Miquel López Crespí: records del Congrés de Cultura Catalana (II)

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La incomprensió dels partits vers la feina concreta -i sobretot de lluita cultural antifranquista- era evident, i ben cert que els venia massa gran. Per altra banda, a Mallorca els partits burgesos eren inexistents (no tenien la força que podien tenir, per exemple, al Principat). Només sortien a la premsa, promocionats pel poder. El PSOE era una fantasmagoria política, -igual que els organismes unitàries de l'oposició que s'anaven muntant i que només servien per a discutir sense portar a la pràctica res en concret contra la dictadura, i molt manco en contra del capitalisme. Tot això també ho explica perfectament n'Antoni Serra al capítol 38 de Gràcies, no volem flors (pàg. 168), quan entre altres coses diu, parlant d'aquells organismes que només servien per a complaure el narcicisme d'alguns dels seus components: "Però tornem a l'Assemblea. En aquella reunió no es va constituir, ni de bon tros, la instància unitària de Mallorca. Va ésser només el preludi, jo diria que lamentable per les experiències que se'n derivaren, de llargues, llarguíssimes discussions que duraren quasi nou mesos. Avorriment, obcecació, reiteracions, ignorància, malentesos premeditats, foren les característiques d'aquell part polític". I la mateixa revista Cort (que dirigia aleshores 'escriptor Carlos Meneses), també era molt crítica amb la inutilitat de l'Assemblea Democràtica. En el núm. 782 [pàg. 4], la revista deia: "Durante los siete largos meses de negociaciones que precedieron al nacimiento de la Asamblea de Mallorca la cuestión de fondo de todas las discusiones, dejando de lado los matices y criterios particulares, fue la disputa entre la voluntad soberana de servir a un pueblo y el interés táctico de coordinar simplemente unos esfuerzos. A los nueve meses de su existencia podemos afirmar que en aquel difícil equilibrio ha prevalecido el segundo criterio. Y que por ello, la Asamblea está poco menos que muerta".
El PCE carrillista s'estimava més anar de bracet de carlins o franquistes reciclats, pretesos burgesos demòcrates que no volien lluitar per una autèntica cultura antifeixista. No en parlem, si els haguéssim proposat ajudar a bastir una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents i Sobiranes, el socialisme entès com a poder del poble, la fi de la monarquia borbònica que tant estimaven i estimen encara...
N'Antoni Serra m'explica (conversació enregistrada dia 26 de maig de 1995) que: "malgrat que finalment el secretariat del Congrés de Cultura Catalana arribà a comptar amb una xarxa de més de dos-cents vuitanta col.laboradors i col.laboradores, molt actius, els partits no feren quasi res. Ni PCE ni PSOE ajudaren a enfortir la presència del Congrés a les Illes. Només els homes i dones del PSAN com en Tomeu Fiol, Biel Majoral, Pere Sampol, Tomeu Quetgles, n'Andreu Oliver, n'Aina Montaner... I a pobles, a part dels militants del PSAN, l'únic partit que ajudà va ser el PSI".
I, a Gràcies, no volem flors -vegeu pàg. 161-, n'Antoni Serra matisa encara aquest problema de burda incomprensió o mala fe política en dir: "El fet és que un parell de persones treballaren amb entusiasme a la Secretaria del Congrés -Xavier Garcia Cassanyes, Antoni Mateu, en Biel Majoral- i de setmana en setmana s'hi afegia més gent, des de mestres fins a escoltes i plàstics, per aconseguir aquella presentació sonada a la plaça Major, pel juny del 76, que va comptar amb la presència de més de sis mil persones. Va esser un acte important i multitudinari. I n'havien de venir altres més: a Pollença, Campos, Montuïri, etc. O aquella famosa trobada d'ensenyants a Gràcia -més de tres-cents mestres i professors s'hi varen congregar- o els actes de cloenda el 1977, que causaren un vertader impacte, si hem de fer cas dels diaris de l'època".
L'OEC, malgrat que en els papers lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents, el cert és que, posseïda per un obrerisme molt mal entès, igual que molts d'altres partits comunistes, prioritzava per damunt de tot la feina de simple reivindicació econòmica pensant, equivocadament, que la lluita per un augment de sou era superior a la lluita de classes cultural i ideològica que sovint la direcció qualificava de "superstructural".
En Mateu Morro (l'actual batle de Santa Maria, màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D'aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals.
De la meva banda, a part de les activitats concretes que m'encarregava el partit (treball a Magisteri amb les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, al front de premsa i propaganda de l'OEC com a principal responsable polític de Democràcia Proletària i com a corresponsal de l'òrgan central de l'organització La Voz de los Trabajadores), escrivia i col.laborava a Diario de Mallorca i la revista Cort. En certa manera aquestes col.laboracions m'ajudaven a arribar a final de mes, però també em servien per a portar endavant la meva dèria de combat cultural contra el sistema. Per això, malgrat l'OEC estigués ocupada en les seves acostumades lluites en defensa dels interessos concrets dels treballadors (plataformes reivindicatives de la fusta, construcció, sabata, hostaleria, o dels barris, amb en Jaume Obrador i en Francesc Mengod fent de capdavanters del naixent moviment veïnal), per la meva part vaig decidir donar suport amb totes les meves forces a la crida que feia temps havia fet n'Antoni Serra i que jo coneixia per boca seva molt abans que sortís publicada a revistes i diaris.
Quan un matí de febrer de 1976 em vaig acostar, com de costum, per la redacció de la revista Cort, que era just davant l'Hort del Rei, i li vaig dir a n'Antoni Tarabini -era el responsable de la revista al qual lliurava sempre els meus articles- que volia escriure unes col.laboracions per a ajudar a impulsar i donar a conèixer entre els mallorquins els Congrés de Cultura Catalana, no hi posà cap dificultat. Ben al contrari, s'oferí a reproduir-los en un lloc destacat (la secció Mirador). Per tant, en el núm. 740, i a la pàgina 19, sortien -lluny de qualsevol directriu de l'OEC- les meves primeres reflexions -pel meu compte- fent costat a la valenta iniciativa de n'Antoni Serra de voler trasbalsar el somort ambient cultural de les darreries del franquisme i de la inoperant "oposició" democràtica de les Illes.
La primera part de l'article (El Congrés de Cultura Catalana) deia:
"Tota la concepció del món de les classes dominants està en crisi. La seva concepció elitista del fet cultural es degrada dia a dia sota la pressió contínua d'un avanç popular que demana altres perspectives des d'unes posicions anticlassistes.
'Les hegemonies aixecades per damunt els privilegis culturals, polítics i econòmics reben l'embat de l'onada popular. El Congrés de Cultura Catalana s'inicia sota el signe evident de la desfeta de les idees elitistes. Tota una llarga època d'obscurantisme i marginació popular comença a finir. Les concepcions de la cultura com a quelcom d'abstracte, quelcom d'asocial i deslligat de les masses, fan aigua arreu. Una nova correlació de forces socials despunta i s'ageganta. El Congrés de Cultura Catalana demostrarà la seva vitalitat, la seva força dinamitzadora, si realment sap trobar els mitjans més adients per lligar-se amb decisió amb totes aquestes forces ascendents que pugnen per rompre d'una vegada el cau estantís d'una cultura d'èlit privilegiada, asèptica, asocial, esnob i colonitzada. Solament aquesta unió orgànica -a l'estil gramscià- del Congrés amb les grans masses de la població fins ara deslligades (per les opressions i alienacions seculars) del fet cultural, podrà donar l'empenta que el nostre poble demana i necessita.
'El Congrés neix en un moment històric molt important. La fi del feixisme a Portugal. La derrota de l'imperialisme ianqui a Vietnam i Kamputxea. Canvis d'una importància cabdal estan a punt de succeir fins i tot en el nostre país. Una gran majoria de la població privada de tot dret cívic, marginada des de sempre a l'accés a la cultura, comença a parlar i posar en qüestió una sèrie de pressupòsits intel.lectuals, polítics, econòmics, tenguts fins ara com a eterns i inamovibles. És necessari i forçós que el Congrés s'adapti al ritme d'aquests temps canviants, dinàmics. Amb un Congrés exclusivament de 'savis' i 'especialistes' -com deia Trencavel a la revista Lluc- no anirem enlloc, i continuarem caminant a ritme de tortuga. Cap dels nostres greus problemes culturals podrà esser resolt si la feina 'es limita a una reunió de savis' que debaten afers elevats i cabdals, gairebé a porta tancada i adreçant-se a un públic mínimanent assabentat i predisposat'. Aquest seria un camí 'cul de sac', perquè cada dia que passa sectors populars cada vegada més amplis posen en dubte aquesta concepció de la 'cultura'.
'El Congrés, si vol ser de veritat quelcom de viu, arrelat dins la realitat actual, no es pot quedar reduït a aquesta reunió d'especialistes.
'Els creadors de cultura -quasi sempre intel.lectuals orgànics de o al servei del poder- s'han adreçat fins ara a les classes privilegiades del poder econòmic o polític, s'han omplert de la seva ideologia, treballant -cada un des del seu camp- pels seus interessos, al marge quasi sempre de les necessitats populars, contribuint amb la seva tasca cultural o professional a mantenir un estat de coses immòbil, un status quo que sols afavoreix els poderosos i que sols comença a trencar-se, lentament.
'Perquè el Congrés tengui l'èxit i el ressò popular necessari i no sigui una vegada més el cau estantís dels 'savis' cal ampliar amb profunditat les bases de la seva projecció i influència. I aquesta projecció generalitzada i dinàmica de la cultura catalana tan sols es pot obtenir si agermana profundament les seves tasques amb les aspiracions de tots els grups socials que lluiten en definitiva per l'alliberament i transformació de l'home.
Cal soldar, des d'ara mateix i en la pràctica de cada moment, el Congrés amb l'ampli front popular que reuneix treballadors manuals i intel.lectuals que lluiten des de tots els indrets per aconseguir una cultura catalana antifeixista i anticlassista.
'Estam a les acaballes del feixisme. Hem vist com cinquanta anys de dictadura a Portugal desapareixien en un segon i no en quedava de la seva presència ni la llavor. Insistim, per tant, en una definició de cultura popular antifeixista, perquè per a nosaltres el feixisme ha estat i és l'encarnació més brutal de l'analfabetisme, la irracionalitat reaccionària i l'elitisme cultural.
'Els sectors populars que avui lluiten per accelerar el procés irreversible del canvi històric són sobretot antifeixistes. I el Congrés no es pot marginar d'aquesta dinàmica històrica. D'aquesta problemàtica vital que és a tots els carrers i places del Principat i les Illes. El Congrés no pot anar a la cua de les classes en decadència, pansides, endarrerides. No pot quedar restringit a unes concepcions culturals sobrepassades pel caminar de la història més present.
'Creiem que el Congrés de Cultura Catalana hauria de tenir un significat antifeixista perquè el feixisme és per definició l'agressivitat anticultural per excel.lència. I la cultura catalana ha sofert en la seva carn les mossegades encara visibles d'aquesta agressivitat salvatge".
N'Antoni Serra, tots els militants del PSAN i independents que col.laboraven en l'organització del Congrés, tenien ben clar que no volien fer tan sols un treball tancat, per a erudits i especialistes. En la mateixa entrevista que hem comentat en el capítol anterior (Cort, núm. 75O, pàg. 17), declarava: "És necessari, en aquest cas, donades les circumstàncies específiques que concorren -un país, una cultura, un poble colonitzats-, una informació completa, exhaustiva; que tothom entengui que no és un congrés de minories, d'intel.lectuals o científics, ni que està monopolitzat o manipulat per ningú. No fan falta gestos grandiloqüents o espectaculars. Cadascú, des de la seva situació, el seu treball, la seva òptica, té quelcom que fer, o dir, o aportar".
El cert és que, malgrat la incomprensió de la majoria de partits, l'organització del Congrés tirava endavant. Pel mes de maig del 76 hi hagué una presentació a la facultat de Filosofia i Lletres. Estudiants i professors de tots els departaments ompliren l'aula 1. Hi intervingueren Jordi Porta, Maria Antònia Oliver, Eliseu Climent i Antoni Serra. L'acte era presidit pel degà, Bartomeu Barceló.
N'Isidor Marí, en una crònica apareguda en el núm. 752 de la revista Cort (pàgs. 20 i 21), deixava constància igualment de la voluntat del Congrés de rompre elitismes i concepcions culturals privilegiades. "Després de remarcar (Jordi Porta) que el Congrés no s'ha d'entendre com a discussió reservada als especialistes, sinó que sobretot es pretén aconseguir la participació dels sectors populars -sense la crítica i l'aprovació dels quals el Congrés no tindria sentit-, indicà que, en parlar de cultura catalana, es feia amb plena consciència de la diversitat de formes que adquireix al llarg i ample dels Països Catalans, i amb la intenció d'arribar al desplegament normal de totes elles".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)