Friday, September 14, 2012

Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida



Els altres enemics de la memòria històrica - La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (II)



 

Per Miquel López Crespí, escriptor



 

 

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotsquisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

Sortosament moltíssima gent de les Illes sortí en defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, en defensa del dret a opinar, de la llibertat d’expressió, en definitiva. Algunes d’aquestes cartes i articles publicades en diaris i revistes de les Illes són aquestes que el lector pot llegir a continuació.



Llibres que cal llegir: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)



Per Miquel Morell, escultor



He de confessar que m'ha emocionat de bon de veres el llibre de M. López Crespí "L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970". De cop i volta, sense anar a cercar-ho m'han tornat a la memòria els anys trists, tota la misèria que visquérem sota la dictadura. Crec que hi ha pocs llibres amb una càrrega d'emoció tan intensa com el que ha escrit el conegut autor pobler. Jo, que des de la meva casa, prop del carrer General Riera, sentia els trets dels escamots d'afusellament en el trenta-sis ho puc confirmar. L'ambient opressiu d'aquella grisor franquista és idèntica a com la descriu el nostre guardonat autor. Ben cert que aquest llibre només el podia escriure un combatent per la llibertat i el socialisme com a estat en M. López Crespí que sofrí -tothom ho sap- nombroses detencions i presó a causa de les seves idees democràtiques i de justícia social.

La veritat, el sentiment més profund transpira per cada una de les seves pàgines plenes d'una intensitat emocional com no havia llegit en molt temps. No aniré a discutir si aquesta és o no és la història de tot l'antifranquisme illenc. L'autor sembla que només s'ha proposat fer unes petites memòries dels seus anys de lluita per la llibertat. Ja ens adverteix de bon començament que no és la seva intenció fer un treball d'erudit desvinculat del combat concret i l'alè del carrer. Quants de llibres d'historiadors oficials no ens cauen de les mans, per indigeribles i mal escrits! Tants d'historiadors que, tancats dins les seves torres d'ivori, no han tengut la valentia de sortir al carrer a defensar -com ho ha fet en Miquel durant vint-i-cinc anys- la llibertat dels homes i de les dones de la nostra pàtria. Homenets que pontifiquen, cofois, des de la trona de no se sap quines preteses "objectivitats" i "cientificitats" buidades de carn i de sang, de sentiment i de vida. Ben lluny de la fredor de les estadístiques, de la gebrada inhumana dels números, de la paraula que mai no s'ha compromès, Miquel López Crespí aconsegueix fer bategar tot el caramull d'informacions de les quals ens forneix.

Sincerament, ja no deia al començament, el llibre m'ha emocionat de veritat i m'ha fet reviure aquells anys -seixanta i setanta- en els quals encara -plens d'il× lusions pel canvi social- no sabíem que, rere els discursos de molts polítics només s'amagava la dèria pels diners, l'afany d'enriquir-se (la "cultura del pelotazo" que diuen a Madrid), de figurar, d'asseure's a les poltrones fent befa de tants homes i dones honests que oferiren els millors anys de la seva vida per ajudar a bastir una Mallorca diferent a la que ens han enflocat. Quina vergonya tot plegat! Les meves felicitacions més sinceres per a l'autor de sa Pobla.

Revista La Nau (23-IV-1994)



 

L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)



Per Jaume Obrador, president de Veïns Sense Fronteres



El darrer llibre publicat pel bon amic Miquel López Crespí titulat L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), m’ha refrescat la memòria d’aquells anys de frenètica lluita antifranquista.

A n’en Miquel, a bastants dels seus llibres, li agrada recordar el meu passat "missioner", perquè es veu que li cridava l’atenció aquella mescla d’humanisme, de descobriment apassionat al món del treball i de la lluita viscuda com a esperit al servei dels més explotats. Les primeres incursions pel món "conscient" de la política em feien veure que tampoc jo havia suportat mai la injustícia ni el menyspreu de les capacitats del poble per organitzar-se per a la defensa dels seus interessos i la resolució de les seves necessitats.

De la mà de Paco Mengod, de Guillem Ramis, de Toni Pons i d’altres companys vaig anar descobrint que d’aquest tipus de política feia anys que n’estava fent sense saber massa bé que fos això fer política. Els cinc anys d’estança al Burundi, mentre a Europa es vivia l’entusiasme del Maig francès, m’havien fet obrir els ulls i denunciar sense por les injustícies. Recordo que la vivència més forta que vaig tenir en aquest sentit fou el judici que em feren en el Burundi per haver denunciat públicament la corrupció a un dels caps importants del partit únic d’aquell país. Aquest fet em polititzà, si bé jo ho vaig interpretar aleshores com una mena de denúncia social i no com una actuació política.

Però, per ventura pel meu passat "missioner", del qual, per cert, mai m’he avergonyit perquè ha estat una de les etapes importants de la meva trajectòria personal, m’agradaria remarcar un aspecte que en Miquel López no cita expressament en el seu darrer llibre: el tema dels sentiments dels que lluitàrem per enderrocar el franquisme.

Recordo molt bé que un dia dins la presó, a finals de 1976, un altre pres polític, pretesament més revolucionari que nosaltres, ens trobà un poc neguitosos per la situació que vivíem, alçà el puny i ens recordà que els revolucionaris no podien deixar-se vèncer mai pels sentiments. I això ens féu mal.

I és que en Miquel i no estàvem a la presó per gust ni per demostrar a ningú que érem més valents que els altres. Ens havia tocat a nosaltres, com a servei de premsa de l’Organització d’Esquerra Comunista de les Illes, presentar públicament el partit i assumir-ne les conseqüències. Jo no sentia l’estança a la presó com una satisfacció personal ni pretenia amb això esdevenir una mena d’heroi de les capes populars. Hi vaig entrar per tal d’acomplir un deure i per convenciment que era precís que alguns assumissin el paper diríem més públic de forçar els poders fàctics d’aquell moment per anar avançant cap a l’enderrocament definitiu de la dictadura. Però no vull amagar avui que aquesta mescla de convicció de que feia el que calia fer en aquell moment i que això em resultava dur m’apropà a n’en Miquel i me’l féu estimar.

Per això agraeixo haver trobat amics i companys com en Miquel que han sabut conjugar la lluita honesta i el compromís per a la transformació de la societat amb el cor i els sentiments. Em fan por els que fan del deure una cosa freda. Em produeixen una mena de calfred els que no dubten mai de si s’equivoquen. I em fan pena els que són tan valents que no saben ni volen compartir cap sofriment.

En Miquel és un home de combat, però no un home fred. Ell, que mai ha volgut trair el que pensa i creu, sap molt bé que això té un preu que ell, com a escriptor, també ha hagut de pagar. La seva ironia està carregada de sinceritat i de sentiments. I aquesta sinceritat l’ha dut a escriure la història d’aquests vint anys tal ell la visqué. Tan de bo que els que com ell lluitaren i la visqueren d’una altra manera s’atrevissin a escriure-la. Així es podria encetar un debat enriquidor sobre com s’inicià la nostra encara jove i no suficientment participativa democràcia. Per ventura això aportaria als que es diuen historiadors de veritat una bona matèria prima per interpretar com cal la història i no quedarien arraconades per a sempre les motivacions i les energies reals i conscients amb què es va escrivint la història real dels nostres pobles.

Última Hora (14-IV-1994)



 

López Crespí i l’autodeterminació



Per Mateu Joan Florit, director de la revista independentista L’Estel



Un dels aspectes essencials del llibre del nostre col·laborador Miquel López Crespí (l’Antifranquisme a Mallorca) és la denúncia real i verídica que fa de tots aquells partits i grups que barraren el pas al nacionalisme illenc. Cal ajudar a recordar la nostra història i l’autor de sa Pobla ho fa d’una manera com poca gent –-per no dir ningú-- s’havia atrevit a fer. Ben cert –-i en Miquel López Crespí ho reconeix en el seu llibre— que els militants anònims del carrillisme (PCE) feren molt per la llibertat dels pobles de l’Estat. Però els nacionalismes mallorquins i catalans no podem perdonar als partits majoritaris l’acceptació d’una constitució que nega el dret (reconegut per les Nacions Unides) a l’autodeterminació. En Carrillo (i els agents illencs) signaren aquesta traïda als nostres drets nacionals i per si faltava encara poc acceptaren la impossibilitat d’una hipotètica federació de Països Catalans (dret també negat per l’actual constitució). Era hora de dir les coses clares, sense embulls, posar el dit enmig de la ferida. Despullar la mentida de molts pretesos grups d’esquerra que l’únic que fan és acceptar unes lleis que barren el pas al nostre redreçament nacional.

Els historiadors oficials sovint fan un treball meritori però massa fred, sense aprofundir en fets punyents del nostre més recent passat. En Miquel López Crespí no té a errar-se si amb això ajuda al debat i d’una manera forta, atrevida i valenta remou, sense por, les aigües somortes de la nostra societat. Calia fer aquest llibre. Darrerament hi ha massa sectarisme dins moltes de les anàlisis dels fets de la lluita clandestina. Sembla que només es vol recordar la lluita d’un partit (els carrillistes) oblidant l’aportació de tants i tants grups autènticament d’esquerres que feren segurament molt pel nostre alliberament nacional. Miquel López Crespí sap bastir una història oberta, sense falsos maniqueismes, sense sectarismes, parlant de persones, grups, organitzacions que fins ara mateix havien estat sistemàticament silenciats per molts estudiosos (exceptuant les valuoses aportacions d’un Antoni Nadal o un Antoni Marimon). Voldria que l’exemple d’honestedat que fa en Miquel es repetís entre els nostres lletraferits i intel·lectuals. Que més gent oferís la seva visió damunt aquells anys conflictius. Només em cap saludar l’aparició d’aquest llibre cabdal que ens ajuda a aprofundir en la nostra història més amagada i silenciada. Les meves sinceres felicitacions al conegut autor pobler i col·laborador de El Mirall i L’Estel de Mallorca.

Diari Baleares (14-IV-1994)



El libro de Miquel López Crespí

Per Carles Maldonado, exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)



Durante unos años milité junto a M. López Crespí en la misma organización (OEC). Recuerdo también a Mateu Morro, Antoni Mir –el actual presidente de la OCB--, a Jaume Obrador y Paco Mengod, a Aina Gomila y Josep Capó, los dos de la PIMEM y tantos y tantos compañeros de lucha por un mundo más justo y solidario, sin clases sociales. El libro del conocido autor pobler ha tenido la virtud de traerme a la memoria aquellos años que tanta gente quisiera que estuvieran olvidados y enterrados. Creo que López Crespí ha hecho un trabajo meritorio sin pretensiones –lo advierte en el prólogo—de globalizar la lucha contra el franquismo y el capitalismo en los años sesenta y setenta. Pero creo que era importante dejar constancia escrita de la aportación de la izquierda revolucionaria al proceso de cambio de aquellos años. Algunos historiadores que no vivieron nuestras esperanzas, al fijarse demasiado en simples datos electorales descontextualizados, suelen olvidar este hecho. Hay también excesivo maniqueísmo y sectarismo en según qué "historias" del movimiento obrero. No fue un partido en exclusiva (Carrillo) quien llevó el peso de la lucha anticapitalista. Que yo recuerde el carrillismo jamás hizo gala de luchar contra el sistema de opresión capitalista. Su comité central (aquella hueste de vendidos del tipo Zaldívar, Tamames, Gallego –és último a sueldo e Moscú-, Curieles, etc) tenían como norma el ataque permanente a todo lo que sonara a revolución socialista. Todo el mundo recuerda que aquel partido no iba más allá de querer una simple democracia formal como la actual sin profundizar en otros temas (república o monarquía, autodeterminación de las nacionalidades, nacionalización de los medios de producción, ecología, construcción de una cultura de izquierdas, etc). Si en tal zona había unos militantes de dicho partido (M. López Crespí jamás critica a los militantes. La crítica va dirigida en todo momento a las cúpulas dirigentes) en otras zonas eren los hombres y mujeres de las JOC, el cristianismo de izquierdas, los trotskistas o maoístas, OEC o MC, libertarios o marxista-leninistas quienes llevaban el peso de la organización de las nacientes organizaciones obreras. Y, junto a dichos partidos políticos, numerosos independientes arrimaron el hombro para conseguir una sociedad desde luego muy diferente a la que nos han endosado los vividores del sistema. Ni que decir tiene que me he sentitdo emocionado al leer las páginas combativas de M. López Crespí. Compruebo de una manera fehaciente que los años no le han aburguesado, no le han convertido en un lacayo o un servil de los que mandan. L’Antifranquisme a Mallorca es pues "la otra historia". La historia tal como la entendían Marx o Lenin: un arma de intervención, jamás vacia erudición ajena al debate de la calle. Quiero expresar públicamente mis felicitaciones a mi antiguo compañero de militancia y animarle a seguir siempre por ese duro camino de compromiso con la verdad sin componendas ni claudicaciones. M. López Crespí, tanto en la calle junto a los manifestantes o en su despacho utilizando la pluma, ha sabido estar y está con los de bajo, los explotados.

Diario de Mallorca (30-IV-1994)



Algú romp el silenci: L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)



 

Per Josefina Valentí, professora i exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

Han anat passant els anys i ningú no s’havia atrevit a dir res. Pareixia que no hi havia responsables amb noms i cognoms de les traïdes a la lluita popular en temps de la transició. Semblava que ningú no volia recordar que fou carrillo i els carrillistes (PCE) amb aliança amb el PSOE, UCD i AP els que barraren el pas a la República, l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides per un estat opressor, el socialisme entès com a poder dels treballadors. M. López Crespí, sense ajuts oficials ni cap mena de subvencions, treballant d’una manera lliure com sempre ho ha fet s’ha atrevit a rompre el silenci de ferro que planava damunt aquests fets que han condicionat i condicionen el nostre present i futur. El llibre L’Antifranquisme a Mallorca del conegut autor pobler ens fa veure que s’ha de ser independent –i molt valent!—per dir les coses clares i sense embulls. La feina de M. López Crespí és cabdal per a conèixer el nostre passat més recent. Darrerament hi ha alguns estudiosos que d’una manera sectària i dogmàtica volen fer creure que els carrillistes ho feren tot a Mallorca per la llibertat. Això és una gran mentida. Ningú no nega el paper dels militants de base carrillistes en la lluita per la llibertat. Però sempre hem de recordar les mil traïdes d’unes direccions (el Comité Central o el Comité d’Illes del PCE) que en tot moment lluitaren per acabar amb l’herència del leninisme dins del moviment obrer, que rebutjaren la lluita per la República i l’autodeterminació, que en tot moment ajudaren a consolidar l’actual divisió sindical en acceptar des del mateix moment de la transició els antiobrers Pactes de la Moncloa –amb tot el que significaren d’atacs a les conquestes socials aconseguides pels treballadors de l’Estat--. Ens trobam doncs davant un llibre útil i necessari, jo diria imprescindible, per a conèixer de veritat qui va estar amb el poble i qui pactà amb la burgesia la situació actual tan desfavorable pels interessos dels treballadors. Només en Miquel ha tengut el valor de denunciar-ho en públic. Ja queden molt pocs intel·lectuals que vagin pel món amb la cara alta dient la veritat. Les meves felicitacions més sinceres per a l’autor de sa Pobla.

Última Hora (17-V-1994)



 

0 Comments:

Post a Comment

<< Home