Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas...
Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
L’atac, la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista l’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) palesava novament el brutal sectarisme, la mala fe i la ràbia dels sectors provinents o propers al neoestalinisme. Com en temps de la guerra civil quan, amb argumentacions semblants, els agents de l'estalinisme assassinaven Andreu Nin i Camillo Berneri, a tants i tants militants comunistes del POUM i anarquistes de la CNT, ara tornaven emprar els mateixos tics sectaris per embrutar la meva memòria de lluitador antifeixista i la de munió de companys i companyes de l’OEC i altres organitzacions marxistes de les Illes.
Em demanava com era possible que aquests senyors no poguessin admetre –i encara ara no admeten!- una versió de la transició diferent a la carrillista? Tan sols era qüestió de mala fe, de dogmatisme, de sectarisme o hi havia quelcom de més profund? Curtor de mires, manca d’informació? Cap al 1994 ja hi havia prou llibres d’història fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, l’error que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de l’estat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic i polític del sistema, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l'essència de la "sagrada unidad de España". La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada "transició", que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional -refermament de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que vaig publicat l’any 1994. La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotskistes com l´amic i company Van den Eynde, l´"Anibal Ramos" de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.
L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les "possibilitats nacionalistes" de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP
A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les "possibilitats nacionalistes" de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències de lluita més avançades, tant les fetes en temps de la guerra –les col·lectivitzacions agràries i industrials, per exemple--, les dels anys seixanta i setanta amb el ressorgir de la democràcia directa, el consellisme, el nacionalisme d’esquerra. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´"Anibal Ramos" El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1884) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.
Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: "el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976". I afegia: "Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública".
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
I era precisament contra tota aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica que s’aixecava la campanya sectària i dogmàtica de l’any 1994 contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70). Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida demonitzaven públicament un simple llibre de memòries de la lluita antifeixista. Perquè tanta ràbia visceral contra els partits comunistes tipus OEC, LCR, MCI, PORE o les organitzacions maoistes tipus ORT, PTE, PCE(ML)? De veritat pensen que en temps de la transició Mateu Morro, Antoni Mir, Josep Capó, Jaume Obrador, Jaume Bueno, Guillem Coll, Maria Durán, Pere Trias, Rosa Vich, Guillem Ramis, Domingo Morales, Maria Sastre, Margalida Seguí, Josefina Valentí, Conxa Nadal, Paco Mengod, qui signa aquest article i tants i tants companys de l’esquerra alternativa de les Illes treballaven per al franquisme? No serà que les reunions amb els franquistes reciclats eren fetes per Santiago Carrillo? A veure si s’esdevendrà ---com succeí de veritat-- que era el PCE, Carrillo i la seva plana major, els que de veritat pactaven amb el Movimiento Nacional el manteniment de la monarquia que ens havia imposat el dictador, el manteniment del capitalisme i de "la sagrada unidad de España" Sortosament el temps arriba a posar les coses en el seu lloc i avui, fins i tot el mateix PCE ja ha reconegut públicament els errors dels pactes que va fer amb el franquisme reciclat i demanen una "segona transició" que serveixi per a provar d’endreçar el desastre polític que significà la nefasta acció de Santiago Carrillo i tots els seus.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la
restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
L’atac, la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista l’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) palesava novament el brutal sectarisme, la mala fe i la ràbia dels sectors provinents o propers al neoestalinisme. Com en temps de la guerra civil quan, amb argumentacions semblants, els agents de l'estalinisme assassinaven Andreu Nin i Camillo Berneri, a tants i tants militants comunistes del POUM i anarquistes de la CNT, ara tornaven emprar els mateixos tics sectaris per embrutar la meva memòria de lluitador antifeixista i la de munió de companys i companyes de l’OEC i altres organitzacions marxistes de les Illes.
Em demanava com era possible que aquests senyors no poguessin admetre –i encara ara no admeten!- una versió de la transició diferent a la carrillista? Tan sols era qüestió de mala fe, de dogmatisme, de sectarisme o hi havia quelcom de més profund? Curtor de mires, manca d’informació? Cap al 1994 ja hi havia prou llibres d’història fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, l’error que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de l’estat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic i polític del sistema, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l'essència de la "sagrada unidad de España". La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada "transició", que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional -refermament de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que vaig publicat l’any 1994. La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotskistes com l´amic i company Van den Eynde, l´"Anibal Ramos" de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.
L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les "possibilitats nacionalistes" de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP
A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les "possibilitats nacionalistes" de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències de lluita més avançades, tant les fetes en temps de la guerra –les col·lectivitzacions agràries i industrials, per exemple--, les dels anys seixanta i setanta amb el ressorgir de la democràcia directa, el consellisme, el nacionalisme d’esquerra. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´"Anibal Ramos" El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1884) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.
Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: "el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976". I afegia: "Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública".
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
I era precisament contra tota aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica que s’aixecava la campanya sectària i dogmàtica de l’any 1994 contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70). Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida demonitzaven públicament un simple llibre de memòries de la lluita antifeixista. Perquè tanta ràbia visceral contra els partits comunistes tipus OEC, LCR, MCI, PORE o les organitzacions maoistes tipus ORT, PTE, PCE(ML)? De veritat pensen que en temps de la transició Mateu Morro, Antoni Mir, Josep Capó, Jaume Obrador, Jaume Bueno, Guillem Coll, Maria Durán, Pere Trias, Rosa Vich, Guillem Ramis, Domingo Morales, Maria Sastre, Margalida Seguí, Josefina Valentí, Conxa Nadal, Paco Mengod, qui signa aquest article i tants i tants companys de l’esquerra alternativa de les Illes treballaven per al franquisme? No serà que les reunions amb els franquistes reciclats eren fetes per Santiago Carrillo? A veure si s’esdevendrà ---com succeí de veritat-- que era el PCE, Carrillo i la seva plana major, els que de veritat pactaven amb el Movimiento Nacional el manteniment de la monarquia que ens havia imposat el dictador, el manteniment del capitalisme i de "la sagrada unidad de España" Sortosament el temps arriba a posar les coses en el seu lloc i avui, fins i tot el mateix PCE ja ha reconegut públicament els errors dels pactes que va fer amb el franquisme reciclat i demanen una "segona transició" que serveixi per a provar d’endreçar el desastre polític que significà la nefasta acció de Santiago Carrillo i tots els seus.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la
restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 8:20 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home