Friday, April 07, 2006

Miquel López Crespí i la poesia mallorquina contemporània


El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Record com si fos ara mateix les idees que s'anaven congriant en la meva ment davant la presència inquietant de la Mort que s'anava emportant les persones que més he estimat. Dècades abans, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta, ja havien desaparegut padrins i redepadrins; ara tocava el torn dels que m'eren més propers, pares i oncles, el món de la guerra i la postguerra, aquells que m'havien obert els ulls als misteris de la vida, de la història, de la cultura... Les persones, en definitiva, que amb el seu esforç quotidià n'havien ensenyat el que era bo i dolent per al nostre poble, l'escala de valors que interioritzava fins a les fondàries de l'esperit i em feia ser com som i no d'una altra manera.
El cant de la sibil·la és, doncs, un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Homes i dones amb una desbordada imaginació de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua. Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema "Com el roure de les muntanyes": "Era una generació forta com el roure / de les muntanyes, / els penyals altius que s'alcen, / com els gegants de les rondalles, / envoltant les valls amagades, / el sord repicar de les campanes. / Homes i dones insistents / en llur fantasmal presència, / torxes il·luminant el camí, / foragitant el mal, /gegants adormits en el rocam / que ens empresona, / fets paisatge, / silenciosos habitants d'aquests boscos / curulls de fades i dimonis, / retornant en cada primavera / des del mercuri dels espills".
Talment el poeta esdevengués un arqueòleg del temps esvanit. En el poema "Des del mercuri dels espills" aquesta intenció de viatjar per a retrobar es fa present, per no dir omnipresent. "Aquell viatge al passat / tenia un aspecte corprenedor". En efecte. L'autor d'El cant de la sibil·la ens informa des dels primers poemes del llibre que ha emprès un viatge a la recerca de "les primeres carícies sense pecat". I per si el lector encara no s'ha adonat d'aquesta intenció, del propòsit d'emprendre el viatge cap a les fondàries del mercuri dels espills, ens ho recorda en afirmar: "Era l'eco dels nostres morts i llurs erosionades rialles / arribant d'antigues cambres en penombra.". I més avall, assegura amb ferrenya seguretat: "No hi ha res de més trist que contemplar / l'agonia de les persones que més estimes."
En el poema "Fotografia del dolor" el poeta ens dóna pistes del perquè aquesta insistència a voler, sempre inútilment, "anar a la recerca de les hores més insospitades". Una mica més avall l'autor ens informa dels motius d'aquesta recerca del que ha estat la nostra vida i, sense afirma-ho categòricament, però segur del que diu, escriu: "Potser és la vellesa que penetra, / lenta, / pervertint el perfil dels objectes... /". Vet aquí un indici del perquè la inundació de records que, a partir d'haver fet els cinquanta anys, inunda el cervell de l'escriptor. Indubtablement en alguns dels poemaris publicats d'ençà els anys vuitanta ja hi havia indicacions, poemes ben concrets que palesaven que el poeta era ben conscient de la relativitat de les coartades que ens mantenen units a la vida quotidiana: l'amor, la feina, la lluita per un món més just i solidari... Sovint el poeta havia vist trencar-se davant seu amors que semblaven de marbre cisellat, promeses que, asseguraven uns llavis ja esdevenguts cendra, el temps mai no podria esberlar. Però moltes promeses amoroses, munió de "ferms compromisos" amb les lluites solidàries dels anys de l'adolescència i joventut es tornaren un buf amb el pas dels anys. Feia temps, molts abans de la mort dels pares, que el poeta ja havia endevinat l'existència efímera de tantes de les il·lusions que ens serveixen, imaginam, per anar passant els dies. Les cicatrius gravades a foc a l'interior del cor, damunt la pròpia carn a ferro roent, indicaven tota la futilitat de les nostres imaginàries construccions sentimentals i polítiques. Seria el moment de fer-ne una recerca al llarg dels poemaris escrits durant aquests darrers trenta anys i busques de conreu de la poesia.
Rellegint el poemari m'adon com, de forma totalment inconscient, tornen, aquesta vegada de forma nova i omnipresent, la majoria dels fantasmes que han alletat els poemaris que he anat publicant en aquestes dècades. Evidentment, hi són presents els familiars morts "amb altiu esguard inextingible", es diu en el poema "Els indrets secrets de la infantesa", els jocs de quan érem infants, les "melodies d'un vell fonògraf perdut a les golfes", els sorolls i veus de les cases esbucades on habità el poeta en una llunyana època que recorda perduda i irretrobable. Em deman si El cant de la sibil·la és un breu resum d'una íntima mitologia personal bastida lentament des de les fondàries de la trinxera on hem provat de resistir els atacs de la buidor postmoderna, la "irresistible presència de cínics i malfactors", com escrivim en el poema "S'atansa el pensament anys enllà". En el fons, si hom analitzàs la vintena de poemaris escrits en aquests trenta anys podríem trobar sempre amb les mateixes idees-clau, els "secrets" que forcen la maquinària interna del poeta a escriure, a creure en la paraula, en l'efecte catàrtic del sentiment i l'emoció en el cor de les persones. Una herència de l'idealisme del romanticisme? El poeta, en aquestes alçades de la seva vida, ja no nega cap de les influències que poden haver ajudat -impedit!- la seva tasca creativa. La destrucció del temps, de la pàtria, de l'amor, de les esperances en un canvi que ens portàs a un món més just i solidari són, segurament, els fonaments d'El cant de la sibil·la i la majoria, per no dir de tots els poemaris escrits per qui signa aquestes retxes. Segurament els neoformalistes, els comissaris neoparanoucentistes que han quasi expulsat de la vida cultural Salvador Espriu, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés o Josep M. Llompart no estarien gens ni mica d'acord amb la nostra "poètica". Si han acusat i acusen els autors abans esmentats i tants d'altres de "desfasat resistencialisme" i els han situat de forma malintencionada i barroera al costat de no se sap quina mena de catecisme "realisto-socialista"... què no han dit i diran de la nostra poesia? Ben cert que ens preocuparia, i molt!, qualsevol mena de coincidència política i estètica amb ells.
Ciutat de Mallorca (7-IV-06)

0 Comments:

Post a Comment

<< Home