L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (I)
L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge (que va ser conseller de Turisme del Govern balear), i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí
Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'. Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
És evident, com hem escrit en un altre article, que el carrillisme i els sectors més reformistes de l’Assemblea Democràtica de Mallorca no volien fer res per aconseguir la llibertat dels darrers presos polítics mallorquins ni tampoc, per avançar en la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors. Per això les diferències de criteri quant a enfocar la lluita per aconseguir l’amnistia total. Una lluita que, a Palma, el carrillisme i sectors afins volien controlar. Volien el silenciament dels partits comunistes que no eren dòcils a les consignes de pactes amb el franquisme reciclat que seguia Santiago Carrillo i els seus. Fer callar partits comunistes com l’OEC, MCI, PORE i PSAN era una qüestió estratègica essencial per al PCE.
Nosaltres ho sabíem. Lluitàvem aferrissadament contra aquesta forma barroera de paralitzar les lluites populars per l’amnistia total. En el comunicat lliurat a Última Hora pels expresos polítics –Josep Capó, Miquel López Crespí, Maria Dolors Montero, Josep Capó, Isidre Forteza, Ramon Molina, Jaume Obrador... -, ja explicàvem prou bé quina era la nostra posició. El comunicat denunciava novament la tàctica d’establir pactes secretes amb el franquisme reciclat per aconseguir uns “canvis” que no tocaven a fons l’essència del sistema d’explotació capitalista, la monarquia que ens deixava el dictador i la “sagrada unidad de España”, que seria pactada d’esquena del poble quan es redactàs la Constitució. Per al MCI, l’OEC, el PORE i el PSAN, la llibertat, el socialisme, la República només podien concretar-se a través d’una autèntica ruptura amb el feixisme, mai amb unes negociacions secretes fetes amb el suport del dictador romanès Ceausescu, la CIA ianqui i l’imperialisme. Per això mateix el nostre comunicat deia: “La democracia real no se consigue con las negociaciones entre el gobierno y la llamada ‘oposición’. Únicamente se logrará con una lucha decidida por parte de la clase obrera y partidos políticos, y únicamente se consolidará cuando el pueblo tenga la palabra a través de su propia organización Pero esta lucha no es exclusiva de unos partidos políticos determinados, sino de todo el pueblo en general. Hacemos, asimismo, un llamamiento al Comité de Solidaridad para que siga acumulando fondos y tener siempre dinero disponible para cualquier eventualidad. Igualmente esperamos que se lleva a término la venta de una obra que Miró ha donado a tal fin”.
Però ni l’Assemblea Democràtica de Mallorca ni el carrillisme i sectors afins anaven pel camí de lluita contra el feixisme que marcava el nostre comunicat. En els anys anteriors a la nostra detenció i posterior entrada a la presó havíem vist el naixement i mort d’algunes fantasmades polítiques que, amb suport de la premsa oficial i altres mitjans de comunicació de la burgesia i el franquisme, semblaven ser gran cosa quan no eren res més que un simple muntatge publicitari.
Per Miquel López Crespí, escriptor
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge (que va ser conseller de Turisme del Govern balear), i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí
Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'. Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
És evident, com hem escrit en un altre article, que el carrillisme i els sectors més reformistes de l’Assemblea Democràtica de Mallorca no volien fer res per aconseguir la llibertat dels darrers presos polítics mallorquins ni tampoc, per avançar en la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors. Per això les diferències de criteri quant a enfocar la lluita per aconseguir l’amnistia total. Una lluita que, a Palma, el carrillisme i sectors afins volien controlar. Volien el silenciament dels partits comunistes que no eren dòcils a les consignes de pactes amb el franquisme reciclat que seguia Santiago Carrillo i els seus. Fer callar partits comunistes com l’OEC, MCI, PORE i PSAN era una qüestió estratègica essencial per al PCE.
Nosaltres ho sabíem. Lluitàvem aferrissadament contra aquesta forma barroera de paralitzar les lluites populars per l’amnistia total. En el comunicat lliurat a Última Hora pels expresos polítics –Josep Capó, Miquel López Crespí, Maria Dolors Montero, Josep Capó, Isidre Forteza, Ramon Molina, Jaume Obrador... -, ja explicàvem prou bé quina era la nostra posició. El comunicat denunciava novament la tàctica d’establir pactes secretes amb el franquisme reciclat per aconseguir uns “canvis” que no tocaven a fons l’essència del sistema d’explotació capitalista, la monarquia que ens deixava el dictador i la “sagrada unidad de España”, que seria pactada d’esquena del poble quan es redactàs la Constitució. Per al MCI, l’OEC, el PORE i el PSAN, la llibertat, el socialisme, la República només podien concretar-se a través d’una autèntica ruptura amb el feixisme, mai amb unes negociacions secretes fetes amb el suport del dictador romanès Ceausescu, la CIA ianqui i l’imperialisme. Per això mateix el nostre comunicat deia: “La democracia real no se consigue con las negociaciones entre el gobierno y la llamada ‘oposición’. Únicamente se logrará con una lucha decidida por parte de la clase obrera y partidos políticos, y únicamente se consolidará cuando el pueblo tenga la palabra a través de su propia organización Pero esta lucha no es exclusiva de unos partidos políticos determinados, sino de todo el pueblo en general. Hacemos, asimismo, un llamamiento al Comité de Solidaridad para que siga acumulando fondos y tener siempre dinero disponible para cualquier eventualidad. Igualmente esperamos que se lleva a término la venta de una obra que Miró ha donado a tal fin”.
Però ni l’Assemblea Democràtica de Mallorca ni el carrillisme i sectors afins anaven pel camí de lluita contra el feixisme que marcava el nostre comunicat. En els anys anteriors a la nostra detenció i posterior entrada a la presó havíem vist el naixement i mort d’algunes fantasmades polítiques que, amb suport de la premsa oficial i altres mitjans de comunicació de la burgesia i el franquisme, semblaven ser gran cosa quan no eren res més que un simple muntatge publicitari.
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 2:31 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home