Literatura catalana i marginacions literàries

Els problemes de l'escriptor català


Per Miquel López Crespí, escriptor


De la problemàtica de l'escriptor, dels entrebancs que els nostres intel·lectuals tenen per aconseguir donar a conèixer la seva obra entre el possible públic lector en vaig parlar en els capítols "Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans" i "En defensa dels escriptors catalans", pàgines 153-159 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Cal dir, emperò, que tot el llibre vol ser una reivindicació del nom i l'obra d'alguns dels escriptors mallorquins oblidats o marginats pel neoparanoucentisme dominant. Els capítols dedicats a Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Miquel Ferrà Martorell, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Josep M. Llompart o Joana Serra de Gayeta així ho demostren.
La supressió de les veus d'alguns dels escriptors més destacats de les Illes, País Valencià i el Principat, entre els quals podíem anomenar Miquel Ferrà Martorell, Pere Capellà, Guillem Frontera, Martí Maiol, Olga Xirinacs, Damià Huguet, Antoni Vidal Ferrando, Josep Maria Benet i Jornet, Antoni Mus, Joan Mas, Jaume Pomar, Antoni Serra, Llorenç Moià, Guillem Colom, Miquel Mas Ferrà, Jaume Santandreu, Guillem Cabrer, Josep Melià o, també, qui signa aquestes retxes, va fer escriure un indignat article de protesta a Llorenç Capellà que va sortir publicat en el Diari de Balears el 16 de juliol de 1998. L'escriptor Joan Guasp també feia sentir la seva veu de protesta contra els silencis i marginacions que comentam en un article publicat en el diari Última Hora el 26 d'agost de 1998. També protestava Olga Xirinacs per la marginació a què era sotmesa en algunes enciclopèdies de la literatura catalana i ho feia saber a tots els socis de l'AELC en carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999. L'autor i investigador solleric, Miquel Ferrà Martorell s'afegia a l'estol d'intel·lectuals que denunciaven tantes martingales i marginacions en un article publicat en el Diari de Balears el 6 d'abril de 1999.
La consciència dels fets que s'esdevenien, la brutalitat del control del comissariat neoparanoucentista era denunciada públicament. Però normalment, llevat aquestes excepcions, l'escriptor té por d'expressar la seva protesta. La solitària feina de l'escriptor, els anys d'aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l'escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l'ombra dels despatxos d'institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l'obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert.
Alhora que alguns s'entesten en la marginaciò i destrucció de l'obra de determinats autors i malden per provar de dirigir la nostra literatura envers els paranys del neoparanoucentisme, enlairen tota mena de botiflers i intel·lectuals conformistes. Mentre s'oblida el mestratge i l'obra de Joan Fuster, Manel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Gonçal Castelló o Salvador Espriu, per dir uns noms, es reten eterns homenatges a coneguts col·laboradors amb el feixisme.
Sovint el cànon que pretén establir el comissariat neoparanoucentistas és això mateix: una patètica mascarada que basteix el buit. Una patètica mascarada a la qual és difícil enfrontar-se. L'escriptor aïllat dins del seu despatx, normalment sense poder institucional, acadèmic, polític o econòmic al darrere, no pot fer front a les camarilles i grups de pressió que han dominat el nostre panorama cultural aquests darrers vint-i-cinc anys.
Per això mateix, acostumat a tota aquesta mena de campanyes rebentistes i de silencis, em feia certa gràcia constatar com, al cap dels anys, la feinada feta en aquest sentit per les camarilles neonoucentistes no havia servit de gaire cosa. Les desenes de llibres de poesia, narrativa, teatre i assaig eren en els prestatges de les llibreries. Tota mena d'enciclopèdies deixaven constància històrica de la seva existència i, el que era més important, una sèrie de grans intel·lectuals independents, lluny del servilisme i el control neonoucentista damunt la nostra cultura, començaven, dins de les seves possibilitats a rompre el cercle de silenci, la marginació que planava sobre la nostra obra i sobre la de tants escriptors catalans contemporanis.
Em referesc als articles que damunt la meva obra han publicat els més diversos intel·lectuals dels Països Catalans, treballs signats per Llorenç Capellà, Lluís Alpera, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Joan Buades, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Lluís M. Xirinacs, Pere Rosselló Bover, David Jou, Rosa M. Colom, Cecili Buele, Miquel Mas Ferrà, Eusèbia Rayó, Alexandre Ballester, Llorenç Buades, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Morell, Josep Massot i Muntaner, Damià Pons, Quim Gibert, Antoni Mir, Neus Santaner, Miquel Rayó, Jaume Obrador, Bartomeu Fiol, Miquel Julià, Ignasi Riera, Ferran Lupescu, Vicenç Calonge, Olga Xirinacs, Víctor Gayà, Joan Triadú, Maite Salord, Maria Antònia Munar, Neus Canyelles, Albert Hernández, Teresa Gelpí...
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-II-05)