Guillem Frontera i Miquel López Crespí: la destrucció de Palma
Guillem Frontera i Miquel López Crespí: la destrucció de Palma
Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)
El PP i la destrucció de Palma
En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.
Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.
Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.
Miquel López Crespí
(10-IV-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Ciutat degradada
D’una banda: el 85 % dels habitants de Palma són víctima de renous perjudicials per a la salut. D’una altra: la policia de barri s’implantarà en altres quatre districtes de Palma. Aquesta ciutat és una de les més inhabitables d’entre les de la seva categoria -per economia i cultura. El caos segurament anirà creixent, però ja no sabem ben bé de quina manera. Encara poden passar més coses. Per exemple, les motos ens podrien treure de les voravies, ara encerclades pels cotxes. Els cotxes, que ara tímidament ocupen voravies i també places just al costa de zona ORA, poden prendre’n possessió sense complexos. El renou creix i creix. També la brutor. En fi, les petites coses... O eren unes altres? En qualsevol cas, servidor he viscut l’experiència d’esperar millores amb la implantació del policia de barri. Si aquesta experiència personal serveix d’alguna cosa, diria a les autoritats que la part que es gasta la institució en millorar la vida de la meva persona per aquest procediment, la destinin íntegrament a obres pies. Les expectatives que obre la presència de la policia de barri es veuen àmpliament defraudades per una realitat caparruda, en la qual ningú no gosa intervenir. Diria, més bé, que la institució està organitzada per no haver-hi d’intervenir. La policia urbana, que hauria de ser la de més a prop de la quotidianitat de les persones, té uns portaveus telefònics que reben les queixes de mala gana, diuen que miraran d’enviar una patrulla –però en sentir això ja no ens feim il·lusions- i ens encomanen feina: que presentem denúncies en nom de quantes persones millor, comunitats i associacions de veïnats, etc. Qui hagi fet cas d’aquestes recomanacions, molt probablement compartirà la desagradable sensació que els teus imposts són destinats principalment a mantenir qui et prengui el pèl. A Palma s’ha arribat a un punt en què la realitat és impermeable a la teòrica voluntat de fer una ciutat millor. El dia de cada dia es degrada inapel·lablement. Hauríem de començar a reconèixer la nostra impotència per redreçar el curs de les coses en profit de les persones, sense confondre la nostra incapacitat amb la impossibilitat real de redreçar-lo. Els setze anys d’ajuntament de dreta han estat, globalment considerats, nefasts. Les fórmules dels anteriors governs municipals socialistes amb tota seguretat no són reeditables. És menester una revolució en el terreny de les idees, que nodreixi iniciatives polítiques radicals. El pragmatisme no és anar fent. Almenys no ho és en aquest temps. El pragmatisme no consisteix a corregir a poc a poc les inèrcies heretades, perquè els problemes vells i els nous formen riades devastadores. I dels joves que aprenen a viure així, no n’espereu que el dia de demà siguin models de civisme. Bé, no he dit res, vostès dispensin.
Guillem Frontera
Diari de Balears (29-XI-07)
Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)
El PP i la destrucció de Palma
En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.
Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.
Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.
Miquel López Crespí
(10-IV-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Ciutat degradada
D’una banda: el 85 % dels habitants de Palma són víctima de renous perjudicials per a la salut. D’una altra: la policia de barri s’implantarà en altres quatre districtes de Palma. Aquesta ciutat és una de les més inhabitables d’entre les de la seva categoria -per economia i cultura. El caos segurament anirà creixent, però ja no sabem ben bé de quina manera. Encara poden passar més coses. Per exemple, les motos ens podrien treure de les voravies, ara encerclades pels cotxes. Els cotxes, que ara tímidament ocupen voravies i també places just al costa de zona ORA, poden prendre’n possessió sense complexos. El renou creix i creix. També la brutor. En fi, les petites coses... O eren unes altres? En qualsevol cas, servidor he viscut l’experiència d’esperar millores amb la implantació del policia de barri. Si aquesta experiència personal serveix d’alguna cosa, diria a les autoritats que la part que es gasta la institució en millorar la vida de la meva persona per aquest procediment, la destinin íntegrament a obres pies. Les expectatives que obre la presència de la policia de barri es veuen àmpliament defraudades per una realitat caparruda, en la qual ningú no gosa intervenir. Diria, més bé, que la institució està organitzada per no haver-hi d’intervenir. La policia urbana, que hauria de ser la de més a prop de la quotidianitat de les persones, té uns portaveus telefònics que reben les queixes de mala gana, diuen que miraran d’enviar una patrulla –però en sentir això ja no ens feim il·lusions- i ens encomanen feina: que presentem denúncies en nom de quantes persones millor, comunitats i associacions de veïnats, etc. Qui hagi fet cas d’aquestes recomanacions, molt probablement compartirà la desagradable sensació que els teus imposts són destinats principalment a mantenir qui et prengui el pèl. A Palma s’ha arribat a un punt en què la realitat és impermeable a la teòrica voluntat de fer una ciutat millor. El dia de cada dia es degrada inapel·lablement. Hauríem de començar a reconèixer la nostra impotència per redreçar el curs de les coses en profit de les persones, sense confondre la nostra incapacitat amb la impossibilitat real de redreçar-lo. Els setze anys d’ajuntament de dreta han estat, globalment considerats, nefasts. Les fórmules dels anteriors governs municipals socialistes amb tota seguretat no són reeditables. És menester una revolució en el terreny de les idees, que nodreixi iniciatives polítiques radicals. El pragmatisme no és anar fent. Almenys no ho és en aquest temps. El pragmatisme no consisteix a corregir a poc a poc les inèrcies heretades, perquè els problemes vells i els nous formen riades devastadores. I dels joves que aprenen a viure així, no n’espereu que el dia de demà siguin models de civisme. Bé, no he dit res, vostès dispensin.
Guillem Frontera
Diari de Balears (29-XI-07)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 2:02 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home