Wednesday, August 02, 2006

Miquel López Crespí i la novel·la històrica (i II)



Damunt l'altura: història d'una novel·la (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Novel·lar la vida d'un personatge tan vast i alhora tan complex com Miquel Costa i Llobera comporta innombrables dificultats. És evident que, si no posaves uns límits al pla inicial d´una obra determinada, en aquest cas una novel·la històrica sobre l'escriptor de Pollença, el projecte podria allargar-se i perfeccionar-se fins a l'infinit. Si no controlàssim cada detall del projecte, al final podríem estar parlant d'una obra oberta amb dificultats per a posar el punt i final. He de reconèixer que, en un moment concret de la redacció de la novel·la, la personalitat del poeta, la seva època històrica, em van aclaparar de tal manera que era difícil sortir del parany en el qual em tenia presoner l'autor de "Lo Pi de Formentor". Un exemple de tot això que explic seria el posterior desenvolupament de Defalliment (El Gall Editor) fins a esdevenir, amb Damunt l'altura (Pagès editors), una novel·la històrica de prop de cinc-centes pàgines. Potser a un altre escriptor li hauria anat bé acabar la història de Miquel Costa i Llobera amb els dinou capítols i les dues-centes trenta quatre pàgines inicials. Amb una introducció com ho és el capítol "Memento homo" i el pla inicial, que consistia en el desenvolupament de l'obra en set apartats decisius, els que conformen els trets essencials de la vida del poeta, ens podríem haver conformat amb aquell començament d'història novel·lada que va ser Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.
De bon principi, abans de desenvolupar la història novel·lada de Miquel Costa i Llobera, el pla indicatiu dels capítols que havien de conformar l'obra consistia a desenvolupar la infantesa del poeta a la Pollença de finals del segle XIX en tres capítols: "Jocs d' infantesa", "Ego sum lux mundi" i "El claper", que són efectivament els capítols inicials de Defalliment amb la introducció ja esmentada de "Memento homo". Capítol, aquest primer, que situa les contradiccions personals, literàries i religioses de l'escriptor en arribar a la seixantena d'anys i que obrin la porta dels records. Aquest primer capítol és, en el fons, l'excusa per a començar la narració, per a poder bastir les dues novel·les que comentam i que, com es podrà comprovar, conformen una sola obra.
La infructuosa estada del poeta a Madrid, la impossibilitat d'acabar amb els estudis, els seus inicials contactes amb el krausisme, que tants de problemes de consciència li comportarien en el futur, es desenvolupen en els capítols "Madrid" i "Defalliment".
Precisament el títol d'aquest darrer capítol seria el que també es convertiria en el títol final de la primera novel·la. Els anys d'incertesa, de crisi existencial i espiritual. Els moments, després de la tornada a Pollença, en què, fracassat en els estudis, sense saber què fer ni a què ha de dedicar la seva vida, s'adona que ha de prendre una decisió definitiva. Hi ha igualment històries referents a la vida rural mallorquina de finals del segle XIX i començaments del XX. Les contradiccions d'un fill de casa bona enfrontat a la realitat de la misèria dels jornalers que treballen per a la família Costa, una de les més riques del poble, es van congriant en els capítols "La trompa de cantar", "Poesies" i "L'envit".
Cal dir que no sempre una novel·la històrica segueix un ritme lineal ni la història es desenvolupa des del naixement del personatge fins a la seva mort. El pla inicial, l'estudi previ, els anys de recerca, la documentació acumulada damunt l'època que ens toca conèixer a fons i els detalls de la vida del personatge ens permeten anar amunt i avall de la història sense haver de seguir un camí rectilini en el desenvolupament de l'acció. De Defalliment i també de Damunt l'altura record perfectament que els primers capítols escrits varen ser precisament els del final de la seva vida, quan el poeta, ple de neguit per la mort dels seus, el pare, la neboda, els amics, reflexiona damunt el sentit de la seva vida i la seva obra i mira enrere, demanant-se el sentit final de tot el que ha fet fins aquell moment.
La decisió de fer-se sacerdot, els anys d'intensa formació catòlica a Roma, el seu decisiu aprofundiment en la cultura grecoromana, són novel·lats en els capítols "Roma", "Catacumbes", "Gaudete in domino semper iterum dico gaudete" i "La missa nova".
Alhora que tots aquests capítols s'anaven concretant, altres, que eren un desenvolupament d'aquests mateixos, anaven quedant dins les meves carpetes per a un posterior estudi. Seran els que, amb un treball d'elaboració literària molt intensa, esdevendran el nucli essencial de la novel·la Damunt l'altura.
Però en arribar a les cent setanta pàgines en la redacció de Defalliment ja sabem que els anys d'estudi i documentació sobre Miquel Costa i Llobera i la seva època no han estat inútils. L'instint del novel·lista et fa adonar que la columna vertebral de la novel·la ja és redactada i es comença a veure el final de tants esforços i sacrificis, el resultat de desenes d'esborranys. Van quedant endarrere els dubtes inicials davant la redacció de cada capítol, sobre l'eficàcia literària de les anècdotes novel·lades que hem seleccionat. Mai no sabrem si hem encertat o no en els aspectes de la vida real del personatge que hem volgut novel·lar. Si haguéssim escollit uns altres aspectes de la vida del poeta... la novel·la no hauria agafat un altre camí, potser més mengívol, més autèntic, més d'acord amb el que varen ser els afanys i preocupacions del sacerdot militant i del contradictori poeta?
El cert és que tot això, aquestes preguntes constants, les vacil·lacions, conformen el món dels dubtes normals de l'escriptor i mai no sabrem quin hauria estat el resultat de l'obra si hagués seguit un altre pla, si hagués consultat una altra documentació o si haguéssim escollit una forma narrativa diferent de l'emprada en aquesta novel·la. El cert era que, al cap d'uns anys de redacció, Defalliment començava a estar enllestida i, quasi sense adonar-me'n, els apunts i esborranys que havia anat redactant en tot aquest temps havien bastit igualment els fonaments del que ara és Damunt l'altura.
Després de redactar "La missa nova", havia de "fer tornar" Costa a Pollença, parlar dels seus anys d'alegries, quan es veu coronat escriptor per la societat literària principatina. Són igualment els anys del seu viatge a Grècia, Istanbul, Palestina...
En referència a les constants contradiccions literàries de Miquel Costa i Llobera, convenia i era summament important per a copsar les preocupacions, els greus problemes existencials del poeta, situar els esdeveniments de la Setmana Tràgica. Dins aquesta línia anaren sorgint els capítols "Monti-sión", "Les Horacianes de Gaudí", "Visions de Palestina", "La Setmana Tràgica" i "De matinada". Aquest darrer capítol, les reflexions finals de poc abans de morir el poeta, clou la novel·la. "De matinada", el capítol final de Defalliment, encaixa a la perfecció amb el primer de la novel·la, el titulat "Memento homo", potser els dos capítols més angoixants, els que proven de resumir tota una vida dedicada a la defensa i promoció del catolicisme i una concepció conservadora de la vida mitjançant la literatura.
L'escriptor Joan F. López Casasnovas ha parlat extensament de la novel·la damunt Costa i Llobera en un article publicat a Diari de Balears (8-VIII-05). Diu López Casasnovas, resumint el sentit de l'obra: "Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. '... Com a vinya espampolada i entre ne'", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: 'Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor'". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: '... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plor'.
'Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.
'Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural".
Es feia evident, per la importància del personatge, per com aquella figura havia aconseguit que la seva història em continuàs interessant malgrat el material ja escrit, que es va anar congriant Damunt l'altura, la continuació i ampliació de Defalliment que ara acaba d'editar Pagès editors de Lleida. En Damunt l'altura he ampliat els capítols que fan referència als seus anys d'infantesa i adolescència a Pollença. Anys que, sota la influència del seu oncle Miquel Llobera i de la mare de Costa, Joana Aina-Maria Llobera, van conformant el seu tarannà literari i cristià. En aquest sentit, el pare, Miquel Costa, no deixa de ser un ric propietari conservador però que, en els aspectes culturals, no tendrà la importància del seu cunyat, Miquel Llobera, en la conformació de la consciència del futur autor de Poesies i tantes obres cabdals de la literatura mallorquina.
Era necessari, doncs, ampliar els capítols que havia dedicat en la novel·la Defalliment a aquesta decisiva infantesa pollencina. I per això Damunt l'altura s'inicia amb aquesta Pollença de finals del segle XIX que tanta influència tengué en el nostre personatge. Els capítols "Les dones d'aigua", "L'agre de la terra", "Pobres i rics", "Torrent de Pareis", "Els amics" i "Damunt l'altura" són una bona prova del que explic.
L'estada de Costa a Madrid quan era universitari, amb poca fortuna evidentment, i que a Defalliment comptava amb dos capítols, a Damunt l'altura s'amplia amb un de nou, "La bruixa" que novel·la l'herència de la Revolució Francesa, les Corts de Cadis, el pensament de Pi i Margall i el krausisme dins la consciència dels estudiants que són a la vora de Miquel Costa i Llobera en aquells anys de disbauxa juvenil a la capital de l'estat. El retorn a Pollença, el retrobament amb les arrels pollencines, amb el record de la mare, les primeres contradiccions literàries, són novel·lats en els capítols "El retorn" i "L'Oda a Horaci". Aquests anys a Pollença, abans de marxar a Roma, són decisius quant al retrobament de Costa i Llobera amb ell mateix i amb les arrels catòliques inculcades per la seva mare. No oblidem que una de les primeres "joguines" del Costa i Llobera infant és un vestit de sacerdot adequat a la seva edat que li cusen la mare i les cosidores de Can Costa. Els primers jocs d'aquell al·lotet són precisament uns jocs ben especials: jugar a dir missa. L'infant Miquel Costa i Llobera entretén els nins de les cases benestants pollencines amb llargs oficis dins la seva cambra, resos d'avemaries i parenostres, processons religioses per dins el gran casal que la família té a Pollença.
Quan Costa retorna dels seus estudis a Madrid, podríem dir que "fracassat", el poeta s'ha de plantejar novament el sentit de la seva vida. Costa es troba que té al davant tot el temps del món. Recordem que és fill d'un gran terratinent mallorquí amb munió de gent que treballa per a ell i la seva família. Ara, sense cap obligació concreta, ja que el pare s'encarrega de la direcció dels negocis agraris familiars, el futur sacerdot disposa de dies, setmanes i mesos sencers per a aprofundir novament en els fonaments de la cultura grecollatina de la qual seria un mestre avantatjat. Una cultura que li servirà, mitjançant aquesta sòlida coneixença, per a transformar el llenguatge poètic català i de rebot tota la poesia catalana de la seva època. Miquel Costa i Llobera, s'ho volgués proposar o no, acaba amb la majoria d'aspectes estantissos del jocfloralisme del XIX i inicia el que es pot considerar la poesia catalana contemporània. I la seva obra significa també l'inici d'aquest nou món poètic i literari no solament per la força del seu llenguatge renovat i creatiu, sinó sobretot per la temàtica, sovint vitalista, que impregna la majoria de les seves composicions.
Pollença, el retrobament amb els orígens familiars i culturals, els contactes cada vegada més intensos amb els amics i intel·lectuals del moment, Ramón Pico i Campanar, Joan Rosselló, Josep M. Quadrado, Antoni Rubió, Joan Lluís Estelrich, decideixen quin ha de ser el destí del personatge central de la nostra novel·la.
I Costa decideix esdevenir sacerdot, fer-se "soldat de Crist", combatre a la seva manera el "desordre" que regna en el món d'ençà, pensa, que es consolidaren les idees de la Revolució Francesa. El pare, Miquel Costa, no hi posa entrebancs i, malgrat que s'hauria estimat molt més que el seu fill hagués fet la carrera de dret a Madrid i hagués esdevengut el seu hereu i continuador al capdavant de les propietats familiars, es resigna amb la decisió del fill.
Els anys passats a Roma estudiant la carrera sacerdotal a la Gregoriana conformen el desenvolupament dels capítols "Temporal", "Soldats de Crist", Ruïnes", "Els tresors del Vaticà", "Sant Jeroni" i "Darrera caminada per Via Appia Antiga" de la novel·la Damunt l'altura.
Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor, en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.
Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".
En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.
A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.
Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".
Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.
És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home