Els escriptors de les Illes i la novel·la catalana contemporània

Presentació del llibre Els crepuscles més pàl·lids de Miquel López Crespí, guanyador del premi Alexandre Ballester 2009 (I)
　
Per Maria Antònia Oliver París, Presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca
　
　
El llibre que avui presentam és una història novel·lada, però és també un homenatge als presoners republicans i a les dones que els acompanyaren durant aquells anys tan difícils. L’autor ho fa des del record, des de les històries que li contaren el pare i l’oncle; tot dos patiren durament la repressió franquista per defensar els valors i principis republicans, per defensar els ideals de Justícia i Llibertat.
Una amiga, l’escriptora Rosa Regàs, quan participà amb l’associació en la commemoració de la proclamació de la República el passat 14 d’abril, ens deia que hi ha les creences i idees; les primeres són la religió, la moral, la tradició, etc., i cada un té les seves; i les segones, les idees, són la Igualtat, la Justícia, la Llibertat, i són comunes a tota la humanitat. Dic això perquè il·lustra molt bé l’ideari dels homes i dones republicans, ideari que sens dubte ha marcat tant la formació com la personalitat de l’autor.
En Miquel ho descriu molt bé quan ens relata les experiències d’aquells homes i dones, per exemple, amb els ateneus llibertaris, amb les biblioteques itinerants, amb la cultura, l’arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància. Amb l’ampli teixit associatiu que crearen estaven convençuts que podrien sortir de la misèria de segles imposada per l’Església i els sectors més conservadors i adinerats; que podrien assolir els drets dels treballadors i treballadores, dels més desfavorits, l’alliberament de la dona, la igualtat de condicions. Il·lusions i esperances que, desgraciadament, acabaren per sempre (espero que no!) amb la victòria dels feixistes l’abril del 1939.
D’on surt la idea de retre un homenatge als presoners republicans, als homes i dones que patiren tan intensament la repressió dels guanyadors de la guerra civil? Miquel López Crespí escrivia recentment en un article: "Mentre anava redactant els capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids em demanava si seria capaç de reflectir literàriament el caramull d’històries dels camps de concentració, de les presons franquistes, que, al llarg dels anys, m’havien anat contant el pare i els oncles. Un altre repte igualment -–o més!— important era comprovar si podia ficar-me dins la pell del pare, presoner republicà, vengut a Mallorca amb els seus companys del Batallón de Trabajadores. Capbussar-me altra volta en la guerra i la postguerra? Mirava els arxius de la família. Pensava: vet aquí la columna vertebral del que pot esdevenir una novel·la; aquests materials i els records del pare i la mare. La meva pròpia vivència de la postguerra... Per què no provar-ho? I les històries dels vells republicans que sentia, de menut, a sa Pobla, quan anaven al taller de pintura a petar la conversa amb el pare i l’oncle? Ho havia de fer literatura; tenia un deute amb ells, pel seu valor, per la seva dignitat; havia de fer-ho per provar de servar, dins els límits de les meves forces i capacitats, aquell univers d’esperances en un futur lliure perquè lluitaren. Un món que s’ensorrà de forma irremeiable amb la victòria feixista d’abril de 1939".
Cal dir que l’obra, l’homenatge, la provatura literària, li ha sortit rodona. Els crepuscles més pàl·lids és una novel·la que es pot inscriure dins el millor de la nostra tradició de novel·la catalana sobre la guerra civil. El llibre, de seguida que llegim els primers capítols, ens fa recordar les pàgines més brillants d’Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Joan Sales, Mercè Rodoreda...
Hi ha en la novel·la de Miquel López Crespí la presència dels nostres intel·lectuals més estimats, de tots els grans escriptors catalans represaliats pel feixisme. Recordava, llegint l’obra del nostre autor, Gabriel Alomar, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i també, evidentment, Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener... La postmodernitat ha volgut acabar amb bona part de la nostra herència literària, la memòria dels escriptors i intel·lectuals més lligats a les ànsies de llibertat nacional i social del nostre poble. Sortosament no s’ha conseguit completament, i l’herència, el mestratge d’aquests escriptors sura en les pàgines d’escriptors com Miquel López Crespí.
És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família de l’escriptor de sa Pobla, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. És la presència omnipotent d’aquesta brillant intel·lectualitat del país la que condiciona de forma ferrenya les idees, la forma d’escriure, la visió del món que té Miquel López Crespí. Quan començava a llegir els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment, el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... He parlat molt sovint d’aquestes qüestions amb Miquel López Crespí. Ell m’ho ha dit en diverses ocasions i ho ha deixat escrit en nombrosos articles que, quan iniciava la redacció de Els crepuscles més pàl·lids recordava, sentia dintre seu, "com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart...".
Miquel López Crespí és un home prou fidel a les millors tradicions literàries de la nació. Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana, que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, de Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo, la trobam igualment en moltes de les novel·les de Miquel López Crespí que fan referència a la guerra civil. Pens ara mateix en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), L’Amagatall (Fundació Sa Nostra)... Joan Fuster, a Literatura catalana contemporània, ens recordava l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: "Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado". Joan Fuster conclou el capítol "Història i literatura" del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: "La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit".
Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids.
Però parlam de l’argument de Els crepuscles més pàl·lids. L’argument és senzill: un jove arriba a Mallorca l’any 40 com a presoner republicà d’un camp de treball forçat; una al·lota poblera de classe benestant coneix en aquest jove i sorgeix una història d’amor; són el pare i la mare de l’autor. El fill, l’autor, contempla aquest passat des del present i reconstrueix la història a través de la seva memòria, amb les histories i anècdotes que li contaren i amb els pocs documents i fotografies que es salvaren de la guerra i que en moltes ocasions las mateixes famílies represaliades, per por de més represàlies, destruïen, però que en aquest cas el protagonista, el presoner, guarda dins una maleta enterrada.
La novel·la ens relata els darrers dies de la guerra, la desesperació dels republicans quan veuen que son traïts per determinats sectors dels seus comandaments, quan veuen arribar la fi dels seus somnis, quan veuen impotents la mort dels companys i companyes, les execucions i assassinats. Els republicans espanyols, els grans ignorats, el col·lectiu de víctimes del franquisme ha estat i és el més oblidat de tots els oblidats.
La novel·la ens relata la derrota, les presons franquistes, les tortures, els maltractaments i humiliacions dels vencedors sobre els vençuts: però també ens transmet la fortalesa d’esperit d’aquells combatents, el seu valor i resistència enfront de les tortures i humiliacions. Ens parla d’aquells anys tristos i grisos de la postguerra, de l’ambient repressiu i opressiu, però també de la necessitat de l’home d’aferrar-se a la vida, i ho fa de la millor manera per a fer-ho: a través de l’amor, el protagonista ho fa de la mà de la seva estimada. Per tant, aquest llibre és també una història d’esperança, una història d’amor; la força de l’amor entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona, que és capaç de vèncer qualsevol obstacle.