El dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Salvador Bastida, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignaci Ribas, Antoni M. Thomàs, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
El combat per la història i la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme
Per Miquel López Crespí, escriptor
"Amb la imposició generalitzada del pensament únic, no queden dubtes que vivim en una de les societats més controlades de la història. La vella Europa és avui un territori especialment difícil per als i les intellectuals crítiques, per als i les pensadores dissidents, pels moviments populars o senzillament per tota persona que discrepi de l'ordre imperant" (Ramon Usall)
Com explicaven molt bé els responsables d'Edicions El Jonc, la nova i valent editorial independentista i d'esquerres que coordina el nostre bon amic Ramon Usall: "Amb la imposició generalitzada del pensament únic, no queden dubtes que vivim en una de les societats més controlades de la història. La vella Europa és avui un territori especialment difícil per als i les intellectuals crítiques, per als i les pensadores dissidents, pels moviments populars o senzillament per tota persona que discrepi de l'ordre imperant. La lectura, l'adquisició d'uns coneixements, és absolutament necessària per generar una consciència crítica. La lectura és el mitjà que ens ha de permetre trencar el setge informatiu i conèixer la realitat d'altres pobles i processos emancipadors. La lectura és la nostra eina per combatre la mediocritat del pensament únic".
Efectivament, la lectura d'un nou tipus de material històric (al servei de les classes populars dels Països Catalans), la batalla per la història (per a recuperar-la en un sentit progressista, marxista i revolucionari després dels anys de mistificació i manipulació burgeso-reformista) forma part indestriable de la lluita de classes (com molt bé diria Josep Fontana). Sens dubte aquest és el motiu principal d'haver escrit No era això: memòria política de la transició publicada pels amics i companys d'Edicions "El Jonc".
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot va venir motivat per un escarit "informe" de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I (que ells anomenaven Carlos V i Felipe II) i, no hi mancaria més, Felip V!. Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la legalització (de mans dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història popular de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... És el que prov de recordar en No era això: memòria política de la transició. El llibre (que consta de trenta-set capítols i una introducció) analitza com, acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema.
En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major d'antics dirigents, militants i "destacats" simpatitzats del PCE (i altres sectors afins), en un furibund pamflet contra qui signa aquest article (per haver publicat un llibre de memòries antifeixista!), encara s'atrevia a suggerir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco per a “debilitar” el PCE
Aconseguir l'amnèsia històrica, fer dels intellectuals i gasetillers de PSOE i PCE (principalment) els principals implicats en aquest genocidi cultural, va ser el projecte que portà a terme (i aconseguí en bona part) el franquisme reciclat (i no tan reciclat!). Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats contínuament i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major d'antics dirigents, militants i "destacats" simpatitzats del PCE i afins, en un furibund pamflet contra qui signa aquest article (per haver publicat un llibre de memòries antifeixista!), encara s'atrevia a suggerir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya els senyors Antoni M. Thomàs, Salvador Bastida, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignaci Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero!
Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intellectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...)
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intellectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula Terra i Llibertat), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intellectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intellectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por
la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha
acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades de manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament per les Corts espanyoles, serà simplement la darrera batalla de la transició.
Contribuir, per tant, al combat contra la reacció i els seus servils (siguin de dreta o d'una pretesa esquerra, aquella que en temps de la transició ens va vendre pel plat de llenties que significava la nòmina institucional, la poltrona, el cotxe a la porta del despatx) és el motiu d'aquesta aportació a la memòria històrica de la classe obrera i sectors populars, aquesta obra que alhora que vol ser rigorosa (com ho demostra l'exhaustiva documentació emprada, l'extensa bibliografia que hi he inclòs) pretén ser també un arma de combat en mans de les noves generacions de revolucionaris dels Països Catalans i de l'Estat espanyol.
El combat per la història i la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme
Per Miquel López Crespí, escriptor
"Amb la imposició generalitzada del pensament únic, no queden dubtes que vivim en una de les societats més controlades de la història. La vella Europa és avui un territori especialment difícil per als i les intellectuals crítiques, per als i les pensadores dissidents, pels moviments populars o senzillament per tota persona que discrepi de l'ordre imperant" (Ramon Usall)
Com explicaven molt bé els responsables d'Edicions El Jonc, la nova i valent editorial independentista i d'esquerres que coordina el nostre bon amic Ramon Usall: "Amb la imposició generalitzada del pensament únic, no queden dubtes que vivim en una de les societats més controlades de la història. La vella Europa és avui un territori especialment difícil per als i les intellectuals crítiques, per als i les pensadores dissidents, pels moviments populars o senzillament per tota persona que discrepi de l'ordre imperant. La lectura, l'adquisició d'uns coneixements, és absolutament necessària per generar una consciència crítica. La lectura és el mitjà que ens ha de permetre trencar el setge informatiu i conèixer la realitat d'altres pobles i processos emancipadors. La lectura és la nostra eina per combatre la mediocritat del pensament únic".
Efectivament, la lectura d'un nou tipus de material històric (al servei de les classes populars dels Països Catalans), la batalla per la història (per a recuperar-la en un sentit progressista, marxista i revolucionari després dels anys de mistificació i manipulació burgeso-reformista) forma part indestriable de la lluita de classes (com molt bé diria Josep Fontana). Sens dubte aquest és el motiu principal d'haver escrit No era això: memòria política de la transició publicada pels amics i companys d'Edicions "El Jonc".
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot va venir motivat per un escarit "informe" de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I (que ells anomenaven Carlos V i Felipe II) i, no hi mancaria més, Felip V!. Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la legalització (de mans dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història popular de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... És el que prov de recordar en No era això: memòria política de la transició. El llibre (que consta de trenta-set capítols i una introducció) analitza com, acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema.
En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major d'antics dirigents, militants i "destacats" simpatitzats del PCE (i altres sectors afins), en un furibund pamflet contra qui signa aquest article (per haver publicat un llibre de memòries antifeixista!), encara s'atrevia a suggerir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco per a “debilitar” el PCE
Aconseguir l'amnèsia històrica, fer dels intellectuals i gasetillers de PSOE i PCE (principalment) els principals implicats en aquest genocidi cultural, va ser el projecte que portà a terme (i aconseguí en bona part) el franquisme reciclat (i no tan reciclat!). Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats contínuament i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major d'antics dirigents, militants i "destacats" simpatitzats del PCE i afins, en un furibund pamflet contra qui signa aquest article (per haver publicat un llibre de memòries antifeixista!), encara s'atrevia a suggerir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya els senyors Antoni M. Thomàs, Salvador Bastida, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignaci Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero!
Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intellectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...)
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intellectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula Terra i Llibertat), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intellectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intellectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por
la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha
acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades de manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament per les Corts espanyoles, serà simplement la darrera batalla de la transició.
Contribuir, per tant, al combat contra la reacció i els seus servils (siguin de dreta o d'una pretesa esquerra, aquella que en temps de la transició ens va vendre pel plat de llenties que significava la nòmina institucional, la poltrona, el cotxe a la porta del despatx) és el motiu d'aquesta aportació a la memòria històrica de la classe obrera i sectors populars, aquesta obra que alhora que vol ser rigorosa (com ho demostra l'exhaustiva documentació emprada, l'extensa bibliografia que hi he inclòs) pretén ser també un arma de combat en mans de les noves generacions de revolucionaris dels Països Catalans i de l'Estat espanyol.
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 1:51 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home