Miquel López Crespí: records del Congrés de Cultura Catalana (I)

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (I)


Per Miquel López Crespí, escripor


Recentment l'amic Miquel Ferrà i Martorell m'ha fet arribar una carpeta amb nombrosos documents (actes, resolucions, etc) referits al Congrés de Cultura Catalana (1976.1977) que, a les Illes, coordinà l'escriptor Antoni Serra. Crec que seria important anar centralitzant tota aquesta informació per a poder oferir al poble mallorquí estudis cada vegada més consistents sobre aquests fets. Constatam que la memòria històrica es perd, és manipulada cada vegada més pels sectors del poder i per certs intel.lectuals al seu servei. En munió de llibres, articles, conferències, exposicions, etc, no hi cap referència a esdeveniments molt importants dels anys de la reforma del sistema (1976-77); i tan sols han passat vint anys dels fets que contam!
Un d'aquests documents que he consultat parla de les primeres reunions de l'Àmbit de Producció Artística del Congrés (subàmbit de Literatura). La reunió es va fer dia 25 de maig de 1976 en el local de l'OCB. Signaven la convocatòria els escriptors Josep Albertí i Llorenç Capellà. L'ordre del dia establert en aquella reunió fou el següent: 1) estructuració definitiva del subàmbit de literatura; 2) discussió d'un document dels escriptors illencs sobre la participació en l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans; i 3) trobada d'escriptors a Gandia els dies 5, 6 i 7 de juny.
Els assistents a aquella reunió històrica eren: Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.
Aleshores, i pel que feia al primer punt de l'ordre del dia, es crearen diverses comissions de treball que quedaren constituïdes així: Primer subàmbit, format per Damià Pons i Pons, Lleonard Muntaner i Joan Perelló; un altre, estava format per Gabriel Janer Manila i Josep M. Palau i Camps; un altre, per Miquel López Crespí, Joan F. March i Antoni Serra; i un darrer en què participàvem Jaume Corbera i qui signa aquest article.
S'acordà sense gaire problemes que les reunions d'aquest subàmbit fossin mensuals i que fos confeccionat un resum per escrit de les activitats de les trobades dels escriptors. També s'arribà a acords per a anar aprofundint dins la problemàtica de l'escriptor català: tècnica, qüestió lingüística, realitat política i problemàtica econòmica. A continuació, tot seguint l'ordre del dia, es va llegir el document de constitució de l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans a les Illes i es va decidir que seria lliurat a la premsa d'arreu els Països Catalans. Publicaren íntegrament el document aprovat Baleares (en dues ocasions), Avui i Tele-Express. El Diario de Mallorca en va fer al.lusió.
També va esser igualment discutida la publicació d'un document (signat per l'Assemblea d'Intel.lectuals) que representàs la presa de posició davant la recuperació de les despulles de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Finalment s'acordà assistir a l'encontre d'escriptors dels Països Catalans que tengué lloc els dies 5,6 i 7 de juny a Gandia. En representació de les Illes hi assistí Josep Albertí.
En el núm. 750 de la revista Cort, l'escriptor Antoni Serra (aleshores dirigent del PSAN, un partit que lluitava per la independència dels Països Catalans i que s'orientava per l'ideologia marxista-leninista) en una entrevista -que no anava signada- donava les primeres notícies damunt el començament d'activitats del Congrés de Cultura Catalana, la "moguda" cultural i política més important dels darrers mesos de la dictadura franquista. L'article es titulava Tenim un Congrés: qui vol participar i començava dient: "Des del 1 d'abril (1976) a la Delegació del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, Antoni Serra, responsable del secretariat a les Illes del Congrés de Cultura Catalana, ha iniciat un vastíssim i ambiciós programa de treball que inclou diverses i nombroses activitats encaminades a cobrir tots els camps de la nostra realitat".
I més endavant informava de quina era la concepció -gens elitista, per cert- de la feina que ell pensava hauria de realitzar el Congrés a les Illes. Explicava: "El Congrés de Cultura Catalana és un congrés democràtic i popular en el seu doble vessant: d'un costat, estudiar i donar a conèixer la problemàtica dels Països Catalans; de l'altre, el de les seves perspectives de futur. És a dir, que partint del coneixement de la nostra situació actual, obrir retxilleres i potenciar a través del re-descobriment de la nostra identitat, una participació popular en la transformació d'aquesta realitat. En una paraula, es tracta d'ultrapassar aquest concepte estret i elitista que normalment és malentès com a 'cultura'. Quan em refereixo a ell, ho faig en el seu sentit autèntic, antropològic... S'han creat comissions de treball pels vint àmbits que configuren el programa del Congrés: Llengua, Fet Religiós, Indústria, Producció Artística, Estructura Sanitària, Recerca Científica, Turisme, Institucions, etc, etc.".
La crida pública estava feta, però no hi va haver gaire ajuda per part dels partits de la clandestinitat. Feia pocs mesos que havia mort el dictador (novembre de 1975) i els partits prioritzaven el muntatge de les seves infrastructures. Ja somiaven en futures poltrones institucionals i no estaven per ajudar a promocionar activitats culturals que, malgrat tenguessin un clar contingut popular de defensa de la nostra llengua i nacionalitat, eren en essència antifranquisme pur (potser per això mateix!). La frenètica activitat dels organitzadors del Congrés no deixava de pertorbar el minso i sovint esquifit protagonisme d'aquells partits, morts de por per a no fer res que pertorbàs les maniobres que els franquistes reciclats feien per a consolidar la monàrquia que ens llegava el dictador.
Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l'opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l'exercici del dret a l'autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l'escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l'Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l'atemptat per part d'ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s'havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l'extrema esquerra, dins l'àrea d'allò que posteriorment hom anomenaria "els violents", els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d'ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l'eterna Espanya opressora de pobles.
Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L'oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): "Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l'autonomia de cadascun d'aquests i la implantació d'autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell". A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el "socialisme" degenerat implantat per la nova burgesia "roja" als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d'organitzacions com l'OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d'amar creant la consciència i el tipus d'organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l'herència i el poder de l'imperialisme espanyol.
A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: "L'ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d'una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d'uns partits que han preferit l'abstracció i la consigna a l'anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l'acció que entronqui l'aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe".
Lluís M. Xirinacs remarca en tot moment la traïda dels partits d'ordre a les lluites en favor de la ruptura contra el feixisme que hi havia aleshores enmig del carrer i, en el primer volum de la seva obra La traïció dels líders (pàg. 319-320) explica: "Ara bé, l'oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d'un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s'aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels 'franquistes il.lustrats'. Prometrien escons a l'oposició com pastanagues. I l'oposició començaria la batalla interna per a obtenir-los.
'El resultat seria la pèrdua de la força unitària. Es tractaria de fer la democratització des de dalt, com volia Carrillo, però sense ell. Així, un Carrillo aquiescent contemplaria la funció. Segons el bruixot Tato Fernández Miranda, calia il.lusionar l'oposició i enganyar el franquisme. Tot es faria des de les institucions franquistes més ràncies: Consejo Nacional del Movimiento amb els seus '40 de Ayete' nomenats directament per Franco, Consejo del Reino, Secretaría General del Movimiento i Corts Espanyoles. I ho farien persones amb l'uniforme del Movimiento: Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez González, Eduardo Navarro Álvarez. El rei trairia el seu jurament. Fernández Miranda, amb una estratègia molt subtil, trairia el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo del Reino -del qual era president-, i les Corts Espanyoles que també presidia".
Molts partits eren inexistents (els de dreta) i els d'esquerra (el PSOE, especialment) començaven a muntar-se a tota velocitat per no perdre el tren de la reforma. Per tant, el protagonisme, l'engrescador programa de reivindicació nacional del CCC, no deixava de ser quelcom no previst i que calia vigilar (des de lluny, és clar). Vés a saber el que podien ordir els independentistes del PSAN! Per als homes d'ordre, per als polítics com Fèlix Pons que acceptaven les disposicions legals del franquisme que s'autotransformava (la reforma Suárez), el PSAN... "no era un partit democràtic, sinó totalitari, reaccionari i no sé quantes coses més". (Del llibre Gràcies, no volem flors. Antoni Serra. Editorial La Magrana, pàgs. 167-168).
En el mateix llibre (pàg. 161), Antoni Serra explicava alguna d'aquestes incomprensions i dificultats: "He de dir d'entrada que a Mallorca no trobàrem (per muntar el Congrés) gaires facilitats. Després dels primers tempteigs i comptant amb la col.laboració desinteressada de Carme Mulet, Mercè Garau i Joana Serra de Gayeta, vaig mantenir una reunió a la cafeteria 'Almudaina' amb el president de l'Obra Cultural Balear Balear, en Climent Garau, que es va mostrar molt fred i molt distant. Això em va sorprendre bastant. Temps després vaig saber que Climent Garau no estava en contra del Congrés, sinó que considerava que havia d'haver estat l'Obra l'administradora de recursos econòmics i la que els invertís en els actes de reactivació cultural que ells considerassin més escaients".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)