Josep Palau i Fabre: homenatge a Palma (blog de l´escriptor Miquel López Crespí)

Josep Palau i Fabre: homenatge a Palma

Mor als 90 anys l'escriptor Palau i Fabre, expert en l'obra de Picasso

Josep Palau i Fabre neix a Barcelona el 21 d'abril de 1917, però passa el primer any d'infància a Badalona. El seu pare fou el pintor, decorador i inventor de joguines Josep Palau i Oller. Els internats on estudia li van marcar desfavorablement la infantesa.
Col·labora en la premsa catalana abans del 1936. Als divuit anys comença a fer crítica literària a La Humanitat, és així com pot entrevistar Federico Garcia Lorca, Josep Maria de Sagarra, André Maurois, etc. i on va coneixent tots els escriptors catalans. El 1938 el mobilitzen al cos de Sanitat del Ministeri de Guerra. A l'entrada dels franquistes, era a Olot de cap aparatista i va ser dut al camp de concentració de Lleida.
Del 1939 al 1943 cursa estudis de Filosofia i Lletres. Coneix Joan Triadú, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Néstor Luján. El 1941 organitza les primeres sessions clandestines d'Amics de la Poesia a casa seva. Publica el primer recull de poemes (una part del qual havia estat publicat a Melilla: Balades amargues) L'aprenent de poeta (1944), que va impactar en aquells moments per la incorporació de l'erotisme en algunes composicions. Conceptualment fou un poeta d'intencionalitat inconformista, pretès seguidor de la línea poètica marcada per Rimbaud i Artaud —autors que anys més tard va traduir al català— seguidor més per motius ideològics que clarament estètics ja que l'estil de la seva obra poètica és en general racional i lúcida.
Fou el creador i l'editor de la revista Poesia (1944-45) on es lliga la tradició medieval d'Ausiàs March amb la noucentista, amb textos de Carles Riba, J. V. Foix, Marià Manent, però alhora de Salvador Espriu i d'autors de la nova generació, com ara Joan Triadú i Rosa Leveroni, entre d'altres. Cal destacar-ne també les versions de Mallarmé, de Paul Élouard, de Rimbaud, de Breton, etc. Palau i Fabre va ser també un dels fundadors de la revista Ariel (1946-51) i també va col·laborar amb la revista de Dau al set.
El 1946 rep una beca del govern francès per una estança d'un any a París, que li va ser renovada l'any següent. S'hi està setze anys. Als inicis duu una vida bohèmia, fa d'estra de cinema, de professor d'espanyol, de periodista, de cambrer... però cap al 1953 s'estabilitza econòmicament treballant a 'la Casa de México'. És un període d'aprenentatge i maduresa, que li permet conèixer entre altres personatges a Artaud, Camus, Octavio Paz i sobretot a Pablo Picasso. Retorna a Catalunya el 1961.
L'any 1952 aplega la seva obra poètica en un llibre que inclou L'aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel, Laberint i Atzucac i que titula: Poemes de l'alquimista. Aquest llibre l'ha anat reelaborant des d'aleshores, en successives edicions.
Diu Palau i Fabre que "l'ambientació artítica respirada al costat del meu pare explica que entre els meus primers poemes n'hi hagi molts de tema pictòric i explica, encara més, el meu interès per Picasso, del qual jo sentia parlar a casa meva des de menut i que no vaig conèixer sinó a París el 1947, un any després d'haver escrit el primer llibre sobre ell". L'impacte que li provoca conèixer personalment Picasso marca el contingut dels seus assajos centrats gairebé tots en l'estudi d'aquest pintor des de diversos àmbits: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1967 i 1975), obra d'investigació, Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L'extraordinària vida de Picasso (1971), per a infants, El "Guernica" de Picasso (1979), Picasso vivent, 1881-1907 (1980), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d'una biografia pura (1986), Picasso cubisme (1998) Estimat Picasso (1998, Lletra d'Or), Picasso dels ballets al drama, 1917-1926 (1999).
Sobre l'atracció per l'obra i la personalitat de Picasso, diu Palau i Fabre a l'article "Nòtula" (Barcelona, 1996), "Quadern picassià". Dins Quaderns de l'alquimista. Barcelona: Proa, 1997:
"L'obra de Picasso ha estat per a mi, des de sempre, una obra plena d'interrogants i de respostes. Em pregunto sovint què hauria estat de mi, en tots els sentits, sense la presència actuant de l'obra de Picasso. La més gran satisfacció de la meva vida haurà estat el fet que aquesta atracció instintitva, intuïtiva, que remunta a la meva adolescència, ell acabés adonant-se que era autèntica. Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral [...]".
L'any 1962 inicia una etapa vital solitària a Grifeu (la Costa Brava) que s'allarga fins al 1975, combinant-la, però, amb ininterromputs viatges picassians.
El 1975 comença una etapa públicament més dinàmica. Reedita els poemes, recupera el teatre amb diverses posades en escena, continua publicant els estudis picassians, i publica les primeres incursions en el món de la narrativa amb el llibre Contes despullats. Fa col·laboracions en els mitjans de comunicació: Avui, L'Avenç. La seva obra en prosa es recull en els Quaderns de l'Alquimista (1976), en les ulteriors edicions o versions del qual (1983, 1991, 1996, 1997) va afegint nous materials, sempre a l'entorn de la temàtica estètica o literària. Els seus assajos s'han traduït a diverses llengües.
L'any 1984 va ser guardonat amb el premi de Literatura Catalana d'Assaig de la Generalitat de Catalunya pel seus Nous quaderns de l'alquimista. L'any 1989 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L'any 1996 aplega a Les metamorfosis d'Ovídia dotze narracions escrites entre 1989 i 1994. El 1996 el distingeixen amb el Premi Nacional de Cultura; el 1999, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 2000 és nomenat Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres, pel govern francès y l'any 2006 obté el premi Crítica Serra d'Or d'obres completes.
El maig del del 2003 s'inaugura la Fundació Palau a Caldes d'Estrac (Maresme), que ell mateix presideix. En els darrers anys ha rebut diferents homenatges com el que li va retre l'Ajuntament de Barcelona al Palau de la Música, l'any 2005.
És Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
(Web Josep Palau i Fabre)

Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana, Miquel López Crespí, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó (que inició la velada), Jaume Munar, Pere Perelló, Elisenda Pipió, Josep Pizà, Jaume Pomar, Jaume C. Pons, Guillem Rosselló Bujosa, Gabriel S.T. Sampol, Emili Sánchez Rubio, Lluís Servera, Àngel Terrón, Matias Tugores y Antoni Vidal Ferrando. Tres escritores más (Biel Mesquida, Joana Maria Mas y Miquel Perelló) apoyaron la convocatoria sin estar presentes. El cantautor Josep Arnau Estrades finalizó la velada. (Diario de Mallorca)

Homenaje plural a Palau i Fabre en Palma

Veinte escritores isleños se reúnen en reconocimiento a la trayectoria del poeta catalán, honoris causa de la UIB

Josep Palau i Fabre

Per PERE MARÍ (Diario de Mallorca)

Illa de Llibres, la librería del Consell en La Misericòrdia, hospedó ayer el segundo homenaje que rinden los escritores mallorquines a Josep Palau i Fabre en poco más de dos semanas. 21 autores isleños se reunieron, convocados por el Centre Cultural Capaltard, para leer sus textos preferidos del autor catalán, que cumplió 90 años el pasado 21 de abril. No será el último reconocimiento que reciba en Mallorca, ya que en junio, el Festival de Poesia de Lloseta también le reservará un espacio.
"Palau i Fabre, que es también doctor honoris causa por la Universitat de les Illes Balears (en 2005), cuenta con un curriculum deslumbrante", relata Vicenç Calonge, de Capaltard. Calonge también colaboró en el homenaje a quien fue impulsor de muchas iniciativas de recuperación de la literatura catalana tras la Guerra Civil, así como un gran especialista en la obra de Pablo Picasso.
"Al ver las dimensiones de los actos en honor de Palau i Fabre en Cataluña" relata Calonge, "decidimos que también sería bueno convocar un homenaje aquí. Entonces, no conocíamos la existencia de otra convocatoria similar. La respuesta, en todo caso, ha sido muy buena. Todos los autores se manifestaron entusiasmados con la iniciativa y hubiésemos podido ser más, pero preferimos limitar el número de intervenciones para que el acto no fuese demasiado largo".
Cada uno de los escritores participó en el homenaje leyendo durante tres o cuatro minutos algunos textos escogidos de Palau i Fabre. En algún caso, preparado especialmente para la ocasión, como Maties Tugores, que presentó una traducción del Chant espirituel escrito en francés por el autor catalán. Para él, el homenajeado "es la quintaesencia de la poesía y cuenta con una obra que merecería ser traducida a muchos más idiomas".
Antoni Vidal Ferrando definió a Josep Palau i Fabre como "un aventurero de las palabras y de la vida", mientras que el poeta Jaume Pomar destacó su caracter de "heredero del legado de Bartomeu Rosselló-Pórcel" y su pasión "por conseguir una poesía europea en lengua catalana", asumiendo inicialmente "una actitud de autor maldito". Gabriel de la S. T. Sampol selecció unas traducciones de Rimbaud.
El listado completo de participantes en el acto incluyó a Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana, Miquel López Crespí, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó (que inició la velada), Jaume Munar, Pere Perelló, Elisenda Pipió, Josep Pizà, Jaume Pomar, Jaume C. Pons, Guillem Rosselló Bujosa, Gabriel S.T. Sampol, Emili Sánchez Rubio, Lluís Servera, Àngel Terrón, Matias Tugores y Antoni Vidal Ferrando. Tres escritores más (Biel Mesquida, Joana Maria Mas y Miquel Perelló) apoyaron la convocatoria sin estar presentes. El cantautor Josep Arnau Estrades finalizó la velada.

Diario de Mallorca (12-V-07)