La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Antoni Vidal Ferrando, Clara Ferrer i Miquel López Crespi
La generació literària des 70 i la narrativa
insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard
Riudavets Florit, Antoni Vidal Ferrando, Clara Ferrer i Miquel López Crespi
La revista Iris de Menorca i el recull de
narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)
PARETS
DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit
Desset són els capítols,
desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme
dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot
passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a
Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan
engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)
Estava convençut que no
em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta
secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que
sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la
lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.
Allò que no m’esperava,
ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va
més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de
relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens
interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és
saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions,
records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no
poden ser més d’actualitat.
Si, al seu moment,
aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els
esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari
d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara
ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan
la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició,
s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant
els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat
d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.
No penseu, però, que
López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència
de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat
de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els
esdeveniments li donin la raó.
Desset són els capítols,
desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme
dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot
passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a
Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan
engrescadores com punyents.
Si més no, ara em
permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat
on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles
històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les
entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.
Cal cloure ja aquesta
ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,
“Un vertader poeta, un
narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències
personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que
l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que
l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit
conjuntural, però mai una obra que perduri”.
Sense pretendre-ho, López
Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta,
el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra
perdurarà.
Parets de foc, un llibre
que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.
Eduard Riudavets Florits
(Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)
Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal
Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)
Amic
Miquel,
Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben
content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes
crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o
teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra
humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que
només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de
literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he
trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable
esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves
secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments
més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però
encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que
més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna
necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren,
respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni.
Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar
quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva
Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes, de
les ambicions i de les contradiccions dels humans.
Una abraçada i
enhorabona!
Antoni Vidal
Ferrando (8-IX-2020)
Última Hora entrevista l´escriptor Miquel
López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer
López Crespí publica Parets de foc, el
inicio de una trilogía “experimental”
En este primer libro el
autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En
estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la
religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro,
prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)
Miquel López Crespí (Sa
Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall
Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico
autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i
80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y
escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que
otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la
actualidad.
“Junto a escritores como
Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem
Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola
Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia
Salvà”, explica.
“Nos parecía que tenía un
formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos
influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca
estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas
que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la
religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma
fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica,
el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.
Así, en los 17 cuentos de
Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y
formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y
conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien
quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici
d´escriptor).
Mientras, sigue indagando
en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues
hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con
todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de
cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el
Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)
Parets de foc (El Tall Editorial)
La publicació del recull
de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de
narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar
constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La
majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de
tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de
tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola
mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat
recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el
present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots
estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu,
transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar
l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del
moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del
col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions
antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser
cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la
nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves
perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i
anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de
transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i
subversió en els anys 70 i 80
És a començaments dels
tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries
marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels
intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions
del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar
avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta
i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat
cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que
volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de
qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups
pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes
agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho
feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa
dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb
tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat,
albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista
i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de
transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària
i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de
llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de
capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo,
1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez
Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona,
Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura
y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de
Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri
Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans
Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques,
polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat
escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres
interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de
narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb
el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors
que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway...
I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias
March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere
Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador
Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles
en aquells anys d’intensa formació.
De tota aquesta
problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici
“Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les
reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp
sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet
recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són
alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la
decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia
Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels
anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la
dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo
de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va
precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les
darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa
de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans,
la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem
in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica]
–Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de
Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes
d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke,
de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la
primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques
evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels
flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere
també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de
Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per
Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy,
de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada
era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa
espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin
fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia
creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic,
Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força
que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de
l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i
significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran
aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida
que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes
participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges
i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de
fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més
l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce
Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre
Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el
desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen
la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el
lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics
col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de
l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la
dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We
shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels
seixanta.
‘Conclusions artístiques
tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen
ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.
‘Per al pensament
artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de
l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel,
de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de
massa, de McLuhan”.
És aleshores, sota
aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que
sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973)
i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes
de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta
Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
En els fulls de promoció
de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que
anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el
portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i
alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables
laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi
podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió
d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella
revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà
distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet
d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis
literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però
això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit
i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el
convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que
cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest
obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són
assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí
eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més
suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades
de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren
Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!
‘Si per desgràcia totes
aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie
estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels
laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i
totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles,
profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui
descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.
Miquel López Crespí
Aclariment: L’escriptor i
catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en
el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta
Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de
la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936),
Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941),
Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948),
Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940),
Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990),
Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver
(1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941),
Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni
Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del
llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta,
acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines.
Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les
lletres de manera professional."
0 Comments:
Post a Comment
<< Home