Literatura catalana contemporània i novel·la històrica: el Tall Editorial publica París 1793

La novel·la històrica: París 1793

Per Miquel López Crespí, escriptor

La recent publicació de París 1793 per l’Editorial El Tall m’ha fet reflexionar en diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d’editar com pel que fa al sentit d’escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar plenament en matèria, cal dir que París 1793 és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007), obra que obtingué el Premi Internacional de Narrativa Aiguals de Izco el 2006. Ens trobam altra volta davant un personatge de ficció que ja coneix el lector que hagi llegit La conspiració. En efecte, el protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825). Un personatge real que, a l´hora de fer-lo protagonista principal de La conspiració i de París 1793 ha estat convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.
Per tal de situar el lector quant a la importància històrica d’aquest il·lustrat mallorquí i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plena d’esdeveniments i absolutament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons i la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca.
Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]".
Pens que entre La conspiració i París 1793, l’obra que acaba de publicar El Tall Editorial, hi ha algunes diferències essencials. Mentre que la primera és basada principalment en els fets que envolten la famosa conspiració de Sant Blai (1795) contra la monarquia borbònica, és a dir contra Carles IV i aquella "cort dels miracles" formada de frares, monges, sacerdots, inquisidors i els successius amants de la reina Maria Lluïsa, París 1793 té més esment en les aventures dels nostres protagonistes en la França revolucionària de 1793, en els viatges a París que fan els conspiradors catalans i espanyols republicans en temps de Robespierre, Marat, Saint-Just, Babeuf, Desmoulins, Danton, Napoleó, Chaumette, Hébert, Sade... i tants d’altres personatges que tendran un paper decisiu en el desenvolupament dels fets revolucionaris a França i, per això mateix, aniran condicionant els protagonistes de París 1793.
En el fons, i m’ha passat sovint quan escrivia algunes de les altres novel·les històriques que he fet en aquests darrers vint anys --pens ara mateix en les obres L’Amagatall (Fundació Sa Nostra), Estiu de foc (Columna Edicions), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors), La conspiració (Editorial Antinea)... --, l’escriptor, mitjançant l’acte voluntarista de la creació, prova de ressuscitar les ombres del passat, els fantasmes que poblaren l’espai en aquella època. Segons Pol Sureda, investigador que publica molts dels seus estudis en el web alternatiu El Talp, la novel·la històrica seria aquella que "ambienta l’acció en un passat prou remot perquè resulti aliè al lector, i prova de reconstruir aqueixa època amb més o menys fidelitat. La coneixença de les formes de vida, els costums i la quotidianitat d’aquella societat pretèrita esdevé, doncs, un dels centres d’interès de les novel·les d’aquest gènere. A partir d’ací s’hi combinen elements d’altres gèneres; especialment, de l’aventura, l’acció, el misteri, etc".
D’aquesta definició potser em sobraria un aspecte, allà on diu que la novel·la història "ambienta l’acció en un passat prou remot" ja que em demanaria si, per a un home o una dona de començaments del segle XXI, la Revolució Francesa, les aventures de George Sand, la guerra civil espanyola o les tensions personals i creatives d’un escriptor com Miquel Costa i Llobera formen part d’un passat remot. Potser tots els convencionalismes siguin sobrers i el mateix concepte de "novel·la de gènere" s’hauria de revisar. Ens demanam si, per exemple, una novel·la considerada "històrica" no podria definida igualment d’aventures, bèl·lica, detectivesca, d’acció, d’amor o de misteri. El mateix Pol Sureda ho especifica quan, en definir la novel·la històrica, diu que en aquesta s’hi poden combinar elements d’altres gèneres.
Continuem. Aquest incís ha vengut en relació al problema que se’ns plateja en analitzar si els fets esdevenguts en temps de la Revolució Francesa són realment constitutius o no d’un "passat remot". I d’aquí venien i vénen els meus dubtes. Pens que tota la lluita d’idees, tot el que s’esdevengué en aquells temps cabdals per a la història de la humanitat són prou presents en molts sectors de la població. I no en parlem en aquells, com l’autor, que feren seves bona part d’aquelles idees en la lluita contra la dictadura franquista!
Per exemple, i si parlam ara de París 1793, la novel·la que acaba de publicar El Tall Editorial, ens adonarem com molts d’aquells principis polítics han influït decisivament en el nostre destí personal i col·lectiu. Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món? M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes d’Europa?
Alguns em direu que de la Revolució resten, per a qui ho vulgui llegir o anar a veure, els llibres d’història, els gravats que es mengen els cucs a museus i biblioteques, els polsosos discursos dels membres de la Convenció, les banderes de la Revolució que podem contemplar, rere els vidres dels mostradors del museu Carnavalet, prop de la plaça des Vosgues a París. Sí, en efecte, no us ho negaré, evidentment. Ja sé que també resten les interpretacions dels historiadors de totes les tendències, les tesis i estudis acadèmics sobre el 1793 bastits damunt la sang i el sacrifici de la humanitat, els volums que podem consultar a les biblioteques... poca cosa més si no sabem anar més lluny.
Però el novel·lista no es conforma amb la presència evanescent dels fantasmes de la història i pugna per cercar-los en el present; vol fer-los comparèixer en aquest segle XXI ple de desencisos i contrarevolucions: la mundialització del capital i els exèrcits agressius dels imperis. L’autor ha viscut massa anys vora aquelles idees de canvi i de revolta, han format part durant dècades de la seva vida, per a conformar-se amb una lectura dels llibres d’història o una visita turística al Museu del Carnavalet.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)