Els escriptors catalans i la novel·la històrica: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Els escriptors catalans i la novel·la històrica: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

　

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ I LA NOVEL·LA HISTÒRICA A MALLORCA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

　

　

　

En Miquel López Crespí ha fet molta de feina per recuperar la nostra història a través de la literatura. La tasca que ha duit a terme com escriptor i periodista és enorme. La seva aportació constitueix una obra extensa, que abasta la prosa, la poesia i el teatre, i que toca d’una manera o de l’altra multitud de temes i moments del nostre passat i el nostre present. Ara, amb aquesta nova novel·la, torna tractar el tema de la guerra civil i la repressió que la va seguir, per reconstruir amb detall un moment de gran importància en la història del poble de Mallorca, una fita que ha condicionat generacions senceres de ciutadans, i que en certa manera ens segueix condicionant i és encara, més per desgràcia que per sort, una part del nostre present.

Han passat molts d’anys de llavors ençà. Aviat farà vuitanta anys d’aquell terrible estiu de 1936, inclement i indecent no per la calor que sol fer el mes de juliol sinó per la inhumanitat que anava a lloure per camins i carreres. Quants de patiments, quants d’assassinats, quantes persones que varen veure la seva vida capgirada i totes les esperances trencades! Quina tremenda passa enrera a tots els nivells de la cultura, de la societat, de la política i de la vida!

El cop va ser brutal i va deixar ferides pregones, però els anys, un darrera l’altre, van passant. En desaparèixer les persones que visqueren els fets desapareixen també els testimonis i, amb ells, la memòria viva de tot el que es va esdevenir. Per un altre cantó, la memòria del passat fa nosa i no és gaire fomentada des dels grans mitjans culturals, d’informació i de creació d’opinió. Per això, tasques com les de na Margalida Capellà, que amb el seu llibre "Dones republicanes" és la inspiradora directa de "Caterina Tarongí", són d’un valor excepcional.

La feina dels creadors també és important i, de fet, són molts els llibres escrits a Mallorca que tracten la Guerra Civil. Però pocs ho fan amb la profunditat i l’exigència de rigor amb què ho fa Caterina Tarongí, elegint a consciència els protagonistes entre la gent que tan sovint és oblidada per la història oficial. Miquel López Crespí se centra en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones, repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Sobre aquests tres eixos aixeca l’arquitectura de la novel·la.

Tant la investigació com la creació literària són espais imprescindibles de reconstrucció de la memòria històrica i són necessaris -en contra del que hi ha gent que diu- per poder mirar lluny i anar cap endavant. La Guerra Civil segueix sent una qüestió actual. Vulguem o no vulguem. És actual en tant que memòria històrica viva, recuperada per escriptors i investigadors com en Miquel López Crespí i na Margalida Capellà i és actual també en tant que és l’expressió d’una realitat de domini polític i social, de caràcter estructural, que, si més no d’una manera parcial, segueix operativa.

Fa uns anys pareixia que aquest era un tema tancat i es tenia la impressió que de cada cop tot allò de la Guerra Civil i la repressió se’ns feia més lluny. La transició deien que havia estat modèlica i, en teoria, basada en la reconciliació. En aparença s’havia passat pàgina. Tot això ha canviat d’ençà que la crisi econòmica ha posat en evidència la fragilitat de tantes coses que semblaven sòlides. Ara veim que ens pensàvem haver superat la història en positiu i que en realitat el que s’havia fet era amagar-la. Pareixia tot superat, quan de cop i volta se’ns fan evidents comportaments que reprodueixen els coneguts esquemes de la intolerància i la negació de la democràcia. La monarquia, l’estat centralista, el sistema financer, l’església, l’exèrcit... se’ns mostren en actituds que pareixien superades. Maneres de pensar i d’actuar que recorden la crispació obsedida dels enemics de la democràcia i la justícia tan ben reflectits a la novel·la d’en Miquel López Crespí Caterina Tarongí publicada per Lleonard Muntaner Editor.

Els protagonistes de Caterina Tarongí estableixen un diàleg interior amb ells mateixos i, a la vegada, amb un món opressiu que els vol esclafar i que mai no els deixarà ser lliures. Amb una depurada tècnica narrativa l’autor aconsegueix recuperar la petita història d’unes persones dignes en un món que de cop esdevé més indigne i, mot a mot, ens va refent una part de la nostra memòria històrica. El discurs narratiu dóna, amb encert, protagonisme a les oblidades, als fugitius, als empresonats i als assassinats, en una novel·la oberta, que potser qualque dia, si a en Miquel li lleu, s’acabarà d’escriure.

Miquel López Crespí fa que siguin els ulls de Caterina Tarongí els que copsin l’episodi que es descabdella a partir de juliol de 1936 i ens el mostrin des de la visió incrèdula d’una persona que mai hagués pogut imaginar que existís en el món tanta malvolença ni que es congriàs tanta enveja dins els cors de les persones, però que alhora té tota la lucidesa de qui té els peus ben fiters a la terra que estima.

La història es repeteix amb un cert moviment cíclic. La terrible repressió de les persones d’esquerra, la tortura i assassinat de mallorquins condemnats per judaïtzants, expressen un pensament intolerant que nega el dret a qualsevol diferència i uns grups dominants disposats a fer tot el que sigui per mantenir els seus privilegis. Aquesta actitud, tan viva a hores d’ara en els grans mitjans de comunicació de la dreta espanyola, és la que nega el dret a decidir i que, ben al contrari, es replanteja recentralitzar l’estat autonòmic a la seva mesura. Estam davant unes elits molt geloses del seu predomini, que no tenen en absolut una cultura de la diversitat i que són refractàries a tota casta de pactes i concessions als "altres": be siguin els sindicats, l’esquerra o les nacions diferents de l’espanyola o castellana.

I d’això va aquest llibre que lliga els fets del segle XVII amb els del segle XX, amb habilitat i intel·ligència, teixint un discurs de llibertat i dignitat front a unes circumstàncies brutals. Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un "heretge", un pervertit que "no és com els altres" i que mereix ser aniquilat.

Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai.