Miquel López Crespí analitzat per Vicenç Calonge

Record de Praga (Capaltard Edicions)

Per Vicenç Calonge i Gustà, escriptor


Record de Praga? No serà eixa ciutat sols una excusa que l'autor utilitza per fer còmplice el lector, per crear un referent, abstracte o no, pel qual l'ésser de qualsevol ciutat o poble pot veure's identificat? Per què no Record de Palma, o de Girona, o de sa Pobla?
I començ fent aquesta dissertació sobre el títol del llibre ja que aquest està construït des del somiejar, des d'una incerta realitat que frega amb el deliri. Aquesta combinació provoca la creació d'un edifici prou complex i colpidor, una atmosfera que barreja el cos físic de la pluja amb una mena de teranyina que podria ser la boira.
Record de Praga no és una col× lecció de poemes, sinó que és un llibre de poemes, car té unitat d'estil i de veu, també coherència i, a més, respon a un projecte determinat, és a dir, apunta a un objectiu o objectius concrets.
La unitat d'estil i de veu és evident. La figura retòrica per excel× lència és la metàfora. Aquesta domina la major part dels poemes, són metàfores dures, que fan mal, sense concessions.
D'altra banda, la construcció de l'edifici, llevat dels quatre o cinc darrers poemes, es fonamenta, majoritàriament, en la utilització de dos camps semàntics prou definits. El poema titulat Hereu del dolor n'és un clar exemple, on sintagmes com torres, arcs de pedra, catedral gòtica, absis, portal, conviuen amb una presència del nucli familiar: home, fills, dona, pare, espòs. Aquesta comunió provoca grandesa i tendresa alhora, fet que esbucant-se, ens deixa nafrats de cos i fins i tot d'ànima.
Una altra característica del llibre és l'aparició gairebé constant d'un vocabulari musical: arpegis, danses, instruments en general, es donen la mà en molts dels poemes. Aquests referents musicals, contrastats amb el sentiment de derrota que impregna tot el llibre, creen uns sons devastadors, uns sons que l'autor, encara que conscientment vençut, transforma alquímicament en la veu del poble, d'una gent, la seva, que calla. El poeta sap que l´única cosa que pot fer i fa és donar testimoni del temps que li ha tocat viure. I denuncia, i s'enfada, i enyora aquells temps d'infantesa i d'amor. Així els poemes pul× lulen entre la ràbia per tanta injustícia, fins i tot la televisió és utilitzada com a mèdium, i aquests records d'infantesa que, en comptagotes, es vessen melangiosament. La preocupació pels éssers estimats, pels éssers oprimits en tot temps i circumstància, fa que el poeta se sàpiga germà, i per això mor també amb l'home que cau enmig de la plaça, amb l'home que és catedral gòtica, amb l'home amb robins de sang en el pit.
Endevín, a Record de Praga, imatges esgarrifoses: presoners pujant als camions que són cambres mortuòries; presoners dirigint-se als camps de concentració; cançons de guerra; morts estimats que produeixen camps deshabitats; esclaus en temps dels faraons i, per què no, en l'aigua de l'ara, etc.
Record de Praga és un llibre madur d'un poeta que ha fet de la paraula el seu ofici, d'un poeta que confon, es confon, i deixa confondre's, entre el somiejar i la terra. Tal vegada la idea que circula pel llibre sigui quelcom semblant a la de Calderón de la Barca en la seva obra de teatre La vida es sueño. Quina és la realitat? Jo, o el jo del mirall? Somiar en el dormir o caminar en el viure?
Miquel López Crespí ho té clar, claríssim. És una veu que lluita per ser escoltada, una veu que desitja despertar-nos, un home que si no tingués veu i escriptura se les inventaria. Miquel López Crespí sap quin és el seu camí, quina és la seva aportació, i això, en uns moments en què la desorientació ocupa el primer lloc a les nostres vides, és la seva virtut principal. Tots hauríem de saber trobar l'espai, petit o gran, que ens pertoca ocupar amb el nostre esforç. Seríem més feliços.
Publicat en la revista La Veu (juny-juliol 2000)