Wednesday, July 04, 2018

La novel·la històrica a les Illes i la generació literària dels 70 - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit...

La novel·la històrica a les Illes i la generació literària dels 70 - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit...

La novel·la històrica a les Illes - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.
Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació
Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.
“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.
Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.
Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació
Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018



Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) – La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -

Miquel López Crespí: Joc d’escacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)


L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.
Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.
A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.
Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.
Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)



Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -


La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.
Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.
Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.
Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.
En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.
Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.
De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.
A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.
El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.
L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).



Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.
Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.
En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.
Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.
El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.
Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.
La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.
La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.
Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.
Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.
A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.
Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.
Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.
JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.
Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”
A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.
Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018



El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)


Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –

“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.
És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.
Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.
Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.
Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.
Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)



La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) - El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -

Jaume Vicens (dBalears)


En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)

«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.
En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.
Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.
L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.
És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.
Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.
Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».

dBalears (1-V-2018)



La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)

Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)


Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)


Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.

Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.
Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.
Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.
Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.
Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.
He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.
Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?
“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.
Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.
Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.
Revista Iris (Menorca, Març 2018)

Sunday, July 01, 2018

La generació literària dels 70 i la novel·la històrica a les Illes Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)

La generació literària dels 70 i la novel·la històrica a les Illes
Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí
El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle)
Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària. 


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació
Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.
“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.
Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.
Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació
Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.
Palma 30/06/2018

Saturday, June 16, 2018

La generació literària dels 70 – Dos llibres nous de l´escriptor Miquel López Crespí

La generació literària dels 70 – Dos llibres nous de l´escriptor Miquel López Crespí




Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5.



Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.
Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.



Pere Rosselló Bover


Miquel López Crespí: Joc d’escacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).


L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.

Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.

A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.

Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.
(Pere Rosselló Bover)

Sunday, June 10, 2018

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca)

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla
Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca)



L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)



Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.
Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.
Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.
Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.
En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.
Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.
De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.
A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”
El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.
L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.
Per Mateu Morro
(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).

Saturday, May 26, 2018

La Conselleria de Cultura del Govern de les Illes presentarà la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Dilluns dia 28 de Maig a les 19h. – Can Oleo (carrer de l´Almudaina, 4) - Presentaran l´obra: Fanny Tur, Consellera de Cultura; Francesc M. Rotger, director de l´Institut d´Estudis Baleàrics; Jaume Obrador, expresident de Veïns Sense Fronteres (VSF); i l´escriptor Miquel López Crespí. - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) Per Jaume Obrador Soler

La Conselleria de Cultura del Govern de les Illes presentarà la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Dilluns dia 28 de Maig a les 19h. – Can Oleo (carrer de l´Almudaina, 4) - Presentaran l´obra: Fanny Tur, Consellera de Cultura; Francesc M. Rotger, director de l´Institut d´Estudis Baleàrics; Jaume Obrador, expresident de Veïns Sense Fronteres (VSF); i l´escriptor Miquel López Crespí. -


JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)


Per Jaume Obrador Soler

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és més que una excel•lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món.
En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”.
No cal dir que penso el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix.
Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.
JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.
Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint.
A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.
Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.
I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Palma, 21/05/2018

Monday, April 30, 2018

Literatura catalana - Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí (un tast d´alguns capítols)

Literatura catalana - Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí (un tast d´alguns capítols)

Nota informativa
Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí
Si a la vostra llibreria habitual encara no el tenen que el demanin a:
Llorenç Gelabert Editor, tel: 971541446 i de seguida el tendreu.
gelabert@gelabert.eu



Postguerra a sa Pobla (Mallorca)
Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. Qui se’n recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots d’afusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria d’aquells dies atziacs. Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que s’esdevingué? A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i l’oblit? Tot arranjat. Tot oblidat. A la transició el pacte va ser no parlar dels camions a les matinades, dels paredons, de l’oceà de llàgrimes vessades a causa de l’egoisme dels rics.

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.





Sa Pobla i els estius dels anys 50 – Les fotografies de la guerra
Però més que sortir a jugar sota el sol inclement del mes d'agost, el que m'agradava era romandre sol, a casa, amb l'única companyia de la repadrina, adormida en la penombra. Llavors sabia que tenia unes hores de completa i absoluta llibertat. Fins a les sis de l'horabaixa els pares no tornaven  de la feina. Eren les meves hores màgiques, les preferides. El casalot familiar --dos pisos amb infinites habitacions-- esdevenia castell d'encanteris i llegenda. Olor de rajoles fregades amb lleixiu. Flaire de càmfora dins dels armaris. Blanques parets acabades d'emblanquinar. I les portes i bigues de nord, sempre netejades amb una mescla d'oli de lli amb petroli. En un d'aquells horabaixes de somnis i misteris fou quan, inesperadament, vaig descobrir la guerra.





Records de l´Escola Graduada de sa Pobla – Sa Pobla, anys 50
Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una d’aquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho  feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara d’alegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll,

Sa Pobla i els records de la Guerra Civil
La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona), el comte Rossi, Aurora Picornell, les germanes Gelabert i Matilde Landa
--Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles.  Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un  servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió.

Sa Pobla en els anys 40 i 50 – Sembrar, pastar el pa, batre a l´era, el casalot del carrer de l´Escola, costums i tradicions... el món esvanit de la infantesa.
La meva repadrina en el record
A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?


Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà
“El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?”

Sa Pobla  -  Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Esgésia: la Congregació
Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Jornalers (records de la meva mare)
De nina havia vist com els pagesos pobres,  els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest  respecte envers els rics. Hi havia por. Por a la misèria, a la marginació, a no tenir feina.  Por a l´emigració, a haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui  tenia poder per contractar-los.

Les meves feines al camp
També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...

Sa Pobla en els anys 20 – El batle Miquel Crespí Pons (Verdera) i la construcció de l´Escola Graduada
Potser va ser la lectura de Lo Pi de Formentor el que em va condicionar la dedicació posterior a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l’oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, reunions a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, cadascun a la seva manera i enmig d’un munt de contradiccions que no negarà ningú, anaven posant els fonaments d’una renaixença cultural ben concreta.


Sa Pobla, Anys 50 – Jugar a metges i malalts amb les nostres amigues del carrer de la Muntanya!
Als deu anys, en els  xafogosos dies d´estiu, quan no anàvem a Can Picafort o a les casetes de sa Pobla, arran de mar, els al·lots i al·lotes del carrer de la Muntanya ens perdíem per les sales immenses plenes de sacs de blat i tabac penjat dels claus de les bigues. Flaire de patates i mongetes mesclada amb els efluvis de les fulles de tabac que penjaven a l´espera d´estar preparades per anar al magatzem. Aleshores, amb l´amic de més confiança, en Sebastianet de can Cirereta, ens convertíem en metges. A poc a poc despullàvem les al·lotes que, tímides, es deixaven fer talment com quan anaven al metge de veritat. A algunes encara no els havien crescut els pits; d´altres just els començaven a créixer, lentament, molt a poc a poc. Cap portava encara sostenidors.




Sa Pobla, anys 40 i 50 – La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona)
La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra.

Sa Pobla, estiu de 1959 – La mort en accident del meu oncle Miquel Crespí Caldés (tenia 31 anys)
El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.




Els cines de sa Pobla en els anys 40 i 50
Dràcula, espantant aquelles nits en què el veiem, després de la projecció, per les cambres i passadissos de casa! El film que ens va descobrir la por. Una por autèntica de ser atacats per personatge tan ferest. On trobar l´estaca que el pugui matar, convertir en cendra? Després, en arribar a casa, cercar un enfilall d´alls, la creu, l´espill que el pugui foragitar de l´indret on vivim. Més d´una nit, atemorit encara per la pel·lícula, em vaig anar a dormir amb una de les creus de la padrina amagada sota la coixinera.

Sa Pobla i els xuetes
A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament  acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Poblers a Lluc (1963)
La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Sa Pobla (anys 50): el betlem i el cavallet de cartró
Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al  porxo de casa, distinguesc la padrina  cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant. 


Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada
Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món  inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa.


Sa Pobla i el Batallón de Trabajadores
Algunes revistes i diaris en què havies escrit, exemplars esgrogueïts de Solidaridad Obrera, Tierra y libertad, Estudios, Tiempos Nuevos... Opuscles de Frederica Montseny, Guiseppe Fanelli, Paul Lafargue, Bakunin, Barbusse, Romain Rolland, Remarque... Una petita història dels debats de la Primera Internacional entre els defensors de Marx i de Bakunin, d’autor anònim. Llibres francesos referents a la Comuna de París, tres volums enquadernats en pell escrits pel professor A. Sánchez Pérez, titulats Glorias republicanas de España y América, editats per La Enciclopedia Democratica a Barcelona, l’any 1893; treballs de Max Nettlau i de Rudolf Rocker sobre la història del socialisme... Hi havia també algunes de les poques fotografies de la guerra, salvades de la catàstrofe precisament per aquella decisió previsora de posar-les dins un sobre a costat dels llibres, opuscles i revistes: la primera fotografia que vaig veure, jo encara era un infant, quan un dia obrires la maleta que havies portat del poble, era la del dia de la inauguració de l’Ateneu Llibertari; i la segona que mostrares a la mare era la que es feren els socis de l’Ateneu amb Federico García Lorca, quan el grup La Barraca actuà al poble.

Josep M. Llompart a sa Pobla (Anys 50)
Com viatjar en la nau del temps, avançar per les restes trobades en els talaiots de Mallorca! Fragments de plats i olles de fang, llums d´oli, àmfores, reproduccions de déus púnics, el rostre repetit de Tanit, i el més sorprenent: una  vaixella grega recuperada d´una nau enfonsada.




Poblers a Lluc: la Mare de Déu i la cambra de les relíquies
Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Sa Pobla: les dones dels anys 40 i 50
D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent.

Records de sa Pobla (Anys 40) – Anar a cercar algues a la badia d´Alcúdia
Mallorca era com una gran família, i ningú no ignorava que sovint els pescadors només podien menjar el que pescaven el dia que sortien a la mar: Tot el que era necessari per a la supervivència d´una família,  l’arròs a l’oli, la roba de vestir, ho havien de comprar. La majoria de dies de l’any no tenien cap mena d’ingressos. Alguns es defensaven anant a vendre el que havien pescat fins a Pollença o sa Pobla. Llargues caminades sota el sol o sota el ruixat, o amb bicicleta, aquells que havien pogut estalviar una mica per a comprar-ne una. Així i tot, la bicicleta, que era un luxe i un objecte prou car en una època plena de privacions, esdevenia imprescindible per als jornalers que anaven de poble en poble a oferir-se per dies o setmanes. Més endavant pogueren aconseguir que algú els portàs a vendre el peix en un atrotinat camió a canvi d´una part dels guanys. Aleshores les peixateres podien fer arribar el seu producte fins a Campanet, Llubí o Búger. I alguns s’atreviren a arribar fins a Inca. Però eren casos excepcionals.

Supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes
Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no  m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics.

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera)
En els anys 30, abans d’esclatar la guerra,  ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles.  Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Senyors i criats
Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

Una rondalla poblera: na Margalida i en Nofre
Margalida era una al·lota eixerida, alegre, sempre amb una rialla al rostre. Era coneguda per ser una de les jornaleres més feineres del poble. De matí, quan acudia a la plaça per veure si algun propietari la volia llogar, era la més sol·licitada. Sovint, el padrí Rafel anava fins a casa seva i li demanava que a l´endemà no anàs a la plaça, que ell la llogava per tot el temps que duràs la collida de la patata, la sembra de les mongetes, la sega del blat i les faves. Per a mi era com una germana gran, qualcú de la família.





Sa Pobla en els anys 40
Va ser a la platja d’Alcúdia que vaig veure per primera vegada el jove soldat republicà que canvià per sempre el destí de la meva vida, l’al·lot que em mirà des de la distància sense deixar de moure la mà amb el pinzell. Qui m’hauria de dir que amb el temps aquell al·lot tan ben plantat i que havia vengut de tan lluny seria el meu espòs! Si m’ho hagués insinuat alguna de les meves amigues li hauria retret que havia perdut el seny! Però la mirada del presoner suggeria un món desconegut, uns espais diferents de la feina quotidiana damunt els solcs.