La novel·la catalana i els borbons
La Conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)
Una primavera inesperada
Per Quim Giber, psicòleg
Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí.
Si d'un temps ençà una part de l'obra de López Crespí gira a l'entorn de fets i personatges vinculats a la Mallorca d'antany (el desembarcament republicà del coronel Bayo, Costa i Llobera, George Sand i Chopin,... ) és perquè «són exemples cabdals d'intel·lectuals i homes del poble il·lustrats». Amb aquest relat històric, l'autor tampoc vol passar per alt aquells que ho van arriscar tot, tant a la França revolucionària com en altres punts d'Europa, en bé d'uns ideals. En aquesta línia, el protagonista de La conspiració, Miquel Sureda de Montaner (alter ego novel·lesc de Joan Picornell), és un ferm partidari d'una organització més justa de la societat i dels avenços científics: «El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements». Tant és així, que s'atribueix a aquest intrèpid mallorquí la primera traducció dels Drets de l'Home i del Ciutadà. I a d'altres conspiradors de l'època, la traducció d'algunes obres de Rousseau, Montesquieu, Voltaire..., l'edició de les quals estava prohibida. No oblidem que l'Espanya de Carles IV era una societat on la Inquisició, una aristocràcia parasitària i un absolutisme borbònic feien i desfeien al seu aire. En aquest sentit, l'inconformista Sureda titlla aquest període de «temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats».
En el context de la novel·la, López Crespí no dubta a incloure fragments entorn les proclames en favor de la independència de Catalunya que es produeixen el 1794 a Puigcerdà. Partides d'independentistes catalans, adherits a la Revolució Francesa, ocupen juntament amb l'exèrcit francès la Cerdanya amb l'objecte d'instaurar una República Catalana i propagar les idees revolucionàries. Tot i que ambdós propòsits seran flors que no faran estiu, confirmaran que persistia un catalanisme compromès amb la modernització la societat d'aleshores i amb la recuperació de la sobirania perduda feia tan sols unes dècades.
Reemprenent el fil de la trajectòria de Picornell Gomila, aquest aconseguirà fugir de la presó sud-americana dos anys més tard i, seguidament, s'arrenglerarà al costat dels independentistes veneçolans. Per aquest motiu, tornarà a ser condemnat a mort i, poc després, tornarà a fugir. Havent difós el republicanisme en un periple per les Antilles, es titularà en medicina a França. I d'aquí saltarà novament al continent americà el 1812 per participar en el combat per la independència de Mèxic, fet pel qual «fou nomenat president de la futura República de Mèxic» (Gran Enciclopèdia de Mallorca).
En un CD del cantant Paco Muñoz homenatjant a Miquel Martí Pol, hi ha un vers que diu: «Va durar poc, és clar, la primavera, i ara, passats els anys, ningú no en parla. M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la».
Per Quim Giber, psicòleg
Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí.
Si d'un temps ençà una part de l'obra de López Crespí gira a l'entorn de fets i personatges vinculats a la Mallorca d'antany (el desembarcament republicà del coronel Bayo, Costa i Llobera, George Sand i Chopin,... ) és perquè «són exemples cabdals d'intel·lectuals i homes del poble il·lustrats». Amb aquest relat històric, l'autor tampoc vol passar per alt aquells que ho van arriscar tot, tant a la França revolucionària com en altres punts d'Europa, en bé d'uns ideals. En aquesta línia, el protagonista de La conspiració, Miquel Sureda de Montaner (alter ego novel·lesc de Joan Picornell), és un ferm partidari d'una organització més justa de la societat i dels avenços científics: «El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements». Tant és així, que s'atribueix a aquest intrèpid mallorquí la primera traducció dels Drets de l'Home i del Ciutadà. I a d'altres conspiradors de l'època, la traducció d'algunes obres de Rousseau, Montesquieu, Voltaire..., l'edició de les quals estava prohibida. No oblidem que l'Espanya de Carles IV era una societat on la Inquisició, una aristocràcia parasitària i un absolutisme borbònic feien i desfeien al seu aire. En aquest sentit, l'inconformista Sureda titlla aquest període de «temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats».
En el context de la novel·la, López Crespí no dubta a incloure fragments entorn les proclames en favor de la independència de Catalunya que es produeixen el 1794 a Puigcerdà. Partides d'independentistes catalans, adherits a la Revolució Francesa, ocupen juntament amb l'exèrcit francès la Cerdanya amb l'objecte d'instaurar una República Catalana i propagar les idees revolucionàries. Tot i que ambdós propòsits seran flors que no faran estiu, confirmaran que persistia un catalanisme compromès amb la modernització la societat d'aleshores i amb la recuperació de la sobirania perduda feia tan sols unes dècades.
Reemprenent el fil de la trajectòria de Picornell Gomila, aquest aconseguirà fugir de la presó sud-americana dos anys més tard i, seguidament, s'arrenglerarà al costat dels independentistes veneçolans. Per aquest motiu, tornarà a ser condemnat a mort i, poc després, tornarà a fugir. Havent difós el republicanisme en un periple per les Antilles, es titularà en medicina a França. I d'aquí saltarà novament al continent americà el 1812 per participar en el combat per la independència de Mèxic, fet pel qual «fou nomenat president de la futura República de Mèxic» (Gran Enciclopèdia de Mallorca).
En un CD del cantant Paco Muñoz homenatjant a Miquel Martí Pol, hi ha un vers que diu: «Va durar poc, és clar, la primavera, i ara, passats els anys, ningú no en parla. M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la».
Publicat en El Triangle (17-IX-07)
Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic: editorialantinea@editorialantinea.com
Telèfon: 964-450085
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 1:49 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home