Narrativa insular i subversió
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (i V)
Per Miquel López Crespí, escriptor
En la postransició, a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, la tasca essencial de lluita nacional i de preservació i defensa de la nostra cultura va ser encapçala per organitzacions com el PSM i l’OCB. En accions de defensa dels nostres migrats recursos naturals i del territori, el paper del GOB va ser fonamental, como ho és encara avui dia. Cal dir que, malgrat aquestes illes de ferma i ferrenya resistència, el cert és que molts dels activistes que donàvem suport actiu a totes aquestes organitzacions ens sentíem assetjats. La batalla per guanyar el referèndum sobre l’OTAN va ser una de les grans mobilitzacions d’aquells anys contra les mentides dels polítics professionals, contra l’imperialisme ianqui i els seus sequaços. Després de la victòria felipista de 1982, el PSOE ens havia enganyat novament i, sense cap mena de vergonya, passava de dir "OTAN, d’entrada No", a ser l’avantguarda d’aquest bloc militarista i agressiu. A aquelles alçades de les renúncies i traïdes de l’esquerra oficial encara érem lluny d’imaginar que un "socialista", el senyor Luis Solana, dirigiria els bombardejaments massius i la trajectòria dels míssils que descarregarien la seva càrrega mortífera damunt les dones i infants serbis causant milers de víctimes innocents en la població civil de l’antiga Iugoslàvia. És evident que aquí no entram a tractar el problema del xovinisme imperial de la casta burocràtica sèrbia. Nosaltres som al costat de les nacions oprimides per qualsevol estat opressor, inclòs l’estat serbi. Aquí només volíem deixar constància de la contradicció que representava el fet que aquells que no volien entrar a l’OTAN fossin, poc temps després, el més ferms defensors de l’entrada de l’estat espanyol al bloc imperialista proianqui, i que un dels seus principals dirigents, Solana, acabàs dirigint les masacres contra la població civil sèrbia.
Però el referèndum va ser guanyar per les forces proimperialistes, en aquest cas pel PSOE. Tot l’ampli ventall d’organitzacions polítiques, sindicals i culturals que s’havien oposat amb fermesa a aquest fet patiren un nou daltabaix molt semblant al que s’havia esdevingut després del triomf dels polítics oportunistes en temps de la restauració borbònica. Vist amb la perspectiva històrica que donen els anys, ara podem afirmar que la derrota de les forces populars antiimperialistes en el referèndum sobre l’OTAN acabà d’esbucar el que s’havia pogut mantenir dempeus del temps de la transició.
Era evident que el poder s’entestava a colpejar amb força tot el que encara romania conscient i combatiu després de la sotragada de finals dels anys setanta. Per això, per a qui escriu aquestes retxes i per a molts de companys de l’esquerra alternativa i per a l’avantguarda dels moviments socials d’aquella època, el començament dels vuitanta és força tenebrós.
I malgrat la foscor d’aquella època encara érem –i som, un quart de segle després! -- entestats a continuar la lluita per un món més just i solidari des de les poques plataformes que encara eren al nostre abast. El suport al nacionalisme d’esquerra que representava el PSM, a les mobilitzacions en defensa de la cultura i la llengua que promou l’OCB i també, no en mancaria d’altre, a les activitats que en defensa de recursos i territori portades endavant el GOB. A tot això hem d’afegir la fundació, juntament amb els amics i companys que acaben d’abandonar la militància en el PCE –Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero, Manel Domènech... – de l’Ateneu Popular "Aurora Picornell"- organització político-cultural sorgida per a preservar la nostra memòria històrica, oblidada pels polítics de l’esquerra oficial del règim, i en defensa de les idees del marxisme. Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosselló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que li significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al·lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven --ataquen encara!-- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu, actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col·locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat continu contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer del Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.
Ja en fa més de dues dècades. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del 5 de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques, i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fondo. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la vida per la llibertat esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d'estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel·lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.
El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren Josep M. Llompart de la Peña, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà i Martorell, Antoni Serra, Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel·lectuals.
El mateix dia (17-I-87), coincidint amb aquesta reunió del bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".
Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle (bé que, "és clar", traduïdes): "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a Aurora Picornell.
Amb intel·lectuals d’esquerra independents com Carles Manera començ a col·laborar en la revista del PCPE, Nostra Paraula, que dirigeix una Francesca Bosch penedida dels seus anys de col·laboracionisme amb el carrillisme (PCE) i en la qual escrivim Federico Melchor, Armando López Salinas, Josep Valero, Isidre Forteza, Carles Manera i qui signa aquest article. És igualment el temps de col·laborar a les pàgines de Cultura del diari Última Hora, on portaré endavant seccions de crítica literària i especialment la d’entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans.
Mentre escric aquestes retxes pens com ha anat passat el temps. Quasi un quart de segle! Mir les fotografies d’aquella època i em fa somriure veure’ns tan joves, com si encara tot fos possible malgrat les traïdes i claudicacions dels que s’han enriquit amb la mentida i la manipulació, amb els diners que han cobrat com a premi per la seva aportació a la batalla contra la república, el marxisme i la independència nacional.
Pens que, malgrat la derrota de les forces rupturistes, socialistes i independentistes en la transició, malgrat viure i patir sota el poder i malifetes dels oportunistes, encara manteníem – i mantenim!-- un bri d’esperança quant a un redreçament de la situació. Però les fotografies de tots aquells actes i accions es van esgrogueint amb el pas dels fulls dels calendaris. Mir les fotos de les manifestacions contra l’OTAN i les bases militars ianquis, per declarar Cabrera parc natural, les penjades nocturnes de banderes republicanes que només fèiem un parell de persones. Quina joventut esperançada reflecteixen els rostres de Sebastià Serra, Mateu Morro, Lila Thomàs, Lucila Aragó, Joan Perelló, Jaume Obrador, Pere Sampol, Damià Pons, Damià Ferrà-Ponç... I després de l’aferrada de cartells, després de la manifestació per preservar recursos i territori, encara em tancava al despatx per a escriure les narracions que, a poc a poc, anirien sortint posteriorment en diversos reculls de contes com el que guanyà el Premi Joanot Martorell 1986, Paisatges de sorra (Gandia, Edicions Colomar, 1987), Diari de la darrera resistència (Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, 1987), Necrològiques, Premi de Narrativa Ciutat de València 1988, Crònica de la pesta (Girona, Llibres del Segle, 1993) i Històries del desencís (Palma, Editorial Moll, 1995). Posteriorment moltes d’aquestes narracions han sortit publicades en l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Palma, Fundació Sa Nostra, 2007) en un intent de donar a conèixer al públic una selecció d’obres que pertanyen a llibres completament exhaurits i quasi impossibles de trobar en el mercat (si exceptuam el recull Històries del desencís, del qual encara vaig veure alguns exemplars en la passada Fira del Llibre de Palma).
Aquesta era, en resum, la situació política i cultural que d’ençà començaments dels anys setanta fins a ben entrats els vuitanta condicionà la vida de qui signa aquests articles i, també, les narracions, poemaris i obres de teatre escrites en aquella època.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la "Generació literària dels anys 70": "Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.". Com explica l’autor del llibre: "Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional".
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
En la postransició, a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, la tasca essencial de lluita nacional i de preservació i defensa de la nostra cultura va ser encapçala per organitzacions com el PSM i l’OCB. En accions de defensa dels nostres migrats recursos naturals i del territori, el paper del GOB va ser fonamental, como ho és encara avui dia. Cal dir que, malgrat aquestes illes de ferma i ferrenya resistència, el cert és que molts dels activistes que donàvem suport actiu a totes aquestes organitzacions ens sentíem assetjats. La batalla per guanyar el referèndum sobre l’OTAN va ser una de les grans mobilitzacions d’aquells anys contra les mentides dels polítics professionals, contra l’imperialisme ianqui i els seus sequaços. Després de la victòria felipista de 1982, el PSOE ens havia enganyat novament i, sense cap mena de vergonya, passava de dir "OTAN, d’entrada No", a ser l’avantguarda d’aquest bloc militarista i agressiu. A aquelles alçades de les renúncies i traïdes de l’esquerra oficial encara érem lluny d’imaginar que un "socialista", el senyor Luis Solana, dirigiria els bombardejaments massius i la trajectòria dels míssils que descarregarien la seva càrrega mortífera damunt les dones i infants serbis causant milers de víctimes innocents en la població civil de l’antiga Iugoslàvia. És evident que aquí no entram a tractar el problema del xovinisme imperial de la casta burocràtica sèrbia. Nosaltres som al costat de les nacions oprimides per qualsevol estat opressor, inclòs l’estat serbi. Aquí només volíem deixar constància de la contradicció que representava el fet que aquells que no volien entrar a l’OTAN fossin, poc temps després, el més ferms defensors de l’entrada de l’estat espanyol al bloc imperialista proianqui, i que un dels seus principals dirigents, Solana, acabàs dirigint les masacres contra la població civil sèrbia.
Però el referèndum va ser guanyar per les forces proimperialistes, en aquest cas pel PSOE. Tot l’ampli ventall d’organitzacions polítiques, sindicals i culturals que s’havien oposat amb fermesa a aquest fet patiren un nou daltabaix molt semblant al que s’havia esdevingut després del triomf dels polítics oportunistes en temps de la restauració borbònica. Vist amb la perspectiva històrica que donen els anys, ara podem afirmar que la derrota de les forces populars antiimperialistes en el referèndum sobre l’OTAN acabà d’esbucar el que s’havia pogut mantenir dempeus del temps de la transició.
Era evident que el poder s’entestava a colpejar amb força tot el que encara romania conscient i combatiu després de la sotragada de finals dels anys setanta. Per això, per a qui escriu aquestes retxes i per a molts de companys de l’esquerra alternativa i per a l’avantguarda dels moviments socials d’aquella època, el començament dels vuitanta és força tenebrós.
I malgrat la foscor d’aquella època encara érem –i som, un quart de segle després! -- entestats a continuar la lluita per un món més just i solidari des de les poques plataformes que encara eren al nostre abast. El suport al nacionalisme d’esquerra que representava el PSM, a les mobilitzacions en defensa de la cultura i la llengua que promou l’OCB i també, no en mancaria d’altre, a les activitats que en defensa de recursos i territori portades endavant el GOB. A tot això hem d’afegir la fundació, juntament amb els amics i companys que acaben d’abandonar la militància en el PCE –Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero, Manel Domènech... – de l’Ateneu Popular "Aurora Picornell"- organització político-cultural sorgida per a preservar la nostra memòria històrica, oblidada pels polítics de l’esquerra oficial del règim, i en defensa de les idees del marxisme. Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosselló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que li significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al·lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven --ataquen encara!-- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu, actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col·locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat continu contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer del Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.
Ja en fa més de dues dècades. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del 5 de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques, i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fondo. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la vida per la llibertat esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d'estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel·lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.
El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren Josep M. Llompart de la Peña, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà i Martorell, Antoni Serra, Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel·lectuals.
El mateix dia (17-I-87), coincidint amb aquesta reunió del bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".
Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle (bé que, "és clar", traduïdes): "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a Aurora Picornell.
Amb intel·lectuals d’esquerra independents com Carles Manera començ a col·laborar en la revista del PCPE, Nostra Paraula, que dirigeix una Francesca Bosch penedida dels seus anys de col·laboracionisme amb el carrillisme (PCE) i en la qual escrivim Federico Melchor, Armando López Salinas, Josep Valero, Isidre Forteza, Carles Manera i qui signa aquest article. És igualment el temps de col·laborar a les pàgines de Cultura del diari Última Hora, on portaré endavant seccions de crítica literària i especialment la d’entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans.
Mentre escric aquestes retxes pens com ha anat passat el temps. Quasi un quart de segle! Mir les fotografies d’aquella època i em fa somriure veure’ns tan joves, com si encara tot fos possible malgrat les traïdes i claudicacions dels que s’han enriquit amb la mentida i la manipulació, amb els diners que han cobrat com a premi per la seva aportació a la batalla contra la república, el marxisme i la independència nacional.
Pens que, malgrat la derrota de les forces rupturistes, socialistes i independentistes en la transició, malgrat viure i patir sota el poder i malifetes dels oportunistes, encara manteníem – i mantenim!-- un bri d’esperança quant a un redreçament de la situació. Però les fotografies de tots aquells actes i accions es van esgrogueint amb el pas dels fulls dels calendaris. Mir les fotos de les manifestacions contra l’OTAN i les bases militars ianquis, per declarar Cabrera parc natural, les penjades nocturnes de banderes republicanes que només fèiem un parell de persones. Quina joventut esperançada reflecteixen els rostres de Sebastià Serra, Mateu Morro, Lila Thomàs, Lucila Aragó, Joan Perelló, Jaume Obrador, Pere Sampol, Damià Pons, Damià Ferrà-Ponç... I després de l’aferrada de cartells, després de la manifestació per preservar recursos i territori, encara em tancava al despatx per a escriure les narracions que, a poc a poc, anirien sortint posteriorment en diversos reculls de contes com el que guanyà el Premi Joanot Martorell 1986, Paisatges de sorra (Gandia, Edicions Colomar, 1987), Diari de la darrera resistència (Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, 1987), Necrològiques, Premi de Narrativa Ciutat de València 1988, Crònica de la pesta (Girona, Llibres del Segle, 1993) i Històries del desencís (Palma, Editorial Moll, 1995). Posteriorment moltes d’aquestes narracions han sortit publicades en l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Palma, Fundació Sa Nostra, 2007) en un intent de donar a conèixer al públic una selecció d’obres que pertanyen a llibres completament exhaurits i quasi impossibles de trobar en el mercat (si exceptuam el recull Històries del desencís, del qual encara vaig veure alguns exemplars en la passada Fira del Llibre de Palma).
Aquesta era, en resum, la situació política i cultural que d’ençà començaments dels anys setanta fins a ben entrats els vuitanta condicionà la vida de qui signa aquests articles i, també, les narracions, poemaris i obres de teatre escrites en aquella època.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la "Generació literària dels anys 70": "Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.". Com explica l’autor del llibre: "Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional".
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 3:33 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home