Wednesday, April 05, 2006

Miquel López Crespí analitzat per Miquel Rayó


La poesia mallorquina contemporània

Un violí en el crepuscle (Viena, 2000), de Miquel López Crespí

Per Miquel Rayó, escriptor



"S'apropa l'hivern..." (Un violí...,).
Ho ara l'Home, a la fi quasi de sobte, després de molts d'anys i de molts versos. Ho sap l'Escriptor. La descoberta l'atabala. Possiblement per primera vegada, l'escriptor té por. Té la Por. Ha perdut peu. Necessita trobar sòls nous on afermar les passes comptades que li manquen. Coneix la brevetat del temps que resta, després d'haver-ne viscut molt, enderiat en mites que s'esbuquen.
"Absort,
intentava recuperar alguns fragments dispersos
d'allò que no feia gaire ens havia fet tremolar l'ànima". (Un
violí...,).
En el poemari de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) Un violí en el crepuscle (Viena, 2000), el lector que ara vos parla -potser perquè es troba també en una semblant cruïlla- hi troba sobretot un poeta que es pregunta. Si hem de senyalar les fites del llibre,
són aquestes: l'infant enyorat, el desencís per la derrota d'uns ideals que es creien nobles, el desconcert conseqüent, la solitud, i molt especialment, la novetat, la primera salutació a la Mort des dels poemes. Són temes, és cert, que en aquests moments ens convulsionen.
Tots coneixem, poc o molt, les obsessions literàries de López Crespí. Obsessions que ja configuren una poètica personal; fecunda en textos, concentrada en idees.
López Crespí escriu des de la riba dels vençuts, als quals encara manté una fidelitat també obsedida. Ferm, és un dels pocs autors que no fa renúncia del seu passat de vegades subversiu, de vegades clandestí. No en fa tampoc vanaglòria. Simplement, decebut, s'interroga sense trobar cap resposta satisfactòria.
"...davant la poderosa extensió de la catàstrofe,
les obscures façanes dels edificis
plenes d'agònics grafismes que un dia convidaren a la revolta"
(Un violí..., 65).
És el temps, doncs, del no saber què. Del no saber per què. Sense odis i resignat, López Crespí accepta que passen els anys. L'escriptor ha assolit a la fi l'edat de fer recompte. L'edat de recordar-se infant i d'enyorar
"La llibertat
[la] pàtria antiga..." (Un violí..., 52).
Què en queda ara d'aquell infant? Un home. Un home sol. Un home sol que tremola.
"des dels peus fins a la gargamella,
en notar l'implacable treball dels corcs dins la sang"
(Un violí..., 66).
Ni en els anteriors llibres de poemes de Miquel López Crespí, ni en els seus textos en prosa o per al teatre, no ens havíem trobat mai una confessió tan colpidorament personal, íntima, des de la nuesa insòlita de l'home que ja veu que li és a prop, potser més del que ell voldria, el
"moment exacte de tocar amb els dits les ribes mortes dels espills" (Un violí..., 27).
Fins ara, les poesies del nostre autor contenien un contundent esperit pedagògico-polític, compartit o no pels seus lectors. Ja hem apuntat que la seva poètica s'explicava des de l'obsessió, des de la tenacitat literària que permet el fet de disposar d'un sòlid fonament de clars principis ideològics; principis que, cal sincerar-se, més d'un pic retallen la possibilitat de la immersió en els indrets més profunds de la ment, on és possible trobar l'essencial grop d'angoixes i d'esperances d'un poeta.
Però, s'ha produït un trencament radical en l'escriptura de Miquel López Crespí: l'autor, sense deixar de ser un home amb un arrelat compromís polítics, és ara simplement un home madur que tremola.
Estovada la ideologia, desat en qualque calaix -però, no oblidat- "l'inútil repertori de pobres principis marcits..." (Un violí..., 58), López Crespí se sap persona de carn i os, humà, mortal. Mira entorn i se veu abandonat entre nosaltres, sense la seguretat compacta i impermeable que li donaven aquells principis de retòrica subversora. S'ha acabat. Ara, el poeta mira
"sorprès com s'escapoleixen els anys
amb tota llur càrrega grossera d'amenaces" (Un violí..., 71).
I sabeu? El preferim així, més a l'abast, més fràgil, més poruc, més com nosaltres. El que en altres poemaris era de vegades a un pèl de ser doctrina, és en aquest una declaració d'humanitat commovedora:
"Et veig venir entre les oliveres argentades de l'horabaixa.
Tu altre pic, obrint amb un somrís indulgent
les tombes dels dies que encara ens esperen,
matemàtics..." (Un violí..., 34).
El preferim així, doncs, perquè en lloc d'escriure des de la reflexió o des de la ràbia -reflexió i ràbia que més d'una vegada ens hem fet nostres-, el poeta ens escriu ara des d'una insospitada tendresa; des d'ella, i potser sense adonar-se'n, és capaç d'ajudar-nos en la recerca de la nostra pròpia reconciliació amb la vida. Pel fet que compartim amb ell el pensament que "...la nostra durada damunt la terra / és talment com el d'una efímera palpitació captiva" (Un violí..., 38), trobam en les seves noves paraules, impensades abans, un gra de remei, un bri de conhort amical. La didàctica política ha esdevingut pedagogia poètica. A la fi despullat, el poeta se' ns mostra tal com és i declara:
"la meva única riquesa és la sang que em circula per les venes" (Un violí..., 45).
El poeta es fa lúcid: mira enrera i comprèn.
Escriu com sempre des de la riba dels vençuts. Però ara ho fa amb una fràgil, humana bondat.
Miquel Rayó, presentació del poemari de Miquel López Crespí Un violí en el crepuscle -Viena, 2000-. Centre de Cultura Sa Nostra. (29-XI-2000).

0 Comments:

Post a Comment

<< Home