Friday, October 15, 2010

L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (i II)

L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor


L'any 76 havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no havien representat res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables", absents de la lluita popular com el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes, érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any 77. Però ara, a finals del 76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de novembre. Per part del PORE (trotskista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios, en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza. De l'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. del Carme Giménez Ruiz.

Així com al carrillisme li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim.
També hi havia assemblees en els centres de treball i centres universitaris. Es recollien diners i cada partit editava milers de fulls volanders que eren distribuïts a mercats, instituts, hotels, fàbriques... La lluita contra el règim i per la llibertat dels presos polítics, per aconseguir que tots els partits obrers fossin legalitzats sense cap mena d’exclusió, s’ampliava i consolidava a cada dia. Nosaltres, a través dels familiars que ens visitaven a la presó, estàvem en contacte amb les nostres respectives organitzacions. Aquests contactes continus ens permetien una coordinació efectiva de les lluites. Des del carrer s’organitzaven aferrades de cartells, distribucions de material, manifestacions... Les manifestacions que cada diumenge es concentraven davant les portes de la presó de Palma eren molt importants: a part de servir per a mobilitzar el poble contra la dictadura eren un suport imprescindible per als companys que estàvem tancats. Amb una hàbil combinació de manifestacions i estudiades exigències a la direcció de la presó anàrem aconseguint avantatges molt importants, no solament per a nosaltres mateixos, sinó per als possibles presos que haurien de romandre a la presó si la dictadura s’allargava.
Lluitàvem també per aconseguir millors condicions per als presos que estàvem tancats i per als del futur. Les nostres previsions, que no eren de pactes amb el franquisme reciclat, ens feien preveure que la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors, seria llarga. La qual cosa significava que lluitar dins la presó per aconseguir un mínim de drets per a presos i preses era essencial per al futur.
A cada manifestació davant les portes de la presó nosaltres platejàvem noves exigències a la direcció del centre. Les companyes que romanien a la presó de dones també feien igual. S’establiren contactes continus entre presos, familiars i partits d’esquerra revolucionària. Es pot dir que gràcies a la lluita combinada de tots els sectors que participaven en aquest combat per la llibertat, aconseguírem la majoria de les nostres reivindicacions.
Fa uns anys ja havia parlat d’aquestes lluites per l’amnistia total en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, Palma, 1994) i, més concretament, en el capítol “La presó de Palma” (pàgs. 145-151), on, analitzant les campanyes de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, vaig escriure: “Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar ‘Democràcia Proletària’-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de ‘Democràcia Proletària’ que fou repartit massivament per tot Mallorca. El PCE (a través d'en Josep Valero, na Cata Moragues o en Paco Garcia) ajudà en el que pogué. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
‘Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: ‘La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
‘Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). La revista "Cort", del PSI, també va parlar de la detenció i entrada a la garjola. A "Última Hora" en Santi Miró n'havia fet un parell de reportatges: "TRES MIEMBROS D'OIC INGRESADOS EN PRISIÓN". Hi havia ampli ventall de fotos. Al.lotes de la Promotora de l'Associació de Dones recollien firmes entre la gent que veia com ens portaven a la presó, demanant la nostra llibertat. Més de dues-centes persones ens acomiadaven, amb el puny tancat, a l'entrada dels jutjats. Hi ha fotografies de quan sortíem de declarar, en Josep Capó amb el puny tancat; na Carme (l'al.lota de l’escriptor Miquel Mas) abraçant la meva mare que plorava a un racó. Ni la policia armada ni la Brigada Social s'atreviren a detenir ningú. Dies abans, a comissaria, la Social m'havia mostrat fotografies de la manifestació del 12 de novembre -hi eren nombrosos amics i companys!- i em demanaren que les identificàs (per a una posterior detenció). Evidentment, no em tragueren ni un nom! Allà hi érem tots, tallant la circulació, provant de fer barricades davant el bar Cristal, davant el cinema Augusta, tants i tants companys de la clandestinitat. El 12 de novembre, després de mesos de no fer res, finalment, l'Assemblea de Mallorca, espitjada per les bases exigents dels partits d'esquerra, es decidí -amb contradiccions- a convocar una manifestació en exigència de les llibertats. La manifestació fou un gran èxit per l'esforç que hi posàrem tots els partits socialistes, nacionalistes i comunistes que hi participàrem activament.
‘Ja dins de la presó, ens anaven arribant diverses mostres de solidaritat. En Llorenç Capellà i n’Antoni Serra havien escrit articles condemnant la repressió. Un grup desconegut, amb unes cadenes, tallà la circulació davant Cort; uns altres militants llançaren pintura contra l'edifici dels jutjats. En circumstàncies de clandestinitat, més ja no es podia fer”.
Parlant d’aquestes lluites, el comunicat que els presos polítics de la presó de Palma havíem lliurat al periodista Juan R. Vallverde del diari Última Hora (desembre de 1976) deia: “Hemos de remarcar nuestra lucha en el interior de la cárcel, donde conseguimos logros importantes, tales como disponer de condiciones para el estudio y el trabajo. Se han logrado mejoras que repercutirán en futuros luchadores que ingresen en prisión, tales como un patio para uso exclusivo y galería con una mesa y bancos para el estudio, utilización de las celdas de y la galería a cualquier hora del día y el uso de un televisor portátil particular”.
La lluita conjunta familiars-presos-partits havia funcionat a la perfecció. S’havia aconseguit millorar la situació dels presos i preses, però també –i això era summament important en aquells moments que pensàvem en un combat perllongat contra el franquisme i els seus hereus- per als companys del futur. L’ambient de tots aquells dies va quedar reflectit en el capítol de L’Antifranquisme a Mallorca que acabam de citar, on es diu: “Nosaltres tampoc no perdérem el temps. Organitzàrem un seguit de protestes i reivindicacions davant la direcció. Volíem tenir prou espai per a l'estudi i l'esbarjo. El director i el capellà estaven una mica atemorits, davant la gentada que cada diumenge els venia a cridar davant la porta. Finalment ens donaren tota una galeria de la presó. Hi muntaren una sala d'estudi, una de cant, una per a llegir i escriure i... el rebost! Dins del rebost hi anàvem ficant els queviures que les famílies i els grups de solidaritat ens feien arribar cada dia.
‘A la sala d'estudi muntàrem diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina (el futur historiador) refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; la constitució de la nova Federació de Repúbliques Soviètiques independents (abans que la burgesia ‘roja’ d'Stalin la convertís en la forçada ‘Unió Soviètica’); les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.
‘A la ‘sala de música’ (una cel.la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Cents de vegades, ‘l'Estaca’, ‘Al vent’, ‘D'un temps, d'un país’. També "Què volen aquesta gent que truquen de matinada" de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil (‘Puente de los franceses’, l'himne del Quinto Regimiento, ‘A les barricades’ de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel.les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris. [...] A la presó, el contacte en el pati amb els detinguts socials (aleshores, a ningú entre la ‘progressia’ li hagués passat pel cap la paraula ‘lladre’), ens veia veure en la pràctica -teòricament ja ho sabíem- la injustícia del ‘dret’ burgès. La majoria d'aquells desgraciats carteristes ho eren per necessitat. El problema de l'atur, la incultura forçosa dels ambients d'on procedien, la falta d'uns estudis, la misèria on s'havien criat, els feia cometre petits robatoris que eren castigats amb fortes condemnes de presó. Vaig conèixer un jove valencià sentenciat a dotze anys per haver robat mil pessetes i dos cartrons de tabac d'un bar. De jove havia agafat una moto que no era seva, i, en ser reincident, la condemna fou així de monstruosa. Com aquest cas, n'hi havia molts. Llavors també comprovàvem com els lladres de veritat, els capitalistes de ‘guant blanc’, els qui veritablement estafaven milions i milions a la societat (especulacions urbanístiques i immobiliàries) només restaven un parell d'hores dins presidi. Els jutges en decretaven l'ingrés a la presó, però de seguida, pagant una forta fiança, sortien al carrer. Allà, dins les tètriques galeries, només hi romanien els pobres desgraciats: petites sostraccions d'un pernil, vint mil pessetes a un magatzem, un sac de ciment per a acabar de fer-se una caseta els diumenges... I els grans lladres, els que tenien despatx a Jaume III o al barri antic de Palma, apa, en dos minuts, al carrer a enriquir-se novament. Això era la "justícia" de la burgesia! Un oi, tot plegat!
‘Aquell hivern de detenció em permeté (instal.lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats.
‘M'adonava que feia anys havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col.laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a Democràcia Proletària, a La Voz de los Trabajadores i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel.lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: ‘Es per això que aquets poemes de Miquel López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat`".

0 Comments:

Post a Comment

<< Home