Memòria històrica de les Illes Balears: Mateu Morro i López Crespí

1970-76: Gramsci en el pensament i l'acció dels comunistes de les Illes (OEC)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Amb en Mateu Morro -i altres companys- no solament llegíem Gramsci, Mao o els clàssics del pensament marxista català (Maurín, Andreu Nin...) sinó que, igualment parlàvem dels socialistes utòpics (Fourier, Owen, Saint-Simon...) i de les obres d'altres figures "menors" de la revolució (Bukharin, Stalin...). I no en parlem de les obres del Che Guevara, Fanon o György Lukács...
Per tant, a la direcció de l'OEC es comprenia la importància que per a un militant interessat pels problemes que sacsejaven el moviment obrer a l'estat i a nivell internacional tenia aquest contacte personal amb revolucionaris d'altres contrades (em referesc a alguns viatges que vaig fer a Itàlia i França a mitjans dels anys setanta i dels quals ja he parlat en altres capítols d'aquestes memòries de l'antifranquisme). Malgrat que aquest contacte fos estrictament personal -sense cap relació orgànica amb el partit-, en el fons era evident que aquest tipus d'aprenentatge revolucionari només podia servir per a reafermar les idees del company -o companya- interessat pels avenços de les idees de canvi social i revolució socialista.
Particularment, molt abans de la meva militància a les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants (militava a l'Escola Normal de Magisteri al costat d'Antoni Mir Fullana, Àngels Roig, Biel Matamalas, Josefina Valentí, Salvador Rigo, Margarida Seguí... i tants i tants de companys i companyes d'aquells temps!) i a l'OEC, ja m'havia interessat l'obra i l'acció revolucionària de Gramsci. Ni en Mateu Morro ni jo mateix mai no vàrem fer una lectura reformista del gran dirigent revolucionari italià. Els berlinguerians (el PCI d'Enrico Berlinguer; alguns seguidors en el carrillisme espanyol -PCE-) l'havien fet el capdavanter del possibilisme parlamentarista burgès, del legalisme "poltronil", i feien -encara ho fan!- passar aquest material ideològic de desguàs com una "superació" de la suposada estretor de mires de Lenin i Trotski.
Un espectacle vergonyós, aquesta utilització reaccionària del pensament d'Antonio Gramsci.
L'OEC -i abans els Cercles d'Obrers Comunistes, que era una de les organitzacions primigènies d'on procedia el nostre partit- havia fet part indestriable de la seva metodologia els conceptes gramscians de "Bloc Històric" (la necessària creació i consolidació d'un autèntic "Bloc de les classes populars" per a oposar-se al "Bloc de les classes dominants"). La "superació" de Lenin no la fèiem per la dreta (com feien els partits "comunistes" oficials). Ans al contrari: les aportacions metodològiques de Gramsci ens servien per a ampliar encara més els conceptes d'aliances leninistes fins arribar a constituir -si de veritat volíem un autèntic canvi revolucionari- un "Bloc Històric Anticapitalista" que pogués fer front a l'hegemonia política, cultural, ideològica i militar de la burgesia.
Amb en Mateu Morro discutírem a fons el llibre de Maria Antonietta Macciocchi Gramsci y la revolución de occidente (Siglo XXI de España Editores, 1976).
L'estudi del treball de Maria Antonietta Macciocchi era d'importància cabdal per als revolucionaris dels anys setanta. Qüestions com les relacions critiques de Gramsci amb l'estalinisme, l'anàlisi gramsciana de la Revolució d'Octubre, l'experiència dels Consells de Fàbrica, la relació Gramsci-Trostki, el paper del partit del proletariat o el naixement del feixisme eren, evidentment, matèria de discussió contínua entre determinats sectors de l'avantguarda esquerrana de les Illes (i de tot l'Estat!).
Però el que més ens interessava d'aquesta "recuperació per l'esquerra" del pensament revolucionari de Gramsci era l'estudi de les relacions nord-sud i, el més important -com ja hem comentat-: totes les anàlisis referents al paper i funció dels intel× lectuals en una societat de classes (qüestió que anava estretament unida al concepte d'hegemonia cultural i política i a la construcció -per part de les forces revolucionàries- d'un Bloc Històric de classes populars oposat al Bloc de classes dominant).
Aquest és només un mínim resum d'algunes qüestions que debatíem amb l'amic Mateu Morro i altres companys de l'OEC. El debat no era majoritari dins del partit (ni molt manco!). Com hem explicat en nombroses ocasions, un dels càncers que ens enredava molt (massa, potser) era l'estret economicisme de l'organització. Malgrat que l'OEC presumia de ser una de les formacions polítiques més formades de tota l'oposició al feixisme i al seu sistema, el capitalisme, el cert és que la simple lluita per una guarderia o un semàfor, per un petit augment de sou, esdevenia sovint el màxim de la lluita popular del moment, i sempre es tendia a oblidar la necessària importància del combat ideològic i cultural contra la burgesia i els seus representants intel× lectuals.
L'amic Mateu Morro -per la seva formació marxista- era un dels homes que no deixaven de banda aquestes qüestions i, per això mateix, entenia a fons el debat.
Un resum -dins de la línia política de l'OEC- del que era l'assumpció d'aquestes posicions gramscianes d'esquerra (i les trotsquistes de la revolució permanent), el trobam -molt esquematitzat- en el llibre de Carlos Trías Qué son las organizaciones marxista-leninistas publicat per la Gaya Ciencia l'any 1976 (vegeu pàgines 56-59). S'hi explicava (pàgina 57) [traducció del text feta per l'autor d'aquest article]: "La tàctica de la revolució socialista passa per:
'a) definir programes anticapitalistes i prosocialistes que organitzin la lluita reivindicativa i política de cada sector social explotat; b) potenciar en cada front formes organitzatives de caràcter anticapitalista fins a esdevenir òrgans dirigents de la lluita de masses [Consells Obrers, tot tipus d'assemblees. Cal recordar que en els darrers anys de la dictadura, més que consignes abstractes envers els pactes amb la burgesia o amb determinats sectors del feixisme, l'OEC demanava "Tot el poder a les assemblees", es a dir, al poderós moviment de Consells d'obrers, de pagesos, d'estudiants, de veïns en els barris, que s'estenien arreu amenaçant la reforma del règim franquista]; c) bastir un programa d'aliances entre la classe obrera i el poble treballador en el camí d'anar construint el Bloc Històric i Revolucionari que ha d'imposar el tipus de ruptura política adequada als interessos anticapitalistes i socialistes que tal tipus de Bloc representa; d) orientar la lluita per les llibertats de la classe i el poble treballador envers marcs organitzatius no sindicals [Consells Obrers, etc., unificant coordinadores de Consells Obrers i Populars -Vitòria l'any 1976 va ser l'exemple màxim de "doble poder" aconseguit pel poble enfront la dictadura feixista: l'experiència obrera i popular va haver de ser liquidada amb bales i costà molts morts al poble] ni envers el parlamentarisme burgès [l'OEC lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques basades en els Consells Obrers, és a dir, per a entendre'ns: el poder dels treballadors sorgit de la destrucció de l'estat capitalista i imperialista de la burgesia]... e) defensar el dret bàsic que tenen els treballadors a emprar tot tipus de lluita revolucionària de masses per a defensar-se de la violència institucionalitzada... La Vaga General Revolucionària és un dels mètodes irrenunciables per a conquerir el socialisme".
Evidentment érem molt lluny de les concessions que Santiago Carrillo (PCE) feia a la burgesia imperialista i als elements reformistes del feixisme.
Carlos Trías ho explica en el pròleg del llibre citat, quan diu: "La 'política de Pacte per la llibertat', diu una d'aquelles organitzacions [Organización Comunista de España 'Bandera Roja'], 'és la política de subordinació, en las millors condicions possibles, de la classe obrera i popular als objectius democràtics de la burgesia, sota l'hegemonia d'aquesta, en les aliances tàctiques en curs; la qual cosa és fàcil de veure en la seva [es refereix al PCE] indefinició enfront la monarquia, envers el caràcter del Govern Provisional i en les constants garanties per a la integració d'Espanya [es refereix a l'Estat espanyol] en el Bloc Imperialista'. El PC[E], segons els marxista-leninistes, instrumentalitza les accions de masses com a mitjà de pressió per a pactar, i li importa molt més l'espectacularitat d'una acció que no pas que aqueixa acció signifiqui un avenç real per a les masses. No l'amoïna tant consolidar les organitzacions de classe del proletariat com crear un vast moviment sociopolític i interclassista en el qual es dilueixin les organitzacions proletàries. Conseqüent amb aquesta política, el PC[E] s'obre indiscriminadament a sectors de la petita i mitjana burgesia, amb la qual cosa adquireix progressivament la fesomia d'un partit petitburgès.
'Per als grups marxista-leninistes, en canvi, les aliances de classe s'han de realitzar entorn de la classe obrera i no pas entorn de la burgesia".
Als militants de l'OEC (almanco a alguns) no ens venia gens de nou aquest aprofundiment del partit en el pensament d'Antonio Gramsci. Pel 1968 -per l'octubre havia començat el servei militar a Cartagena- llegíem (dins la línia de copsar tot l'autènticament revolucionari de Gramsci) la magnífica biografia de Giuseppe Fiori Vida de Antonio Gramsci editada per Ediciones Península (primera edició de març de 1968). Pel 1972 "A. Redondo Editor" en la col× lecció Beta havia publicat igualment el llibre de Jean-Marc Piotte El pensamiento político de Gramsci. I la "Biblioteca promoción del pueblo" (de Zero) editava el 1974 Leer a Gramsci de Dominique Grisoni i Robert Maggiori. Tots els quals eren llibres bàsics en la nostra formació política i cultural de finals dels seixanta i començaments dels setanta.
Per això, el fet de constatar que en el partit no hi havia problemes quant a unes curtes vacances amb els companys italians em va produir una immensa alegria. De maig a juliol de 1976 (que va ser quan, en cotxe, des de Barcelona, vàrem marxar a Itàlia) vaig estar preparant molt il× lusionat aquest viatge que em permetria un contacte directe tant amb la gent de Berlinguer, com amb els nostres companys d'idees i lluites de Lotta Continua i el Partit d'Unitat Proletària.
Hem de recordar que l'OEC, des del punt de vista internacional, mantenia contactes i participava a conferències i activitats de Lotta Continua i el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens hi integràrem perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. Aleshores, si anava a la reunió dels Joves Comunistes italians (Venècia, juliol de 1976) era cert -i així va ser- que em trobaria amb els companys dels grups afins.
També manteníem estretes relacions de col× laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR), entre molts d'altres grups revolucionaris d'arreu el món.
En el fons -i això cal deixar-ho ben aclarit- si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (quant als diaris) tan coneguda com, per exemple, el PTE, l'ORT, el mateix MC, era senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (PCE) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'acte com a "presentació pública dels 'comunistes'". En aquell acte en el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma i els pactes entre pretesa oposició i el franquisme reciclat, aquest grup anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme, l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta aparició pública semilegal (el partit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, PTE, ORT...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Tots els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim, els pactes entre els hereus reformats del "Movimiento" i l'esquerra que acceptava la monarquia, la unitat d'Espanya, el sistema capitalista d'explotació.
Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocrítica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus de l'estalinisme. La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització revolucionària antisistema ens repel× lia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en temps de la transició arriba a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que aquelles organitzacions, PCE i PSOE, volien un canvi en l'estructura de l'estat capitalista espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera molt radical i antisistema (lluita pel poder i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat obrera anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eynde en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".
Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem il× legals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci, marginació i criminalització constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que tots els diners de la banca, tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim en aquest moment per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. Però en aquells moments la maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.
Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que contradiuen els principis.
Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de les barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977.
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)