Llorenç Capellà i Miquel López Crespí: compromís polític i memòria històrica (I)

Llorenç Capellà i el compromís polític dels escriptors mallorquins (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Capellà, a part d'una obra literària d'importància prou reconeguda, és un dels autors mallorquins que més han fet per servar la memòria de la sangnant repressió de la burgesia feixista i els seus intel× lectuals (entre ells, els germans Villalonga) damunt el nostre poble. Hi ha moltes coses que m'uneixen a la vida i l'obra de Llorenç Capellà. Vam néixer el mateix any: 1946. I, el que és més important: els nostres pares lluitaren d'ençà l'any 1936 fins al 1939 en defensa de la República, per la llibertat, contra la barbàrie feixista. Aquest darrer fet, formar part dels vençuts, ser fills de pares empresonats i represaliats, crec que em fa copsar molts dels missatges ocults de les novel× les, narracions i obres de teatre de l'amic i company de dèries nacionalistes i emancipadores en temps de la transició (transició vers el no-res, podríem dir ara, vist com han finit tantes il.lusions de canvi social i desig d'alliberament nacional dels Països Catalans).
Ambdós, igualment, hem estat sovint marginats pels comissaris neonoucentistes que malden per controlar la cultura catalana. Són els mateixos que ens tenen vetat l'accés a determinades pàgines culturals dels diaris, els mateixos que ens exclouen d'algunes enciclopèdies d'escriptors catalans. Comissaris que durant més de vint anys han cobrat de CiU per a marginar l'esquerra nacional i ara, servils, canviant-se de seguida de bàndol, s'apunten al tripartit del Principat per a continuar fent el mateix a sou del PSOE espanyol o de les restes de l'estalinisme. La bandera sota la qual fan de mercenaris és canviant, no importa. Per a aquests successors del més ranci reaccionarisme nostrat el que importa és barrar el pas a l'herència nacionalpopular i de resistència que representen Joan Fuster, Andreu Nin, Joan Oliver, Salvador Espriu, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart.
Llorenç capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d'intel× lectual mallorquí compromès en la lluita per la llibertat i la cultura catalana. Mestre d'escola, oficial de l'exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d'activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l'època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven "la seva adhesió absoluta al Movimiento" (Bartomeu Mulet, "Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca", Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l'honestedat, la defensa d'unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l'article esmentat (pàg.30): "Era d'Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l'Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d'haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d'Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s'apuntà a l'Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D'aquesta manera li feren pagar la lluita per l'alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim".
L'any 1980, l'OCB va editar el treball de Joan Miralles i Montserrat Vida i Obra d'en Pere Capellà (Mingo Revulgo), un llibret bàsic per a tot estudiós del nostre fet cultural. En aquesta obra imprescindible es poden trobar tota una sèrie de treballs de Pere Capellà quasi desconeguts fins llavors per al gran públic. Entre d'altres, destacam: "De la revolución chica de 'l'Estat Català'"; "Sobre la pena de muerte" (impressionant manifest en contra de la pena de mort escrit [1935] just en el moment en què els senyors i botxins de la dreta mallorquina esmolaven les eines per al matança); "Jo sóc català"; "Terra meva"; els textos publicats a "Mallorca Nova" l'any 1937; "¡Camaradas!... ¡Camaradas!..."; "Himne a Montuïri", etc, etc.
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): "El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada. La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...".
La influència de la dictadura franquista damunt l'obra de Llorenç Capellà és ben coneguda. Ara que està de moda la literatura "sense contingut", les excrescències dels "exquisits" (és a dir, la buidor aplicada a la literatura), convindria recordar una de les obres més importants de la narrativa catalana contemporània: les novel× les, narracions, drames i assajos de Llorenç Capellà. Davant novel× les com El pallasso espanyat (1972), Un dia de maig (1972), Romanç (1973), Jack Pistoles (1981), Ailòviu (1984), Ai, Joana Maria (1987) o les narracions més recents recollides en el llibre 1920, no hi ha crític honest que no s'hagi de descobrir.
Llegint aquestes obres ens trobam davant una forta actitud crítica enfront la societat burgesa. Una seriosa actitud de resistència vital davant la mentida i la vulgaritat cultural oficial que sabem condicionada per tota una herència familiar de lluita contra l'opressió nacional i social. És l'obra d'un autor que en temps de la clandestinitat no va romandre tancat en cap torre d'ivori. Ans al contrari, en aquells lluminosos dies d'il× lusions i esperances, trobàvem sempre en Llorenç a qualsevol indret on es lluitàs contra el règim del Generalísimo.
La investigadora Pilar Arnau, en l'article "1968-1998: trenta anys de la narrativa de la Generació dels 70 a Mallorca. Una visió panoràmica", publicat en el núm. 806-807 de la revista Lluc, situa Llorenç Capellà com un des capdavanters d'aquesta generació d'escriptors mallorquins. Escriu Pilar Arnau: "Amb tot, caldria anomenar aquí els novel× listes mallorquins que se solen incloure dins de la Generació dels 70 (per ordre alfabètic): Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens, quasi tots nascuts a la dècada dels quaranta".
Evidentment, els escriptors d'aquesta generació comencen a escriure en una conjuntura cultural i política ben concreta. Una situació que condicionarà a fons la seva vida i la seva obra creativa. Com explica Rafel Crespí en l'article "Hi havia tan poca cosa feta i tant per dir! L'obra inicial de Llorenç Capellà" (revista Lluc, núm. 806-807): "Si, com hem dit més amunt, migrades eren les biblioteques particulars, més escadussers n'eren encara els títols en llengua catalana. Contraposada a aquesta manca de tradició, la societat mallorquina s'oferia, al principi dels anys setanta, golosa i provocant, a les ninetes dels ullons d'aquells joves escriptors. La substitució d'una societat agrària per una altra de base terciària; la irrupció del món del turisme, de la immigració i les seves conseqüències; la mediocritat d'unes existències buides, alienades com es deia abans; i, sobretot i per damunt de tot, el tema vedat de la Guerra Civil i les seves conseqüències, esperaven les àvides plomes d'aquests joves perquè, ni que fossin unes messes ja batudes, ells les ventassin per destriar-ne el blat de la palla, per posar una mica d'ordre dins d'un caos, per fer sentir una veu punyent dins el desert acompassat dels picarols silenciosos".
Indubtablement, una d'aquestes veus punyents era i és la de Llorenç Capellà. Dos anys abans que qui signa aquest article publiqui A preu fet a l'Editorial Turmeda i tres anys abans de guanyar el premi de narrativa Ciutat de Manacor 1973 (que també seria publicat per Turmeda l'any 1974), Llorenç Capellà editava el recull de cinc narracions breus titular No hi ha vent a la teulada. Posteriorment publicaria El pallasso espanyat (Premi Les Illes d'Or 1972), Un dia de maig (1972) i Romanç (1973).
Enmig del protagonisme indiscutible de Blai Bonet com a novel× lista (recordem El mar, Haceldama (1959), Judas i la primavera (1963) i, sobretot, Mister Evasió (1969)), i del falangista Llorenç Villalonga, Llorenç Capellà inicia la seva prolífica carrera literària d'una forma prou ferma i segura. I és, més que res, El pallasso espanyat, el llibre que ens sorprèn de forma immediata. La guerra, tan amagada, tan poc tractada pels escriptors que pogueren sobreviure a la repressió franquista, entra, potent, dins de la nostra literatura. Ara ja no seran falangistes com Llorenç Villalonga els que novel× laran la nostra societat. Ara són els fills dels vençuts com Llorenç Capellà els que comencen a obrir les portes tancades de la literatura catalana de Mallorca. Com explica molt bé Rafel Crespí en el citat article de la revista Lluc: "La guerra, tractada des del bàndol dels vençuts. (...) Hi havia tantes coses a dir! Al règim franquista encara li restaven uns anys d'existència, algunes penes de mort per signar, però era evident que començava a fer aigua, a clivellar-se, potser només era la il× lusió!, i per aquestes minúscules escletxes de la literatura, si no topava amb la miopia del censor, quasi d'amagat però amb força es podia pegar el cop damunt la taula. Desenterenyinar-se de tant d'oprobi sofert, sobretot, en aquells escriptors com Capellà, com Janer i com tanta d'altra gent que havien viscut i patit, de ben a prop, la repressió, que havien perdut les dents de la infantesa en el racó dels vençuts".
Amb Llorenç Capellà som amics d'ençà finals dels anys seixanta. Com hem escrit en el llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i més concretament en els capítols "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme" I, II, i III, a les darreries de la dictadura, malgrat la creixent mobilització popular contra del feixisme, eren molts pocs els intel× lectuals mallorquins compromesos en la tasca del nostre alliberament nacional i social. L'etern conreu de la particular torre d'ivori era el més normal dins dels nostres lletraferits. Pocs eren els seguidors de l'exemple de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Pere Capellà o Josep M. Llompart. El més habitual era el seguiment de l'"exemple" de cinisme que representava Llorenç Villalonga, el "mestre" d'una bona colla d'escriptors que, sense implicar-se ni per casualitat en el combat per la llibertat, preferiren callar, anar a recer sempre de qui tenia el poder, fos aquest econòmic o polític.
Quan pel desembre de 1976 part de la direcció de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), concretament Jaume Obrador, Josep Capó i jo mateix, haguérem d'anar a la presó, en Llorenç va escriure un abrandat article solidari en el diari Última Hora de Ciutat que serví per a animar-nos força. Sempre recordaré l'ajut moral que significà per a tots nosaltres, els comunistes de les Illes. L'article es titulava "El màgico dia quince" i deia: "El día dieciocho de noviembre, las Cortes españolas aprobaron por amplia mayoría el proyecto de reforma. De forma oficial se entra en el período pre-democràtico. El día viente, concretamente en Palma, tres militantes de OICE son multados con setenta mil pesetas, por haber repartido en Inca, la festividad del Dijous Bo, ejemplares de Democràcia Proletària. Ellos son Miquel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador. El mismo día de procedía a la detención de ciento cincuenta trotskistas que estaban reunidos en el seminario que tienen los padres fransciscanos en el santuario de Nuestra Señora de Aránzazu de Oñate".
En l'article que comentam Llorenç Capellà volia desemmascarar la maniobra de reforma del règim, explicar com, al mateix temps que els franquistes reciclats pactaven amb la pretesa oposició i s'omplien la boca parlant de "llibertat", els antifeixistes que no combregaven amb els pactes amb els hereus del feixisme, érem detinguts i, en més d'una ocasió, brutalment torturats. En el mateix article, Llorenç Capella explicava: "El veintisiete de noviembre, sábado, los tres militantes de OICE multados el día veinte, entran en prisión por negarse a pagar la fianza de libertad. Un numeroso grupo de personas, la mayoría jóvenes, les despiden a las puertas del Palacio de Justicia, lo que es clara muestra de que la fiesta política ha alcanzado una gran madurez entre nuestro pueblo. Ocurrió, naturalmente, en Palma".
Ara que ha passat més d'un quart de segle d'aquest article solidari potser fa fins i tot una mica de gràcia recordar aquests esdeveniments. Però aleshores la lluita per la llibertat, sobretot si no pactaves amb els franquistes reciclats, era quelcom molt seriós. L'any 1975 l'assassí Franco i la burgesia imperialista espanyola que li donava suport havien executat els cinc joves antifeixistes d'ETA i del FRAP. A Palma, la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca, fantasmal organisme que només va servir per a sortir en els diaris sense fer res de concret per la llibertat, no va voler saber res dels presos polítics de Palma. Cap comunicat en defensa dels empresonats. Ans al contrari, alguns dirigents carrillistes, que consideraven l'esquerra revolucionària, és a dir OEC, MCE, PTE o el mateix PSM, com "a agents del franquisme", comentaren en petit comitè que "a veure si amb l'anada a la presó d'aquests tres comunistes podrem respirar una mica tranquils". El Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics va ser una organització conjuntural creada sota la iniciativa de l'OEC i altres forces d'esquerra revolucionària al qual s'afegiren de forma oportunista els reformistes. Aquest Comitè, on hi havia molts representats de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes de molts fronts de lluita, va ser l´únic que, sense tenir el suport oficial de la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca, sí que actuà en favor nostre. Una de les dirigents d'OEC més activa en aquest Comitè de suport als presos polítics va ser Margalida Chicano Sansó.
Evidentment, a alguns dels partits d'aquella inoperant l'Assemblea els molestaven les activitats dels republicans mallorquins, ja que ells estaven pactant la restauració de la monarquia borbònica amb els franquistes. Posteriorment, en l'orgia d'acords amb els antics dirigents del "Movimiento" (Suárez, per exemple) arribaren a renunciar públicament al leninisme, a la lluita per l'autodeterminaciò dels pobles i, sense cap mena de vergonya, acceptaren una Constitució que consagrava i consagra l'economia de mercat capitalista i que impedia la lliure federació de les comunitats autonòmes, és a dir, una atac directe a la possible reconstrucció de la nostra nació, sense parlar de l'abandonament de la lluita per la República.
D'aquests fets tan lamentables, la insolidaritat de l'Assemblea Democràtica de Mallorca amb els antifeixistes illencs, n'he parlat en el capítol "L'Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" en el llibre No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001).
Per això mateix, repetesc, en plena campanya de criminalització per part del feixisme, el carrillisme espanyol i els sectors més obertament cínics i oportunistes de la pretesa "oposició", l'article de Llorenç Capellà era valent i ens ajudà moltíssim per ajudar a rompre la campanya de persecució a la qual érem sotmesos per tots els defensors del sistema d'opressió del nostre poble.
Llorenç Capellà sap prou bé com sovint determinats sectors de la societat mallorquina, els més reaccionaris, els més venuts a les forces alienes a la nostra història, tracten els escriptors compromesos. Cas de Gabriel Alomar o del seu propi pare, Pere Capellà, per posar uns exemples paradigmàtics. En l'entrevista que li vaig fer per al diari Última Hora el 4 de març de 1984, parlant d'aquests problemes, Llorenç Capellà deia: "La societat mallorquina mai no ha estat molt partidària de reconèixer el pa i la sal a les persones que en qualsevol disciplina professional han pretès portar a terme un treball de crítica o renovació de la seva estructura. Imagina't tú si aquest escriptor s'anomenava Gabriel Alomar i era socialista..! Per altra banda el fet que la nostra cultura no estigui normalitzada permet que els clans -d'una manera voluntària o no- imposin les seves opinions a nivell de dogma. Això fa que l'obra de determinats escriptors sigui prestigiada o infravalorada segons d'allà on bufi el vent i de continu ens trobam mancats d'una visió global del nostre fet literari. Quan als polítics -diguem-ne històrics- han estat marginats perquè el nostre poble no té memòria política. Si vols fer la prova, irromp a la sala de qualsevol partit, quan està reunida l'executiva i demana qui era Andreu Sureda, o Francesc de Sales Aguiló o Alexandre Jaume. Demana als sindicalistes qui era Llorenç Bisbal o Jaume García i ja em donaràs la resposta".
Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, col× laboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia antifeixista, antiborbònica, nacionalista i republicana.
La revista Mallorca Socialista, amb un Consell de Redacció format per Damià Pons Pons, Joan Perelló i qui signa aquest article, va ser la publicació més important del nacionalisme d'esquerra que ha tengut les Illes. A les seves pàgines hi varen escriure Pere Jofre, Joan Adrover, Miquel Adrover, I. Alomar, Daniel Bastida, Josep Bernat, Margalida Bujosa, Llorenç Capellà, Margalida Capellà, Rafel Capó, Guillem Coll, Jaume Corbera, Assumpció Cortès, Joana M. Fiol, Climent Garau, Miquel Llambies, Josep M. Llompart, Joan Mesquida, Llorenç Mora, Jaume Morey, Andreu Oliver, Damià Ferrà-Ponç, Pere Sampol, Sebastià Serra, Jaume Sureda, Jaume Vidal, Joan Tortella i molts d'altres intel× lectuals.
En la revista Mallorca Socialista vaig escriure les primeres reflexions sobre el nacionalisme marxista català. Posteriorment signava el meus articles sota el nom de Secretaria de Formació del PSM. Llorenç Capellà va portar endavant una "Crònica política" punyent de veritat, ben lluny dels ensucrats sermons d'aquells partits i intel× lectuals que, esperant xuclar força de les mamelles de l'estat, ja havien pactat amb el franquisme reciclat el silenci còmplice i l'amnèsia històrica. Amb la restauració borbònica, els oportunistes cobrarien no solament per callar i per acabar de desfer el que el poble havia bastit a força de lluita i sofriments; ara, per a cobrar el que pagaven els exfranquistes, també s'exigia criminalitzar l'esquerra nacionalista i revolucionària, desfer-se dels sectors crítics i combatius de tot l'àmbit dels Països Catalans. La Mallorca Socialista que férem durant aquells anys serví per provar d'aturar, malgrat fos mínimament, tota l'onada d'oportunisme i cinisme que ens queia al damunt.