López Crespí: memòria de Bertolt Brecht, Alexandre Ballester, Anatol V. Lunatcharski, Xavier Fàbregas, Salvador Espriu, Companyia Adrià Gual...
Bertolt Brecht a Mallorca
Per Miquel López Crespí, escriptor
Parlant del teatre que hem escrit en aquests darrers trenta anys, alguns comentaristes que no coneixen prou el que hem escrit posen etiquetes descontextualitzades a la nostra feina, bé que sigui amb la millor de les intencions. I, sovint, aquestes opinions "de solapa" de llibre no tenen res a veure amb la realitat del que hem escrit o representat.
Imagín que, part de la confusió, el motiu d'aquest "etiquetatge" d'"autor brechtià" i de "realista socialista" deu ser deguda als anys de collaboració en la premsa de les Illes: en el diari Última Hora, en les pàgines de cultura des del 1969 i en Diario de Mallorca, posteriorment.
En el diari Última Hora vaig escriure nombrosos articles analitzant l'obra del gran dramaturg Bertolt Brecht. A finals del seixanta i començaments dels setanta, entre molts grups comercials i afeccionats, la moda era, evidentemt, Brecht. I Peter Weiss! Però parlar del que significà i signifiquen encara per a nosaltres Weiss, Piscator, Maiakovski requeriria un llibre sencer!
És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial.
Igualment pesa sobre els autors i grups teatrals l'estudi de les experiències més avançades de l'avantguarda soviètica dels anys vint. L'editorial "Tres i Quatre" de València editava Teatre i acció popular d'Anatol V. Lunatcharski, el més creatiu dels comissaris soviètics que provaren de remoure la reaccionària i somorta cultura heretada del tsarisme fins que el domini estalinià acabà per aturar aquestes provatures.
Sense exagerar gens ni mica podem dir que, els autors i companyies teatrals de finals dels seixanta i començaments del setanta són, en general, defensores d'un teatre d'intervenció política (amb totes les limitacions de la censura franquista, sens dubte). Llibres com Teatre català d'agitació política de Xavier Fàbregas (Barcelona, Edicions 62, 1969), esdevenen bàsics per a la formació d'autors i actors del moment.
Recordem que autors i companyies no solament volen trencar amb el teatre estantís heretat de la dictadura sinó que, i això era vertaderament important, provaven de fer arribar el teatre a sectors populars que romanien lluny de la cultura. Es prova de descentralitzar les representacions. És fa una mena de "teatre de guerrilla" que prova de descentralitzar l'indret de la representació. Es defugen les sales cèntriques i els grups cerquen la universitat, el barri i la fàbrica per a les noves propostes subversives. Tot molt semblant a l'experiència del Teatre de "La Communa", a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells. O aquelles provatures impulsades per Jean-Paul Sartre en el Maig del 68.
En tot allò que feien els grups teatrals del Principat hi havia molt de situacionisme sense, potser, que la gent conegués a fons les propostes revolucionàries de la Internacional Situacionista. Era una lluita, unes troballes instintives en combat permanent contra la banalitat dominant.
La feina de la Companyia Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, marcà aquella època plena d'illusions i d'esperances. Les revistes Primer Acto, Serra d'Or i, a nivell de cinema Nuestro Cine, al costat de Triunfo ressalten els aspectes diguem-ne, d'"agitació política" de l'art. Recordem l'efecte catàrtic del Grup Crònica a València, i la renovació de la plàstica dels Països Catalans i de l'estat que aquella experiència significà.
A Barcelona hem pogut veure Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, en l'arranjament escènic de Ricard Salvat; L'auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, i un "clàssic" a la presentació del qual assistim devotament: La bona persona de Sezuan, del mític Bertolt Brecht.
Al principat, Maria Aurèlia Capmany escriu Vent de garbí i una mica de por (1965), en la línia brechtiana abans esmentada.
Però entre els autors catalans del moment és precisament un mallorquí oblidat, Joan Soler Antich, qui porta endavant la flama del teatre escrit sota la influència de Brecht i el realisme èpic. En Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) li hem dedicat un capítol sencer ja que el silenci que sempre ha planat sobre la seva obra és ben paradigmàtic del que, primer amb la dictadura, ara amb el règim monàrquic, s'esdevé amb els nostres millors autors teatrals.
Recordem que són uns anys molt lligats al Maig del 68, al naixement de partits i organitzacions deslligats del carrillisme (PCE), És un temps de forta lluita ideològico-cultural, en la qual, des de la premsa clandestina o des de les poques tribunes que ens ofereix la premsa oficial, sota censura del règim franquista, parlam de forma destacada dels escriptors catalans i estrangers que, de diverses formes treballen per a provar d'ensorrar la pseudocultura franquista.
A part d'aquesta aposta per a la cultura progressista catalana i internacional, la nostra militància esquerrana (la premsa d'aquells anys ja ha informat de les nostres primeres detencions), pensam pogué ajudar a crear l'atmosfera d'un eixelebrat escriptor marxista que, per tal de respondre al que s'espera d'aquesta ideologia ha de ser forçosament "brechtià" igualment que, en poesia i novella ha d'imitar, també mecànicament Pere Quart, Mijail Sholojov o Blas de Otero. Com podeu comprovar, opinions d'un simplisme que espanta. I és per això mateix, perquè convé deixar indicis des d'on i des de quina perspectiva s'han escrit les nostres obres que faig aquestes notes.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Parlant del teatre que hem escrit en aquests darrers trenta anys, alguns comentaristes que no coneixen prou el que hem escrit posen etiquetes descontextualitzades a la nostra feina, bé que sigui amb la millor de les intencions. I, sovint, aquestes opinions "de solapa" de llibre no tenen res a veure amb la realitat del que hem escrit o representat.
Imagín que, part de la confusió, el motiu d'aquest "etiquetatge" d'"autor brechtià" i de "realista socialista" deu ser deguda als anys de collaboració en la premsa de les Illes: en el diari Última Hora, en les pàgines de cultura des del 1969 i en Diario de Mallorca, posteriorment.
En el diari Última Hora vaig escriure nombrosos articles analitzant l'obra del gran dramaturg Bertolt Brecht. A finals del seixanta i començaments dels setanta, entre molts grups comercials i afeccionats, la moda era, evidentemt, Brecht. I Peter Weiss! Però parlar del que significà i signifiquen encara per a nosaltres Weiss, Piscator, Maiakovski requeriria un llibre sencer!
És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial.
Igualment pesa sobre els autors i grups teatrals l'estudi de les experiències més avançades de l'avantguarda soviètica dels anys vint. L'editorial "Tres i Quatre" de València editava Teatre i acció popular d'Anatol V. Lunatcharski, el més creatiu dels comissaris soviètics que provaren de remoure la reaccionària i somorta cultura heretada del tsarisme fins que el domini estalinià acabà per aturar aquestes provatures.
Sense exagerar gens ni mica podem dir que, els autors i companyies teatrals de finals dels seixanta i començaments del setanta són, en general, defensores d'un teatre d'intervenció política (amb totes les limitacions de la censura franquista, sens dubte). Llibres com Teatre català d'agitació política de Xavier Fàbregas (Barcelona, Edicions 62, 1969), esdevenen bàsics per a la formació d'autors i actors del moment.
Recordem que autors i companyies no solament volen trencar amb el teatre estantís heretat de la dictadura sinó que, i això era vertaderament important, provaven de fer arribar el teatre a sectors populars que romanien lluny de la cultura. Es prova de descentralitzar les representacions. És fa una mena de "teatre de guerrilla" que prova de descentralitzar l'indret de la representació. Es defugen les sales cèntriques i els grups cerquen la universitat, el barri i la fàbrica per a les noves propostes subversives. Tot molt semblant a l'experiència del Teatre de "La Communa", a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells. O aquelles provatures impulsades per Jean-Paul Sartre en el Maig del 68.
En tot allò que feien els grups teatrals del Principat hi havia molt de situacionisme sense, potser, que la gent conegués a fons les propostes revolucionàries de la Internacional Situacionista. Era una lluita, unes troballes instintives en combat permanent contra la banalitat dominant.
La feina de la Companyia Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, marcà aquella època plena d'illusions i d'esperances. Les revistes Primer Acto, Serra d'Or i, a nivell de cinema Nuestro Cine, al costat de Triunfo ressalten els aspectes diguem-ne, d'"agitació política" de l'art. Recordem l'efecte catàrtic del Grup Crònica a València, i la renovació de la plàstica dels Països Catalans i de l'estat que aquella experiència significà.
A Barcelona hem pogut veure Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, en l'arranjament escènic de Ricard Salvat; L'auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, i un "clàssic" a la presentació del qual assistim devotament: La bona persona de Sezuan, del mític Bertolt Brecht.
Al principat, Maria Aurèlia Capmany escriu Vent de garbí i una mica de por (1965), en la línia brechtiana abans esmentada.
Però entre els autors catalans del moment és precisament un mallorquí oblidat, Joan Soler Antich, qui porta endavant la flama del teatre escrit sota la influència de Brecht i el realisme èpic. En Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) li hem dedicat un capítol sencer ja que el silenci que sempre ha planat sobre la seva obra és ben paradigmàtic del que, primer amb la dictadura, ara amb el règim monàrquic, s'esdevé amb els nostres millors autors teatrals.
Recordem que són uns anys molt lligats al Maig del 68, al naixement de partits i organitzacions deslligats del carrillisme (PCE), És un temps de forta lluita ideològico-cultural, en la qual, des de la premsa clandestina o des de les poques tribunes que ens ofereix la premsa oficial, sota censura del règim franquista, parlam de forma destacada dels escriptors catalans i estrangers que, de diverses formes treballen per a provar d'ensorrar la pseudocultura franquista.
A part d'aquesta aposta per a la cultura progressista catalana i internacional, la nostra militància esquerrana (la premsa d'aquells anys ja ha informat de les nostres primeres detencions), pensam pogué ajudar a crear l'atmosfera d'un eixelebrat escriptor marxista que, per tal de respondre al que s'espera d'aquesta ideologia ha de ser forçosament "brechtià" igualment que, en poesia i novella ha d'imitar, també mecànicament Pere Quart, Mijail Sholojov o Blas de Otero. Com podeu comprovar, opinions d'un simplisme que espanta. I és per això mateix, perquè convé deixar indicis des d'on i des de quina perspectiva s'han escrit les nostres obres que faig aquestes notes.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 1:59 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home