Narrativa insular del segle XX: Miquel López Crespí (i II)

La narrativa experimental postfranquista a les Illes

Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007) (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor


A la primera part d’aquest article parlàvem d’aquell ressò mediàtic que tenguérem molts dels autors del que s’ha vengut a denominar la "generació literària dels anys setanta". L’any passat quan, juntament amb el poeta i investigador Ferran Lupescu repassàvem els nou llibres de contes d´on haurien de sortir les quaranta-quatre narracions que finalment hem inclòs en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions que ha editat la col·lecció Tià de sa Real, trobava alguns dels articles que ens encoratjaren en el conreu de la literatura. En el mes d´octubre de 1975, la revista Serra d´Or publicava un article de Joan Triadú titulat "Panorama de narració breu: el conte com a revelació (Una altra revelació: Miquel López Crespí)". L’article era il·lustrat amb fotografies dels escriptors "de moda" en aquells moments, en aquest cas Josep Albanell, Miquel Ferrà Martorell, Joan Manresa i qui signa aquest article. Posteriorment en sortirien comentant les novetats de Biel Mesquida, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens i Baltasar Porcel, per dir solament uns noms. Pot ser interessant, per a copsar com aquells autors de la generació dels anys setanta ens sentíem recolzats per la crítica, pels amics, pel món editorial i per la premsa, tot ben diferent de les misèries del present, reproduir la part de l’article de Joan Triadú parlant del meu primer llibre. Un llibre, A preu fet (Editorial Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973) del qual, per cert, hem seleccionat les narracions "Saor Éire", "Cançons d’anar a marjal", "Decapvespre", "La invitació", "Lluna de mel a Castella" i "La llibertat" per a sortir a Un viatge imaginari i altres narracions. Joan Triadú deia: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi 'Llorenç Riber', fou finalista del 'Ciutat de Manacor' i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col× lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què 'mallorquina'? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.
‘Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".
L’antologia de contes editats en la col·lecció Tià de sa Real, Un viatge imaginari i altres narracions han estat possibles per l’encoratjament i suport que en tot moment he rebut de dues persones a les quals vull agrair tot el que han fet per dur a la realitat aquest projecte.
Aquestes dues persones són l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, director de la col·lecció El Turó, i investigador i poeta Ferran Lupescu. Pere Rosselló Bover feia temps que em parlava d’aquest projecte. No cal dir que la proposta m’honorava i alhora em seduïa. El problema essencial que jo tenia per a acceptar la proposta era, més que res, la manca de temps. M’explicaré. Exceptuant algunes narracions dels reculls Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) i Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993) no tenia els contes enregistrats a l´ordinador ni en disquets. La majoria, doncs, de les quaranta-quatre narracions del llibre eren del temps en el qual no existien aquests màgics ginys de la modernitat, els aparells que et permeten anar corregint damunt la pantalla, lluny d’aquella feinada d´esclaus que era corregir a mà i després passar-te setmanes i mesos passant a net les tres-centes pàgines d´una novel·la, per posar un exemple.
Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels orinadors que hi ha al mercat.
Pens que els ordinadors ens han estalviat molta feina inútil. Aquests avenços de la tècnica ens han permès recuperar per a la creació moltes hores que abans dedicàvem al treball mecànic de passar en net els nostres escrits. I per a aquells, la majoria del gremi, que no tenim xalet a la vora de la platja ni criades que ens ventin mentre treballam en ple estiu, aquelles llargues jornades, les setmanes i mesos de picar a màquina passant en net un llibre, han passat a la història. La correcció d´un text a la pantalla de l´ordinador ha significat un alliberament increïble per a l’escriptor professional o que, almanco, ho prova de ser.
Però tornant al començament de l’article, cal dir que el problema de temps, de trobar uns mesos lliures per a revisar els llibres publicats en el passat i després passar-ho al disquet, era el que havia entretengut la realització del projecte. Finalment, el 2006, just a començaments d’estiu, vaig decidir deixar-ho tot, els projectes de novel·la que tenia en marxa, els poemaris que havia d’acabar d´enllestir, els reculls d’articles que em demanava alguna editorial i, sense pensar en res més, fer una immersió en el passat i començar a seleccionar contes que havia de provar de salvar del relatiu oblit en què es troben. Si avui dia una novetat editorial catalana tan sols roman uns dies al mostrador de les llibreries, i això quan aconsegueix arribar-hi a ser present!, imaginau el que s’esdevé amb llibres editats va trenta-quatre anys, cas del recull A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973, per exemple, o de La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974).
Pere Rosselló Bover m’animà a iniciar la tasca. I vos puc assegurar que sense aquest encoratjament no crec que el llibre que finalment és al carrer fos ara una realitat.
A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat, com deia, el poeta i investigador Ferran Lupescu.
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".
Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes "resplendent" perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?
Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.
Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.
Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: "Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.
‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.
‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.
‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo".
També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.
Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: "Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània".
"Inevitablement, continuava Lupescu, "tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí".
A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La "batalla" per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer. Finalment vaig acceptar la majoria de suggeriments de Ferran Lupescu perquè em va arribar a convèncer del que proposava. Suggeriments, la majoria, basats en la nota definitiva que m’envià dia catorze de maig del 2006, on explicava els criteris de la seva proposta de selecció. Criteris fonaments en els punts següents: "1) que les narracions triades es comptin entre les de major qualitat literària que hagis escrit; b) que la selecció sigui representativa del conjunt de la teva obra, tant des del punt de vista formal com temàtic i cronològic".
La selecció final, després dels mesos de lectura i del debat quasi conte per conte amb Ferran Lupescu, va ser la que s’ha publicat, és a dir, el resultat final de tota la feina feta des de la primavera del 2006 fins a ben entrada la tardor, data en què vaig acabar de passar en net el darrer conte del llibre, era aquesta: del llibre A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973), que guanyà el Premi de Narrativa "Llorenç Riber 1972", les narracions "Saor Éire", "Cançons d’anar a marjal", "Decapvespre", "La invitació", "Lluna de mel a Castella" i "La llibertat"; del llibre La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973", amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions "La guerra just acaba de començar", "Genteta de Ciutat (I)", "Passa que..." i "Fugir"; del llibre Diari de la darrera resistència (Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, València, 1987), les narracions "Una dona mallorquina", "Els darrers militants", "Parella", "La manifestació", "La difícil subsistència", "Malson", "Parelles modernes" i "Pares i fills"; del llibre Paisatges de sorra (Ajuntament de Gandia, València, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat compost per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions "La pel·lícula d’aquesta nit", "Els diners del premi", "Desaparegut" i "Una història d’amor"; del llibre Notícies d´enlloc (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions "Una bona carrera", "Genteta de Ciutat (2)", "Acqua alta", "L’aire s’omplia de la fosca més densa" i "Missatge xifrat"; del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions "La força del record", "Escriptors", "Un viatge imaginari", "El darrer guerriller", "Atemptat", "Una fotografia clandestina", "La cambra dels quinze", "El viatge" i "Carta personal"; del llibre Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995), la narració "El talp"; del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Lleida, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració "Tertúlia literària"; del llibre Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993), la narració"El mecanisme del temps". S’han inclòs també en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions que s’acaba de publicar en la col·lecció El Turó, les narracions inèdites "L’ermità", "Lídia", "La mort" i "Parets de foc".