Escriptors de les Illes: López Crespí publica el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009
Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) (IV)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Mir els primers exemplars de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids i encara no puc creure que, després de tants d’anys de feina, de mil entrebancs i dificultats, el llibre ja sigui als mostradors de les llibreries! Sempre et trobes amb les mateixes dificultats per a poder publicar una nova obra. Les incomprensions dels editors, la idea, que sempre els domina, que el nou llibre potser no serà prou comercial... Comercial? Quan els sent em pos a tremolar! Com si mai ens hagués passat pel cap fer literatura edulcorada, "comercial"! Però ja s’entén: els editors han de salvaguardar els seus interessos econòmics i, més d’una vegada, quan els presentam un projecte nou, una obra que ens ha costat anys i més anys, qui sap si la vida sencera!, ens miren amb desconfiança, com si aquella novel·la pogués fer trontollar els seus sòlids fonaments econòmics. Per això mateix, sovint, malgrat portis quaranta anys o més en l’ofici de l’escriptura!, t’has de presentar a un concurs literari, assegurar, si tens sort i guanyes, l’edició d’aquella obra que t’ha portat tants d’anys de feina i tants maldecaps. En resum, aquesta ha estat la història que em portà a presentar Els crepuscles més pàl·lids al Premi de Narrativa Alexandre Ballester convocat per l’Ajuntament de sa Pobla.
Ha estat un repte prou interessant provar de reflectir l’ambient, el paisatge, l’atmosfera d’aquells anys atziacs. Dos mons antagònics, el del pare i el de la mare que, transformats per l’alquímia de l’amor, esdevendran absolutament i completament complementaris. Així com en el relat del combatent republicà abunda l’aprofundiment en les causes de la derrota, en l’origen de la rebel·lia de la generació d’antifeixistes dels anys trenta, la visió que mostra l’al·lota és una altra. Una forma de veure aquella realitat, diferent, però alhora complementària, com ja he dit. Parlam d’una mallorquina que va prenent consciència de la situació opressiva que l’encercla a força de veure les injustícies i la hipocresia del món conservador que l’envolta. Com diu l’hereva de Can Ximbó al capítol "D’un blau turquesa molt intens": "Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et vulguin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona al poble. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. Peix per dinar i sopar, a vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a comprar una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú mai ja no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent s’emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món".
I més avall: "Jo havia acabat d’acomplir els vint-i-un anys i era una al·lota de molt bon veure. Almanco record que tots els jovençans es giraven quan passava al seu costat. No en parlem els diumenges o per les festes de sant Jaume, quan ens posàvem vestit de festa i ens perfumàvem, i ens pintàvem els llavis d’un roig brillant i suggestiu! El sacerdot deia que era pecat portar els vestits massa ajustats al cos i pintar-se i empolsar-se la cara. N’hi havia que fins i tot no volien que anàssim a la perruqueria. Anar al cinema o al ball era un pecat. La mare, emportada per una estranya mena de por, m’havia apuntat a Acció Catòlica. Potser volia que ningú es fixàs en mi. Que la filla fos i actuàs com les altres. Que la meva rebel·lia, que ella palpava cada dia a casa nostra, no esdevengués quelcom d’irreversible i em marcàs per sempre als ulls de la gent.
‘Nosaltres havíem de donar exemple a les altres al·lotes del poble. En anar pel carrer no podíem mirar els homes a la cara, de front. Sempre havíem de procurar tenir un posat humil, anant cap baix, mirant a terra, procurant no riure mai i molt manco fer sentir la nostra presència en el mercat o a qualsevol indret aixecant la veu o rient. Al cinema només hi podíem anar a veure les pel·lícules que recomanassin a l’església. I al ball, tan sols a mirar com ho feien els altres!, i encara si no era d’aferrat. Les beates deien que els ritmes moderns, el tango, el foxtrot, el pasdoble, els havia portat al món el dimoni només per a corrompre el jovent.
‘Joves com érem, procuràvem no seguir les indicacions de monges i sacerdots, i quan no ens podien veure, esclatàvem de riure, miràvem amb la cara ben alta, sense acotar els ulls, i si podíem anàvem a veure alguna pel·lícula que no ens havien recomanat a l’església. Una vegada, per sant Jaume, vaig anar al ball amb les amigues, i en tornar a casa la mare m’esperava amb una espardenya a la mà. Als divuit anys no ens deixaven ni anar a veure ballar!
‘Va ser la llambregada d’aquell soldat presoner el que em va fer somniar un món diferent".
Vet aquí l’amor entès com a alliberament: "Va ser la llambregada d’aquell soldat presoner el que em va fer somniar un món diferent". Un món diferent de què? De la burda hipocresia de la moral catòlica; el poder opressiu, explotador, del caciquisme a la Mallorca dels anys vint i trenta; el paper nefast de l’Església Catòlica en la repressió de les ànsies de llibertat i cultura del jovent; els crims de Falange Española Tradicionalista y de las JONS... I l’arribada dels presoners republicans a un poble del Pla, com a catalitzador de totes aquestes frustracions i contradiccions socials i personals. La nostra protagonista troba, inesperadament, la llum esclatant de la llibertat en aquell paisatge amb dues barques de veles blanques que pinta el presoner sota els pins de la badia d’Alcúdia. La intuïció de l’alliberament somniat, la porta oberta enmig de la badia que la pot rescatar de la grisor que l’oprimeix, d’una opressió existencial que no la deixa viure. L’amor apassionat, com en les més clàssiques de les novel·les, com a eina de llibertat i realització personal.
Crec que era un deure que tenia amb els pares, amb la generació que ens donà la vida i bona part de les idees i principis que ens han agombolat en tots aquests anys de combat per l’alliberament nacional i social del nostre poble. Idees i principis ètics i morals que ens han servit, també, per a la nostra supervivència personal, per a combatre les adversitats i les trampes ordides per pocavergonyes, sicaris i malfactors. Els crepuscles més pàl·lids és, no podia ser d’una altra manera!, una novel·la escrita amb un amor acurat per tot el que significà i significa encara l’exemple d’una generació que donà tot per la llibertat. Alhora que una intensa història d’amor, nucli essencial de la novel·la. L’autor havia de viatjar, a través de les històries personals relatades de viva veu pel pare, a través dels tràgics dies finals de la guerra civil, quan uns homes joves –els companys d’aventura del pare- ensopeguen de sobte amb el final violent de totes les il·lusions i esperances de canvi social, de transformació de la vida quotidiana, que els havien alletat fins llavors. La derrota republicana i de les idees d’emancipació de la humanitat, l’enfonsament del món cultural i polític que havia agombolat aquella generació d’esforçats lluitadores socials, impregna igualment les pàgines de la novel·la.
És el fosc reialme de la desfeta que descriu el nostre protagonista precisament en un capítol titulat "La derrota": "Els nostres comandaments militars ja eren en contacte amb els oficials franquistes i nosaltres oloràvem la traïció arreu. Què faria Mena? Serien certs els rumors que també participava en el cop d´estat contra la República? En arribar prop de la Gran Via ja veiérem les primeres columnes de soldats que llançaven els fusells i les cartutxeres al terra. El soroll sec de les metralladores i les baionetes, les pistoles, els morters que eren tirats de qualsevol manera, abandonats davant el portal de les cases, ressonaven dins la meva oïda amb un soroll semblant al de les bombes de l´aviació caient damunt les trinxeres: talment un gran edifici que s´ensorra. Era la sensació que em dominava en aquells moments. Només tenia al cap un pensament obsessiu: amb la sang que ens havia costat armar-nos, tenir un fusell a les mans, i ara ho abandonàvem, ho llençaven com aquell que llença als fems qualsevol estri inútil! Plorava de ràbia. Per un moment vaig sentir uns desigs immensos de disparar contra els que abandonaven les armes. Però, quin sentit hauria tengut matar uns joves que només pensaven a tornar a casa seva? Sabia que allò significava la desfeta de tot allò perquè havia lluitat i donat la vida el millor del poble. Sense armes ja no seríem mai més res de res. Seríem esclafats sense pietat, a milers, durant generacions i més generacions.
‘Pel carrer se sentien càntics, veus que cridaven: La guerra s´ha acabat! La guerra s´ha acabat! Tots podem tornar a casa.
‘I continuava sentint-se el soroll sec i trist de les armes colpejant les llambordes quan eren llençades pels soldats.
‘No sé d´on ni a quin indret havien trobat una guitarra. Un dels joves militars que havia abandonat l´armament començà a tocar unes sevillanes. Algun altre va comparèixer amb unes ampolles de conyac trobades entre les runes d´un bar destrossat per la metralla. Les ampolles del bar anaven de boca en boca i, en aquella grisa matinada sense esperança, les sevillanes dels soldats borratxos es confonien amb els trets dels escamots d´execució casadistes.
‘Dels enfonys de les cases enrunades sortien algunes figures fantasmals que s´apropaven a nosaltres demanant-nos un bocí de pa, qualsevol cosa que es poguessin portar a la boca.
‘Fent estelles unes cadires que algun soldat havia trobat entre els enderrocs, la gent, soldats i veïns del barri, començaren a acaramullar-se encerclant el soldat de la guitarra. A falta de menjar, les ampolles passaven de mà en mà i en pocs minuts eren buides del seu màgic líquid enervant."
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Per Miquel López Crespí, escriptor
Mir els primers exemplars de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids i encara no puc creure que, després de tants d’anys de feina, de mil entrebancs i dificultats, el llibre ja sigui als mostradors de les llibreries! Sempre et trobes amb les mateixes dificultats per a poder publicar una nova obra. Les incomprensions dels editors, la idea, que sempre els domina, que el nou llibre potser no serà prou comercial... Comercial? Quan els sent em pos a tremolar! Com si mai ens hagués passat pel cap fer literatura edulcorada, "comercial"! Però ja s’entén: els editors han de salvaguardar els seus interessos econòmics i, més d’una vegada, quan els presentam un projecte nou, una obra que ens ha costat anys i més anys, qui sap si la vida sencera!, ens miren amb desconfiança, com si aquella novel·la pogués fer trontollar els seus sòlids fonaments econòmics. Per això mateix, sovint, malgrat portis quaranta anys o més en l’ofici de l’escriptura!, t’has de presentar a un concurs literari, assegurar, si tens sort i guanyes, l’edició d’aquella obra que t’ha portat tants d’anys de feina i tants maldecaps. En resum, aquesta ha estat la història que em portà a presentar Els crepuscles més pàl·lids al Premi de Narrativa Alexandre Ballester convocat per l’Ajuntament de sa Pobla.
Ha estat un repte prou interessant provar de reflectir l’ambient, el paisatge, l’atmosfera d’aquells anys atziacs. Dos mons antagònics, el del pare i el de la mare que, transformats per l’alquímia de l’amor, esdevendran absolutament i completament complementaris. Així com en el relat del combatent republicà abunda l’aprofundiment en les causes de la derrota, en l’origen de la rebel·lia de la generació d’antifeixistes dels anys trenta, la visió que mostra l’al·lota és una altra. Una forma de veure aquella realitat, diferent, però alhora complementària, com ja he dit. Parlam d’una mallorquina que va prenent consciència de la situació opressiva que l’encercla a força de veure les injustícies i la hipocresia del món conservador que l’envolta. Com diu l’hereva de Can Ximbó al capítol "D’un blau turquesa molt intens": "Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et vulguin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona al poble. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. Peix per dinar i sopar, a vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a comprar una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú mai ja no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent s’emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món".
I més avall: "Jo havia acabat d’acomplir els vint-i-un anys i era una al·lota de molt bon veure. Almanco record que tots els jovençans es giraven quan passava al seu costat. No en parlem els diumenges o per les festes de sant Jaume, quan ens posàvem vestit de festa i ens perfumàvem, i ens pintàvem els llavis d’un roig brillant i suggestiu! El sacerdot deia que era pecat portar els vestits massa ajustats al cos i pintar-se i empolsar-se la cara. N’hi havia que fins i tot no volien que anàssim a la perruqueria. Anar al cinema o al ball era un pecat. La mare, emportada per una estranya mena de por, m’havia apuntat a Acció Catòlica. Potser volia que ningú es fixàs en mi. Que la filla fos i actuàs com les altres. Que la meva rebel·lia, que ella palpava cada dia a casa nostra, no esdevengués quelcom d’irreversible i em marcàs per sempre als ulls de la gent.
‘Nosaltres havíem de donar exemple a les altres al·lotes del poble. En anar pel carrer no podíem mirar els homes a la cara, de front. Sempre havíem de procurar tenir un posat humil, anant cap baix, mirant a terra, procurant no riure mai i molt manco fer sentir la nostra presència en el mercat o a qualsevol indret aixecant la veu o rient. Al cinema només hi podíem anar a veure les pel·lícules que recomanassin a l’església. I al ball, tan sols a mirar com ho feien els altres!, i encara si no era d’aferrat. Les beates deien que els ritmes moderns, el tango, el foxtrot, el pasdoble, els havia portat al món el dimoni només per a corrompre el jovent.
‘Joves com érem, procuràvem no seguir les indicacions de monges i sacerdots, i quan no ens podien veure, esclatàvem de riure, miràvem amb la cara ben alta, sense acotar els ulls, i si podíem anàvem a veure alguna pel·lícula que no ens havien recomanat a l’església. Una vegada, per sant Jaume, vaig anar al ball amb les amigues, i en tornar a casa la mare m’esperava amb una espardenya a la mà. Als divuit anys no ens deixaven ni anar a veure ballar!
‘Va ser la llambregada d’aquell soldat presoner el que em va fer somniar un món diferent".
Vet aquí l’amor entès com a alliberament: "Va ser la llambregada d’aquell soldat presoner el que em va fer somniar un món diferent". Un món diferent de què? De la burda hipocresia de la moral catòlica; el poder opressiu, explotador, del caciquisme a la Mallorca dels anys vint i trenta; el paper nefast de l’Església Catòlica en la repressió de les ànsies de llibertat i cultura del jovent; els crims de Falange Española Tradicionalista y de las JONS... I l’arribada dels presoners republicans a un poble del Pla, com a catalitzador de totes aquestes frustracions i contradiccions socials i personals. La nostra protagonista troba, inesperadament, la llum esclatant de la llibertat en aquell paisatge amb dues barques de veles blanques que pinta el presoner sota els pins de la badia d’Alcúdia. La intuïció de l’alliberament somniat, la porta oberta enmig de la badia que la pot rescatar de la grisor que l’oprimeix, d’una opressió existencial que no la deixa viure. L’amor apassionat, com en les més clàssiques de les novel·les, com a eina de llibertat i realització personal.
Crec que era un deure que tenia amb els pares, amb la generació que ens donà la vida i bona part de les idees i principis que ens han agombolat en tots aquests anys de combat per l’alliberament nacional i social del nostre poble. Idees i principis ètics i morals que ens han servit, també, per a la nostra supervivència personal, per a combatre les adversitats i les trampes ordides per pocavergonyes, sicaris i malfactors. Els crepuscles més pàl·lids és, no podia ser d’una altra manera!, una novel·la escrita amb un amor acurat per tot el que significà i significa encara l’exemple d’una generació que donà tot per la llibertat. Alhora que una intensa història d’amor, nucli essencial de la novel·la. L’autor havia de viatjar, a través de les històries personals relatades de viva veu pel pare, a través dels tràgics dies finals de la guerra civil, quan uns homes joves –els companys d’aventura del pare- ensopeguen de sobte amb el final violent de totes les il·lusions i esperances de canvi social, de transformació de la vida quotidiana, que els havien alletat fins llavors. La derrota republicana i de les idees d’emancipació de la humanitat, l’enfonsament del món cultural i polític que havia agombolat aquella generació d’esforçats lluitadores socials, impregna igualment les pàgines de la novel·la.
És el fosc reialme de la desfeta que descriu el nostre protagonista precisament en un capítol titulat "La derrota": "Els nostres comandaments militars ja eren en contacte amb els oficials franquistes i nosaltres oloràvem la traïció arreu. Què faria Mena? Serien certs els rumors que també participava en el cop d´estat contra la República? En arribar prop de la Gran Via ja veiérem les primeres columnes de soldats que llançaven els fusells i les cartutxeres al terra. El soroll sec de les metralladores i les baionetes, les pistoles, els morters que eren tirats de qualsevol manera, abandonats davant el portal de les cases, ressonaven dins la meva oïda amb un soroll semblant al de les bombes de l´aviació caient damunt les trinxeres: talment un gran edifici que s´ensorra. Era la sensació que em dominava en aquells moments. Només tenia al cap un pensament obsessiu: amb la sang que ens havia costat armar-nos, tenir un fusell a les mans, i ara ho abandonàvem, ho llençaven com aquell que llença als fems qualsevol estri inútil! Plorava de ràbia. Per un moment vaig sentir uns desigs immensos de disparar contra els que abandonaven les armes. Però, quin sentit hauria tengut matar uns joves que només pensaven a tornar a casa seva? Sabia que allò significava la desfeta de tot allò perquè havia lluitat i donat la vida el millor del poble. Sense armes ja no seríem mai més res de res. Seríem esclafats sense pietat, a milers, durant generacions i més generacions.
‘Pel carrer se sentien càntics, veus que cridaven: La guerra s´ha acabat! La guerra s´ha acabat! Tots podem tornar a casa.
‘I continuava sentint-se el soroll sec i trist de les armes colpejant les llambordes quan eren llençades pels soldats.
‘No sé d´on ni a quin indret havien trobat una guitarra. Un dels joves militars que havia abandonat l´armament començà a tocar unes sevillanes. Algun altre va comparèixer amb unes ampolles de conyac trobades entre les runes d´un bar destrossat per la metralla. Les ampolles del bar anaven de boca en boca i, en aquella grisa matinada sense esperança, les sevillanes dels soldats borratxos es confonien amb els trets dels escamots d´execució casadistes.
‘Dels enfonys de les cases enrunades sortien algunes figures fantasmals que s´apropaven a nosaltres demanant-nos un bocí de pa, qualsevol cosa que es poguessin portar a la boca.
‘Fent estelles unes cadires que algun soldat havia trobat entre els enderrocs, la gent, soldats i veïns del barri, començaren a acaramullar-se encerclant el soldat de la guitarra. A falta de menjar, les ampolles passaven de mà en mà i en pocs minuts eren buides del seu màgic líquid enervant."
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 1:37 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home