Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville, André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud, Walt Whitman
López Crespí: memòria de Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville, André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud, Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan i Francesc Vallverdú, Joan Salvat Papasseit, J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Puig i Ferreter... (pàgines del meu dietari)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Aquests dies, cercant entre la paperassa antiga dels meus arxius, els he tornat a trobar i llegit talment com un arqueòleg llig els estris que treu del fons de l’arena del desert o de la fondària de la cova més amagada d´una serralada. Hi trob els llunyans ecos d’antiquíssimes lectures de Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville... I, de sobte, com aquell que descobreix una joia amagada i, amorosit, la treu a la llum del dia, ensopeg amb la memòria dels dies que descobria el surrealisme en aquelles difícils lectures, difícils perquè no sempre podíem trobar els llibres més importants, els bàsics de cada autor estudiat. Parl d’André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud...
Quan vaig llegir per primera vegada Joan Salvat Papasseit, els primers escrits de J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Puig i Ferreter? No ho sé amb certitud. Potser a mitjans dels anys seixanta. Molt abans de col·laborar a les pàgines de cultura de Diario de Mallorca i Última Hora. Llunyanes incursions en el modernisme per a copsar les diferències antagòniques amb els noucentistes. Enlluernar-me amb les inicials lectures de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Brossa, Agustí Bartra i Salvador Espriu. En efecte, als vint anys, i molt abans!, ja estava interessat en el marxisme i havia llegit tot el que havia caigut a les meves mans de l’obra i els estudis damunt Gramsci. Però també m’interessaven el Sartre i la Simone de Beauvoir dels anys cinquanta a setanta. L’existencialisme francès!
Sense tota aquesta acumulació d’influències –socialisme utòpic, clàssics del marxisme i del moviment llibertari--, sense la feina de les avantguardes de començaments de segle... hauria estat possible el Maig del 68, el sorgiment de tants moviments culturals subversius, la contracultura dels seixanta i setanta? Repassant els articles de Paco Monge, els escrits sobre cultura i art que jo havia publicat a Diario de Mallorca i Última Hora puc recordar les dèries literàries i polítiques que ens dominaven fa quaranta. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).
És evident que en aquesta època ens interessa molt poc el concepte de “gènere”. Quan escrivim una narració mai no pensam que és un conte tal com fins aquell moment havíem entès que s’havia de fer. L’escrit que anomenam circumstancialment “narració” podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. Com s’adverteix en la introducció, en aquella ocasió s’empraren materials de Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan i Francesc Vallverdú. Però, com he dit una mica més amunt, igualment s’haurien pogut emprar altres bocins. La idea, quant a bastir una nova narrativa, les obres que pensava que necessitava l’escena mallorquina contemporània, era en una clara línia situacionista. Es tractava de bastir obres “obertes”, col·lectives, útils, talment el teatre de la guerrilla o el que feien grups experimentals com “A Comuna”, a Lisboa, i que es podien representar a les places, fàbriques i instituts. Materials modificables en qualsevol moment per a respondre als reptes de cada una de les situacions que anàs exigint la lluita antiburgesa en el front cultural i polític.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Aquests dies, cercant entre la paperassa antiga dels meus arxius, els he tornat a trobar i llegit talment com un arqueòleg llig els estris que treu del fons de l’arena del desert o de la fondària de la cova més amagada d´una serralada. Hi trob els llunyans ecos d’antiquíssimes lectures de Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville... I, de sobte, com aquell que descobreix una joia amagada i, amorosit, la treu a la llum del dia, ensopeg amb la memòria dels dies que descobria el surrealisme en aquelles difícils lectures, difícils perquè no sempre podíem trobar els llibres més importants, els bàsics de cada autor estudiat. Parl d’André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud...
Quan vaig llegir per primera vegada Joan Salvat Papasseit, els primers escrits de J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Puig i Ferreter? No ho sé amb certitud. Potser a mitjans dels anys seixanta. Molt abans de col·laborar a les pàgines de cultura de Diario de Mallorca i Última Hora. Llunyanes incursions en el modernisme per a copsar les diferències antagòniques amb els noucentistes. Enlluernar-me amb les inicials lectures de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Brossa, Agustí Bartra i Salvador Espriu. En efecte, als vint anys, i molt abans!, ja estava interessat en el marxisme i havia llegit tot el que havia caigut a les meves mans de l’obra i els estudis damunt Gramsci. Però també m’interessaven el Sartre i la Simone de Beauvoir dels anys cinquanta a setanta. L’existencialisme francès!
Sense tota aquesta acumulació d’influències –socialisme utòpic, clàssics del marxisme i del moviment llibertari--, sense la feina de les avantguardes de començaments de segle... hauria estat possible el Maig del 68, el sorgiment de tants moviments culturals subversius, la contracultura dels seixanta i setanta? Repassant els articles de Paco Monge, els escrits sobre cultura i art que jo havia publicat a Diario de Mallorca i Última Hora puc recordar les dèries literàries i polítiques que ens dominaven fa quaranta. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).
És evident que en aquesta època ens interessa molt poc el concepte de “gènere”. Quan escrivim una narració mai no pensam que és un conte tal com fins aquell moment havíem entès que s’havia de fer. L’escrit que anomenam circumstancialment “narració” podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. Com s’adverteix en la introducció, en aquella ocasió s’empraren materials de Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan i Francesc Vallverdú. Però, com he dit una mica més amunt, igualment s’haurien pogut emprar altres bocins. La idea, quant a bastir una nova narrativa, les obres que pensava que necessitava l’escena mallorquina contemporània, era en una clara línia situacionista. Es tractava de bastir obres “obertes”, col·lectives, útils, talment el teatre de la guerrilla o el que feien grups experimentals com “A Comuna”, a Lisboa, i que es podien representar a les places, fàbriques i instituts. Materials modificables en qualsevol moment per a respondre als reptes de cada una de les situacions que anàs exigint la lluita antiburgesa en el front cultural i polític.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 3:52 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home