La novel·la històrica a Mallorca: López Crespí
Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor), una novel·la històrica de Miquel López Crespí
Per Antoni Oliver Ensenyat, escriptor i regidor de Cultura de l'Ajuntament de Pollença
És per a mi, avui, un honor poder presentar la novel·la Defalliment de Miquel López Crespí, per dos motius principals. En primer lloc, per mor de la figura que representa aquest singular i prolífic escriptor de la nostra llengua, per a mi, un mestre a tenir en compte en aquest art de l'escriptura i a qui molt devem dins la nostra cultura des de les acaballes de la dictadura. I, en segon lloc, aquesta presentació és, més que un honor, un goig en veure colpida una aventura literària que va començar a Pollença fa quasi dos anys. Em refereixo, evidentment, als Premis Pollença de Novel·la, que varen néixer amb una aspiració forta de convertir-se en un referent literari dins les nostres illes. El resultat és aquí, i gran part d'aquest èxit és aquesta obra Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, que publica El Gall Editor tot seguint el consell del jurat format per Neus Canyelles, Catalina Cortès, Damià Pons, Alexandre Ballester i jo mateix.
Abans d'entrar en detall en l'obra, m'agradaria llegir un petit fragment de l'article que vaig fer per a la revista Llegir en motiu del lliurament del 1er Premi Pollença de novel·la, on explicava com i per què va néixer aquest premi. En aquest article vaig dedicar unes línies a l'obra Defalliment i crec que és molt adequat per encetar aquesta presentació perquè ens pot donar una idea general del que representa l'obra:
"Miquel López Crespí ens ha mostrat un Costa i Llobera a les acaballes de la seva vida, un home (més que un escriptor o un capellà) que reflexiona sobre el seu passat, la seva infantesa. Un humà que enyora la seva família, que es demana si tanta feina ha servit per res. Hi ha capítols que aporten molta informació fresca sobre la vida d'en Costa. Voldria remarcar, en aquest aspecte, el capítol que parla de la seva estada a Roma.
'L'estil de López Crespí en aquest tipus de novel·la es caracteritza per la seva profunditat, per les reflexions que fa el personatge en veu alta i que devora el lector sense que aquest s'adoni. Si un ha llegit una de les seves darreres publicacions, em refereixo a les memòries de George Sand, i n'ha gaudit el contingut i l'estil, el convido a llegir Defalliment, l'obra que ha quedat finalista al primer concurs Pollença de Novel·la".
Parlar de Miquel López Crespí podria convertir-se en un monòleg que duràs hores i això, tot obviant la part personal i humana de l'autor, de la qual, sens dubte, he pogut copsar que és formada de tenacitat, constància i desig pel que està ben fet. I ho he pogut copsar per les nombroses xerrades telefòniques que han precedit aquesta culminació que és veure l'obra editada.
D'aquest creador literari, abans d'entrar en detall dins l'obra que presentam avui, només vull recordar que ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris. És novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. També és col·laborador de cultura dels diaris de les Illes. Podem destacar entre les seves obres Necrològiques, Notícies d'enlloc, Estiu de foc, Crònica de la pesta, L'Amagatall, La ciutat del Sol, Històries del desencís com a narrativa; El cicle dels insectes, Punt final, Record de Praga, Revolta com a poesia; Acte únic, El cadàver, en teatre; i en assaig, podria anomenar Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i seguiria una llarga llista d'obres de plena qualitat que confirmarien l'adjectiu emprat línies amunt quan em referia a ell com un autor prolífic.
Però avui hem de parlar de Defalliment, la novel·la finalista del primer Premi Pollença de Novel·la l'edició de la qual recomanà el jurat per la qualitat literària, per la documentació seriosa de l'autor en atrevir-se a bastir una obra d'aquestes característiques.
He dit "atrevir" i ho repetesc, perquè el primer que vull dir de l'obra és que són les memòries de Miquel Costa i Llobera novel·lades, és a dir, l'autor ha escrit en primera persona els records d'un Costa i Llobera que ja es troba vell i no vol escriure, des del seu càrrec de Canonge de la Seu. Jo, personalment, trob que fer ficció literària, perquè hem de recordar que una novel·la és ficció, a partir d'un personatge tan estudiat com el famós poeta Costa pot ésser molt perillós perquè podem caure en molts d'errors d'interpretació si les dades són incorrectes, sobretot quan parlam de sentiments i opinions del poeta, que, evidentment, sempre són en major o menor escala subjectius. D'altra banda, el novel·lista ha de crear el seu propi estil perquè ell mateix és escriptor i, per tant, està creant. Amb tot això, vull dir que la tècnica narrativa ha de mostrar dues vessants que han d'estar lligades, però que, a primera vista, semblen ben oposades. Crear un estil propi sense deixar de banda l'estil del personatge de la novel·la és la tasca més destacable de Miquel López Crespí.
Durant tota la novel·la López Crespí assoleix la creació d'un llenguatge ple de simbolisme, de sentiment i molt ràpid. La manera en què el seu personatge ens conta el seu Defalliment no es fa gens feixuc, més aviat al contrari, ens engoleix des del principi dins un món romàntic de dicotomies, de controvèrsies existencials i de sentiments oposats i contradictoris que prenen força capítol rere capítol.
Parlant de capítols, voldria destacar també que l'estructura de la novel·la és un dels aspectes més ben aconseguits per López Crespí.
Per una banda, aquests capítols marquen els episodis que més afectaren en Costa a la formació de la seva persona en tots els aspectes. La seva infantesa a Pollença, Ternelles i Formentor, la seva joventut a Barcelona i Madrid, la seva tornada i el gir cabdal a la seva vida que el dugué a Roma per convertir-se en eclesiàstic. El viatge a Palestina, la importància de la reconstrucció de Montision i la seva darrera etapa a la Seu formen l'estructura bàsica de l'obra, però l'important és que en quasi tots els capítols, en Costa ens recorda el seu defalliment amb records, dins els records de cada capítol. És a dir, que l'autor no fa un relat lineal de les memòries de Costa, sinó que, a cada moment, tornam al quid de la qüestió, al primer motiu pel qual en Costa ens conta els fets més significatius de la seva vida, i aquest no és altre que: ha valgut la pena tanta feina? He fet el que havia de fer? I si ho he fet, ho he fet bé?
Ja al primer capítol, Costa diu "...hom s'adona de la futilitat de les coses" mentre mira les sepultures al sòl de la Seu, amb noms irreconeixibles de persones que volien que els seus fets fossin eterns.
López Crespí fa present aquest sentiment durant tota la novel·la, però no n'abusa, perquè en altres moments en Costa ens parla eufòric, jove i amb força. Aquí és on l'autor de sa Pobla aconsegueix expressar millor la dualitat anímica que sempre tingué en Costa i que és fàcil de veure si un llegeix la seva obra i de la qual vull recordar dos títols ben significatius. El Pi de Formentor, com a obra eufòrica, positiva. Una obra que és un crit a la joia, a la creació i a la vida. I Defalliment, com a obra d'esperit trist, de dubtes i de manca d'entusiasme.
Els primers efectes que trobarem d'aquest fet són molts immediats. En el primer capítol, Costa ens situa a la Seu. Es t roba vell, utilitza grups semàntics com "la vida passada, senectut, vellesa" constantment. Pensa que cap jove el deu conèixer quan passeja per ciutat, parla d'ombres, de soledat, de mort, contínuament. Diu "ja no somnio versos, visc de records...". El capítol acaba i el lector ha estat presa d'aquest sentiment de tristor i defalliment. Però tot canvia al segon capítol. En Costa recorda els seus jocs d'infantesa i veiem amb claredat la lluminositat i la calidesa de Can Costa, sentim l'amor de la seva mare i participam dels seus jocs de nins com si jugàssim plegats. La cara del lector també canvia i la tristor desapareix per després tornar altre cop.
Aquí és on hem de donar l'enhorabona més gran a López Crespí, perquè ens converteix en un petit Costa. Ens fa viatjar dins les seves dèries i ens fa respirar al mateix ritme que ho fa el seu personatge.
Per acabar, no m'agradaria deixar de banda que l'obra està totalment documentada i que l'autor hi ha hagut de treballar de valent. Hores, dies i mesos. Jo, abans de que comencés l'any Costa, no era cap gran coneixedor de l'autor i vaig llegir l'obra com un lector d'una novel·la qualsevol. Amb això vull dir que jo no podia jutjar si el contingut històric i els fets reals que hi surten eren correctes o si eren erronis. Suposava que eren correctes per la qualitat de l'obra i perquè sé que cap autor s'atreviria a fer errades amb un personatge tan popular i estudiat alhora, però vaig tenir la sort de poder compartir l'obra amb estudiosos d'en Costa i que estigueren d'acord amb el seu contingut, sempre tenint en compte que és una novel·la.
Amb això vull dir que aquesta novel·la arribarà a tot el públic, tant a amants de Costa com a aquells que no el coneixen. És una sort poder-la presentar avui, dia 10 de març, perquè avui fa precisament cent cinquanta-un anys que va néixer el poeta.
Només em manca donar les gràcies El Gall Editor per confiar en el consell del jurat, a tots vostès per haver assistit a aquest acte i tornar donar la meva enhorabona a Miquel López Crespí per la seva obra i les gràcies per haver confiat en mi per presentar-la.
Ciutat, 10 de març 2005
Per Antoni Oliver Ensenyat, escriptor i regidor de Cultura de l'Ajuntament de Pollença
És per a mi, avui, un honor poder presentar la novel·la Defalliment de Miquel López Crespí, per dos motius principals. En primer lloc, per mor de la figura que representa aquest singular i prolífic escriptor de la nostra llengua, per a mi, un mestre a tenir en compte en aquest art de l'escriptura i a qui molt devem dins la nostra cultura des de les acaballes de la dictadura. I, en segon lloc, aquesta presentació és, més que un honor, un goig en veure colpida una aventura literària que va començar a Pollença fa quasi dos anys. Em refereixo, evidentment, als Premis Pollença de Novel·la, que varen néixer amb una aspiració forta de convertir-se en un referent literari dins les nostres illes. El resultat és aquí, i gran part d'aquest èxit és aquesta obra Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, que publica El Gall Editor tot seguint el consell del jurat format per Neus Canyelles, Catalina Cortès, Damià Pons, Alexandre Ballester i jo mateix.
Abans d'entrar en detall en l'obra, m'agradaria llegir un petit fragment de l'article que vaig fer per a la revista Llegir en motiu del lliurament del 1er Premi Pollença de novel·la, on explicava com i per què va néixer aquest premi. En aquest article vaig dedicar unes línies a l'obra Defalliment i crec que és molt adequat per encetar aquesta presentació perquè ens pot donar una idea general del que representa l'obra:
"Miquel López Crespí ens ha mostrat un Costa i Llobera a les acaballes de la seva vida, un home (més que un escriptor o un capellà) que reflexiona sobre el seu passat, la seva infantesa. Un humà que enyora la seva família, que es demana si tanta feina ha servit per res. Hi ha capítols que aporten molta informació fresca sobre la vida d'en Costa. Voldria remarcar, en aquest aspecte, el capítol que parla de la seva estada a Roma.
'L'estil de López Crespí en aquest tipus de novel·la es caracteritza per la seva profunditat, per les reflexions que fa el personatge en veu alta i que devora el lector sense que aquest s'adoni. Si un ha llegit una de les seves darreres publicacions, em refereixo a les memòries de George Sand, i n'ha gaudit el contingut i l'estil, el convido a llegir Defalliment, l'obra que ha quedat finalista al primer concurs Pollença de Novel·la".
Parlar de Miquel López Crespí podria convertir-se en un monòleg que duràs hores i això, tot obviant la part personal i humana de l'autor, de la qual, sens dubte, he pogut copsar que és formada de tenacitat, constància i desig pel que està ben fet. I ho he pogut copsar per les nombroses xerrades telefòniques que han precedit aquesta culminació que és veure l'obra editada.
D'aquest creador literari, abans d'entrar en detall dins l'obra que presentam avui, només vull recordar que ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris. És novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. També és col·laborador de cultura dels diaris de les Illes. Podem destacar entre les seves obres Necrològiques, Notícies d'enlloc, Estiu de foc, Crònica de la pesta, L'Amagatall, La ciutat del Sol, Històries del desencís com a narrativa; El cicle dels insectes, Punt final, Record de Praga, Revolta com a poesia; Acte únic, El cadàver, en teatre; i en assaig, podria anomenar Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i seguiria una llarga llista d'obres de plena qualitat que confirmarien l'adjectiu emprat línies amunt quan em referia a ell com un autor prolífic.
Però avui hem de parlar de Defalliment, la novel·la finalista del primer Premi Pollença de Novel·la l'edició de la qual recomanà el jurat per la qualitat literària, per la documentació seriosa de l'autor en atrevir-se a bastir una obra d'aquestes característiques.
He dit "atrevir" i ho repetesc, perquè el primer que vull dir de l'obra és que són les memòries de Miquel Costa i Llobera novel·lades, és a dir, l'autor ha escrit en primera persona els records d'un Costa i Llobera que ja es troba vell i no vol escriure, des del seu càrrec de Canonge de la Seu. Jo, personalment, trob que fer ficció literària, perquè hem de recordar que una novel·la és ficció, a partir d'un personatge tan estudiat com el famós poeta Costa pot ésser molt perillós perquè podem caure en molts d'errors d'interpretació si les dades són incorrectes, sobretot quan parlam de sentiments i opinions del poeta, que, evidentment, sempre són en major o menor escala subjectius. D'altra banda, el novel·lista ha de crear el seu propi estil perquè ell mateix és escriptor i, per tant, està creant. Amb tot això, vull dir que la tècnica narrativa ha de mostrar dues vessants que han d'estar lligades, però que, a primera vista, semblen ben oposades. Crear un estil propi sense deixar de banda l'estil del personatge de la novel·la és la tasca més destacable de Miquel López Crespí.
Durant tota la novel·la López Crespí assoleix la creació d'un llenguatge ple de simbolisme, de sentiment i molt ràpid. La manera en què el seu personatge ens conta el seu Defalliment no es fa gens feixuc, més aviat al contrari, ens engoleix des del principi dins un món romàntic de dicotomies, de controvèrsies existencials i de sentiments oposats i contradictoris que prenen força capítol rere capítol.
Parlant de capítols, voldria destacar també que l'estructura de la novel·la és un dels aspectes més ben aconseguits per López Crespí.
Per una banda, aquests capítols marquen els episodis que més afectaren en Costa a la formació de la seva persona en tots els aspectes. La seva infantesa a Pollença, Ternelles i Formentor, la seva joventut a Barcelona i Madrid, la seva tornada i el gir cabdal a la seva vida que el dugué a Roma per convertir-se en eclesiàstic. El viatge a Palestina, la importància de la reconstrucció de Montision i la seva darrera etapa a la Seu formen l'estructura bàsica de l'obra, però l'important és que en quasi tots els capítols, en Costa ens recorda el seu defalliment amb records, dins els records de cada capítol. És a dir, que l'autor no fa un relat lineal de les memòries de Costa, sinó que, a cada moment, tornam al quid de la qüestió, al primer motiu pel qual en Costa ens conta els fets més significatius de la seva vida, i aquest no és altre que: ha valgut la pena tanta feina? He fet el que havia de fer? I si ho he fet, ho he fet bé?
Ja al primer capítol, Costa diu "...hom s'adona de la futilitat de les coses" mentre mira les sepultures al sòl de la Seu, amb noms irreconeixibles de persones que volien que els seus fets fossin eterns.
López Crespí fa present aquest sentiment durant tota la novel·la, però no n'abusa, perquè en altres moments en Costa ens parla eufòric, jove i amb força. Aquí és on l'autor de sa Pobla aconsegueix expressar millor la dualitat anímica que sempre tingué en Costa i que és fàcil de veure si un llegeix la seva obra i de la qual vull recordar dos títols ben significatius. El Pi de Formentor, com a obra eufòrica, positiva. Una obra que és un crit a la joia, a la creació i a la vida. I Defalliment, com a obra d'esperit trist, de dubtes i de manca d'entusiasme.
Els primers efectes que trobarem d'aquest fet són molts immediats. En el primer capítol, Costa ens situa a la Seu. Es t roba vell, utilitza grups semàntics com "la vida passada, senectut, vellesa" constantment. Pensa que cap jove el deu conèixer quan passeja per ciutat, parla d'ombres, de soledat, de mort, contínuament. Diu "ja no somnio versos, visc de records...". El capítol acaba i el lector ha estat presa d'aquest sentiment de tristor i defalliment. Però tot canvia al segon capítol. En Costa recorda els seus jocs d'infantesa i veiem amb claredat la lluminositat i la calidesa de Can Costa, sentim l'amor de la seva mare i participam dels seus jocs de nins com si jugàssim plegats. La cara del lector també canvia i la tristor desapareix per després tornar altre cop.
Aquí és on hem de donar l'enhorabona més gran a López Crespí, perquè ens converteix en un petit Costa. Ens fa viatjar dins les seves dèries i ens fa respirar al mateix ritme que ho fa el seu personatge.
Per acabar, no m'agradaria deixar de banda que l'obra està totalment documentada i que l'autor hi ha hagut de treballar de valent. Hores, dies i mesos. Jo, abans de que comencés l'any Costa, no era cap gran coneixedor de l'autor i vaig llegir l'obra com un lector d'una novel·la qualsevol. Amb això vull dir que jo no podia jutjar si el contingut històric i els fets reals que hi surten eren correctes o si eren erronis. Suposava que eren correctes per la qualitat de l'obra i perquè sé que cap autor s'atreviria a fer errades amb un personatge tan popular i estudiat alhora, però vaig tenir la sort de poder compartir l'obra amb estudiosos d'en Costa i que estigueren d'acord amb el seu contingut, sempre tenint en compte que és una novel·la.
Amb això vull dir que aquesta novel·la arribarà a tot el públic, tant a amants de Costa com a aquells que no el coneixen. És una sort poder-la presentar avui, dia 10 de març, perquè avui fa precisament cent cinquanta-un anys que va néixer el poeta.
Només em manca donar les gràcies El Gall Editor per confiar en el consell del jurat, a tots vostès per haver assistit a aquest acte i tornar donar la meva enhorabona a Miquel López Crespí per la seva obra i les gràcies per haver confiat en mi per presentar-la.
Ciutat, 10 de març 2005
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 9:59 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home