Miquel López Crespí: escriptors mallorquins (i IV)

Miquel López Crespí: un escriptor de combat (i IV)

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

En el llibre Poetry in the Balearic Islands at the end of the millennium, una nova selecció poètica d'autors de les Illes a cura de Pere Rosselló Bover, les traduccions a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí i dels altres autors inclosos en el llibre va anar a càrrec d'Estelle Henry-Bossonney. Destaquem igualment les traduccions al romanès que de diversos poemaris de Miquel López Crespí han estat fetes per la professora Lavinia Dumitrascu, destacada especialista romanesa en literatura catalana i espanyola. Lavinia Dumitrascu ha traduït al romanès una selecció dels poemaris El cicle dels insectes (Editorial Moll), Punt final (Editorial Moll), Planisferi de mars i distàncies (Columna), etc.
Amb les traduccions a l'espanyol de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol ("Veu de poeta"); amb les traduccions al romanès de Lavinia Dumitrascu, al francès de Jean Marie Barberà, a l'anglès de Julie Anne Wark Bathgate i Estelle Henry-Bossonney i al suec per part l'Albert Herranz, la poesia de Miquel López Crespí comença a ser coneguda i apreciada més enllà dels Països Catalans
-Quin balanç fas del món cultural en el que has viscut i vius? Llums i ombres.
De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus reque fan referència a la teva obra.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.
Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita pel socialisme, la república i la independència dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".
I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.
En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".
Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.
Al contrari de l'actitud honesta de Pere Rosselló, sabem que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.
Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.
Com va escriure el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Palma de Mallorca. 2003): "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel× lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intel× lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a 'política de mormalització lingüística' la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la 'batalla de València' i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar".
De la problemàtica de l'escriptor català, dels entrebancs que els nostres intel·lectuals tenen per aconseguir donar a conèixer la seva obra entre el possible públic lector dels Països Catalans, cada vegada més dividits, cada vegada més esquarterats per obra i gràcia no solament de l'"estat de les autonomies" sinó, també, i això és el pitjor, per part d'aquesta mena de comissariat reaccionari que malda per desertitzar la nostra cultura, en vaig parlar en els capítols "Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans" i "En defensa dels escriptors catalans", pàgines 153-159 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Cal dir, emperò, que tot el llibre vol ser una reivindicació del nom i l'obra d'alguns dels escriptors mallorquins oblidats o marginats pel neoparanoucentisme dominant. Els capítols dedicats a Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Miquel Ferrà Martorell, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Josep M. Llompart o Joana Serra de Gayeta així ho demostren.
La supressió de les veus d'alguns dels escriptors més destacats de les Illes, País Valencià i el Principat, entre els quals podíem anomenar Miquel Ferrà Martorell, Pere Capellà, Guillem Frontera, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Olga Xirinacs, Damià Huguet, Antoni Vidal Ferrando, Josep Maria benet i Jornet, Antoni Mus, Joan Mas, Jaume Pomar, Antoni Serra, Llorenç Moià, Guillem Colom, Josep Melià o, també, qui signa aquestes retxes, va fer escriure un indignat article de protesta a Llorenç Capellà que va sortir publicat en el Diari de Balears el 16 de juliol de 1998. L'escriptor Joan Guasp també feia sentir la seva veu de protesta contra els silencis i marginacions que comentam en un article publicat en el diari Última Hora el 26 d'agost de 1998. També protestava Olga Xirinacs per la marginació a què era sotmesa en algunes enciclopèdies de la literatura catalana i ho feia saber a tots els socis de l'AELC en carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999. L'autor i investigador solleric, Miquel Ferrà Martorell s'afegia a l'estol d'intel·lectuals que denunciaven tantes martingales i marginacions en un article publicat en el Diari de Balears el 6 d'abril de 1999.
La consciència dels fets que s'esdevenien, la brutalitat del control del comissariat neoparanoucentista era denunciada públicament. Però normalment, llevat aquestes excepcions, l'escriptor té por d'expressar la seva protesta. La solitària feina de l'escriptor, els anys d'aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l'escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l'ombra dels despatxos d'institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l'obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert. .
Com explicava el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003): "Cal remarcar com aquesta mena d'oficialisme actual comparteix tots els defectes del noucentisme històric sense cap de les seves virtuts. Perquè, en contrast amb el noucentisme literari, el noucentisme institucional sapigué bastir la infraestructura social d'una cultura autòctona moderna, amb contingut auténticament nacional, relativament interclassista, i amb tot d'aspectes progressius. I això, fins a l'extrem que, quan la societat catalana passà comptes amb el noucentisme (1925-1939), les classes populars tingueren prou base per a tendir a fer-se amb les regnes de la nostra cultura en camí de consumar un llarg procés cap a la plenitud en tot l'àmbit nacional. En canvi, el posttransfilonoucentisme d'avui, com a repetició d'una òpera tràgica en clau de patètica mascarada, no ha bastit sinó el buit als peus de tots al llarg d'aquests vint-i-cinc anys de deixació regional".
Sovint el cànon que pretén establir el comissariat neoparanoucentistas és això mateix: una patètica mascarada que basteix el buit. Una patètica mascarada a la qual és difícil enfrontar-se. L'escriptor aïllat dins del seu despatx, normalment sense poder institucional, acadèmic, polític o econòmic al darrere, no pot fer front a les camarilles i grups de pressió que han dominat el nostre panorama cultural aquests darrers vint-i-cinc anys de "normalització" borbònica, l'estat de les autonomies bastit damunt les cendres dels grans moviments socials i nacionalistes de la transició.
Publicat en la revista l'Estel (1-IX-05)