Miquel López Crespí analitzat per Bartomeu Fiol

Revolta (Editorial Moll)

A tall de pròleg

Per Bartomeu Fiol1


Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.
Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.
És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.
No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.
I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.
La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:
En l'experiència d'un dels esclaus
que basteixen la Gran Murada
hi ha més veritat que en totes
les màximes dels filòsofs de palau.
1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.