L'antifranquisme a les Illes: Miquel López Crespí i la memòria històrica (i II
Josep Melià i Els Mallorquins (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
"No entendre la importància cabdal de la lluita cultural antifranquista -com fan els senyors Antoni M. Thomàs, Garcia Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida- és no entendre res del que es feia en aquells anys. No entendre res o atacar un escriptor mallorquí independent (qui signa aquest article) només per mala fe o odi visceral contra l'esquerra revolucionària. Ves a saber!". (Miquel López Crespí)
Amb els germans Noguera Vizcaino (Pere i Biel) repartírem un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere (l'actual director del Teatre Principal) els vaig conèixer en el col.legi Lluís Vives de Ciutat on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava còmics a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en la defensa de la llibertat i per la República. En unes classes on solien abundar els fills dels vencedors, els responsables de la repressió contra el poble mallorquí, era tranquil.litzant compartir jocs i provatures culturals amb al.lots de la mateixa procedència social i cultural.
Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de València, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de València; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants... Més endavant, quan la família dels germans Noguera bastí una casa a Palmanyola i els pares els muntaren dos estudis a les golfes, també hi compareixa juntament amb un altre artista de la colla d'aquell temps. Em referesc al pintor, escultor i cantant Gerard Mates, del qual parlarem més extensament en un altre capítol.
En aquests estudis fèiem reunions culturals, escoltàvem els primers discos i cintes de la Nova Cançó i, parlant hores i hores, intentàvem adobar el món. És per això que, en un altre capítol dedicat a Els mallorquins, explicava -parlant de l'atac a què vaig estar sotmès pels senyors Ribas, Thomàs, Saoner, Riutord i Carbonero- per haver ajudat a difondre el llibre de Melià- que era d'ignorants o de gent de mala fe no copsar la importància cabdal del llibre en aquella conjuntura tan difícil per al nostre poble. En aquella època Editorial Moll publicava les primeres obres d'Alexandre Ballester (Siau benvingut, 1967, i Joc de tres, 1969); Blai Bonet, a Edicions Proa, L'evangeli segons un de tants (1967) i, a Llibres de Sinera, la novel.la Mister Evasió (1968); Jaume Vidal Alcover Les quatre llunes (Editorial Selecta, 1969); Terra negra (Editorial Proa, 1970), i Sophie o els mals de la discreció; Antònia Vicens Banc de fusta (Moll, 1968), 39 graus a l'ombra (Selecta, 1968) i Material de fulletó (Moll, 1971); Antoni Serra, Gent del carrer (Moll, 1971) i Entrada de fosca (Turmeda, 1972); Miquel Ferrà Martorell, la seva magnífica novel.la La Universitat (1972).
Hauríem de parlar d'altres obres cabdals en aquesta agitada revifalla de la narrativa mallorquina com són El pallasso espanyat, No hi ha vent a la teulada, Romanç o Un dia de maig de Llorenç Capellà. I altres de Gabriel Janer Manila (L'abisme, El silenci, La capitulació), de Guillem Frontera (Els carnissers, Cada dia que calles, Rere els turons del record..., etc), de Llorenç Villalonga, de Baltasar Porcel... Però explicar la narrativa mallorquina de finals dels seixanta-començaments dels setanta no és l'objectiu primordial d'aquest article. Simplement volíem "situar" l'aparició de Els mallorquins de Josep Melià dins l'ampli moviment que cobra força amb la consolidació de l'Obra Cultural Balear, el sorgiment de noves editorials, l'embranzida de la novel.la, la poesia, el teatre, la nova cançó, o l'assaig i el sorgiment dels primers grups de la resistència clandestina des de la desfeta de la guerra civil. És tot un ampli moviment (minoritari encara, però molt ampli si el comparam amb el passat més recent) que comença a sacsejar els fonaments de la fins aleshores inamovible dictadura terrorista de la burgesia feixista. No entendre la importància cabdal de la lluita cultural antifranquista -com fan els senyors Antoni M. Thomàs, Garcia Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida- és no entendre res del que es feia en aquells anys. No entendre res o atacar un escriptor mallorquí independent (qui signa aquest article) només per mala fe o odi visceral contra l'esquerra revolucionària. Ves a saber!
Un parell d'anys més endavant, quan amb Frederic Suau i Adela Casellas vaig treballar a la llibreria L'Ull de vidre, arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir -i cal dir en honor de Bartomeu Barceló, d'una forma gratuïta- la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arrnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels anys setanta.
Cal recordar igualment que els anys més tèrbols i difícils de la resistència cultural anaren a caure sobre les espatlles (fortes, ningú ho dubta! de Francesc de B. Moll (represa de la col.lecció Les Illes d'Or, empenta definitiva al Diccionari, edició continuada de les Rondaies mallorquines de mossèn Alcover, començ de Biblioteca Raixa...).
És ben possible que, els anys seixanta, el nivell d'exigència de la inicial avantguarda nacionalista i revolucionària mallorquina ja requerís un material, diguem-ne, "més avançat" (els joves marxistes d'aleshores començàvem a estudiar Malcolm X, Fanon, Che Guevara, etc). Els llibres de Gori Mir (Anselm Llull), Josep Melià o "Roger Arnau", ens ajudaven a retrobar-nos amb un passat ben ocult pels epígons mallorquins o espanyols del feixisme.
Quan els simpatitzants del carrillisme (P"C"E), senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mº Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida, cecs davant la importància política de Els mallorquins m'ataquen per haver ajudat a distribuir el llibre de Melià entre el nostre poble, l'únic que palesen és la seva supina ignorància, les seves rels espanyolistes i antinacionals, el seu profund odi i menyspreu per la nostra terra, l'odi envers les persones i partits que, tant en temps de la clandestinitat com en els anys de la transició, no acceptàrem els seus antipopulars pactes amb el feixisme reciclat (Constitució centralista, pacte social de la Moncloa, abandonament de la lluita per la república, criminalització de l'esquerra revolucionària...). Si no fos així, haguessin comprès a la perfecció com una obra del tipus de Els mallorquins era, en els anys 65-67, una arma excel.lent en la lluita per la nostra reconstrucció nacional, un arma de primera categoria per a atacar la podridura cultural reaccionària del franquisme. No entenen que, atacant aquest tipus d'accions, l'únic que han fet ha estat demostrar a l'opinió pública, com de lluny era el P"C"E (amb el seu espanyolisme, amb el seus pactes, amb les seves renúncies, amb el seu provat sectarisme) del sentir del nostre poble.
Els mallorquins és una obra amb fortes limitacions i fins i tot defectes. Qui ho dubta! El mateix Joan Fuster ho explicava en el pròleg a la primera edició de l'any 1967 (pàg. 12): "La substància d'aquest llibre no és una disquisició acadèmica, i el llibre no és una monografia togada i professional. ¿Ho eren la Notícia de Catalunya o Les formes de la vida catalana, malgrat la sumptuosa graduació universitària dels autors? Vicens i Ferrater -salvades totes les distàncies d'intenció i de mètodes- es col.locaven, en aquelles obres, al costat del pamfletista anònim, de Cardó, de 'Gaziel'. El debat no és d'erudició ni de teoria: és un debat de vida. De supervivència, per ser més exactes. I el que hi compta és el testimoniatge; el testimoni. El testimoni-historiador, el testimoni-filòsof, el testimoni-eclesiàstic, el testimoni-literat, el testimoni-desconegut... Melià i jo [Joan Fuster] ens hem 'arrogat' una representació global, i som el testimoni-mallorquí i el testimoni-valencià. ¿Que això és abusiu? Potser sí. Però quan els altres callen, quan tots els altres -mallorquins, valencians-, per desídia, per covardia, per indecisió, han callat, la nostra 'paraula' ha de tenir, es vulgui o no, un 'valor': un cert valor".
I és aquest "valor" el que no saberen veure, ni l'any 1967 ni trenta anys després, els carrillistes del tipus Ribas-Thomàs-Saoner i CIA. Si no... ¿com podrien haver escrit, blasmant contra la difusió de Els mallorquins de Melià l'any 1994? (vegeu pamflet contra els revolucionaris i nacionalistes mallorquins publicat a UH dia 28-IV-94): "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes')...". Els senyors que ataquen i insulten els nacionalistes mallorquins trenta anys després de la publicació de Els mallorquins encara viuen en els núvols. No es tracta simplement d'un acte de lluita antifranquista (que ho era, i molt!) sinó d'una mica més: era, Joan Fuster dixit: "Un debat de vida. De supervivència [del nostre poble i la nostra cultura, evidentment!]". Mai no ho varen entendre. Mai no ho han entès. Són ben totxos, els qui només tenen l'Espanya imperial dins del cap!
Ningú no nega, ho hem dit abans, que el llibre de Melià tenia les seves mancances. El mateix Joan Fuster ho deixava clar en el pròleg que ja hem citat. Josep Massot i Muntaner, en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (Curial, 1972, pàgs 139-147) parlava d'alguna d'aquestes mancances: "... l'obra és poc elaborada, escrita amb presses i amb escassa documentació, que molts planteigs de Josep Melià no són convincents, que molts punts de detall -i a vegades no tant de detall- són equivocats i que molts d'altres són omesos... Sigui com sigui, però, els errors i les omissions existeixen, i serà tasca de tots assenyalar-los i mirar d'esmenar-los, amb el mateix esperit de servei a la comunitat i de col.laboració mútua que ha guiat els esforços de Josep Melià".
Però abans de parlar amistosament de les falles, Josep Massot i Muntaner havia deixat aclarit que (pàg. 141): "... el llibre de Josep Melià és important. No cal dir que subscric amb tot el meu convenciment la conclusió del pròleg de Joan Fuster: 'M'agradaria que Els mallorquins arribés a moltes mans, des de Salses a Elx, des de Lleida a Maó, i que hi trobés en cada lloc, a cada un dels llocs on som 'vers catalans' i parlem 'del bell catalanesc del món' -com deia el nostre patró sant Ramon Muntaner-, l'atenció que es mereix. O sigui: ulls que sàpiguen veure i orelles que sàpiguen escoltar".
El mateix Josep Melià, en la seva introducció a l'obra que comentam (introducció escrita a Alcúdia i a Madrid en la tardor de 1964), ja ens ho advertia: "Aquest llibre meu neix, amb tots els seus defectes i les seves improvisacions, d'una urgent tasca que ens cal a tots els intel.lectuals mallorquins... Convinguem, doncs, que el llibre era urgent, i calia que algú s'hi atrevís, afrontant, coratjós, el perill de les comparances més o menys inútils".
Per això, quan a ran de la publicació del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) vaig rebre la descàrrega indiscriminada de tants antics dirigents carrillistes, simpatitzants o "companys de viatge" (des dels Ribas, Thomàs i Saoners fins a Pep Vílchez i David Ginard) per haver militat en uns partits d'esquerres que no eren el P"C"E (en l'OEC i en el PSM-PSI) i per haver col.laborat a la difusió de Els mallorquins, la més important obra d'agitació política de lluita cultural antifeixista dels anys seixanta, en sorprengué una mica tanta ràbia visceral, tant d'odi reconcentrat, tant sectarisme en gent que, per altra banda, presumia de "demòcrata".
Si he de ser sincer, a hores d'ara encara no he entès tanta visceralitat contra qui, únicament, ha lluitat per la llibertat i ha publicat unes breus pàgines de records del temps de la clandestinitat. És evident que tots aquests personatges no sentien el mateix que nosaltres en els anys seixanta. Aquell any -1967- marcava una fita en el nostre redreçament nacional i cultural. Com escrivia Josep Massot i Muntaner parlant precisament de l'època que comentam (Els mallorquins i la llengua autòctona, pàg. 175): "En conjunt, doncs, trobem [a Mallorca] un panorama no gens menyspreable, que podríem completar encara molt més. L'amor a la llengua és ben viu a Mallorca i augmenta cada dia una mica, bé que el 'subdesenvolupament cultural del poble mallorquí' sigui molt greu. Els escriptors mallorquins triomfen a Barcelona i surten noves promocions que continuen la millor tradició literària de l'illa". Això i moltes d'altres coses del nostre redreçament nacional i social és el que no saberen veure l'any 1967 els carrillistes. Ni l'any 1967 ni, pel pamflet que hem comentat, l'any 1994. Misèries del carrillisme illenc!
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Per Miquel López Crespí, escriptor
"No entendre la importància cabdal de la lluita cultural antifranquista -com fan els senyors Antoni M. Thomàs, Garcia Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida- és no entendre res del que es feia en aquells anys. No entendre res o atacar un escriptor mallorquí independent (qui signa aquest article) només per mala fe o odi visceral contra l'esquerra revolucionària. Ves a saber!". (Miquel López Crespí)
Amb els germans Noguera Vizcaino (Pere i Biel) repartírem un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere (l'actual director del Teatre Principal) els vaig conèixer en el col.legi Lluís Vives de Ciutat on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava còmics a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en la defensa de la llibertat i per la República. En unes classes on solien abundar els fills dels vencedors, els responsables de la repressió contra el poble mallorquí, era tranquil.litzant compartir jocs i provatures culturals amb al.lots de la mateixa procedència social i cultural.
Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de València, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de València; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants... Més endavant, quan la família dels germans Noguera bastí una casa a Palmanyola i els pares els muntaren dos estudis a les golfes, també hi compareixa juntament amb un altre artista de la colla d'aquell temps. Em referesc al pintor, escultor i cantant Gerard Mates, del qual parlarem més extensament en un altre capítol.
En aquests estudis fèiem reunions culturals, escoltàvem els primers discos i cintes de la Nova Cançó i, parlant hores i hores, intentàvem adobar el món. És per això que, en un altre capítol dedicat a Els mallorquins, explicava -parlant de l'atac a què vaig estar sotmès pels senyors Ribas, Thomàs, Saoner, Riutord i Carbonero- per haver ajudat a difondre el llibre de Melià- que era d'ignorants o de gent de mala fe no copsar la importància cabdal del llibre en aquella conjuntura tan difícil per al nostre poble. En aquella època Editorial Moll publicava les primeres obres d'Alexandre Ballester (Siau benvingut, 1967, i Joc de tres, 1969); Blai Bonet, a Edicions Proa, L'evangeli segons un de tants (1967) i, a Llibres de Sinera, la novel.la Mister Evasió (1968); Jaume Vidal Alcover Les quatre llunes (Editorial Selecta, 1969); Terra negra (Editorial Proa, 1970), i Sophie o els mals de la discreció; Antònia Vicens Banc de fusta (Moll, 1968), 39 graus a l'ombra (Selecta, 1968) i Material de fulletó (Moll, 1971); Antoni Serra, Gent del carrer (Moll, 1971) i Entrada de fosca (Turmeda, 1972); Miquel Ferrà Martorell, la seva magnífica novel.la La Universitat (1972).
Hauríem de parlar d'altres obres cabdals en aquesta agitada revifalla de la narrativa mallorquina com són El pallasso espanyat, No hi ha vent a la teulada, Romanç o Un dia de maig de Llorenç Capellà. I altres de Gabriel Janer Manila (L'abisme, El silenci, La capitulació), de Guillem Frontera (Els carnissers, Cada dia que calles, Rere els turons del record..., etc), de Llorenç Villalonga, de Baltasar Porcel... Però explicar la narrativa mallorquina de finals dels seixanta-començaments dels setanta no és l'objectiu primordial d'aquest article. Simplement volíem "situar" l'aparició de Els mallorquins de Josep Melià dins l'ampli moviment que cobra força amb la consolidació de l'Obra Cultural Balear, el sorgiment de noves editorials, l'embranzida de la novel.la, la poesia, el teatre, la nova cançó, o l'assaig i el sorgiment dels primers grups de la resistència clandestina des de la desfeta de la guerra civil. És tot un ampli moviment (minoritari encara, però molt ampli si el comparam amb el passat més recent) que comença a sacsejar els fonaments de la fins aleshores inamovible dictadura terrorista de la burgesia feixista. No entendre la importància cabdal de la lluita cultural antifranquista -com fan els senyors Antoni M. Thomàs, Garcia Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida- és no entendre res del que es feia en aquells anys. No entendre res o atacar un escriptor mallorquí independent (qui signa aquest article) només per mala fe o odi visceral contra l'esquerra revolucionària. Ves a saber!
Un parell d'anys més endavant, quan amb Frederic Suau i Adela Casellas vaig treballar a la llibreria L'Ull de vidre, arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir -i cal dir en honor de Bartomeu Barceló, d'una forma gratuïta- la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arrnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels anys setanta.
Cal recordar igualment que els anys més tèrbols i difícils de la resistència cultural anaren a caure sobre les espatlles (fortes, ningú ho dubta! de Francesc de B. Moll (represa de la col.lecció Les Illes d'Or, empenta definitiva al Diccionari, edició continuada de les Rondaies mallorquines de mossèn Alcover, començ de Biblioteca Raixa...).
És ben possible que, els anys seixanta, el nivell d'exigència de la inicial avantguarda nacionalista i revolucionària mallorquina ja requerís un material, diguem-ne, "més avançat" (els joves marxistes d'aleshores començàvem a estudiar Malcolm X, Fanon, Che Guevara, etc). Els llibres de Gori Mir (Anselm Llull), Josep Melià o "Roger Arnau", ens ajudaven a retrobar-nos amb un passat ben ocult pels epígons mallorquins o espanyols del feixisme.
Quan els simpatitzants del carrillisme (P"C"E), senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mº Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida, cecs davant la importància política de Els mallorquins m'ataquen per haver ajudat a distribuir el llibre de Melià entre el nostre poble, l'únic que palesen és la seva supina ignorància, les seves rels espanyolistes i antinacionals, el seu profund odi i menyspreu per la nostra terra, l'odi envers les persones i partits que, tant en temps de la clandestinitat com en els anys de la transició, no acceptàrem els seus antipopulars pactes amb el feixisme reciclat (Constitució centralista, pacte social de la Moncloa, abandonament de la lluita per la república, criminalització de l'esquerra revolucionària...). Si no fos així, haguessin comprès a la perfecció com una obra del tipus de Els mallorquins era, en els anys 65-67, una arma excel.lent en la lluita per la nostra reconstrucció nacional, un arma de primera categoria per a atacar la podridura cultural reaccionària del franquisme. No entenen que, atacant aquest tipus d'accions, l'únic que han fet ha estat demostrar a l'opinió pública, com de lluny era el P"C"E (amb el seu espanyolisme, amb el seus pactes, amb les seves renúncies, amb el seu provat sectarisme) del sentir del nostre poble.
Els mallorquins és una obra amb fortes limitacions i fins i tot defectes. Qui ho dubta! El mateix Joan Fuster ho explicava en el pròleg a la primera edició de l'any 1967 (pàg. 12): "La substància d'aquest llibre no és una disquisició acadèmica, i el llibre no és una monografia togada i professional. ¿Ho eren la Notícia de Catalunya o Les formes de la vida catalana, malgrat la sumptuosa graduació universitària dels autors? Vicens i Ferrater -salvades totes les distàncies d'intenció i de mètodes- es col.locaven, en aquelles obres, al costat del pamfletista anònim, de Cardó, de 'Gaziel'. El debat no és d'erudició ni de teoria: és un debat de vida. De supervivència, per ser més exactes. I el que hi compta és el testimoniatge; el testimoni. El testimoni-historiador, el testimoni-filòsof, el testimoni-eclesiàstic, el testimoni-literat, el testimoni-desconegut... Melià i jo [Joan Fuster] ens hem 'arrogat' una representació global, i som el testimoni-mallorquí i el testimoni-valencià. ¿Que això és abusiu? Potser sí. Però quan els altres callen, quan tots els altres -mallorquins, valencians-, per desídia, per covardia, per indecisió, han callat, la nostra 'paraula' ha de tenir, es vulgui o no, un 'valor': un cert valor".
I és aquest "valor" el que no saberen veure, ni l'any 1967 ni trenta anys després, els carrillistes del tipus Ribas-Thomàs-Saoner i CIA. Si no... ¿com podrien haver escrit, blasmant contra la difusió de Els mallorquins de Melià l'any 1994? (vegeu pamflet contra els revolucionaris i nacionalistes mallorquins publicat a UH dia 28-IV-94): "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes')...". Els senyors que ataquen i insulten els nacionalistes mallorquins trenta anys després de la publicació de Els mallorquins encara viuen en els núvols. No es tracta simplement d'un acte de lluita antifranquista (que ho era, i molt!) sinó d'una mica més: era, Joan Fuster dixit: "Un debat de vida. De supervivència [del nostre poble i la nostra cultura, evidentment!]". Mai no ho varen entendre. Mai no ho han entès. Són ben totxos, els qui només tenen l'Espanya imperial dins del cap!
Ningú no nega, ho hem dit abans, que el llibre de Melià tenia les seves mancances. El mateix Joan Fuster ho deixava clar en el pròleg que ja hem citat. Josep Massot i Muntaner, en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (Curial, 1972, pàgs 139-147) parlava d'alguna d'aquestes mancances: "... l'obra és poc elaborada, escrita amb presses i amb escassa documentació, que molts planteigs de Josep Melià no són convincents, que molts punts de detall -i a vegades no tant de detall- són equivocats i que molts d'altres són omesos... Sigui com sigui, però, els errors i les omissions existeixen, i serà tasca de tots assenyalar-los i mirar d'esmenar-los, amb el mateix esperit de servei a la comunitat i de col.laboració mútua que ha guiat els esforços de Josep Melià".
Però abans de parlar amistosament de les falles, Josep Massot i Muntaner havia deixat aclarit que (pàg. 141): "... el llibre de Josep Melià és important. No cal dir que subscric amb tot el meu convenciment la conclusió del pròleg de Joan Fuster: 'M'agradaria que Els mallorquins arribés a moltes mans, des de Salses a Elx, des de Lleida a Maó, i que hi trobés en cada lloc, a cada un dels llocs on som 'vers catalans' i parlem 'del bell catalanesc del món' -com deia el nostre patró sant Ramon Muntaner-, l'atenció que es mereix. O sigui: ulls que sàpiguen veure i orelles que sàpiguen escoltar".
El mateix Josep Melià, en la seva introducció a l'obra que comentam (introducció escrita a Alcúdia i a Madrid en la tardor de 1964), ja ens ho advertia: "Aquest llibre meu neix, amb tots els seus defectes i les seves improvisacions, d'una urgent tasca que ens cal a tots els intel.lectuals mallorquins... Convinguem, doncs, que el llibre era urgent, i calia que algú s'hi atrevís, afrontant, coratjós, el perill de les comparances més o menys inútils".
Per això, quan a ran de la publicació del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) vaig rebre la descàrrega indiscriminada de tants antics dirigents carrillistes, simpatitzants o "companys de viatge" (des dels Ribas, Thomàs i Saoners fins a Pep Vílchez i David Ginard) per haver militat en uns partits d'esquerres que no eren el P"C"E (en l'OEC i en el PSM-PSI) i per haver col.laborat a la difusió de Els mallorquins, la més important obra d'agitació política de lluita cultural antifeixista dels anys seixanta, en sorprengué una mica tanta ràbia visceral, tant d'odi reconcentrat, tant sectarisme en gent que, per altra banda, presumia de "demòcrata".
Si he de ser sincer, a hores d'ara encara no he entès tanta visceralitat contra qui, únicament, ha lluitat per la llibertat i ha publicat unes breus pàgines de records del temps de la clandestinitat. És evident que tots aquests personatges no sentien el mateix que nosaltres en els anys seixanta. Aquell any -1967- marcava una fita en el nostre redreçament nacional i cultural. Com escrivia Josep Massot i Muntaner parlant precisament de l'època que comentam (Els mallorquins i la llengua autòctona, pàg. 175): "En conjunt, doncs, trobem [a Mallorca] un panorama no gens menyspreable, que podríem completar encara molt més. L'amor a la llengua és ben viu a Mallorca i augmenta cada dia una mica, bé que el 'subdesenvolupament cultural del poble mallorquí' sigui molt greu. Els escriptors mallorquins triomfen a Barcelona i surten noves promocions que continuen la millor tradició literària de l'illa". Això i moltes d'altres coses del nostre redreçament nacional i social és el que no saberen veure l'any 1967 els carrillistes. Ni l'any 1967 ni, pel pamflet que hem comentat, l'any 1994. Misèries del carrillisme illenc!
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 4:08 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home