Narrativa insular del segle XX - Bartomeu Fiol analitza l'obra de Miquel López Crespí
Vida d'Artista: l'escriptura de López Crespí
El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga. (Bartomeu Fiol)
Per Bartomeu Fiol, escriptor (1)
Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent"... Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.
També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.
El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.
Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga. (Bartomeu Fiol)
Per Bartomeu Fiol, escriptor (1)
Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent"... Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.
També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.
El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.
Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 4:49 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home