret Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). La seva poesia destaca per l’ús d’un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema–, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l’obra narrativa de López Crespí s’inscriu en el realisme, al qual incorpora noves tècniques experimentals. També és autor d’un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d’assaig.
Els anys 70: naixement d’una nova poesia
Caldrà esperar fins l’inici dels 70 per assistir al naixement d’una nova fornada de poetes, a la qual pràcticament s’incorporaran alguns dels autors realistes (Bauçà, Pomar), mentre que d’altres (Frontera, Melià, Barceló) deixaran de conrear la poesia. Es tracta d’un període políticament complex, caracteritzat pel final del franquisme, al qual correspon un moment de la nostra poesia que es caracteritza per la diversitat, pels plantejaments obertament renovadors, per l’experimentació i per la denúncia. Aquests afanys de renovació compten amb diversos assaigs de creació de noves plataformes de difusió de la poesia, sempre amb un caràcter minoritari. Són uns anys d’ebullició, de projectes que tenen una durada curta, però que destaquen per l’originalitat i per la contundència. Igualment, és un període en què es produeix una revitalització del gènere poètic, en la qual també prenen part els autors de les generacions de postguerra (Llompart, Bonet, Vidal, Riera, etc.).
La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i de nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l’obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge. La col·laboració entre els poetes i els artistes plàstics va quallar a Mallorca en la formació cap al 1976 del Taller Llunàtic, una àmplia plataforma de contestació a l’art acadèmic i burgès, contra l’intrusisme de la política en la creació artística i literària, contra els premis i certàmens i, en general, contra totes aquelles manifestacions anquilosades. D’aquesta simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia sorgiren obres d’artistes i poetes com Andreu Terrades, Bartomeu Cabot, Joan Palou, Biel Mesquida o Steva Terrades. Tanmateix, rere aquestes pràctiques s’amagava una nova concepció de la labor de l’artista, que concebia la pràctica de l’art com un fet efímer i intranscendent, en el qual l’acte de creació en si és més important que no pas els resultats obtinguts. La vitalitat dels anys setanta va donar lloc a la proliferació de publicacions i de plataformes de difusió, que volien esser una alternativa a les més tradicionals. Revistes, col·leccions, recitals, exposicions de poesia, vídeos i enregistraments, etc. són alguns dels vehicles de què fan ús els joves poetes d’aleshores. També trobarem altres publicacions com "Neon de Suro", "El Correu de Son Coc", "Ravenet Verd", "L’ombra vessada", etc. i col·leccions com Druïda, Tafal, La Musa Decapitada, Cascall Blau, etc. Cap al final del decenni dels 70 i l’inici dels 80 varen sorgir altres publicacions literàries, com la revista Latitud 39 o les col·leccions Guaret, Espurnes, Pantaleu, etc.
La producció poètica de les Balears durant aquests anys abraça un ampli ventall de realitzacions, que van des les diverses variants del realisme (civil, existencialista, narratiu, intensiu i hiperrealisme), fins al retoricisme (classicista, neopopularista i màgic) i l’experimentalisme (poesia sígnica, poesia visual, poesia fonètica, etc.). El compromís civil perviu en l’obra de poetes com Miquel López Crespí, Bernat Nadal, Jaume Santandreu i Pere Orpí, sovint matisat per un interès envers l’humà provinent de Blai Bonet i de Miquel Àngel Riera. També la poesia de Damià Pons és fruit del compromís, tot i els elements màgics i imaginatius que conté. Altres poetes, com Damià Huguet, practiquen una poesia de patrons formalistes, que reintrodueixen tant els metres medievals com la tanka (Pere Gomila, Jean Serra...), mentre que d’altres opten per experimentar amb el text o per introduir-hi procediments d’altres arts (Biel Mesquida, Josep Albertí, Damià Huguet, Joan Palou, Andreu Terrades...). En general, els autors no s’inscriuen només en un tipus de poesia, sinó que alternen diverses pràctiques d’acord amb uns plantejaments estètics totalment oberts.
La publicació de diversos llibres col·lectius sembla obrir un període de gran vitalitat. El 1972 surt a Mallorca Poesia 72, amb versos de Josep Albertí, Damià Huguet i Bernat Nadal, i una presentació de Blai Bonet. L’any següent fa la seva aparició Temptant l’equilibri, que recull poemes de Damià Pons, Lleonard Muntaner, Joan Perelló i Guillem Soler. Encara el 1974 apareix un altre volum col·lectiu, Dinar de mots al bosc dels presagis, a la col·lecció "Domini fosc", en què els poetes joves (Damià Pons, Isidor Marí, Joan Perelló, etc.) comparteixen espai amb Josep M. Llompart. Un poc més tard l’obertura de la llibreria de poesia Cavall Verd (1976-1983) es convertí de la mà de Rafel Jaume en centre de trobada de poetes i d’artistes. (Pere Rosselló Bover)