Narrativa insular del segle XX: Miquel López Crespí (I)

La narrativa experimental postfranquista a les Illes

Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007) (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor


La col·lecció Tià de sa Real que tan encertadament dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover acaba de publicar una antologia de narracions meves titulada Un viatge imaginari i altres narracions. En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats "Parets de foc", "Lídia", "L’ermità" i "La mort". Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta. La llista de llibres i de contes és la següent: de A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973), llibre que guanyà el Premi de Narrativa "Llorenç Riber 1972", les narracions "Saor Éire", "Cançons d’anar a marjal", "Decapvespre", "La invitació", "Lluna de mel a Castella" i "La llibertat"; del llibre La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions "La guerra just acaba de començar", "Genteta de Ciutat (I)", "Passa que..." i "Fugir"; del llibre Diari de la darrera resistència (Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, València, 1987), les narracions "Una dona mallorquina", "Els darrers militants", "Parella", "La manifestació", "La difícil subsistència", "Malson", "Parelles modernes" i "Pares i fills"; del llibre Paisatges de sorra (Ajuntament de Gandia, València, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat format per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions "La pel·lícula d’aquesta nit", "Els diners del premi", "Desaparegut" i "Una història d’amor"; del llibre Notícies d´enlloc (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions "Una bona carrera", "Genteta de Ciutat (2)", "Acqua alta", "L’aire s’omplia de la fosca més densa" i "Missatge xifrat"; del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions "La força del record", "Escriptors", "Un viatge imaginari", "El darrer guerriller", "Atemptat", "Una fotografia clandestina", "La cambra dels quinze", "El viatge" i "Carta personal"; del llibre Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) la narració "El talp"; del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Lleida, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter Moix, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració "Tertúlia literària"; del llibre Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993), la narració"El mecanisme del temps".
Han quedat al marge de l’antologia, alguns contes del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Editorial Laia, Barcelona, 1984), que havia considerat de bon començament.
Es tracta, en definitiva d´un ampli mostrari del que vaig anar escrivint des de mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart i alguns altres amics m’encoratjaren al conreu de la literatura.
Una mostra de la narrativa d´un escriptor, qui signa aquest article, que els especialistes en l’estudi de la literatura catalana han situat en el que s’ha denominat "Generació literària dels anys 70" i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents: "Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.". Com explica l’autor del llibre: "Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional".
La feina de revisió dels nou llibres de narracions dels quals han sortit la majoria de contes seleccionats m’ha fet recordar, com si fos ara mateix, aquells anys de joventut en què, malgrat els entrebancs de la dictadura franquista, la literatura catalana de Mallorca sabia obrir escletxes de llibertat en la foscor de l´època. Potser és una època que molts dels autors d’aquella generació tenim mitificada. Però... qui no mitifica els anys de la seva joventut, quan pensa que el món és a l’abast? A mesura que anava passant en net els contes que havien de sortir en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions recordava l’efecte vivificador de compartir amb molts dels autors que cita Pere Rosselló Bover, dèries literàries, els relatius èxits del moment, les esperances d’aquells anys. Dic "èxit" al simple fet de publicar un llibre. Una fita, per a la gent que teníem vint anys i busques en el moment de veure, en lletres d´impremta, les nostres primeres creacions literàries.
Aleshores no era com ara, un temps llòbrec en el qual el llibre que publica un company o el premi literari que pot guanyar esdevé, per efecte de l’autoodi bestial que aclapara bona part de la nostra societat, una punyalada enmig del cor. La postmodernitat, el reialme del cinisme i el menfotisme aplicat a la cultura i a la política ha contribuït a consolidar bona part de la putrefacció actual.
En aquell temps vivíem intensament el fet, la realitat de cada llibre publicat per Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà, Jaume Santandreu o Maria Antònia Oliver, per citar tan sols uns noms. Els llibres que publicaven els amics de generació eren talment com si els haguéssim publicats nosaltres mateixos. Aquells que teníem algun petit espai al diari fèiem el corresponent article d’encoratjament, per a promocionar i donar a conèixer l’obra publicada. Record ara mateix articles parlant de les obres de Jaume Santandreu a Diario de Mallorca, d’Antoni Serra, Jaume Fuster i tants d’altres a Última Hora... A les llibreries L’Ull de Vidre i Logos, on vaig treballar uns anys, sempre mirava de situar les obres dels nostres amics en un lloc ben visible dels prestatges, servar-los molts dies en el mostrador a fi que la gent pogués veure el màxim temps possible aquella novetat editorial. Els recomanàvem, no solament des de les pàgines de la premsa escrita, sinó també de viva veu, que sempre ha estat el millor sistema per fer conèixer un llibre. Quan arribava el dia del llibre, les primeres capses de material per a portar a la plaça de Cort o als pobles eren les novetats de Bernat Nadal, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Miquel Àngel Riera, Llorenç Capellà, Antoni Mus López o Guillem Frontera. Tampoc no mancaven els llibres dels "vells", és a dir, de la generació precedent, dels nostres mestres, en definitiva. I al costat del darrer Ciutat de Palma guanyat per Gabriel Janer Manila, Guillem Frontera o qui signa aquest article, mai no hi mancaven obres de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Josep M. Palau i Camps, Marià Villangómez, Jaume Vidal Alcover, Francesc de B. Moll... Les presentacions dels llibres fetes a les llibreries esmentades o als baixos de la Llibreria Tous esdevenien un lloc obligat de reunió, una cita inajornable, un acte de reafirmació cultural catalana i, sovint, de lluita antifranquista, al qual procuràvem que hi anàs la major quantitat possible de gent. És l`època de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, coordinades per l’incansable Jaume Adrover, es feien al teatret de la Casa Catalana de Ciutat i que significaren una de les primeres accions de lluita catalanista i antifeixista fetes a les Illes d’ençà el final de la guerra civil. En vaig escriure un breu resum històric en el meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000).
Tots aquests autors primerencs, el que s’ha vengut a dir "la generació literària dels anys setanta", teníem un cert protagonisme mediàtic. Vist amb la perspectiva que donen els anys ens podem adonar que, en aquell temps de negror dictatorial i essent la majoria d’autors uns abrandats joves antifranquistes, no érem completament silenciats. No sé si ara podríem dir el mateix, ja que en l’actualitat i en plena "democràcia" el control dels suplements de cultura i les llistes secretes i no tan secretes de qui s’ha de "promocionar" i qui s’ha de silenciar han esdevengut molt més ferreny que en el passat. Ara és "normal" no informar del noranta per cent de llibres que els autors mallorquins publicam, i quant a la informació referent al lliurament de guardons literaris, un aspecte anecdòtic de la cultura, evidentment, però significatiu quant al grau de ràbia continguda existent, només sortiran a rotllo aquells escriptors que interessa promocionar. De les campanyes de silenciament de l´obra de molts d’escriptors catalans n’han parlat Llorenç Capellà, Olga Xirinacs, Miquel Ferrà Martorell, Joan Guasp o qui signa aquest article, entre molts d’altres escriptors.
Però a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, els premis literaris i els llibres que començàvem a publicar Antònia Vicens, Alexandre Ballester, Gabriel Janer Manila, Guillem Frontera o jo mateix tenien el corresponen tractament mediàtic i, almanco, la notícia sortia als diaris. Els comentaristes literaris, tant de les Illes com del Principat, i també de Madrid!, es feien ressò d’aquestes novetats; i en els meus arxius tenc les crítiques favorables que sortien a la revista Serra d´Or o en els diaris Diario de Mallorca i Última Hora i que signaven Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Enrique Molina Campos, Joan Triadú, Josep Albertí, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Carlos Meneses, Josep M. Palau i Camps, Antoni Lluc-Ferrer, Agustí Pons, Francesc Candel, Josep Alberti, Xim Rada i tants i tants d’altres comentaristes i escriptors que semblava que només esperaven que sortís un llibre nostre per a parlar-ne. Quina diferència amb el present, quan moltes vegades la publicació d´un nou llibre per un autor illenc esdevé quasi una condemna a mort pronunciada pels sectors de l’enveja i l’autoodi que no poden suportar la consolidació d´un públic lector català. D’aquest problema, l'enverinament produït per l’enveja, l’autoodi i les campanyes de marginació i silenciament dels nostres escriptors, n’he parlat extensament en els llibres Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Campos, Mallorca, 2006).
Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions, i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).
Però què volem dir exactament amb la idea de "escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram "el vell món" en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de "bíblia" dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.
El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.
En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: "La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge".
És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: "A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista".
En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.
Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.
Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.