Sunday, May 08, 2011

Poetes catalans de les Illes: Joan F. López Casasnovas parla del poemari Presagis

Poetes catalans de les Illes: Joan F. López Casasnovas parla del poemari Presagis

Coneixent l'obra de López Crespí, s'ha d'entendre aquest exercici poètic no com un ofici de tenebres, sinó com una meditació que obri un parèntesi reflexiu fruit de la maduresa assolida amb els anys i amb la feina. És allò de constatar que som on som, més val saber-ho i dir-ho. No es tractaria, doncs, de renunciar a res fonamental: la lluita contra els desajusts i el desordre mundial del capitalisme roman igualment necessària; sí que cal, però, cercar i trobar noves vies de compromís i eficàcia transformadora. "Mir apassionadament al meu voltant: / sequera, cap paraula amable...". (Joan F. López Casasnovas)


Tot havent llegit Presagis, de M. López Crespí


Joan F. López Casanovas 08/05/2011


D'un arcaic "sagire", ‘endevinar', ve el llatí "praesagium", ‘pressentiment', ‘presagi'. I quins pressentiments sacsegen Miquel López Crespí, que li han fet escriure aquest nou poemari, Presagis, editat per la UAB, dins la seua prestigiosa col·lecció Gabriel Ferrater? Que l'escriptor de sa Pobla tresqui pels 65 anys no pot ser la causa del seu lliurament a un vers desolat, marcat per la Dama de Negre, la Innombrable. Què passa, doncs? On se'n són anades les neus d'antany? Què s'ha fet d'aquelles flors de temps enrere? Ubi sunt els ideals de joventut, les expectatives d'un temps i d'un país, en què junts ens vèiem créixer i combatre? Les esperances..., perdudes? Serà ver que, com diu Martí i Pol, som hereus d'un temps de dubtes i renúncies, on els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida?
Vivim a un país berlusconitzat, on hores i hores de futbol ocupen l'atenció dels individus (han desistit de ser ciutadans); on, esdevinguts ximplement votants, no fan més que engreixar el sarró dels vots dels més corruptes; on la banalitat campa a l'ampla com un núvol tòxic tapant els problemes autèntics del nostre present... On els qui assassinen la llengua del país, en evident genocidi, passen per ser-ne les víctimes i els fills del país són com a zombis davant de tants de fills de p.
Té, doncs, motiu de ser la foscor que destil·len els poemes de Presagis; però hom voldria que no fos així i pensa que no s'escau a un revolucionari de pedra picada una actitud tan pessimista. O sí? O és la mateixa lucidesa -el pessimisme de la raó- que ha anat minvant la força -aquell optimisme de la voluntat!- per situar-nos en un espai de maduresa i realisme? Tot ha succeït "com l'eixuta riallada dels llamps i els núvols / trencant-se com a vidres, / caient a plom, / congriant allaus de somnis tristíssims". Per què tristíssims? Perquè "només" han estat somnis? I no podien ser més tosts presagis d'un futur millor?
Coneixent l'obra de López Crespí, s'ha d'entendre aquest exercici poètic no com un ofici de tenebres, sinó com una meditació que obri un parèntesi reflexiu fruit de la maduresa assolida amb els anys i amb la feina. És allò de constatar que som on som, més val saber-ho i dir-ho. No es tractaria, doncs, de renunciar a res fonamental: la lluita contra els desajusts i el desordre mundial del capitalisme roman igualment necessària; sí que cal, però, cercar i trobar noves vies de compromís i eficàcia transformadora. "Mir apassionadament al meu voltant: / sequera, cap paraula amable...".
El bessó d'aquest llibre gira entorn del tòpic literari del pas del temps; millor encara: expressa el que es podia llegir a un famós rellotge de caixa referit al temps que fuig: "feriens transeo", jo pas ferint. ("Esbufeguen, àvides de sang, les hores dels rellotges / mostrant la misèria dels minuts, / el rostre pèrfid del desencís precipitant-se en el malson...").
Potser les ferides que el temps ha deixat al poeta mallorquí recorden Desolación de la quimera (1962), obra d'un home d'una gran honradesa personal, Luis Cernuda, que fa un balanç sincer de les seues actituds davant la vida, l'art, el seu país, ell mateix (mirant-se en el mirall de la infantesa, els seus orígens: "Tanc els ulls i torna, pausat, el fràgil record, / somrient, del fons dels miralls"). Ni es retracta ni es disculpa de res. Senzillament, no s'ha trobat ni el paradís ni Déu, ni li cal perdonar els enemics ni la hipocresia d'una societat burgesa i les seues convencions repugnants. Tampoc no vol tenir tracte amb el seu país obscè i depriment, que tant es pot dir Espanya com les Illes Balears, la cosa nostra. Si amb prou dificultat el poeta guaita encara les primaveres antigues, és per contrastar els somnis dolços amb el malson d'avui: "Corren les rates per les cambres desertes".

Publicat a Diari de Balears (8-V-2011)


La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament l’any 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja m’havia publicat Temps moderns – Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava l’UAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar d’analitzar d’on venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat d’ençà l’inici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.
Anem a pams.
D’ençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé l’aprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a l’indret on treballava les horabaixes, a l’Editorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de l’Amor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·×lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·×lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·×lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·×lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).
Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista d’autors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...
Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

0 Comments:

Post a Comment

<< Home