Miquel López Crespí: escriptors mallorquins (I)

Escriptors mallorquins: Miquel López Crespí (I)


Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)



Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel× lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves col× laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...
Col× laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit quatre-cents articles en català d'actualitat política, història i literatura en El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
-Quines foren les teves primeres lectures i quin fou l'inici de la teva vocació literària?
-Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi ha dues vessants en aquestes influències. Una influència castellana per les condicions de l'època, i una altra de catalana. Per una part, les del pare, Paulino, i l'oncle José López, ambdós combatents de l'exèrcit de la República i, per l'altra banda, les de l'oncle-avi Miquel Crespí, batle de sa Pobla en els anys vint i que en marxar a l'Argentina deixà a les golfes de la casa dels seus pares del carrer de la Muntanya un bon grapat de llibres mallorquins i principatins dels anys deu i vint del segle passat. Si per part del pare i l'oncle José m'arribaven notícies i alguns exemplars salvats de la cremadissa de la guerra, llibres d'Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán, Miguel Hernández, León Felipe, Rafael Alberti... per part de la família poblera, per les restes també de la desfeta econòmica i personal de l'oncle Miquel, puc anar esbrinant, parl de començaments dels anys seixanta, el que hi ha soterrat rere el cartró-pedra la "fastuositat" imperial espanyola.
La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... Els socialistes publiquen des de l'editorial Gráfica Socialista, i els comunistes fan sentir la seva veu publicant nombroses obres de Lenin i Trotski. Però aquestes editorials amb què es formaren els nostres pares, l'oncle José, la generació d'esquerrans dels anys trenta, no solament publiquen els clàssics del pensament marxista internacional. Portats del seu esperit militant en el front cultural, de la seva fe en la cultura com a eina d'alliberament de la humanitat, es fan traduccions d'autors francesos com Barbusse i Romain Rolland, d'escriptors alemanys com Remarque i Arnold Zweig, dels estato-unidencs Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... Malgrat que en els anys trenta la taxa d'analfabetisme a l'estat espanyol arriba quasi al cinquanta per cent de la població, l'any 1931 la producció estatal de llibres assoleix els cinc-mil títols. Els sectors d'avantguarda llegeixen, a part de Marx, Engels, Lenin, Lafargue, Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, obres d'Andrade, Joaquim Maurín i Andreu Nin. Per posar un exemple de les ganes esbojarrades de formar-se mitjançant la literatura, cal recordar que l'any 1931 s'editen 110.000 exemplars de la novel·la de Remarque Sin novedad en el frente.
Són aquests els autors, els llibres, les hustòries que la família em transmet a finals dels cinquanta i começaments dels seixanta. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.
Malgrat que en la Mallorca de la postguerra no es trobassin per part ni banda llibres dels autors espanyols -ni catalans!- considerants "dissolvents", "agentes de la masonería y el comunismo internacionales", en paraules del règim, el cert és que de ben jovenet vaig sentir parlar de les obres i del compromís polític de molts d'autors que el feixisme d'aleshores considerava que s'havien de prohibir. Parl de l'exemple militant i literari d'homes com Julio Álvarez del Vayo, Max Aub, Arturo Barea, Luis Cernuda... Els llibres d'aquests autors els trobam a mitjans dels anys seixanta a les golfes de Llibres Mallorca a Palma o els portam d'amagat en el fons de la maleta ran dels nostres primers viatges a l'estranger. Les influències diríem "catalanistes" en la meva formació vendrien de part del batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, i per alguns dels llibres que deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentment pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.
Quan pens en aquests llibres, quan record les rondalles que em contava la redepadrina al costat de la foganya, és quan m'adon que aquests foren els primers esglaons que, posteriorment, em dugueren fins a l'Editorial Moll, fins a trucar a la porta on treballava, a l'horabaixa, Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta. Aleshores començava a escriure els primers poemaris, i el prestigi de Josep M. Llompart, com a poeta, com a personatge de la resistència cívica de les Illes, ja era prou conegut i força valorat en els cenacles del catalanisme i entre la joventut progressista de les Illes. Els llibres que ens fornia l'Editorial Moll, i el llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) varen esser bàsics en la consolidació de la nostra militància en defensa del català i de la nostra cultura. El llibre esdevenia una "bíblia", una guia imprescindible per a lligar les noves generacions amb un passat cultural, la nostra vinculació indiscutible a la cultura catalana, segat de rel per la victòria feixista de 1939.
Jo crec que són aquestes influències, els autors dels quals em parlà l'oncle José López, alguns dels llibres salvats dels desastres de la guerra, llibres que havien fet a la motxilla del pare i de l'oncle José bona part dels fronts de la batalla en la lluita contra el feixisme; i també, la notícia de l'existència d'una cultura amagada i soterrada pels vencedors, la cultura catalana, fou tot això, deia, el que em féu obrir els ulls, ja de ben jove, envers les possibilitats de l'expressió literària. Quan a mitjans dels anys seixanta puc assistir a les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que organitza Jaume Adrover a Palma, aquella universitat político-literària que inicià la represa cultural a Palma després dels anys de tenebror feixistes, juntament amb la feina feta per l'Editorial Moll en l'edició de llibres o les primeres activitats de l'Obra Cultural Balear (i també, cal no oblidar-ho, la tasca feta pel cineclub universitari que dirigien Francesc Llinàs i Antoni Figuera) es va consolidant un interès per la literatura que, sortosament, perdura fins el dia en què escric aquestes retxes.
-Quins foren els teus mestres?
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, per exemple i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel× lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.