Fira del Llibre de Frankfurt 2007
Fira del Llibre de Frankfurt 2007
La cultura catalana, convidada d´honor
Per Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull (1)
Enguany, aquest 2007, el convidat d´honor de la Fira de Frankfurt és la cultura catalana. Així: "la cultura catalana". No ho és Catalunya –com a comunitat autònoma espanyola, govern sub-estatal o regió europea- ni cap altra realitat política concreta. Ho és la cultura catalana.
Cal tenir en compte que els organitzadors de la Fira, en fer aquesta tria, han optat per un marc que és més ampli que el de l´estricta Catalunya autònoma i, a la vegada, per un marc que té per definició un element comú i propi, la llengua catalana.
Han optat per un marc que no té cap precedent plenament equivalent en els convidats anteriors. La cultura catalana s’estén en més d´un estat, com l’àrab i la que es produeix en neerlandès, cert, però, a diferència d´aquestes dues, ve definida per una llengua, la catalana, que no és l´oficial de cap gran estat. Sí que ho és d´un de petit i totalment sobirà (Andorra), però la majoria dels catalanoparlants viuen en d´altres territoris. De fet, Andorra té només uns 77.000 habitants, mentre que tots els territoris que tenen el català com a llengua pròpia en sumen 13,5 milions, dels quals uns 9,5 l´entenen i més de 7,5 el parlen. El català és, doncs, una llengua transfronterera.
És una llengua europea i, com la majoria, està en permanent contacte amb d´altres. A diferència, però, del que succeeix amb la gran majoria de les llengües europees, de fa molts anys no hi ha cap territori que sigui monolingüe català: tots els parlants del català són parlants, també, d´una altra llengua. De l´espanyol fonamentalment, una part del francès encara uns pocs de l´italià [i del sard]. Fins i tot a Andorra, on el català és l´única llengua oficial, el coneixement i la parla habitual d´una segona o tercera llengua és avui un fet plenament comú entre els seus habitants.
La llengua catalana és un cas ben especial en el context de les llengües europees. Pel seu pes demogràfic i pel seu ús cultural hauria de formar part de les llengües anomenades majoritàries –té més parlants, més presència en els estudis universitaris internacionals i més utilització a Internet que la mitjana de les llengües existents a la Unió Europea. En canvi, per la seva cohabitació amb llengües que tenen, totes, més parlants, més pes econòmic i un més clar i indiscutible reconeixement oficial –tant als respectius estats com a la mateixa UE- se la considera minoritària. I, de fet, a hores d´ara no és ben bé ni na cosa ni l´altra.
La cultura catalana pot aportar a la globalidad europea –i a la mundial- una experiència sòlida: la convivència de llengües i expressions, amb uns resultats d´excel·lència, a partir del talent, en totes les arts. I la contundència de la puixança cultural des d´aquesta particular pluralitat. Però la cultura catalana –i els que la representen institucionalment- té també l´obligació i la responsabilitat d´aportar a la cultura universal l´especifitat i la singularitat de la creació en la seva llengua pròpia. Si no ho fa –si no ho fem-, no ho farà ningú més. I la cultura universal hi perdria, perquè perdria una de les seves singularitats. La universalitat és precisament això: la vivència conjunta de totes les singularitats. L´assumpció de la riquesa que signifiquen totes i casdascuna de les singularitats. Però la universalitat cultural és també la superació de les restriccions de les velles fronteres polítiques. I una cultura com la catalana n´és una bona eina: el nostre, ho acabem de veure, és un ámbit transfronterer.
Per això, la projecció de la cultura catalana ha de servir-nos, a tots, per consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un ámbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna.
Enguany, aquest 2007, el convidat d´honor de la Fira de Frankfurt és la cultura catalana. Així: "la cultura catalana". No ho és Catalunya –com a comunitat autònoma espanyola, govern sub-estatal o regió europea- ni cap altra realitat política concreta. Ho és la cultura catalana.
Cal tenir en compte que els organitzadors de la Fira, en fer aquesta tria, han optat per un marc que és més ampli que el de l´estricta Catalunya autònoma i, a la vegada, per un marc que té per definició un element comú i propi, la llengua catalana.
Han optat per un marc que no té cap precedent plenament equivalent en els convidats anteriors. La cultura catalana s’estén en més d´un estat, com l’àrab i la que es produeix en neerlandès, cert, però, a diferència d´aquestes dues, ve definida per una llengua, la catalana, que no és l´oficial de cap gran estat. Sí que ho és d´un de petit i totalment sobirà (Andorra), però la majoria dels catalanoparlants viuen en d´altres territoris. De fet, Andorra té només uns 77.000 habitants, mentre que tots els territoris que tenen el català com a llengua pròpia en sumen 13,5 milions, dels quals uns 9,5 l´entenen i més de 7,5 el parlen. El català és, doncs, una llengua transfronterera.
És una llengua europea i, com la majoria, està en permanent contacte amb d´altres. A diferència, però, del que succeeix amb la gran majoria de les llengües europees, de fa molts anys no hi ha cap territori que sigui monolingüe català: tots els parlants del català són parlants, també, d´una altra llengua. De l´espanyol fonamentalment, una part del francès encara uns pocs de l´italià [i del sard]. Fins i tot a Andorra, on el català és l´única llengua oficial, el coneixement i la parla habitual d´una segona o tercera llengua és avui un fet plenament comú entre els seus habitants.
La llengua catalana és un cas ben especial en el context de les llengües europees. Pel seu pes demogràfic i pel seu ús cultural hauria de formar part de les llengües anomenades majoritàries –té més parlants, més presència en els estudis universitaris internacionals i més utilització a Internet que la mitjana de les llengües existents a la Unió Europea. En canvi, per la seva cohabitació amb llengües que tenen, totes, més parlants, més pes econòmic i un més clar i indiscutible reconeixement oficial –tant als respectius estats com a la mateixa UE- se la considera minoritària. I, de fet, a hores d´ara no és ben bé ni na cosa ni l´altra.
La cultura catalana pot aportar a la globalidad europea –i a la mundial- una experiència sòlida: la convivència de llengües i expressions, amb uns resultats d´excel·lència, a partir del talent, en totes les arts. I la contundència de la puixança cultural des d´aquesta particular pluralitat. Però la cultura catalana –i els que la representen institucionalment- té també l´obligació i la responsabilitat d´aportar a la cultura universal l´especifitat i la singularitat de la creació en la seva llengua pròpia. Si no ho fa –si no ho fem-, no ho farà ningú més. I la cultura universal hi perdria, perquè perdria una de les seves singularitats. La universalitat és precisament això: la vivència conjunta de totes les singularitats. L´assumpció de la riquesa que signifiquen totes i casdascuna de les singularitats. Però la universalitat cultural és també la superació de les restriccions de les velles fronteres polítiques. I una cultura com la catalana n´és una bona eina: el nostre, ho acabem de veure, és un ámbit transfronterer.
Per això, la projecció de la cultura catalana ha de servir-nos, a tots, per consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un ámbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna.
(1) Del llibre Què fem a Frankfurt? La cultura catalana convidada d´honor a la Fira del Llibre 2007 .
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Miquel Mas, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 1:02 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home