Bloc nacionalista cultural a Mallorca: Miquel López Crespí (II)
Diada de Mallorca 2003: Sebastià Serra (PSM), Maria Antònia Munar (UM), Antoni Mir (OCB) i Ferran Lupescu (poeta) recomanen Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) (II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectable llastimós i miserable
Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen "genis", qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l'aparició d'una novetat editorial catalana. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectable llastimós i miserable. Ha desaparegut la més mínima norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla. Tot plegat demostra, evidentment, la lluita de classes en el camp de la literatura de la qual dóna àmplia informació Ferran Lupescu en el pròleg de Literatura mallorquina i compromís polític.
Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d'alguns d'atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!
Per tant, es tractava d'aconseguir de rompre aquest blocatge de la reacció cultural. La possibilitat, apuntada per algú, de fer un ocasional "front nacionalista" (OCB, PSM, UM i l'independentisme) em seduí de seguida. Potser dins d'aquesta línia es pogués trobar la fórmula d'aquesta quadratura del cercle: informar, simplement informar d'una novetat editorial catalana.
La idea es va anar consolidant i, a poc a poc, com a participants i convidats s'hi afegiren altres forces polítiques i culturals (per exemple, va ser simptomàtica la presència de Cecili Buele, el combatiu militant d'Esquerra Republicana de Catalunya que, en la passada legislatura va ser conseller de cultura del Consell Insular de Mallorca i diputat del PSM-Entesa Nacionalista).
Igualment hi vaig poder veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i d'organitzacions culturals mallorquines
Les circumstàncies objectives de continuat silenciament em feren decidir-me. Vaig pensar que, com deien els amics, potser seria un bon mitjà de rompre el blocatge reaccionari que, dins la Diada de Mallorca, totes les forces abans esmentades fessin la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Cap dels convidats a participar en aquest acte cultural s'hi va negar. Tots, la presidenta Maria Antònia Munar, el president de l'OCB Antoni Mir, l'històric dirigent del PSM Sebastià Serra i el poeta Ferran Lupescu, s'avengueren a fer la presentació del llibre. Vés a saber, pensava, si aquesta vegada podríem vèncer, malgrat fos per un dia, el cercle de silenci i mentides que propaguen contínuament els mercenaris de la intoxicació i la desinformació!
La presentació va ser dia deu de setembre, a la sala de sessions del Consell de Mallorca. Jo mateix no m'esperava tanta gent, tants d'amics ni tants mitjans de comunicació com hi eren presents a les dotze del migdia, quan començà l'acte. "Vaja", vaig pensar, "aquesta vegada podrem informar el nostre poble de l'aparició d'un llibre en català!".
El món universitari era representat, a més de Sebastià Serra, per Antoni Marimon i Josep Antoni Grimalt. Igualment hi vaig poder veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i d'organitzacions culturals mallorquines, entre els quals hi havia Joan Antoni Salas, secretari d'organització del PSM i Dolça Mulet, consellera de cultura del Consell de Mallorca, al costat de membres d'ERC com el citat Cecili Buele i de la direcció de l'Obra Cultural Balear, com Maties Oliver. També hi hagué representació de les delegacions de l'OCB de pobles, membres de diverses organitzacions sindicals i professionals, personatges del món de la comunicació i l'art, entre els quals caldria destacar Joan Pericàs, periodista, excel× lent poeta i director de la revista Llegir, a més de diversos amics i amigues.
Fins aquí algunes dades de la presentació feta en el saló de sessions del Consell de Mallorca. Presentació que transcorria, com ja he dit, dins els canons de la més estricta normalitat.
Pel que fa al parlament de Maria Antònia Munar, he de reconèixer que tenia al respecte una certa prevenció. Què podia dir un polític de dreta, malgrat que amb els seus vots hagi donat suport i facilitat l'accés al poder a l'esquerra oficial durant quatre anys en el Govern de les Illes i, abans, en el Consell de Mallorca?
Com és ben sabut, l'esquerra oficial havia pogut governar gràcies a la benvolença de Maria Antònia Munar. Fins els posteriors pactes amb el PP, Munar representava, per a la majoria de teòrics del Pacte de Progrés, un element bàsic del conglomerat esquerrà-centrista (en paraules d'aquests mateixos teòrics) que havia de transformar la realitat de les nostres Illes.
L'esquerra nacionalista que governà amb Maria Antònia Munar, el PSOE, Izquierda Unida i el Verds que donaven suport a l'experiment i, posteriorment, mercès als vots d'UM, constituïren el primer govern progressista de les Illes, elogiaven el paper centrista d'UM en la conformació del Pacte de 1999. Tot eren flors i violes entre PSOE, PSM i UM. Munar i UM servieb, deien, per a bastir no se sap quina estranya via a la transformació de la nostra societat (hi queda constància escrita en una paperassa immensa!). Aliada estratègica del PSOE en la pinça contra el PSM, tothom callava davant les seves iniciatives polítiques. N'hi ha que afirmen, davant tan d'entreguisme, que fins i tot l'actual derrota electoral de l'esquerra oficial vendria donada per aquesta submissió quasi total a UM.
El PSOE, en boca de Francina Aremengol, oferia... el setanta-cnc per cent del programa "socialista" per a servar sous i cadiretes. Un espectacle dantesc de forassenyat oportunisme polític al qual, no en mancaria d'altra, s'afegiren els màxims dirigents d'Esquerra Unida, Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló
Posteriorment, quan dia vint-i-cinc de maig el Pacte perdré les eleccions, en un intent de reeditar la coalició amb Maria Antònia Munar, el PSOE, en boca de Francina Aremengol, oferia... el setanta-cnc per cent del programa "socialista" per a servar sous i cadiretes. Un espectacle dantesc de forassenyat oportunisme polític al qual, no en mancaria d'altra, s'afegiren els màxims dirigents d'Esquerra Unida, Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló. Munar se'n reia davant tant oportunisme per a servar les cadiretes. Finalment, com era d'esperar, pactà amb qui li va oferir més. L'oferta del PP superà aquesta vegada el que li havia donat el PSOE en la legislatura 1999-2003.
De cop i volta, quan Marià Antònia Munar començà la presentació del llibre, vaig recordar que justament era l'autor de l'obra a presentar, és a dir, qui signa aquest article, aquell que més l'havia criticada en tots aquests anys de poder compartit entre l'esquerra oficial i UM. Mentre l'esquerra oficial cobrava les seves substancioses nòmines marcant el pas que indicava Maria Antònia Munar, o viatjava de forma gratuïta arreu del món fruint de tota mena de privilegis, només un parell d'intel× lectuals crítics i independents ens atrevírem, jugant-nos materialment la pell, a criticar les mancances polítiques que constatàvem.
Mentre l'àmplia gamma d'intel× lectuals orgànics del poder, les desenes d'alts càrrecs que durant vuit anys han cobrat substanciosos sous i s'ha passejat arreu amb cotxe oficial, només l'autor del llibre (i algun valent company de viatge, com podia ser Llorenç Capellà per dir un nom) havia fet un seguiment acurat i fortament crític amb les diverses actuacions de Maria Antònia Munar. Els altres, els intel× lectuals orgànics del Pacte, els que podien cobrar per obra i gràcia de la bona voluntat de Maria Antònia Munar, trobaven (i ho deien per escrit i de viva veu) que la presidenta del Consell de Mallorca era la representant més assenyada del centrisme illenc. Ara, quan a conseqüència de la seva derrota electoral ja no cobren, fan un altre cantet. Oportunistes, camaleons graduats en totes les universitats del menfotisme, ara xerriquen que "tornaran a les essències esquerranes". A bones hores vénen amb aquests propòsits de modificar la seva actitud! Qui els creurà a partir d'aquests moments, quan la jugada s'ha vist tan clara?
Recordava tots aquells nombrosos treballs de crítica severa, sense concessions de cap tipus
Pensava en tot això quan ja estava assegut a la taula de la presidència del Consell de Mallorca, al costat de Sebastià Serra, Ferran Lupescu i Antoni Mir. I al cap de poc sentia la presidenta, en la seva intervenció dient, a poc a poc, remarcant amb intenció cada una de les paraules que pronunciava: "Miquel López Crespí és el periodista i escriptor que més m'ha criticat".
I, com si fos una pel× lícula o un d'aquells boirosos somnis que tens en la nit, em venien la cap les crítiques que, davant el que considerava -i consider encara!- errors d'UM i de la presidenta, li havia fet des del mitjans de comunicació, des de les pàgines d'opinió de El Mundo-El Día de Baleares. Recordava tots aquells nombrosos treballs de crítica severa, sense concessions de cap tipus.
Fer recompte de tot el que he escrit referent al control, pactat amb el PSOE i a vegades sense pactar!, que exercia UM damunt el Pacte de Progrés, les claudicacions d'aquells partits davant les sorprenents iniciatives polítiques de Maria Antònia Munar, ens ocuparia molt d'espai. En el moment de la presentació, que és del que parlam, recordava els titulats "Munar contra Benestar Social" (25-IX-91); "Reivindiquem la dignitat de l'esquerra" (17-IX-01); "Munar i els càrrecs polítics al Consell (I)" (9-IX-01); "Munar i els càrrecs polítics al Consell (i II) (10-IX-01); "Les mancances de la moratòria de Munar" (20-VII-01); "UM s'hauria de centrar" (15-X-01); "Fomentar el joc no és progressista" (21-X-01); "La hipoteca del president Francesc Antich" (3-X-01); "Munar no vol escoltar" (15-XI-01); "Operació Chenoa" (13-II-02) o "Estimar o no estimar Mallorca" (7-III-02). Aquest és un mínim resum del que he escrit situant, des d'una vessant progressista, les mancances i errors de la política munarista.
Si haguéssim de nomenar un article fort, d'aquests sense cap mena de concessions, podríem parlar, per exemple, d'aquell que analitzava de forma detallada (vaig estar tot un estiu estudiant els decrets de Maria Antònia Munar en el Butlletí Oficial!) els beneficis econòmics que portava a UM la gestió del Consell. L'article, llarg i dens i que vaig publicar en dues parts en El Mundo-El Día de Balears amb el títol "Munar i els càrrecs polítics del Consell", és una de les crítiques més punyents que mai s'han fet a un dirigent polític mallorquí. No en parlem d'aquell titulat "Operació Chenoa" o la denúncia dels fets protagonitzats pel conseller de Medi Ambient, el senyor Miquel Àngel Borràs, un personatge que es construí un xalet en uns terrenys declarats "Àrea Natural d'Especial Interès". Aquesta denúncia pública va ser publicada en El Mundo-El Día de Baleares el set de març de 2002.
Maria Antònia Munar, polític d'excel× lent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart, precisament amb aquestes paraules: "Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m'ha criticat". I, per acabar d'arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: "...i es defineix com a marxista".
"Bé", vaig pensar, "ara comença la descàrrega de l'artilleria pesant".
Per Miquel López Crespí, escriptor
Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectable llastimós i miserable
Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen "genis", qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l'aparició d'una novetat editorial catalana. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectable llastimós i miserable. Ha desaparegut la més mínima norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla. Tot plegat demostra, evidentment, la lluita de classes en el camp de la literatura de la qual dóna àmplia informació Ferran Lupescu en el pròleg de Literatura mallorquina i compromís polític.
Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d'alguns d'atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!
Per tant, es tractava d'aconseguir de rompre aquest blocatge de la reacció cultural. La possibilitat, apuntada per algú, de fer un ocasional "front nacionalista" (OCB, PSM, UM i l'independentisme) em seduí de seguida. Potser dins d'aquesta línia es pogués trobar la fórmula d'aquesta quadratura del cercle: informar, simplement informar d'una novetat editorial catalana.
La idea es va anar consolidant i, a poc a poc, com a participants i convidats s'hi afegiren altres forces polítiques i culturals (per exemple, va ser simptomàtica la presència de Cecili Buele, el combatiu militant d'Esquerra Republicana de Catalunya que, en la passada legislatura va ser conseller de cultura del Consell Insular de Mallorca i diputat del PSM-Entesa Nacionalista).
Igualment hi vaig poder veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i d'organitzacions culturals mallorquines
Les circumstàncies objectives de continuat silenciament em feren decidir-me. Vaig pensar que, com deien els amics, potser seria un bon mitjà de rompre el blocatge reaccionari que, dins la Diada de Mallorca, totes les forces abans esmentades fessin la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Cap dels convidats a participar en aquest acte cultural s'hi va negar. Tots, la presidenta Maria Antònia Munar, el president de l'OCB Antoni Mir, l'històric dirigent del PSM Sebastià Serra i el poeta Ferran Lupescu, s'avengueren a fer la presentació del llibre. Vés a saber, pensava, si aquesta vegada podríem vèncer, malgrat fos per un dia, el cercle de silenci i mentides que propaguen contínuament els mercenaris de la intoxicació i la desinformació!
La presentació va ser dia deu de setembre, a la sala de sessions del Consell de Mallorca. Jo mateix no m'esperava tanta gent, tants d'amics ni tants mitjans de comunicació com hi eren presents a les dotze del migdia, quan començà l'acte. "Vaja", vaig pensar, "aquesta vegada podrem informar el nostre poble de l'aparició d'un llibre en català!".
El món universitari era representat, a més de Sebastià Serra, per Antoni Marimon i Josep Antoni Grimalt. Igualment hi vaig poder veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i d'organitzacions culturals mallorquines, entre els quals hi havia Joan Antoni Salas, secretari d'organització del PSM i Dolça Mulet, consellera de cultura del Consell de Mallorca, al costat de membres d'ERC com el citat Cecili Buele i de la direcció de l'Obra Cultural Balear, com Maties Oliver. També hi hagué representació de les delegacions de l'OCB de pobles, membres de diverses organitzacions sindicals i professionals, personatges del món de la comunicació i l'art, entre els quals caldria destacar Joan Pericàs, periodista, excel× lent poeta i director de la revista Llegir, a més de diversos amics i amigues.
Fins aquí algunes dades de la presentació feta en el saló de sessions del Consell de Mallorca. Presentació que transcorria, com ja he dit, dins els canons de la més estricta normalitat.
Pel que fa al parlament de Maria Antònia Munar, he de reconèixer que tenia al respecte una certa prevenció. Què podia dir un polític de dreta, malgrat que amb els seus vots hagi donat suport i facilitat l'accés al poder a l'esquerra oficial durant quatre anys en el Govern de les Illes i, abans, en el Consell de Mallorca?
Com és ben sabut, l'esquerra oficial havia pogut governar gràcies a la benvolença de Maria Antònia Munar. Fins els posteriors pactes amb el PP, Munar representava, per a la majoria de teòrics del Pacte de Progrés, un element bàsic del conglomerat esquerrà-centrista (en paraules d'aquests mateixos teòrics) que havia de transformar la realitat de les nostres Illes.
L'esquerra nacionalista que governà amb Maria Antònia Munar, el PSOE, Izquierda Unida i el Verds que donaven suport a l'experiment i, posteriorment, mercès als vots d'UM, constituïren el primer govern progressista de les Illes, elogiaven el paper centrista d'UM en la conformació del Pacte de 1999. Tot eren flors i violes entre PSOE, PSM i UM. Munar i UM servieb, deien, per a bastir no se sap quina estranya via a la transformació de la nostra societat (hi queda constància escrita en una paperassa immensa!). Aliada estratègica del PSOE en la pinça contra el PSM, tothom callava davant les seves iniciatives polítiques. N'hi ha que afirmen, davant tan d'entreguisme, que fins i tot l'actual derrota electoral de l'esquerra oficial vendria donada per aquesta submissió quasi total a UM.
El PSOE, en boca de Francina Aremengol, oferia... el setanta-cnc per cent del programa "socialista" per a servar sous i cadiretes. Un espectacle dantesc de forassenyat oportunisme polític al qual, no en mancaria d'altra, s'afegiren els màxims dirigents d'Esquerra Unida, Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló
Posteriorment, quan dia vint-i-cinc de maig el Pacte perdré les eleccions, en un intent de reeditar la coalició amb Maria Antònia Munar, el PSOE, en boca de Francina Aremengol, oferia... el setanta-cnc per cent del programa "socialista" per a servar sous i cadiretes. Un espectacle dantesc de forassenyat oportunisme polític al qual, no en mancaria d'altra, s'afegiren els màxims dirigents d'Esquerra Unida, Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló. Munar se'n reia davant tant oportunisme per a servar les cadiretes. Finalment, com era d'esperar, pactà amb qui li va oferir més. L'oferta del PP superà aquesta vegada el que li havia donat el PSOE en la legislatura 1999-2003.
De cop i volta, quan Marià Antònia Munar començà la presentació del llibre, vaig recordar que justament era l'autor de l'obra a presentar, és a dir, qui signa aquest article, aquell que més l'havia criticada en tots aquests anys de poder compartit entre l'esquerra oficial i UM. Mentre l'esquerra oficial cobrava les seves substancioses nòmines marcant el pas que indicava Maria Antònia Munar, o viatjava de forma gratuïta arreu del món fruint de tota mena de privilegis, només un parell d'intel× lectuals crítics i independents ens atrevírem, jugant-nos materialment la pell, a criticar les mancances polítiques que constatàvem.
Mentre l'àmplia gamma d'intel× lectuals orgànics del poder, les desenes d'alts càrrecs que durant vuit anys han cobrat substanciosos sous i s'ha passejat arreu amb cotxe oficial, només l'autor del llibre (i algun valent company de viatge, com podia ser Llorenç Capellà per dir un nom) havia fet un seguiment acurat i fortament crític amb les diverses actuacions de Maria Antònia Munar. Els altres, els intel× lectuals orgànics del Pacte, els que podien cobrar per obra i gràcia de la bona voluntat de Maria Antònia Munar, trobaven (i ho deien per escrit i de viva veu) que la presidenta del Consell de Mallorca era la representant més assenyada del centrisme illenc. Ara, quan a conseqüència de la seva derrota electoral ja no cobren, fan un altre cantet. Oportunistes, camaleons graduats en totes les universitats del menfotisme, ara xerriquen que "tornaran a les essències esquerranes". A bones hores vénen amb aquests propòsits de modificar la seva actitud! Qui els creurà a partir d'aquests moments, quan la jugada s'ha vist tan clara?
Recordava tots aquells nombrosos treballs de crítica severa, sense concessions de cap tipus
Pensava en tot això quan ja estava assegut a la taula de la presidència del Consell de Mallorca, al costat de Sebastià Serra, Ferran Lupescu i Antoni Mir. I al cap de poc sentia la presidenta, en la seva intervenció dient, a poc a poc, remarcant amb intenció cada una de les paraules que pronunciava: "Miquel López Crespí és el periodista i escriptor que més m'ha criticat".
I, com si fos una pel× lícula o un d'aquells boirosos somnis que tens en la nit, em venien la cap les crítiques que, davant el que considerava -i consider encara!- errors d'UM i de la presidenta, li havia fet des del mitjans de comunicació, des de les pàgines d'opinió de El Mundo-El Día de Baleares. Recordava tots aquells nombrosos treballs de crítica severa, sense concessions de cap tipus.
Fer recompte de tot el que he escrit referent al control, pactat amb el PSOE i a vegades sense pactar!, que exercia UM damunt el Pacte de Progrés, les claudicacions d'aquells partits davant les sorprenents iniciatives polítiques de Maria Antònia Munar, ens ocuparia molt d'espai. En el moment de la presentació, que és del que parlam, recordava els titulats "Munar contra Benestar Social" (25-IX-91); "Reivindiquem la dignitat de l'esquerra" (17-IX-01); "Munar i els càrrecs polítics al Consell (I)" (9-IX-01); "Munar i els càrrecs polítics al Consell (i II) (10-IX-01); "Les mancances de la moratòria de Munar" (20-VII-01); "UM s'hauria de centrar" (15-X-01); "Fomentar el joc no és progressista" (21-X-01); "La hipoteca del president Francesc Antich" (3-X-01); "Munar no vol escoltar" (15-XI-01); "Operació Chenoa" (13-II-02) o "Estimar o no estimar Mallorca" (7-III-02). Aquest és un mínim resum del que he escrit situant, des d'una vessant progressista, les mancances i errors de la política munarista.
Si haguéssim de nomenar un article fort, d'aquests sense cap mena de concessions, podríem parlar, per exemple, d'aquell que analitzava de forma detallada (vaig estar tot un estiu estudiant els decrets de Maria Antònia Munar en el Butlletí Oficial!) els beneficis econòmics que portava a UM la gestió del Consell. L'article, llarg i dens i que vaig publicar en dues parts en El Mundo-El Día de Balears amb el títol "Munar i els càrrecs polítics del Consell", és una de les crítiques més punyents que mai s'han fet a un dirigent polític mallorquí. No en parlem d'aquell titulat "Operació Chenoa" o la denúncia dels fets protagonitzats pel conseller de Medi Ambient, el senyor Miquel Àngel Borràs, un personatge que es construí un xalet en uns terrenys declarats "Àrea Natural d'Especial Interès". Aquesta denúncia pública va ser publicada en El Mundo-El Día de Baleares el set de març de 2002.
Maria Antònia Munar, polític d'excel× lent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart, precisament amb aquestes paraules: "Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m'ha criticat". I, per acabar d'arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: "...i es defineix com a marxista".
"Bé", vaig pensar, "ara comença la descàrrega de l'artilleria pesant".
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 12:12 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home