La generació literària dels anys 70
La generació literària dels anys 70 i Francesc de B. Moll
Per Miquel López Crespí, escriptor
Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l'Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d'escriptor que l'anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l'anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus "enemics" en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d'aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l'Editorial Moll tenia fama de "conservadora". És quan sorgeix l'Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L'Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l'historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló...) que reivindicava l'herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l'Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, col× lecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d'altres joves del moment. I, així com la llibreria L'Ull de vidre (en la qual jo vaig col× laborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una "contestació" més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l'esquerra.
Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.
No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.
En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel× la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d'Inca, l'entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la "cultura" oficial franquista. L'escriptor Antoni Serra també compareixia algunes vegades per la casa d'en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.
Quan vaig conèixer l'amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.
En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L'Ull de Vidre.
Per Miquel López Crespí, escriptor
Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l'Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d'escriptor que l'anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l'anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus "enemics" en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d'aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l'Editorial Moll tenia fama de "conservadora". És quan sorgeix l'Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L'Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l'historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló...) que reivindicava l'herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l'Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, col× lecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d'altres joves del moment. I, així com la llibreria L'Ull de vidre (en la qual jo vaig col× laborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una "contestació" més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l'esquerra.
Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.
No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.
En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel× la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d'Inca, l'entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la "cultura" oficial franquista. L'escriptor Antoni Serra també compareixia algunes vegades per la casa d'en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.
Quan vaig conèixer l'amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.
En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L'Ull de Vidre.
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 1:38 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home