Memòria de la generació literària dels 70 (i III)

Memòria de la generació literària dels 70 (i III)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La plaça de Santa Eulàlia, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, esdevenia centre neuràlgic de moltes de les nostres reunions culturals i antifranquistes. Proper a l´indret hi havia el pis on tenia la seu l´OCB, que era un altre punt essencial per a la resistència cultural i antifeixista d´aquells anys. La seu era a un pis del carrer de Vicent Mut, una travessia de Jaume II; i en aquell indret, en aparença "inofensiu", s´anaren congriant moltes de les accions que serviren per a reforçar la cultura catalana i el teixit associatiu de la societat civil de les Illes d´aquella època. En un altre article ja hem parlat de l'existència, propera a la plaça de Santa Eulàlia, d´altres dos caus de la resistència: les llibreries Llibres Mallorca i L´Ull de Vidre, indrets de trobades i conferències que no eren ben vistos per part de la Brigada Social ni per la "cultura" oficial de l´època.
A L´Ull de Vidre hi vaig començar a treballar en acabar el servei militar. Va ser una aventura compartida amb els amics Frederic Suau i Adela Casellas. Una aventura de joventut que mai no serví per a guanyar una pesseta! Sembla que ja aleshores la cultura estava barallada amb l´economia. Vist amb perspectiva, ara es pot comprovar que era quasi impossible, talment com s´esdevingué, que uns joves sense diners provassin de portar endavant una experiència que requeria un mínim de capital per a fer front a les primeres despeses, fins que, si hi havia sort, hom pogués anar recuperant la inversió. Mai no assolírem aquest estadi. Treballant de franc tampoc poguérem fer front a les despeses. Finalment l´experiment rupturista, després d´haver fet moltes exposicions, presentacions de llibres i conferències de caire catalanista i d´esquerres, hagué de finir. Bona part del que s´inicià amb la llibreria L´Ull de Vidre ho va continuar més endavant la Llibreria Tous sota la direcció de l´escriptor Antoni Serra. Però aleshores ja no es tractava de l´experiment voluntarista d´uns jovençans sense diners; darrere l´obertura de la Llibreria Tous hi havia tot el poder econòmic d´una gran empresa i dels principals medis periodístics de començaments dels setanta: el diari Última Hora.
Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel·ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Biel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del president Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam contra els nord-americans i l'inici de la gran revolució cultural xinesa. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política eren, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.
No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.
En aquells temps, la lluita política --embrionària encara-- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel·la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantautor d'Inca, l'entranyable amic Toni Alomar. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Penkeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona, on hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca i musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans, i realitzant nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa.
Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d'Alexandre Ballester, que treballava en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava alguna cosa, el desaparegut director del diari Última Hora, Pepín Tous, d'entranyable memòria, ens oferí unes pàgines setmanals al famós periòdic de la seva propietat. Mai no havíem tengut tanta llibertat per a escriure el que volíem! En Frederic s'encarregà de coordinar les pàgines, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l'obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de "Última Hora". "El compromís polític de l'escriptor" fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l'Agrupació d'Intel·lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria de l'esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions "Per una Cultura Nacional-Popular", defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Per altra banda, Antoni Serra ja feia anys que amb la secció "Màscara" ens havia marcat el camí i, amb les seves compromeses seccions, feia llenya per un altra banda. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir i molts d'altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vertov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski... La "Història de la Revolució Russa" de Trotski esdevenia llibre de capçalera, al costat d'Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés i les obres escollides de Che Guevara. Començàvem a conèixer Ferrater, Llompart i Pere Quart en la poesia. Ens interessaven la Rodoreda, en Pere Calders, l'Avel·lí Artís-Gener i la Maria Aurèlia Capmany. Fèiem el que podíem, amb la disbauxada confiança de repetir, en petita escala, les heroïcitats dels artistes futuristes o els membres del "Proletkult". Potser mai tan pocs, intentaren abraçar tantes coses.
Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s'adona de l'impacte causat per aquell experiment volunter. L'Ull de Vidre naixia rompent motllos. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que ren quasi inexistents. Llur activitat "pública" no podia passar d'una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l'esquerra marxista-leninista s'estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a col·legi o, els més vells, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.
Una mica més enllà de L´Ull de Vidre, anant envers les Torres del Temple, en el carrer de Bosch, el pintor Gerard Mates tenia el seu estudi, un indret on també ens reuníem una sèrie d´amics. Ara mateix record l´escriptor Joan Manresa, el pintor Gabriel Noguera, els directors de grups teatrals Pere Noguera i Bernat Homar, el fotògraf Toni Catany... També era lloc d´encontre de tots aquells grups i cantants de la Nova Cançó que venien a actuar a Palma. I no oblidem que proper a tots aquests punts i llocs de trobada, igualment a dues passes de la plaça de Santa Eulàlia, hi tenia el despatx Bartomeu Barceló, el director de la famosa Editorial Daedalus. I ja una mica més lluny, en el carrer de Torre de l´Amor, Franscec de B. Moll, Josep M. Llompart i Xesc Moll portaven endavant la històrica tasca de l´Editorial Moll, imprescindible per a mantenir el fil que ens unia a la nostra història i a la nostra cultura.
Com Jaume Pomar, Frederic Suau, Josep Alberti, Guillem Frontera, Jaume Santandreu o qui signa aquest article, tots volíem ser escriptors. Ja sabíem del fil invisible que ens unia amb Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També ens sentíem atrets per alguns personatges rupturistes com Miquel Àngel Colomar, amb avantguardistes del tarannà d´Ernest M. Dethorey, Joan Alomar i Cifre... però què hi teníem a veure amb els deixebles de Maria Antònia Salvà?
Només hi havia un punt, i era un punt prou important, en el qual jo no coincidia gens amb Jaume Pomar i altres companys de la colla d´aquells anys: i era l’admiració que sentien per Llorenç Villalonga. Mai no vaig anar prendre cafè al Riskal, l´indret de les tertúlies de Llorenç Villalonga, ni mai vaig acompanyar els meus companys de generació literària a retre homenatge a l´antic falangista i destacat intel·lectual reaccionari.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la "Generació literària dels anys 70": "Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.". Com explica l’autor del llibre: "Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional".