Wednesday, February 14, 2018

Tres poemaris de l´escriptor Miquel López Crespí analitzats per Jaume Vicens a dBalears: Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent, 2005) , El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Bru i Vidal al País Valencià) i Temps Moderns (homenatge al cinema) Premi de Poesia Miquel Martí Pol 2002.

Poetes catalans d´ara - Tres poemaris de l´escriptor Miquel López Crespí analitzats per Jaume Vicens a dBalears: Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent, 2005) , El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Bru i Vidal al País Valencià) i Temps Moderns (homenatge al cinema) Premi de Poesia Miquel Martí Pol 2002. 
Temps Moderns
Per Jaume Vicens (dBalears)

Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.» (Jaume Vicens)


Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.»
Els versos que ara hem reproduït són representatius del sistema d’escriure poesia que té López, si més no el dels tres llibres que comentarem avui. Calendaris de sal és un poemari de caràcter intimista, per ventura amb més ambició temàtica d’abast general que El cant de la Sibil·la, però tots dos poemaris, efectivament, tenen aquesta inclinació intimista, de revisió nostàlgica, que també ens comunica la consciència de fracàs social i polític; emparat, però, per l’amor i la cura que tengueren els pares, una atenció que entrà en competència amb l’entorn social mediocre i un paisatge natural, el de Mallorca, que també conhortà el poeta: «...la veritat. Tan a prop sempre de la desesperança i el dubte.» Ens indiquen també això que deim, els títols de molts de poemes del llibre; Els nostres herois no han tengut monuments, Dissort, Calendaris de sal, poema que dóna títol al llibre, Carrerons sense sortida, Totes les absències o Ara ja sé que demà no hi haurà despertar.
Si un dia Miquel López publica la seva obra completa, crec que Calendaris de sal i El cant de la Sibil·la podrien formar part d’un sol relat. El cant de la Sibil·la és també un poemari intimista, però d’un caràcter més ortodox, reservat; la vida quotidiana de la família, la del veïnat, els episodis de la infància, el poeta els descriu d’una manera més ajustada a la nostàlgia. En aquest darrer poemari, una característica de la poesia de López també és fa més explícita; ens referim a la propensió que té a l’expressió hiperbòlica, sempre escrita amb bon gust perquè aconsegueix que no embafi; és com si el poeta hagués sabut agafar el to precís que ha de tenir l’exageració. Ho aconsegueix perquè l’encerta en la tria dels adjectius adequats, posats en el moment que toca, de tal manera que el to hiperbòlic li serveix per a guanyar èmfasi, gairebé sempre el subratllat d’una emoció íntima. Vocabulari a l’engròs. Una altra característica d’aquest llibre és el recurs del poeta a utilitzar els diferents matisos dels colors amb la intenció, naturalment, que els poemes guanyin plasticitat. Un exemple: «Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums encesos en els dits.» Versos d’un magnífic poema del llibre que comentam.
L’estil d’escriure de Miquel López sempre és fidel; vers de llarg recorregut, obert i adequat als temes que són de la seva predilecció; realisme social, poesia de l’experiència, en el seu cas política i de reivindicació del valor que ha de tenir la cultura, sempre al servei de la classe obrera. Ho posa ben de manifest en el seu poemari titulat Temps moderns (homenatge al cinema), premi de poesia Miquel Martí Pol de l’any 2002. És impossible separar el caràcter líric que té la poesia de López de la seva trajectòria personal. Podríem dir que els seus versos són l’únic complement literari  possible a allò que ha estat la seva aportació assagística. La seva literatura ens ofereix un cert to arrogant, lligat al talant sempre crític de l’autor. Poesia incisiva, conceptista, allunyada de la musicalitat i de l’estètica excessivament harmoniosa; la que cerca, sobretot, la bella aportació artística. Poesia plena de caràcters objectivables amb una mirada immisericordiosa, cada vegada que ho paga. Poesia intel·ligible, naturalment, que té la virtut de saber aclimatar el llenguatge a les circumstàncies. López mai no força el llenguatge fins als límits imprecisos i ho hem de valorar perquè ho sap fer bé.
En el cas del poemari Temps moderns, el vocabulari l’adapta a les circumstàncies de l’art cinematogràfic, del qual el poeta n’és un apassionat seguidor. Art complementari que l’autor tampoc no deslliga de la significació realista. Res de trencadissa lingüística i, per tant, no hi trobam cap economia de paraules, en haver de descriure amb detall el cinema que per al poeta ha estat representatiu, essencial i permanent. Mitologia personal i paraules que no van a lloure; poesia també útil per a fer una original crítica cinematogràfica. López, en general, fuig del cripticisme; poesia antisofisticada, directa, que va per feina; basada en l’observació, poc imaginativa, sempre conscient, però, de les possibilitats que té la seva  alternativa poètica: una ajustada proporció entre la finalitat i els mitjans. Realisme sòlid, per tant, pràctic si hom vol aconseguir plasmar la significació que va representar el cinema d’una època, principalment la dels anys 50 i 60 del segle XX; d’una època i dels artistes que la varen fer possible perquè gairebé tots són protagonistes del poemari.
Temps moderns és un llibre que prova que el cinema va ser la millor alternativa per fer front a la terrible mediocritat que representava el franquisme en aquells moments. Els viatges que va fer el poeta per veure pel·lícules prohibides i també ens regala una meravellosa descripció de les sales cinematogràfiques ja desaparegudes, el Teatre Líric, el Balear, el Born, el Salón Rialto, la Protectora i l’Actualidades. Només hi manca posar un poc d’esment al cine Progrés, al Modern i al cine Victòria, que eren les sales dels barris de Son Espanyolet i de Santa Catalina que un servidor visitava en temps del NODO. (Febrer del 2017)


Thursday, February 01, 2018

2018 - Any Josep M. Llompart - Josep M. Llompart i els meus primers premis de poesia i narrativa

2018 - Any Josep M. Llompart - Josep M. Llompart i els meus primers premis de poesia i narrativa



Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau [a les pàgines de cultura del diari Última Hora ]... Posteriorment, a començaments dels anys setan2ta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.(Miquel López Crespí)



Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".


El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.


Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".


Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.


Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.


També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).


En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.


Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).


Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.


Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.


Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]


El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.


En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.


Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)



La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.). (Miquel López Crespí)


La darrera vegada va ser el passat dia deu de setembre [2003] quan, ja malalta, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.
Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.
Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel·lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.
Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:
"Estimat amic:
'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.
'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.
'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?
'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,
Josep M. Llompart".
Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!
La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, porta data de quatre de juliol d'enguany i fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.
Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.
'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".
Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.
Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre.
Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.
Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Monday, January 29, 2018

Gregori Mir i Josep M. Llompart - Palma, Anys 60 i 70 - Dos grans activistes culturals

Gregori Mir i Josep M. Llompart - Palma, Anys 60 i 70 -
Dos grans activistes culturals


Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)




Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).


La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

Miquel López Crespí




Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)



És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.

L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.

Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.

En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!

Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.

Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sunday, January 28, 2018

Josep M. Llompart, la poesia i les nostres influències culturals

2018 – Any Josep M. Llompart -
Josep M. Llompart, la poesia i les nostres influències culturals

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".
Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial". (Miquel López Crespí)


Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Friday, January 19, 2018

Any Josep M. Llompart - Els nostres: Josep M. Llompart i Encarnació Viñas

Any Josep M. Llompart - Els nostres: Josep M. Llompart i Encarnació Viñas





La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez

Tots els diaris informaren en el seu moment de la mort d'Encarnació Viñas. Diari de Balears, en crònica de Joana Nicolau i sota el titular "La cultura catalana perd l'activista i intel× lectual Encarnació Viñas", informava del trist esdeveniment. Deia la periodista: "Encarnació Viñas finà ahir als 84 anys d'edat víctima d'un càncer. (...) Viuda del poeta Josep Maria Llompart, era una activista compromesa amb tot el que tingués relació amb la defensa de la nostra identitat. Era així mateix una destacada personalitat de la vida cultural mallorquina, sobretot durant els anys 60 i 70, en què amb gran entusiasme i valentia es posà al capdavant de cicles de conferències i altres activitats de relleu. Ambdós vessants de la seva vida es veieren guardonats amb la distinció, el febrer de l'any passat, del premi Ramon Llull de la nostra Comunitat".

Encarnació Viñas era filla del pedagog Gabriel Viñas que, com explica la GEM: "...dugué [com a catedràtic de pedagogia de l'Escola Normal] una important tasca docent, dins la línia de renovació pedagògica impulsada per la Institució Lliure d'Ensenyament. (...) Durant la Guerra Civil, fou depurat (1936) i passà a treballar de comptable en una fàbrica de teixits".

Encarnació Viñas era germana de l'escriptora Cèlia Viñas Olivella (Lleida, 1915-Almeria, 1954). L'escriptora fou deixeble de Gabriel Alomar i, amb els anys, obtengué la càtedra de llengua i literatura espanyoles de l'institut d'Almeria. Va escriure els reculls de poesia Trigo del corazón (1946), Canción tonta en el sur (1948) i Palabras sin voz (1953). En català va publicar Del foc a la cendra (1953), dedicat a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.).

La darrera vegada va ser dia deu de setembre de 2003 quan, ja malalta, acompanyada per la vídua de Guillem d'Efak, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.

La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble

Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.

Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel× lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.

Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa prop tres dècades!-:

"Estimat amic:

'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.

'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.

'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?

'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,

Josep M. Llompart".

Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!

La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.

Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.

'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".

Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.

El llibre, en efecte, era i és un homenatge a Josep M. Llompart i, de rebot, a la seva companya, Encarnació Viñas, la dona que li va fer costat en totes aquestes dècades de combat per l'essencial: la nostra cultura; les llibertats nacionals dels Països Catalans

Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel× la i Teatre.

Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.

Sempre recordaré aquesta darrera conversa amb Encarnació Viñas. Era dia deu de setembre de 2003. Poder petar la conversa amb tants d'amics del passat, amb la gent amb la qual durant més de trenta-cinc anys hem coincidit en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat del nostre poble! La revista independentista L'Estel, fent-se ressò de la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart, deia en el seu número de dia 1 de setembre del 2003: "Tots els diaris de Mallorca han destacat, amb grans titulars, l'èxit de la presentació del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat, Edicions Cort, 2003) que es va realitzar en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, en el marc de les activitats programades per a la Diada Nacional. Maria Antònia Munar, presidenta del Consell, va ser l'encarregada de presentar el llibre de Miquel López Crespí conjuntament amb el professor de la UIB i destacat membre de la direcció del PSM, Sebastià Serra, el president de l'OCB Antoni Mir i el poeta i investigador Ferran Lupescu.

'Diario de Mallorca, en crònica de Lourdes Duran de dia onze de setembre de 2003, i sota el titular 'El Consell rinde homenaje a López Crespí: Maria Antònia Munar presentó 'Literatura mallorquina i compromís polític', un volumen de memorias del autor sobre la literatura de la isla desde su óptica de escritor antifranquista', escrivia: 'Acompañado por Encarna Viñas, viuda de Josep M. Llompart, Bonet de ses Pipes, de Mònica Pastor, viuda de Guillem d'Efak; Joan Moll, Cecili Buele y Bernat Pujol, entre otros, el escritor Miquel López Crespí presentó institucionalmente Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El autor estuvo apadrinado, en un acto celebrado ayer en el salón de plenos del Consell de Mallorca, por su presidenta, Maria Antònia Munar; Sebastià Serra, Antoni Mir i el poeta Ferran Lupescu'.

'El món universitari era representat, a més de per Sebastià Serra, per Antoni Marimon i Josep Antoni Grimalt. Igualment hi poguérem veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i organitzacions culturals mallorquines, entre els quals hi havia Joan Antoni Salas, secretari d'organització del PSM i Dolça Mulet, consellera de cultura del Consell de Mallorca, al costat de membres d'ERC com Cecili Buele i de la direcció de l'Obra Cultural Balear com Maties Oliver. També hi hagué representació de les delegacions de l'OCB de pobles, membres de diverses organitzacions sindicals i professionals, personatges del món de la comunicació i l'art com Joan Pericàs, periodista i director de la revista Llegir, a més de diversos amics i amigues de l'escriptor".

El llibre, en efecte, era i és un homenatge a Josep M. Llompart i, de rebot, a la seva companya, Encarnació Viñas, la dona que li va fer costat en totes aquestes dècades de combat per l'essencial: la nostra cultura; les llibertats nacionals dels Països Catalans. Són intel× lectuals com Encarnació Viñas i en Llompart de la Peña els que necessitam per a avançar en la defensa constant de les nostres senyes d'identitat, lluny sempre d'aquesta buida i banal postmodernitat que només sap enlairar menfotistes, reaccionaris i panxacontents. Per això l'edició de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. LLompart. Per això l'homenatge també a Encarnació Viñas, activista i intel× lectual dels que encara ens en manquen molts i moltes. L'escriptor Gabriel Janer Manila, parlant del seu tarannà republicà, deia en el reportatge de Joana Nicolau publicat en Diari de Balears (12-XII-03): "Era [Encarnació Viñas] una persona coherent i ferma en les seves idees de dona de la República que, per sobre tot, creia en les capacitats transformadores de la societat que tenen la cultura i l'educació".

De les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la en les quals participa en Josep M. Llompart n'he parlat en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Nosaltres hi anàvem com a espectadors. Feia poc que havíem fet els vint-i-un anys. Hi érem amb una mica de por, tot s'ha de dir. Ja sabíem que era una activitat vigilada molt de prop per la Brigada Social, però era l´única de progressista que es feia a Ciutat en aquell temps. Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren... Un dia en Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936.

El matrimoni Encarnació Viñas-Josep M. Llompart marcà, com ja he dit, aquells anys d'inicial lluita antifranquista i, també, els nostres primers i esburbats escrits. Anar a casa d'Encarnació Viñas, en el carrer Llorenç Riber, núm. 18, o la l'Editorial Moll, on treballava l'autor de Terra d'argensa, era fer una peregrinació a un indret de culte. Cap a mitjans dels anys seixanta, després de les nostres primeres detencions per part de la Brigada Social, ja sabíem a la perfecció que no tots els intel× lectuals i professionals de la nostra terra havien mantingut, enfront de la dictadura, una actitud digna i exemplar com n'Encarnació i en Llompart.

Publicat a L'Estel (1-VIII-05)

Miquel López Crespí



Tuesday, December 19, 2017

Memòria històrica – La guerra civil a Mallorca i els presoners republicans - Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941)

Memòria històrica – La guerra civil a Mallorca i els presoners republicans -

Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941)



Per Miquel López Crespí


L´historiador Miquel Josep Crespí Cifre ens presenta l´obra Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941), que va guanyar el Premi Josep Obrador d´investigació 2017. Crec que és una obra cabdal per a la historiografia poblera i de les Illes en general. Al nostre poble li mancava una investigació rigorosa i documentada com la que ens ocupa. Com explica l´autor: “La paraula esclaus, com es poden imaginar, ve dels presoners de guerra que van haver de treballar en obres públiques i militars en condicions terribles. ‘L’illa de la calma’ es extret de l´obra de Santiago Rusiñol amb el mateix títol i que fa referència a Mallorca. A diferència de la Mallorca que descriu Rusiñol, que és idíl·lica i tranquil·la, la Mallorca que descrivim és tot el contrari: cruel i terrible, d´un lloc que en voldries escapar però no pots. Tot i posar la cronologia 1936-1941en el subtítol, algunes referències documentals que aportam són posteriors a l´any 41, ja que consideràvem que eren massa importants per a deixar-ho en el tinter”.
L´autor continua: “Esperam humilment que aquest treball contribueixi a recuperar la memòria històrica del poble de sa Pobla i saber què va passar durant aquells durs anys, que encara actualment són un tema ‘tabú’, i fins i tot menyspreat i manipulat per amplis sectors de la població. No és el nostre interès obrir ferides, sinó tot el contrari, tancar un capítol terrorífic i violent descobrint la veritat perquè no torni a passar mai més. Perquè sense saber el nostre passat no es pot caminar pel present ni construir el futur”.
Com a fill d´un d´aquests presoners republicans que vengueren forçats a Mallorca en acabar la Guerra Civil, el llibre del nostre historiador m´ha produït una alegria immensa. Sortosament aquest jove, de provada formació acadèmica, ja que té el grau d´Història per la Universitat de les Illes Balears; un màster en Història per la Universitat de Perpinyà, cursos de perfeccionament d´anglès a la Universitat d’Edimburg, així com i de màrqueting digital, amb el seu llibre ens demostra la vàlua i la capacitat de recerca i de feina que ha desenvolupat.
Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble.
Analitzant pam a pam el llibre Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) ens trobam amb una exhaustiva exposició dividida en nou capítols. La introducció ens situa en els motius que té l´autor per començar aquest treball. Posteriorment, per recordar l´origen del problema, els motius de l´existència de presoners republicans, “esclaus” en paraules seves, avança un complet resum dels esdeveniments més importants de la Guerra Civil a l´Estat espanyol en el capítol “La Guerra Civil espanyola (1936-1939)” per a concretar els fets a nivell mallorquí (capítol tercer) en els apartats “La Guerra Civil a Mallorca” i “La Guerra Civil a sa Pobla”. El capítol quart resta subdividit en “La causa número 17” i “El paper de l´Església”. En el capítol cinquè ens parla extensament de la repressió a sa Pobla i és a partir del capítol 6è, “La repressió: els camps de concentració i ‘Batallones de Trabajadores’” on podem aprofundir en la dura realitat de l´esclavatge franquista practicat pels franquistes. Em referesc als apartats “Concepte de camp de concentració”, “Els camps de concentració a Mallorca”, “Camp de concentració de Cap Gros (Alcúdia)”, “Camp de concentració del Port de Pollença”, “Funcionament dels camps de concentració” i “Els ‘Batallones de Trabajadores’”. El llibre acaba amb una acurada descripció del projecte de ferrocarril militar sa Pobla-Alcúdia i una anàlisi titulada “La memòria històrica” en l´actualitat. Tot acompanyat per una important bibliografia i una extensa reproducció de les llistes de presoners arribat a sa Pobla i altres indrets de l´illa.
Com explica Miquel Josep Crespí Cifre: “Sa Pobla fou escenari d’una de les repressions més cruels d’aquella època, com va ser la utilització de presoners de guerra com a mà d’obra pràcticament esclava per a la construcció d’un ferrocarril per a ús militar que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. Gràcies a la documentació que hem trobat tenim els noms d’aquells presoners i dels camps de concentració on van estar. Poca gent sap, o poca gent en parla, que a Mallorca no només hi va haver camps de concentració, sinó que va ser un dels primers llocs de tot Espanya on n’hi va haver, degut a que a Mallorca va triomfar el Cop d’Estat.
‘Per això, la repressió en aquest llibre té un paper central i es per això que hem anomenat aquest llibre Esclaus a l’illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme (1936-1941).
‘Es podria fer un paral·lelisme entre el que succeeix a sa Pobla i el conjunt de l’Estat espanyol sense equivocar-nos de gaire. Perquè ens trobam que quan esclata la Guerra Civil un conjunt de ciutadans d’esquerres ajudats pel cos de seguretat que majoritàriament va donar suport a la República, els carrabiners, es van oposar en els feixistes. Això que sa Pobla es pot considerar com la típica zona rural conservadora on hi predomina el caciquisme, cosa que l’hi dona més mèrit a la resistència. La nostra hipòtesi és que l’enorme impacte de la Guerra Civil hauria estat provocat per una repressió molt dura vinculada a la resistència dels carrabiners i uns quants poblers, per la presència primerenca d’un camp de concentració i per la utilització de presoners de guerra en obres públiques, com el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia.
‘Per tal d’assolir aquesta hipòtesi intentarem assolir una sèrie d’objectius. El principal objectiu d’aquesta investigació és omplir el buit historiogràfic que existeix sobre la Guerra Civil i la repressió a sa Pobla durant els anys 1936-1939 i també contribuir en la recerca general de la Guerra Civil i repressió franquista a Mallorca. A nivell més específic, els objectius són explicar la resistència dels carrabiners i els ciutadans que els donen suport a sa Pobla; explicar la depuració de funcionaris públics en el consistori pobler en triomfar els militars sublevats a Mallorca; explicar i analitzar la repressió exercida a sa Pobla posant per cas el camp de concentració i els batallons de treballadors. En referència en els camps de concentració que afecten a sa Pobla ens plantejam diversos objectius com analitzar i explicar el seu impacte i evolució; l’aproximació de la quantitat i noms dels presoners que formaven els batallons de treballadors; analitzar l’ús de presoners com a mà d’obra pel projecte del ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia; i analitzar si es tanquen els camps de concentració o no i perquè. Tot i així, hem de tenir en compte que no és un treball sobre els camps de concentració a Mallorca, sinó una aproximació essencial si es vol parlar de la repressió del franquisme” .
El llibre de l´amic i historiador Miquel Josep Crespí Cifre a part d´interessar-me especialment com a document històric, també m´ha emocionat perquè parla  de qüestions que m´afecten personalment de forma directa. Ja sabeu que som fill d´un d´aquests presoners republicans de què tracta el llibre. Tant el pare, Paulino López, com els oncles Juan i José combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat. He explicat en diversos articles que el pare arribà a sa Pobla, a començament de 1940, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medecines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts --pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat--... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu --per manca d'atencions, per excés de feina-- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.
Com explica el nostre historiador: “El que és cert es que la documentació de l’Arxiu Municipal de sa Pobla ens parla del Batalló de Treballadors núm. 153. Els documents són unes llistes on diu: ‘Relación nominal de los trabajadores de este Batallón perteneciente a los reemplazos de 1936 al 1941 ambos inclusive, con expresión del cupo por donde fueron alistados y partido judicial’. En concret, aquesta llista que hem citat hi ha el nom i cognoms, el poble on vivien i la província de tots els presoners que formaven el batalló de treballadors núm. 153 (vegeu  annex 29). A més, també sabem per fonts orals que aquest batalló treballava a sa Pobla, tal com explica l’escriptor Miquel López Crespí: ‘el meu pare, Paulino López, fou un d’aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d’un BATALLÓN DE TRABAJADORES, exactament el batalló núm. 153, i amb el número de presoner 764230’. El seu pare i els altres presoners com ell van estar al magatzem de Can Garroví de Sa Pobla (situat a la plaça del mercat, actualment és l’Escola de Música de sa Pobla) i més endavant a sa Cortera, un dels campaments per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria. També varen treballar en la construcció de la carretera d’Alcúdia al Port de Pollença i en la construcció del ferrocarril que havia d’unir sa Pobla i Alcúdia. Si consultau a l’annex la llista dels treballadors del batalló núm. 153 trobarà el pare de Miquel López, Paulino López Sánchez, i per tant prova la versió de l’autor. I també corrobora que més d’un batalló de treballadors van fer el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia”.
Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment, 1943, i, segurament, per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest home, que havia nascut a Conca el 19 de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27 de març de 1999), tengué una importància cabdal en la meva formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del 36 contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels combats més importants de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual --tenc algunes fotografies d'aquests fets-- participà activament, ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres serveis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Saravia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández (el qual havia conegut a Alacant, i a qui havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres). Com se sentia d'orgullós, l'oncle, d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernández! En aquells duríssims --i freds!-- mesos de desembre del 37 i gener-febrer del 38, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militars republicans com Líster, Modesto, el Campesino...
Potser els capítols que més m´han interessat, pel material que aporten a la investigació, pels detalls humans que traspuen per copsar la barbàrie de militars, requetès i falangistes, són els que fan referència a la vida quotidiana dels presoners dins els camps de concentració. Els records d´alguns presoners i el salvatgisme dels reglaments oficials dels camps, així com les instruccions expresses de Franco, ens fan copsar a la perfecció que no hi havia cap mena de pietat pels vençuts. Els vençuts, com demostra Miquel Josep Crespí Cifre, no eren persones; eren, com molt bé explica el títol del llibre, esclaus. Esclaus condemnats a fer feina deu hores diàries amb una alimentació (sovint un plat d´aigua bruta amb la col que no volien els porcs) que agreujava el deficient estat de salut dels presoners.
Una manca d´alimentació que, a part de nombroses malalties, era causant de la majoria de morts que hi hagué als camps durant tot el temps de la seva existència. Disciplina militar sense cap mena de consideració, insults i tortures, manca de medecines i del més mínim servei sanitari, adoctrinament constant a les hipotètiques hores de descans per part de falangistes i sacerdots, convertien els anys d´internament en un vertader infern.
A les tortures causades per la fam i el treball esclau de sol a sol hem d´afegir l´opressió moral, l´angoixa psicològica causada pels sacerdots del règim que, juntament amb els botxins de Falange, volien “convertir” els presoners republicans en dòcils esclaus sense memòria. Les constants predicacions del clergat feien perdre imprescindibles hores de descans als esclaus del franquisme, ja que els obligaven a romandre hores i més hores escoltant sermons, resant rosaris i havent d´anar a missa tots els diumenges i festes considerades d´importància pel règim.
Com ens conta Josep Miquel Crespí Cifre: ”Ja hem dit que els capellans que estaven als camps de concentració tenien un paper molt important pel que fa a la propaganda. I es que el veritable paper dels capellans no era el suport espiritual dels presoners davant de fets tan traumàtics, sinó que era la reeducació i l'adoctrinament, ja que, per als sublevats, els republicans estaven contaminats per idees del ‘marxismo internacional’. A l’article 145 del reglament estipula clarament que hi haurà un o més capellans i auxiliats per un o dos més ‘a los fines de la intensa y eficaz labor de Propaganda y atracción que debe ejercerse entre los prisioneros Trabajadores’. Així cada dia es feia una missa a l’esplanada de cada camp de concentració, on es col·locava un improvisat altar sobre la plataforma al peu de la bandera nacional ‘como símbolo de compenetración entre las dos ideas fundamentales españolas de Religión y Patria’. L’activitat dels capellans era intensa, amb ‘pláticas religiosas’ diàries per tal que els presoners s’’adaptin’ a la ‘Nueva España’. De fet, els capellans prenien nota de l’actitud de cada un dels presoners per després informar al cap del camp de concentració. El paper clau de la religió, que de fet és un exemple del paper que jugarà en l’Espanya franquista, es descriu molt bé a l’article 155 del reglament: ‘Dada la fusión íntima de las ideas fundamentales españolas de Religión y de Patria, sellada nuevamente en el actual Movimiento con el sacrificio de Mártires comunes a una y otra, por el sentimiento de exaltación Religiosa de nuestros Héroes y combatientes, así como por el manifiesto espíritu de Fe Católica que informa todas las resoluciones del Caudillo y del Nuevo Estado y habida cuenta de su extraordinaria acción beneficiosa al fin que se pretende, se otorgará atención muy preferente a la propaganda religiosa, considerándola como cooperante a la atracción mencionada, tanto en su aspecto indirecto como en el directo. A este efecto, además del Capellán estrictamente indispensable para los Servicios Religiosos normales del Batallón, de ser posible, se nombrarán uno o dos más, para auxiliarle tanto en la Propaganda Religiosa de su incumbencia, como en la parte que les corresponda, en la propaganda de atracción de los prisioneros y separatistas’.”.
La majoria de fets que documenta acuradament Miquel Josep Crespí Cifre els vaig sentir explicar al meu pare de viva veu quan jo era un jovenet de deu anys. Tot el que podem trobar en el llibre que comentam ho he sentit contar una i mil vegades als meus familiars, en veu baixeta, quan a casa nostra o al taller de Can Ripoll, els expresoners dels camps es reunien a petar la conversa i recordaven els seus anys de captiveri sota la bota dels guanyadors.

Thursday, December 07, 2017

La literatura catalana contemporània i la generació literària dels 70 -

La literatura catalana contemporània i la generació literària dels 70 - 

Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -

Per Miquel López Crespí, escriptor

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som? (Miquel López Crespí)


Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)... Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.

Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76... Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.


“Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible”. (Gabriel Janer Manila)

Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc d’escacs). Amb el títol “La bandera de la Llibertat”, Janer Manila hi escriu: “Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: ‘Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus?’. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.

‘Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.

‘Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la ‘revolució’ per una cadira. ‘Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins’. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir ‘transició’.

‘La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del ‘Jardí de les delícies’ de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què ‘el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes’.

‘Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. ‘Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades’. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta”.

Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.


Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat. (Miquel López Crespí)

Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.

És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República... ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?

El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.

De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió d’entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article citat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.

‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).


M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. (Miquel López Crespí)

M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l’obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s’ha aproximat al coneixement de les coartades d’uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l’obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l’obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l’hora de relacionar l’obra escrita de l’autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l’existència de l’autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d’una escriptora.

Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).

Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?

No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.