Wednesday, January 06, 2010

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero...

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Albert Saoner, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
 
Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (I)
 
 
Per Miquel López Crespì, escriptor


Ho llegíem i no ho acabàvem de creure. Parl de la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers que, com he explicat en algun article anterior, tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem "per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores" (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme.
Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la "sagrada unidad de España"? Una vergonya tot plegat! Vagi per endavant que qui signa aquest article, els companys i companyes dels partits comunistes abans esmentats mai no criticaven els honrats militants de base del carrillisme (PCE), el valor i heroisme de molts dels quals sempre hem reconegut i, abans i en temps de la transició, hem lluitat per la seva llibertat quan han estat detinguts, torturats i empresonats per la dictadura. Les crítiques de l’esquerra revolucionària contra les traïdes històriques de l’estalinisme i neoestalinisme, és a dir el carrillisme de Santiago Carrillo i el PCE, sempre han anat dirigides contra les direccions oportunistes, contra els dirigents que s’han rigut de les aspiracions republicanes i socialistes dels militants de base del PCE.
Es pensaven que un simple llibre de memòries podria esbucar la treballosa construcció de la versió neoestalinista i carrillista de la transició? Tanta por tenien a versions de la història de la transició diferent a les del neoestalisme? Eren tan sectaris i dogmàtics que no podien llegir una visió distinta de la lluita per la República i el socialisme? On era el seu pretès esquerranisme quan, enlloc de denunciar el feixisme, els sectors especulatius de la nostra terra, els vividors del romanço que tots coneixen, l’exèrcit d’oportunistes que s’han enriquit amb l’abandonament de la memòria històrica del nostre poble i amb la destrucció de recursos i territori, perdien el temps criminalitzant l’esquerra revolucionària de les Illes? Tan baix havien caigut que no tenien altres feines que negar l’evidència que, en temps de la dictadura, hi havia altres partits i altres lluitadors que no eren els que procedien del carrillisme? Perquè no atacaven amb la mateixa virulència la dreta, els feixistes i neonazis illencs?
L’autor simplement volia compartir el seus records amb els companys i companyes d’aquella esforçada generació d’antifeixistes que conegué en la lluita contra la dictadura i, també, amb el públic lector que s’interessàs per aquesta mena d’obres memorialístiques
En el pròleg a L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) qui signa aquest article ja havia deixat ben clar que no havia pretès fer cap història acadèmica de la transició. El pròleg ja adverteix que el llibre és un recull de simples records, de les lluites que hom rememora en un moment concret sense necessitat de consultar arxius ni cap documentació especial. L’autor simplement volia compartir el seus records amb els companys i companyes d’aquella esforçada generació d’antifeixistes que conegué en la lluita contra la dictadura i, també, amb el públic lector que s’interessàs per aquesta mena d’obres memorialístiques.
Per aquell que no tengui el llibre a l’abast, i per a confirmar que el que he escrit més amunt, reproduesc les línies d’aquest pròleg per tal que el lector d’avui dia pugui copsar les autèntiques intencions de l’autor de L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Aquest pòrtic diu exactament: "Aquesta és una crònica sentimental, i en certa mesura nostàlgica, de vint anys de lluita clandestina a Mallorca. Els records hi són presents tal com han anat sorgint de la memòria: sense cap afany historicista o de rata d’arxiu. A les cent cinquanta pàgines que segueixen hi trobareu un caramull de vivències, anècdotes, situacions tragicòmiques... Ben cert que se’n podien fer mil més amb unes altres situacions igualment verídiques, igualment de la resistència antifeixista. Per les estranyes casualitats del record, el llibre reflecteix aquestes i no unes altres. Pura casualitat. Química del record.
‘He deixat de banda una part important d’aquells anys encesos. En no voler fer un llibre de gaire contingut polític, no he volgut reflectir –per no cansar el lector amb antigues batalles que ja no importen a ningú—els debats que ens animaven a la lluita contra el feixisme i el capitalisme. Discutíem quin tipus de partit havíem de bastir per a poder fer la revolució –si de quadres revolucionaris, si de mases--; si el canvi socialista pel qual lluitàvem vindria donat per etapes (com predicaven els maoistes) o seria un procés de revolta ininterrompuda. Hereus de cent cinquanta anys de la història del moviment obrer (la Comuna, el Manifest de Karl Marx, la revolució russa de 1905, la Setmana Tràgica de Barcelona, la revolució d’Astúries, la CNT, el 1917 soviètic, els consells obrers, el POUM, Andreu Nin, les Brigades Internacionals, els tres anys de guerra i revolució a l’estat espanyol, el Che, ‘Il Manifesto’, ‘Lotta Continua’, ‘Democràzia Proletaria’, el Maig del 68, Mao, Alger, Vietnam, els Beatles, Raimon, Lluís Llach...) no volíem –quan lluitàvem contra la dictadura—un simple canvi de façana del règim (la reforma pactada), sinó un avenç vers el socialisme i un anar caminant cap a la societat sense classes i una nova cultura que deslliurés la dona i l’home de la vulgaritat burgesa.
‘Tots aquests debats no els trobareu en L’Antifranquisme a Mallorca. Els que no ho visquéreu ho haureu d’imaginar: o reconstruir, els que sí ho visquéreu i encara no ho heu oblidat".
Però els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida havien de demonitzar, atacar aquell que es reclamava de la Comuna, el Manifest de Karl Marx, la revolució d’Astúries, la CNT, el 1917 soviètic, els consells obrers, el POUM, Andreu Nin, les Brigades Internacionals... No, tenien temps per atacar els feixistes i especuladors. Tenien, com ho demostra el pamflet que signaren, una ben provada voluntat malaltissa de criminalitzar els hereus del Manifest Comunista de Karl Marx. Potser no s’adonaven del que feien (o potser sí, vés a saber!) però amb el seu immund pamflet, volent destruir la memòria dels comunistes i sectors revolucionaris que no procedien del carrillisme, feien la mateixa feina que històricament havia fet i fa la reacció en atacar de forma contínua el marxisme, l’anarquisme, l’independentisme de les nacions oprimides de l’Estat. Quina misèria tot plegat!
 
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
 
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
 
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
 
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

0 Comments:

Post a Comment

<< Home