Escriptores mallorquines: Neus Canyelles (pàgines del meu dietari)
Escriptores mallorquines: Neus Canyelles (pàgines del meu dietari)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Recentment [juny 2004] l’escriptora Neus Canyelles ha presentat la meva darrera novel·la, Corambé: el dietari de George Sand, a l’històric marc de la Casa Catalana de Palma. Na Neus és una persona estimada i a més una brillant escriptora. Sovint he escrit articles comentant la seva obra. El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d'agost: un llibre de memòries, editat en la collecció "Zitzània" d'editorial Di7. L'obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l'autora només se sabia que treballava per a l'Editorial Olañeta. Neu d'agost apareixia com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí. Posteriorment va publicar Els vidres nets i més recentment, amb la novel·la Cap d’Hornos, Premi Llorenç Villalonga de Palma, el nom de Neus Canyelles forma ja part indestriable de la nova narrativa mallorquina.
No cal dir que per mi ha estat molt important aprofundir en la narrativa de la meva amiga i companya de dèries literàries. Pens que dins la nostra literatura hi ha moments d'especial interès, per la ruptura i renovació que representen envers el passat. La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (en la lectura de la qual ens hem alletat) significà, malgrat la mort prematura del poeta, aquest moment d'especial inflexió que obri portes tancades. I així com els primers poemaris de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart ajuden a anar fugint de certes concepcions estantisses de l'Escola Mallorquina, les novelles dels anys cinquanta i seixanta de Blai Bonet (El Mar, premi Joanot Martorell 1956; Haceldama, 1959 i Judas i la primavera, Premi Ciutat de Barcelona 1963 i sobretot Mister Evasió) contribueixen amb el mateix efecte dins del camp de la narrativa, massa fermada encara (malgrat la seva vàlua indiscutible) a l'herència de Gabriel Maura, Salvador Galmés i el contradictori esperit de Llorenç Villalonga.
Pensava en totes aquestes coses el dia de la presentació de Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) en el teatret de la Casa Catalana. De cop i volta, sentint aquelles paraules encoratjadores d’una autèntica amiga i important escriptora, em venia al cap l’estreta relació que l’indret de la presentació tenia amb la meva dedicació a la literatura.
Escoltar les explicacions de José Monleón, Alfonso Sastre, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Jaume Adrover, Gregori Mir, Pere Calders, Lauro Olmo quan just havíem fet els vint anys condicionà a fons la meva dedicació posterior a la literatura. Les conferències sobre teatre, novel·la i poesia, sobre el necessari compromís de l’escriptor amb la societat, marcà moltes de les meves decisions posteriors.
Mentre Neus Canyelles i Julia Barandiariain continuaven amb la presentació de Corambé no deixava de ser dramàtic constatar com han anat passant els anys, saber que ja hi ha prop de quatre dècades al darrere d’aquesta enfebrada follia que et porta a escriure llibres, articles... L’any passat, el 2003, s’acompliren els quaranta anys exactes de la primera detenció que vaig patir en mans de la Brigada Social per haver lluitat contra la dictadura. N’ha parlat recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco (Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003), vegeu pàg. 142. Quaranta anys ja! No és estrany que el dia de la presentació de la novel·la, l’efecte d’aquell ambient dins del meu cervell, em portàs envers el passat, cap al moment primigeni en el qual un jove comença a obrir els ulls al món i, indefectiblement, ha d’optar per un camí o per un altre.
Per una casualitat de la història –o vés a saber si no és tanta casualitat - moltes de les obres editades aquests darrers anys havien estat presentades també a la Casa Catalana de Ciutat. L’historiador Mateu Morro i l’escriptor Miquel Ferrà Martorell foren els encarregats de la presentació del llibre d’assaig Cultura i antifranquisme ; el llavors president de l’OCB, Antoni Mir, i l’escriptora Eusèbia Rayó s’encarregaren de parlar de la novel·la Estat d’excepció, publicada el 2001 per Pagès Editors de Lleida... L’excel·lent escriptora sollerica Rosa M. Colom va ser la que parlà de forma prou elogiosa de La ciutat del sol, una història d’aventures i de pirates que parla del viatge imaginari d’uns mallorquins del segle XVI a la recerca d’un món inexistent: el món on, en teoria, segons explicaven jueus conversos i heretges perseguits per la Inquisició, no existiria la injustícia...
No estaríem en el mateix indret de la història, donant voltes, com els cadufos de la sínia, al mateix, idèntic objectiu? Des dels esclaus sublevats que comandava Espàrtac, fins al nostre Joanot Colom de les Germanies, passant pels esquerrans afussellats per la reacció l’any 1936 i la tràgica postguerra mallorquina... no som sempre els mateixos “pirates”, que dirien els criats intel·lectuals de els nostres classes dominants, anant a la recerca d’aquell país que “mai no hem fet”, en paraules de Raimon? En la novel·la La ciutat del sol... ¿parlava del segle XVI, dels rebels del passat o, com sol passar moltes vegades, la novel·la, l’anècdota, era una simple excusa de l’autor per a descriure el seu difícil present, les dificultats actuals, els entrebancs que, per aconseguir el seu alliberament nacional i social, té encara el seu poble?
Però érem a les darreries del mes de juny del 2004 i, en aquella hora de l’horabaixa, Neus Canyelles i Julia Barandiariain presentaven Corambé: el dietari de George Sand, la segona novel·la que, en relació als dos famosos personatges i la seva estada a Mallorca, havia publicat enguany. Era qüestió de “situar-me”, escoltar amb cura el que deien del llibre. Com he dit una mica més amunt, l’ambient històric de la Casa Catalana, tan lligat a la meva vida, havia fet volar la meva imaginació més de quaranta anys endarrere, just quan començava a covar, en el meu interior, la dèria literària com a forma de resistència, que dirien els situacionistes, contra la banalitat, primer del feixisme i, ara, de la postmodernitat i la seva execrable cort de servils i menfotistes, el menyspreable exèrcit de paranoucentistes que malden per desertitzar la cultura catalana a força d’intencionats oblits, silencis i marginacions.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Recentment [juny 2004] l’escriptora Neus Canyelles ha presentat la meva darrera novel·la, Corambé: el dietari de George Sand, a l’històric marc de la Casa Catalana de Palma. Na Neus és una persona estimada i a més una brillant escriptora. Sovint he escrit articles comentant la seva obra. El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d'agost: un llibre de memòries, editat en la collecció "Zitzània" d'editorial Di7. L'obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l'autora només se sabia que treballava per a l'Editorial Olañeta. Neu d'agost apareixia com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí. Posteriorment va publicar Els vidres nets i més recentment, amb la novel·la Cap d’Hornos, Premi Llorenç Villalonga de Palma, el nom de Neus Canyelles forma ja part indestriable de la nova narrativa mallorquina.
No cal dir que per mi ha estat molt important aprofundir en la narrativa de la meva amiga i companya de dèries literàries. Pens que dins la nostra literatura hi ha moments d'especial interès, per la ruptura i renovació que representen envers el passat. La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (en la lectura de la qual ens hem alletat) significà, malgrat la mort prematura del poeta, aquest moment d'especial inflexió que obri portes tancades. I així com els primers poemaris de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart ajuden a anar fugint de certes concepcions estantisses de l'Escola Mallorquina, les novelles dels anys cinquanta i seixanta de Blai Bonet (El Mar, premi Joanot Martorell 1956; Haceldama, 1959 i Judas i la primavera, Premi Ciutat de Barcelona 1963 i sobretot Mister Evasió) contribueixen amb el mateix efecte dins del camp de la narrativa, massa fermada encara (malgrat la seva vàlua indiscutible) a l'herència de Gabriel Maura, Salvador Galmés i el contradictori esperit de Llorenç Villalonga.
Pensava en totes aquestes coses el dia de la presentació de Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) en el teatret de la Casa Catalana. De cop i volta, sentint aquelles paraules encoratjadores d’una autèntica amiga i important escriptora, em venia al cap l’estreta relació que l’indret de la presentació tenia amb la meva dedicació a la literatura.
Escoltar les explicacions de José Monleón, Alfonso Sastre, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Jaume Adrover, Gregori Mir, Pere Calders, Lauro Olmo quan just havíem fet els vint anys condicionà a fons la meva dedicació posterior a la literatura. Les conferències sobre teatre, novel·la i poesia, sobre el necessari compromís de l’escriptor amb la societat, marcà moltes de les meves decisions posteriors.
Mentre Neus Canyelles i Julia Barandiariain continuaven amb la presentació de Corambé no deixava de ser dramàtic constatar com han anat passant els anys, saber que ja hi ha prop de quatre dècades al darrere d’aquesta enfebrada follia que et porta a escriure llibres, articles... L’any passat, el 2003, s’acompliren els quaranta anys exactes de la primera detenció que vaig patir en mans de la Brigada Social per haver lluitat contra la dictadura. N’ha parlat recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco (Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003), vegeu pàg. 142. Quaranta anys ja! No és estrany que el dia de la presentació de la novel·la, l’efecte d’aquell ambient dins del meu cervell, em portàs envers el passat, cap al moment primigeni en el qual un jove comença a obrir els ulls al món i, indefectiblement, ha d’optar per un camí o per un altre.
Per una casualitat de la història –o vés a saber si no és tanta casualitat - moltes de les obres editades aquests darrers anys havien estat presentades també a la Casa Catalana de Ciutat. L’historiador Mateu Morro i l’escriptor Miquel Ferrà Martorell foren els encarregats de la presentació del llibre d’assaig Cultura i antifranquisme ; el llavors president de l’OCB, Antoni Mir, i l’escriptora Eusèbia Rayó s’encarregaren de parlar de la novel·la Estat d’excepció, publicada el 2001 per Pagès Editors de Lleida... L’excel·lent escriptora sollerica Rosa M. Colom va ser la que parlà de forma prou elogiosa de La ciutat del sol, una història d’aventures i de pirates que parla del viatge imaginari d’uns mallorquins del segle XVI a la recerca d’un món inexistent: el món on, en teoria, segons explicaven jueus conversos i heretges perseguits per la Inquisició, no existiria la injustícia...
No estaríem en el mateix indret de la història, donant voltes, com els cadufos de la sínia, al mateix, idèntic objectiu? Des dels esclaus sublevats que comandava Espàrtac, fins al nostre Joanot Colom de les Germanies, passant pels esquerrans afussellats per la reacció l’any 1936 i la tràgica postguerra mallorquina... no som sempre els mateixos “pirates”, que dirien els criats intel·lectuals de els nostres classes dominants, anant a la recerca d’aquell país que “mai no hem fet”, en paraules de Raimon? En la novel·la La ciutat del sol... ¿parlava del segle XVI, dels rebels del passat o, com sol passar moltes vegades, la novel·la, l’anècdota, era una simple excusa de l’autor per a descriure el seu difícil present, les dificultats actuals, els entrebancs que, per aconseguir el seu alliberament nacional i social, té encara el seu poble?
Però érem a les darreries del mes de juny del 2004 i, en aquella hora de l’horabaixa, Neus Canyelles i Julia Barandiariain presentaven Corambé: el dietari de George Sand, la segona novel·la que, en relació als dos famosos personatges i la seva estada a Mallorca, havia publicat enguany. Era qüestió de “situar-me”, escoltar amb cura el que deien del llibre. Com he dit una mica més amunt, l’ambient històric de la Casa Catalana, tan lligat a la meva vida, havia fet volar la meva imaginació més de quaranta anys endarrere, just quan començava a covar, en el meu interior, la dèria literària com a forma de resistència, que dirien els situacionistes, contra la banalitat, primer del feixisme i, ara, de la postmodernitat i la seva execrable cort de servils i menfotistes, el menyspreable exèrcit de paranoucentistes que malden per desertitzar la cultura catalana a força d’intencionats oblits, silencis i marginacions.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 10:12 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home