Miquel López Crespí: literatura juvenil i utopia (I)

La Ciutat del Sol i el record de les Germanies (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor


És evident que el títol que he posat a la novel× la, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebel× lades contra Roma (la Gàl× lia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espitituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d'Espàrtac i els il× luminats de totes les sectes cristianes que s'han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s'oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l'imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus.
No hi ha cap dubte que la meva Ciutat de Sol, servint-se de l'anècdota d'un grup de bandejats mallorquins del segle XVI, vol anar explicant la permanent recerca de la humanitat -feta a través de totes les èpoques i de tots els segles- en el camí abans indicat: germanor, justícia, fraternitat entre poble i homes. Evidentment els protagonistes que surten un dia del port de Ciutat a l'aventura, fugint de la repressió política i religiosa, són també heterodoxos, gent que ha lluitat igualment contra les classes dominants illenques (especialment en temps de les Germanies); intel× lectuals jueus represaliats pel clergat, esclaus àrabs, descendents dels antics senyors de l'illa abans de ser conquerida pels catalans o, molts d'altres, esclaus del nord d'Àfrica, fets presoners en els nombrosos combats entre naus cristianes i sarraïnes que s'esdevenen en el Mediterrani; frares, sacerdots que, vista la misèria moral de l'església del moment (lliurada totalment a la defensa d'una injusta, ferotge societat de classes) decideixen prendre part en la lluita per un món millor fent costat a rebels i bandejats. Com diu un dels protagonistes: "En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de fora vila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort". Personatges ben curiosos i alhora marcats ja per sempre, davant les classes dominants, pel seu provat esperit de rebel× lia. Vet aquí una petita relació d'algun d'aquests personatges de llegenda que formen part de la imaginària expedició que forma el gruix de l'anècdota de La Ciutat del Sol: "Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de vint-i-set anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats...".
Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? ¿La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intel× lectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. L'"Era Nova" anunciada pels profetes de l'Antic Testament, el "reialme dels justos" que es troba arreu de les predicacions religioses, és la força teòrica que servirà a una humanitat que ja no creu en els déus imperials ni en la societat esclavista. El primitiu cristianisme mina a poc a poc l'estructura de la societat esclavista romana. Tampoc els esclaus que comanda Espàrtac no havien cregut en els déus de l'estat esclavista imperial. D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers mil× lennis. Des dels agermanats mallorquins i valencians o els comuners de Castella fins als guerrillers antiimperialistes dels anys seixanta i setanta que procedeixen de la Teologia de l'Alliberament o del marxisme (o d'ambdós moviments alhora), la recerca d'aquesta Ciutat del Sol, de la Icària (compendi transformat per la imagineria popular de la Terra Promesa de la Bíblia) és l'eix que mou qualsevol de les lluites que hi ha contra els poderosos. Vegeu la interessant aportació a aquest debat feta per Dominique Desant en l'obra Los socialistas utópicos (Anagrama, 1973) o la Historia de la utopía de Jean Servier (Monte Ávila Editores, 1969), sense -ni molt manco!- deixar de banda l'imprescindible "bíblia" de Raoul Vaneigen, el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (Anagrama, 1977), instrument bàsic de combat per als joves revolucionaris francesos del maig del 68 (i de rebot de tot el món).